TÜRKIYE vs. Catalunya

Ahir tot just vam arribar del nostre darrer viatge, aquest cop a Turquia. Precisament ahir, 29 d'octubre, se celebrava la Festa nacional, el 86è. aniversari de la declaració del país com a República Democràtica, l'any 1923. La República de Turquía fou fundada en aquesta data, i Kemal escollit com a primer president. Era com ara el nostre onze de setembre, i la quantitat de banderes turques penjades al edificis públics, i balcons, algunes d'elles de grans dimensions, feien goig de veritat. No n'hi ha pas tantes a casa nostra el dia de la nostra Diada. Moltes d'elles portaven la cara de l'home que va impulsar la gran reforma a Turquia, en Mustafa Kemal Atatürk. Per qui, val a dir, hi tenen una autèntica veneració.

Quan hom visita un nou país, tan diferent al nostre, sempre té la temptació de fer comparacions, i aquest cop vaig sentir una gran enveja pels motius que ara explicaré. Una de les visites capdals que vam fer va ser al mausoleu del primer president de la República Turca, Mustafa Kemal "Atatürk" ubicat a Ankara, la capital. Allà en una magnífica exposició sobre la història del país, vam poder llegir algunes de las frases del seu ideari, del polític que amb una visió de futur admirable, i amb un coratge exemplar, va ser capaç de transformar un país de Califes, en un país democràtic, modern, laic i lliure.

Hom va sentir una gran enveja pensant en Catalunya..., tant de bo poguéssim algun dia nosaltres tenir un gran nacionalista com "Atatürk" qui amb una gran valentia, amb una gran coherència, i sense pors, va ser capaç de transformar el país i, alliberant-lo del jou islamista, llençar-lo cap al futur esplendorós que té ara.

Poques vegades i molt de tant en tant, surten personatges de gran categoria com aquest. Això és el que necessitaríem nosaltres com a nació, un autèntic lider capaç d'impulsar una reforma, un canvi de mentalitat i amb gran valentia, impulsar el país cap endavant per assolir fites que fins ara ens semblen llunyanes i un xic utòpiques.

I per il·lustrar tot el que estic argumentant, vegeu aquí alguns dels pensaments del seu ideari polític, que tant de bo, nosaltres o els nostres polítics, ai las !!, fossin capaços d'assimilar i d'implantar també a Catalunya.

Al peu de l'escalinata que dona accés al mausoleu d'Atatürk, hi ha gravada en pedra una sola frase que resumeix en quatre paraules la clau de volta del seu ideari polític i norma fonamental del país

"La soberania incondicionalment pertany a la nació"

Així de simple, així de clara, i així de contundent... ¿Oi que ens estalviaríem moltes discusions estèrils sobre referendums i consultes, si això ho apliquéssim al nostre país?

La segona afirmació que fa Atatürk i que em va captar l'atenció pensant sempre en la nostra tant discutida Nació, fou aquesta:

"La plena independència solament és possible amb independència econòmica"

La frase és d'una claredat tant meridiana que no cal interpretacions.
Nosaltres hem perdut anys fent filigranes i encara estem desfullant la margarida del nostre discutit i retallat finançament. Quina vergonya...!!!

Seguim amb altres sentències del senyor Atatürk sobre la llengua, un altre dels nostres cavalls de batalla:

"El poble que diu pertànyer a la nació turca, ha de parlar certament el turc abans que qualsevol altre cosa"

"La llengua turca és una de les més riques i s'hauria de desenvolupar amb total coneixement"

I nosaltres hem de lluitar constantment contra les mentalitats intolerants i ignorants que contínuament ens posen pals a les rodes per motius lingüístics. Quina misèria...!!!

Seguim encara amb més pensaments d'aquest gran estadista Mustafa Kemal:

"L'autèntica base de la República Turca és la cultura"

Ho tenim clar aquí?. Ho tenen clar a les Espanyes?...

I per acabar, una altre pensament i frase lapidària del senyor Atatürk:

"La ciència i la tecnologia són les veritables guies per a qualsevol cosa en el món, per la civilització, per la vida, i per l'èxit"

Calen més explicacions, oi que no?...

* * *
Després de tot això que acabeu de llegir, no us estranyarà que hagi dit al principi que aquesta fou una de les visites capdals que vam fer a Turquia. A mi em va impressionar la claredat de les idees del senyor Atatürk, i vaig sentir realment, una sana enveja.

Si mai m'hagués d'exiliar, Déu no ho vulgui, ja sé on anirira a viure. En aquest bell país mediterrani, profundament nacionalista, com hem pogut comprovar aquests dies, bressol de la nostra cultura greco-romana, creuament de cultures, i que respecta i té com a ideari principal tots aquests principis, precisament aquells que el nostre maldestre i primari govern espanyol, no és capaç ni d'assimilar, ni de respectar.


* * *

En dies successius aniré penjant posts amb la crònica d'aquest viatge com acostumo a fer darrerament. Turquia té molta història i moltes belleses a contemplar.

