"In Memoriam" de l'estimat amic Ramon Vinaixa

In Memoriam

Fa tot just unes poques hores ens acabem d'assabentar de la mort del company Ramon

Dia trist avui per tots els que hem pogut compartir molts anys de la nostra vida amb en Ramon, l'amic de la infància, l'amic i company de tota la nostra vida.

L'amic entranyable, ple de bonhomia, de bon humor, de generositat, a qui hem d'acomiadar per sempre...

 

El recordarem per sempre en les nostres sortides de joventut a la muntanya,

records d'aquelles mítiques excursions d'estiu pel pirineu com aquestes que vull reviure ara amb molta nostàlgia...

(al cim dels Posets -3375m.) anys 60. 

En Ramon ja havia fet aquest cim el dia anterior però va voler acompanyar-nos l'endemà, a mi i al meu germà Albert, fent-nos de guia fins al cim

(al cim de l'Aneto amb tota la colla,

en Ramon amb barret, en primer terme a la dreta)

-agost 1960-

 

 Aquella pujada a l'Aneto, fou històrica per tota la colla, ja que èrem els únics que trepitjàvem el cim aquell dia...

I en Ramon, un gran aficionat a la fotografia, 

no perdia l'oportunitat d'immortalitzar les nostres sortides pirinenques,

(aquí al cim dels Gourgs Blancs -3129m.- 

sempre amb la seva càmera Leica)

El cor se'm posa com un puny del dolor per la pèrdua d'un amic tant estimat.

De tantes trobades de la colla en els molts dinars que hem anat mantenint al llarg dels darrers anys, i que només el maleït virus del Covid ens ha impedit de continuar, i ara, malauradament, una altra malaltia ens ha pres un dels millors amics.

(aquí una de les darreres fotos que ens va enviar la seva filla al febrer, 

on se'l veia feliç en la seva estada a la residència)

La nostra anomenada "Colla dels Lluïsos", formada dins la secció excursionista de l'entitat, allà pels anys 60, ha perviscut en el temps, i ara, on tots rondem a prop dels 80, darrerament ja ha anat patint algunes baixes.

 

Guardem, doncs, tots els records ben vius dels que ja no hi són, i cada cop que els recordem els farem ben presents en el nostre cor i en la nostra vida.
 

* * *

Descansa en pau, estimat amic Ramon...!! 

Que els àngels et portin al Paradís, 

que a la teva arribada et rebin els màrtirs

i et condueixin a la ciutat santa de Jerusalem.

El cor del àngels et rebi i amb Llàtzer, ell que fou pobre, 

i tinguis el repòs etern... 

 

(cliqueu aquest enllaç a sota)

In Paradisum deducant te Angeli...

* * *

Trobada emotiva després de 50 anys... (1958 - 2008)

Ahir vaig viure una experiència molt gratificant. Una trobada molt simpática, vivencial i en molts moments emocionant.

Una colla de membres dels Lluïsos de Gràcia ens vam trobar en un dinar fraternal, per iniciativa del Toni Carulla i d'en Guillem Martín, per tal de fer una commemoració i petit homenatge a l'Alexandre Rovira.

Alguns dels que sortim en aquesta foto de l'aplec del Matagalls, feta el 13 de juliol del 1958, ahir feia per tant just 50 anys, ens vam retrobar ahir després d'aquest immens i llarg període.
Ja podeu imaginar la impressió i la alegria de retrobar cares i amics a qui feia tant de temps havíem perdut.

El "Sr. Rovira" tal com li dèiem, fou l'impulsor de la Secció d'Excursionisme dels Lluïsos. Ell va iniciar i reagrupar a gent com el Toni Carulla, en Joaquim Gay i altres, i després aquests van ensinistrar a d'altres en l'excursionisme, fent sortides, cursets, marxes, etc., com a mi mateix i a tota la meva colla que ens vam arribar a anomenar la colla del "gat negre" perquè tots duiem un gat negre enganxat a la solapa de la motxilla.

El Sr. Rovira va ser l'ànima i l'embrió d'aquella colla de gent jove amants de la muntanya que ell va saber impulsar i aglutinar. Ell era un amant de la natura i ahir li vam retre aquest sentit homenatge i , com a testimoniatge del seu esperit muntanyenc i profundament religiós, transcric a continuació unes paraules seves parlant de l'Excursionisme, que ahir també vam llegir a la sobretaula i que ens van emocionar a tots: deia així...

L'Excursionisme: vosaltres heu vist els diumenges algun jove carregat amb la motxila, que moltes vegades semblen animals de càrrega?... Són excursionistes !... Com us imagineu que és l'excursionista? L'excursionista no és el "menja kilòmetres" que en un dia fa la travessa al Montseny; el veritable excursionista és amant de la naturalesa, contemplant l'immensa obra de Déu, la qual, en cada temporada i hora, té un encís: la Primavera en el brotar altre vegada a la vida de les plantes i els arbres; L'Estiu en contemplar la verdor i el daurat dels camps i les seves inombrables flors boscanes; la Tardor amb el seu canvi de color i la caiguda de la fulla dels arbres, i finalment, l'Hivern amb els seus arbres nus, signe aparent de la mort, però que, gràcies a Déu, a la primavera tornaran a reviure. Això és l'excursionista: un amant i enamorat de la nostra Terra, puig per a estimar-la és necessari conèixer-la; per això l'excursionista la ressegueix de punta a punta, de pam a pam.
Va ser una trobada entranyable que sortosament tindrà continuitat, ja que van sorgir algunes iniciatives interessants, com la de publicar, a part d'un dvd amb materials fotogràfics antics i moderns, una mena de publicació que recollirà molts dels textos de les col·laboracions que molts de nosaltres fèiem en el butlletí de la Secció d'excursionisme. L'edició d'aquests materials serà el motiu que ens aplegarà en una propera trobada que esperem no s'ajorni molt en el temps.

