Sant Petersburg: darreres hores a Peterhof, i comiat... (17)

• La història comença aquí...

Últim matí a Sant Petersburg i per tant, també últim matí a Rússia.
Avui és dilluns, 6 d'agost, i a més és el dia del meu sant... serà una celebració força especial, amb un peu a Rússia i un altre a Catalunya, em passaré mig dia volant pels núvols...

El nostre vol de tornada era a primera hora de la tarda i això ens permetia tenir un matí lliure, per això alguns de nosaltres vam optar per anar a conèixer el famós lloc de Peterhof (Petrodvorec), el de les fonts i les estàtues daurades que surt a totes les guies de turisme.

El conjunt de Petrodvorec és un exemple admirable d'arquitectura de jardins i un model de diversos estils arquitectònics. Situada a 29 kms. a l'oest de Sant Petersburg, en el golf de Finlàndia, que és ben bé al davant mirant cap al nord.

En el camí cap a aquest indret es passa per alguns barris perifèrics de la ciutat, dels anomenats humils o ciutats dormitori, i on encara es conserven els vells tramvies com aquest...

 Arribats al Palau, i mentre esperem l'hora d'entrada, fem un passeig pels jardins superiors

 

 

 

I quan entrem, ja veiem que el lloc està ple, molt ple de turistes i, evidentment, de xinesos i japonesos, i nosaltres ens quedem a la part alta, estratègicament situats per tenir una bona visió del conjunt, encara que sigui una visió posterior, però és que la guia ens indica que a les 11h. en punt comença l'espectacle de les fonts i des d'aquí podem veure-ho bé.

 

I a les 11h. en punt comença l'espectacle amb la música d'un himne o marxa triomfal...
tot una mica grandiloquent...

Un cop acabada la música vam començar a baixar pels costats de la font intentant fer alguna foto de qualitat enmig d'aquella gentada i filmar algun tros més de l'espectacular muntatge...
Aquest va ser el resultat final...

 

 

 

 

Aquest Palau reial de Peterhof, inaugurat solemnement el 15 d'agost de 1723, fou abandonat a la mort de Pere el Gran, en 1725, i de la seva esposa Caterina I, en 1727.

Després de la II Guerra mundial, el palau fou ocupat durant tres anys pels alemanys. Uns enormes treballs de restauració que van durant decenis, han permès recuperar l'antic esplendor dels parcs i els palaus de la residència de Peterhof, rebautitzada amb el nom de Petrodvorec.

Acabat l'espectacle vam anar a circular per l'immens parc fins arribar a la costa per veure el golf de Finlàndia, i el petit pavelló que Pere el Gran es va construir allà mateix, anomenat Petit Palau de Monplaisir, i altres fonts i estàtues dins del parc.

 

 

 (el golf de Finlàndia)

 (el palauet de Monplaisir)

 

 (la font del sol, que gira com un rellotge)

 

(estàtua de Pere el Gran)

 

(les fonts romanes)

Ens acomiadem dels dominis de Pere I el Gran i dels seus Palaus, palauets i jardins...,

 què bé que vivien aquests emperadors...!!!

* * *

Ara si que amb presses ens dirigim cap a l'hotel a carregar maletes a l'autocar i marxar cap a l'aeroport.

Sortim de Sant Petersburg a les 15:50h. via Viena, i després d'unes 5 hores de vol, aterrarem feliçment a Barcelona.

Durant el vol, contemplo aquests núvols a sota nostra i mig endormiscat em volten pel cap molts pensaments. Aquestes fantàstiques formacions nuvoloses que són els "cúmulus castellatus", sota de les quals pot estar caient un bon ruixat o una pedregada, són elements que sobrevolen països, fronteres, mars i muntanyes, lliurament sense cap impediment. 

 Nosaltres també sobrevolem, gràcies a la meravella de la tècnica, dins d'un aparell que pesa unes quantes tonelades, és com un prodigi que s'enlaira i amb una suavitat extraordinària, gairebé sense adonar-nos, ens transporta per l'estratosfera a 10.000 m. d'altitud, i anem deixant enrera països, fronteres, rius, muntanyes, pobles, ciutats, homes i dones, amb els seus desitjos, els seus problemes, els seus neguits, les seves esperances... 