• si us ve de gust, la crònica comença aquí (01)...
  

La Catalunya neutralitzada...

Avui, a l'AVUI, podem llegir aquesta afirmació:

"Catalunya no passa el seu millor moment. Ha perdut força, pinta poc i no fa cara de recuperar-se aviat. Malgrat les bones intencions de Montilla".

"Confiar la presidència de Catalunya, com va fer ERC el 2003 i el 2006, a una formació que mai no podrà actuar com voldria i lliurament a Madrid, va ser un autèntic suïcidi nacional".

Davant els incompliments i els enganys del govern espanyol, no ens enganyem més..., "el damnificat no és Montilla; qui hi perd són els ciutadans i el país; els primers hi perden els seus diners; el segon -el nostre país- la seva dignitat".

I què fem nosaltres?, estem adormits i subvencionats, i ens hem oblidat d'actuar en defensa dels interessos del país. Això sí, parlem molt del dret a decidir...!!, a decidir què ?... si no tenim cap poder de decisió.

(podeu ampliar tot aquest discurs llegint l'article complet d'en Josep Maria Torrent, a la seva secció "El Rasclet" al diari Avui, d'avui mateix -aquí-)

SOLBES amenaça..., Ui... quina por !!

El Solbes ara, davant el flamant incompliment del govern, contraataca amenaçant amb que imposarà per Llei un finançament unilateral si no hi ha acord.

FANTÀSTIC, senyors polítics catalans, ja teniu la coartada perfecta per respondre a les amenaces... Oi que les Lleis, quan ells volen se les passen per els cataplines ? (vegeu aquí). Doncs, vinga, que facin lleis, que ja tenim l'exemple i el model del què hem de fer amb aquesta nova LLei, el que ells mateixos fan quan els convé, i a més a sobre encara intenten justificar-ho amb malabarismes linguístics pensant que ens poden enredar una vegada i una altre. I a més a sobre, i amb tota la barra, esgrimeixen l'argument de que hem de ser "responsables" i "solidaris"... Però Quina Barra...!!!

Aquí la seva tècnica, que se'ls veu el llautó, és anar allargant el procés, esperar a veure si arriba la sentència del T.C., que acabi de retallar les expectatives d'un bon finançament, i al final intentar "in extremis" arribar a un mal acord amb els catalans, que sigui una almoina que no satisfaci a ningú, fent veure que al final són generosos i tot, i que fins i tot sembli que tots hi hem guanyat...

Això últim, no s'hauria d'admetre, i si no reaccionem i plantegem ja el "tancament de caixes", retenim els diners a Catalunya, i els obliguem a baixar del burro i a negociar, no tenim res a fer.

Si s'ha d'incomplir alguna llei, doncs, què hi farem..., hem tingut molts bons mestres en aquesta pràctica, oi?.

El "Llistillo", "pardillo" del tripartillu...

Je, je, quina gràcia, oi?








El "llistillo"-"pardillo" del tripartillu, ha ficat la pota fins al fons de tot.

Si alguna cosa NO necessitàvem a Catalunya a l'hora de defensar el nou finançament, era que algú tingués la mala idea, la idea més poca solta, de trencar la feble unitat aconseguida pels partits catalans a l'hora d'afrontar la negocació definitiva.

No estàvem prou emprenyats per l'incompliment de l'estat davant la llei de l'Estatut, que com deia l'altre dia, se l'han passat pel "forro" dels c.....s, que ara arriba aquest "pardillo" i ho fot tot enlaire. Ara sí, ara no, li toquen la barbeta, l'embauquen, i ara una lletra o pagaré a 90 dies...

Com diu l'editorial d'avui de l'AVUI, quan s'esberla la unitat, Catalunya s'afebleix, Solbes respira, la Moncloa riu i Espanya se'ns rifa. I, cosa que encara és pitjor, els diners es queden allà, encara que per llei ---què dic "llei"... per què serveixen ?--- i per raons hagin de venir cap aquí.

I per acabar-ho d'adobar, surt el Carod amb arguments alambicats, intentant justificar l'injustificable, i dient que no passa res, que en definitiva és el govern català qui té l'última paraula, quan el "listillo-pardillo" els ha deixat amb el cul en l'aire... Carai, quin poder de decisió que tenen els de ERC.

Ay, Déu meu, quina colla de polítics tenim... Hem de recollir el guant que l'altre dia a Prada de Conflent ens va llençar en Joaquim M. Puyal, quan va dir que: Davant les tebiors polítiques, la nul·litat de les administracions i la submissió de bona part dels mitjans de comunicació a l'hora de defensar Catalunya, Puyal apel·la a la responsabilitat personal per salvar la nació. Quan hi ha tantes coses que fallen en la defensa del país, calia una crida com la seva pel compromís individual. És voluntari, però estaria bé que li féssim cas.