Com a testimoni de la trobada d'ahir, aquí sota veieu el grup que ahir ens vam aplegar a Castellterçol al restaurant Masia la Granota.

* * *

De Fontalba a Núria + aniversari...

Feia molt de temps que volíem fer aquesta excursió de la Fontalba a Núria.
Finalment ahir la vam poder realitzar. De bon matí a Queralbs ens vam informar de l'estat de la pista que s'enfila fins al coll. Vam tenir una bona sorpresa ja que ara estan treballant en les obres d'un túnel que ha de solucionar algun problema del trajecte del cremallera i per accedir a la zona de treballs han eixamplat la pista durant uns quatre kilòmetres, però la veritable sorpresa va venir al final, quan ja s'acaba la zona d'obres, la pista segueix uns quant kilòmetres més, (11'4 km. en total) totalment ampla i molt llisa, tant que semblava realment una auto-pista.
El pla o coll de Fontalba està a 2.070 m. d'alçada, si fa o no fa l'alçada de Núria (1.967 m.), i ens havien comentat que era una caminada agradable, gairebé planera, però,.... sí, sí, de planera no en té res, ja que per començar has de salvar la gran fondalada que fa la coma de Fontalba,

per després remuntar altre cop sostingudament fins a superar un esperó, el Roc de la Fita, des d'on veurem per primer cop el Santuari de Núria allà al fons.

Estem a molta més alçada del santuari, i per tant, al final haurem de fer una davallada força considerable.

El més interessant de l'itinerari, però, són les bones vistes que tens mentre dura el flanqueig de les diverses comes que cauen cap a les gorgues de Núria. I també els paisatges bucòlics que comparteixes amb els estadants habituals d'aquests paratges.

Un altre dels alicients en aquesta temporada es el de contemplar les immenses extensions de neret que flanquegen la muntanya i que s'omplen de flors vermelles, que ahir ja començaven a estar una mica passades.



Ja som a prop de Núria, la tenim a tocar. Hem invertit més de dues hores en l'itinerari encara que la guia ens deia una hora i mitja.

Un cop arribats a Núria, força cansats, vam seure al costat d'una font per dinar. La Marta va anar a informar-se dels horaris i mentrestant jo vaig entrar en un estat de meditació i revival...

i tot aclucant els ulls davant d'aquella verdor i d'aquella urbanització que ara té l'indret, vaig reviure la meva primera vegada que vaig ser aquí dalt, ara fa precisament 50 anys...!!!

* * * * * *

Va ser la meva primera sortida de vacances d'estiu al Pirineu. Érem una colla d'amics dels Luïsos de Gràcia, i vam planejar la nostra primera gran travessa d'alta muntanya, de Núria a Ull de Ter. Va ser de l' 11 al 15 d'agost del 1957. Al grup vam ser quatre, en Fàbregas que era una mica més gran que nosaltres i que d'alguna manera ens feia com de tutor, en J.M.Barsó, en Pep Rovira i jo mateix (sóc el de les ulleres del mig de la foto), encara que sembli mentida, tenia 16 anyets...!!!, 50 menys que ara.

La nostra travessa va ser: Ribes - Núria - Puigmal - Noucreus - Pic de l'infern - Ulldeter - Setcases - Vilallonga de Ter - Llanars - Camprodon.

He volgut afegir aquelles fotos fetes ara fa 50 anys, el cremallera, la natura pràcticament igual, les vaques, les boires i el santuari al fons tot pujant cap al coll de Noucreus, i evidentment nosaltres una mica més joves...

* * * * * *

Després de dinar, veient que el temps s'embolicava una mica i cansats com estàvem, vam prendre una sàvia decisió, vam telefonar per llogar un taxis que ens esperés al peu del cremallera i vam agafar el primer que sortia. Barrejat amb el xiulet del cremallera em vam venir al cap les primeres estrofes dels goigs de Núria:

"Verge de la Vall de Núria,
voltada de soledats..."

Adéu-siau, Núria, fins la propera vegada...

En arribar a Queralbs el taxista (en Francesc Collado de Ribes) ens estava esperant puntualment i ens va retornar fins al punt de sortida, el coll de Fontalba on havíem deixat abandonat el cotxe a 2.070 m. d'alçada.
Canvi de botes i, amb una certa recança, cap a Barcelona a fer cues per la carretera plena de camions. Un final no gaire estimulant...

De Queralbs a Tregurà = som excursionistes i catalans

Ahir al vespre la Mònica Terribas va entrevistar al president Jordi Pujol i entre altres coses van comentar l'article que el president ha publicat al seu darrer butlletí núm. 68, del Centre d'Estudis Jordi Pujol.

Penso que tots aquells que ens vam fer homes trescant per les muntanyes amb la "colla del gat negre" dels Lluïsos de Gràcia, que hem estat excursionistes, ho som encara, i ho volem continuar sent, i a més ens sentim catalans, val la pena que llegim i reflexionem sobre el sentit de la narració a la que ens invita aquest text.



Comença així:
És la història, trista i desgraciada, d’un excursionista. Que un dia d’hivern molt cru i molt fred va sortir de Queralbs, a la Vall de Núria, per a fer una travessia fins a Tregurà, a la Vall de Camprodon. Una excursió llarga, amb desnivells forts i a dos mil metres d’alçada. No perillosa en condicions normals, però difícil amb molt de fred, molta neu i boira. A més al nostre excursionista li agradava el risc i fer travesses en solitari. I tenia molta confiança en ell mateix. Més de la que era prudent tenir. Per tant no va fer cas dels advertiments de gent de Queralbs que li desaconsellava.

(+ llegiu la resta aquí...)