Hem sortit de Rússia, sobrevolem mitja Europa, i d'aquí no res serem al damunt de Catalunya i aterrarem a Barcelona.

Mentre tots aquests pensaments i aquestes vivències m'omplien el cervell, només girant el cap a la meva dreta, al seient del costat, vaig veure com una nova vida s'obria pas amb força i alegria, cap a un nou món ple d'incògnites, però també ple d'esperances...!!!

* * *

• Ara sí que aquí s'acaba definitivament la crònica d'aquest viatge a Rússia...!!!

RÚSSIA: de Súzdal a Vladímir i Moscou, l'Anell d'Or (cercle tancat)... (11)

• La història comença aquí...

Ahir vam acabar amb presses la narració del nostre últim dia de viatge per la ruta Imperial de l'Anell d'Or.

La segona part del dia, encara som a 1 d'agost, la vam invertir en la visita a la ciutat de Vladímir, però fou tant ràpida que gairebé no ens n'adonem. Però val la pena detallar una mica el conjunt de meravelles que vam veure concentrades en tant poc temps.

De Súzdal a Vladímir hi ha 32 kms., i de Vladímir a Moscou 184 kms.

La ciutat de Vladímir va ser fundada per Vladímir Monomaco, gran príncep de Kiev, a la que va donar el seu nom. El nét de Vladimir, Andreij Bogol'ubski va aconseguir sotmetre a la noblesa i enfortir l'Estat. En 1157 va traslladar la capital a Vladímir. Amb anterioritat la capital havia passat de Kiev a Rostov i més tard a Súzdal.

El 1174 Andreij fou assassinat per una conspiració dels boiards. El va succeir el seu germà Vsevolod III, i la seva època va marcar el màxim esplendor de la ciutat. Però, com va passar en la majoria de ciutats d'aquesta zona, el 1238 es va veure bruscament interromput per la invasió dels tàrtars de l'Horda d'or. Malgrat la dominació mongol, Vladímir continuà essent la capital del país.
Des de finals del s. XIII i principis del s. XIV era la seu del metropolita rus i els grans prínceps continuaven coronant-se a la Catedral de l'Assumpció, que visitarem.
La ciutat va perdre importància al s. XVI quan s'inicià l'ascens de Moscou.

 * *

En arribar a Vladímir, encara dins de l'autocar, vam passar per davant del primer monument important de la ciutat, la Porta d'Or, que no vaig poder retratar amb condicions, per això he manllevat una foto d'un amic blocaire per il·lustrar aquest comentari...

(del blog de Miguel Zulaica "El cobijo de mis recuerdos")

Aquesta porta fou construïda en 1158-1164 com a part del sistema de "triple defensa" de la ciutat, ja que no solament el Kremlin, sinó tota la ciutat va quedar rodejada per una poderosa muralla. Les fulles de les portes estaven originàriament recobertes de làmines de coure daurat d'on es deriva el seu nom de la Porta d'or. 

En el passat tenia una doble funció, de bastió fortificat contra les invasions i també d'arc triomfal.
Per sota d'ella van passar en 1242 les tropes enviades per derrotar als Cavallers Teutons en l'anomenada "batalla del llac gelat" (Cudskoe). I en 1380, a través d'ella van fer la seva entrada triomfal les tropes victorioses que retornaven de la batalla de Kulikovo 

Des d'aquest mateix indret de la Porta d'or, surt el carrer principal de Vladímir, la Bol'saja Moskovskaja. Aquest carrer condueix a la plaça central on es troba el complex museístic de la ciutat i les dues antigues esglésies de la Dormició i de Sant Demetri. 

 

També al centre de la plaça hi ha un monumet de l'època soviètica commemoratiu del 850è. aniversari de la fundació de la ciutat. 

Hi són representades les tres glòries de la ciutat: un artista, un príncep i un obrer.

* *

Anem, doncs, primer a conèixer la Catedral de la Dormició,
és l'església principal de l'antiga Vladímir.

Es va construir en tant sols dos anys (1157-1160) amb la intenció de superar en esplendor a la catedral de Santa Sofia de Kiev.

La catedral va patir considerables danys en 1185 a conseqüència d'un incendi, i en la reconstrucció es van afegir quatre cúpules angulars. L'exterior de pedra blanca és auster i senzill, amb petits elements decoratius.

 

L'interior de la Catedral és una amalgama de rococó, i entremig del qual surgeix inesperadament el fresc sublim del "Judici final", d'Andrei Rubliov

Va ser pintat pel mestre durant l'estiu de 1408, amb l'ajuda de Danilo Cernij. Tots dos comparteixen la glòria de ser els més grans iconògrafs russos.

Es tracta d'una obra profundament innovadora de l'art rus antic, degut a la humanitat i al sentiment de pau universal en el que s'inspira.

Gràcies a internet he pogut aconseguir alguna mostra d'aquesta interessant obra que gairebé no poguérem apreciar per la foscor de l'indret i la poca il·luminació, i que ara podem contemplar aquí...

Jesucrist,

i la Mare de Déu amb els àngels

Jacob, Abraham,
i Isaac,
al paradís.

Àngels i Apòstols

 

Una simbologia, i el profeta Isaïes

A l'Iconòstasi daurat, també s'incloïen algunes icones del mateix Rubliov, que foren traslladades totes a la Galeria Tetriakov  de Moscou, junt amb la valuosa i tant venerada Verge de Vladimir, una de les seves obres mestres, de gran devoció a tota Rússia, i que vull tornar a recordar aquí...

També podem recordar alguna de les belles icones fetes per Rubliov, com aquestes altres:


El Salvador,
en la seva Glòria

 

o aquesta de l'Arcàngel Sant Miquel,

o també aquesta altra de l'apòstol Pau, 

i tantes i tantes altres que no acabaríem mai, sense oblidar-nos d'una de les més famoses, la de la celebèrrima icona de "La Trinitat" que és l'obra més famosa de Rubliov, pintada probablement entre 1422 y 1428 per a la catedral del Monestir de la Trinitat i Sant Sergi.
(com ja vaig comentar en el primer post de la ruta de l'Anell d'or, el 06).

 Rubliov va representar a tres àngels que, segons el relat bíblic, fou la forma que va prendre Déu per aparèixer davant Abraham y Sara a Mambré.

La tornem a recordar i reproduir aquí...

Però encara no havíem vist l'aspecte exterior de la Catedral, que és aquest,

L'arquitectura de la catedral va fer escola, en el segle XVè, l'italià Aristòtil Fioravanti, a qui se li havia encarregat la construcció de la catedral de la Dormició del Kremlin de Moscou, va ser enviat a Vladímir per aprendre els procediments de construcció tradicionals russos en els quals s'havia d'inspirar.

aquí una vista de l'absis de la catedral...

i aquí el seu esbelt campanar

Ben a prop de la Catedral de la Dormició, es troba una altra joia,
la Catedral de San Demetri, del 1194-1197.

La construcció de proporcions perfectes, amb quatre pilars, està coronada per una sola cúpula daurada, en forma de casc, típica de l'arquitectura russa anterior al segle XVII, època en la que es va consolidar la cúpula bulbiforme.

La decoració de les façanes, que dóna vigor i relleu a l'estructura arquitectònica, la converteix en una de les eglésies més belles de l'escola arquitectònica de Vladímir i Súzdal.

 

Acabada la contemplació d'aquesta joia, i mentre el grup començava a desfilar cap a l'autocar, vaig aprofitar per fer una breu panoràmica des del petit turó on érem



Tot seguit, travessant un parc, ens vam dirigir cap a l'autocar que ens portaria

  fins a l'església catòlica on celebraríem l'eucaristia d'acció de gràcies.

En acabar l'eucaristia, i amb la benedicció dels tres mossèns, companys de viatge,

 vam donar per tancat el cercle de la gran Ruta imperial de l'Anell d'or,
 que havíem començat tres dies abans.

* * *
Per acabar de completar la informació d'aquesta interessant ruta, i per si algú que em llegeix hi pot estar interessat a fer-la, adjunto un petit plànol de la localització de les ciutats medievals que hem visitat i que componen aquest Anell d'Or.

* * *
Anem finalment a dinar aquí, són gairebé les quatre de la tarda,

 i després, camí de Moscou, ens esperen encara 184 kms. de carretera no gaire fàcil que ara tot seguit  us comentaré...

La atapeïda jornada del matí i el fet de dinar tant tard, va fer que agafèssim l'autocar amb destí a Moscou amb moltes ganes de descansar i fer una bona migdiada.
Mig endormiscat, però amb un ull mig obert, vaig anar constatant per on passàvem i quin tipus de carretera estàvem utilitzant.
Els primers kilòmetres eren d'una carretera de dos carrils, anada i tornada. La gent circula a unes velocitats força considerables, a més en tots els trajectes que vam fer per carretera, no hem vist ni un sol senyal de limitació de velocitat, ni cap policia de carreteres, ni res que se li assemblés...
Una altra cosa que em feia esgarrifar era veure sovint avançaments que feien els cotxes potents de gamma alta, que sorprenentment molts del russos tenen, per la vorera d'emergència (o arcén), que sovint era mig d'asfalt i mig de terra, i aixecaven unes polsegueres increïbles, i s'incorporaven altre vegada al carril lent, el dret, tallant a la brava al cotxe que havien avançat... Em va donar la impressió una mica de la ciutat sense llei. Campi-qui-pugui i la llei del més fort.
Això m'impedia de tancar els ulls, era un espectacle força al·lucinant.
I com era de preveure, al cap d'uns kilòmetres aturada general per un accident. Un cotxe va sortir de la carretera i va quedar mig travessat... no m'estranya vaig pensar, ha trobat una vorera boteruda i ha saltat...
Sort que durant molts kilòmetres els vorals de la carretera són plens de boscos de bedolls, i això amoroseix el paissatge i la monotonia del trajecte i de l'espectacle motoritzat.

Però la cosa va anar en augment a mesura que ens acostàvem a la capital Moscou.
La carretera va millorar una mica en quant a infraestructura, és a dir, era una mena d'autovia, dos carrils per banda, algun cop tres, però pocs, i amb cap separació mitgera. Però amb les variants següents: semàfors, possibilitat de girar a l'esquerra, per tant de sobte el carril esquerra, el d'avançar, quedava embotellat per uns quants que volien girar a l'esquerra, però com que la circulació en sentit contrari, i en tots dos sentitts, era intensíssima i no hi ha semàfors, doncs s'ha d'anar ficant el morro del cotxe envaint el carril de l'altre sentit, fins que el més fort guanya o el més dèbil cedeix... Quan finalment els que volien girar ho aconseguien, aleshores quedava tallat el trànsit en el sentit contrari i es formava un gran embús que durava uns quants kilòmetres.
Amb tot això, molt camionatge, molta velocitat, i molts avançaments irregulars, en especial per la vorera o per allà on es pot. Un autèntic caos...

Davant d'això vam lloar i agrair al nostre xofer que ens va portar sans i estalvis por tot aquest circuit, i sobre tot per aquesta carretera infernal, fins arribar al centre de Moscou. Tots vam respirar alleujats, almenys jo ho vaig fer, i penso que la majoria dels que conduïm.

Es aquest que us acabo de descriure, un altre dels aspectes en que aquest país és força peculiar i caòtic, a part del ja conegut de les corrupteles i els suborns, tal com ens explicava la guia pel camí. Sembla que fins i tot hi ha establert com uns barems de què costen els suborns, ja sigui per obtenir un permís, una llicència, per obtenir uns serveis ràpids en sanitat o per altres coses semblants.

Etc. etc. etc. és Rússia companys...!!

* * *

Espero no haver-vos deprimit gaire amb aquest colofó que he afegit al bonic dia que havíem passat al matí a Súzdal i al migdia-tarda a Vladímir.

Demà serà un dia de transició. Matí lliure a Moscou fins a l'hora d'anar a agafar el tren cap a Sant Petersburg. Però això, com és habitual, ho veurem en el proper post...

• La crònica del viatge continua aquí... (12)