També avui recullo les opinions d'un lector de l'Avui que diu: Sembla que els actuals polítics en exercici no són capaços de desvetllar lideratges que anteposin Catalunya, en la defensa dels seus drets i necessitats, als seus particulars interessos. Uns per sucursalisme, aliats amb el nacionalisme espanyol... I els d'aquí, pel seu tacticisme de partit --assegurar-se la cadira-- (oi sr. Carod ?), que fa que molts dels seus seguidors haguem d'anar a votar amb el nas tapat a les eleccions. Ens calen cares noves, per un possible trencament amb l'Espanya d'ara, i per poder respondre als reptes del segle XXI.

Opinions que jo comparteixo plenament, especialment després de veure la darrera actuació del govern d'Espanya amb l'incompliment flagrant, inexcusable, antidemocràtic, de la llei de l'Estatut de Catalunya.

Les Lleis es fan per passar-se-les pel “forro”... -quan convé-

L’espectacle lamentable que estem vivint a Catalunya amb tot el tema del finançament i de l’Estatut, ens permet fer les següents reflexions i afirmacions tot recollint opinions i expressions de diversos polítics, comentaristes, lectors i periodistes que s’han fet aquests darrers dies...

Tenim un govern de l’Estat que incompleix les lleis quan vol i a sobre encara intenta justificar-ho...

El govern de l’Estat ha incomplert l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Això és sense pal·liatius, una actitud antidemocràtica i il·legal de l’executiu espanyol.

Zapatero passarà a la història per ser el president més fals que hi ha hagut al govern espanyol.

Aquí no es compleix ni amb la llei ni amb el dret.

Aleshores, ¿Amb quin autoritat poden demanar als ciutadans el compliment de les lleis, fins i tot de lleis menors?.

Si s’ha fallat a la democràcia i a la llei, perquè els ciutadans si no paguen a Hisenda els ha de caure el pes de la llei?, i un rave... (Castells)

De l’Estat espanyol no en sortirà mai res de positiu envers Catalunya, això està tant demostrat com la llei de la gravetat. Per tant només queda una solució...

¿Per què els ciutadans de Catalunya, no ens coordinem i promovem un tancament de caixes amb l’estat espanyol davant la seva actitud il·legal i antidemocràtica?. A partir de l’any vinent paguem el nostre IRPF a la Generalitat de Catalunya en lloc de pagar-lo a l’Estat espanyol. Ja sé que no és fàcil perquè hi han de participar els empresaris, però ara tenim nosaltres més autoritat per fer això, que no pas l’Estat per demanar-nos que els paguem a ells.

Al cap i a la fi, a pagar l’IRPF a l’Estat només ens hi obliga una llei, i com està àmpliament demostrat aquests dies, a Espanya les lleis hi són per incomplir-les, per... com deia al començament, per passar-se-les pel forro...!!!

Apa doncs, o ens hi posem ara, o deixem-ho estar. Primer lluitem, per la independència i després ja ho farem per millorar el nostre govern.

¿Oi que ells, quan els interessa, no agafen sempre la Constitució, brandant-la com si fos la Sant Bíblia, per invocar el compliment de la llei?... quina barra, i quina hipocresia...!!!

Mireu que ha dit en Solbes: ...que ha de ser la Constitució (la Bíblia, altre cop) qui en determini el nou model, que ha de garantir el finançament de totes les altres comunitats –és clar, el “café para todos”-. Però aquest equilibri que preten Solbes és impossible, perquè si l’Estat no aporta més diners al fons, d’on han de sortir? Si Catalunya ha de guanyar més diners, qui està disposat a perdre’ls?. Ningú... i aquí està la mare dels ous...!!!

S’han publicat després de més de 20 anys les famoses Balances fiscals, però què?... paper mullat, també se les passen pel “forro”... S’ha de posar límits als fons de solidaritat, però què passa?, que les Comunitats autònomes més beneficiades de la nostra solidaritat s’han negat en rodó. Més que solidaritat, elles entenen que l’aportació de Catalunya és com una obligació.

El debat del govern de Catalunya amb el de l’Estat en el front del finançament no pot acabar bé. Perquè Catalunya guanyi algú haurà de perdre. I ningú està disposat a fer-ho...!!! I el govern de Zapatero, malgrat les irresponsables promeses del seu president, ha estat incapaç de fer l’esforç necessari perquè els que més guanyen amb aquest sistema injust no guanyin tant. Perquè el perdedor habitual no perdi tant.

Som on èrem. Catalunya no guanyarà aquesta partida. La situació és gravíssima. L’Estatut no s’ha acomplert, malgrat ser una llei –recordem’ho una vegada més-. I encara hi ha miserables que afirmen que no passa res perquè una llei recorreguda davant el T.C. no ha de ser complerta. (Sanchís)

I la sempre super elegant vicepresidenta –elegància amb diners catalans, potser?- té la barra de dir, amb cara d’emprenyada, que el president Montilla, quan s’ha atrevit a posar les cartes sobre la taula, “s’ha excedit verbalment”. Però com s’atreveix a renyar a tot un president de Catalunya?. Que és que potser el govern s’ha irritat perquè els catalans comencem a bellugar-nos i ha dir les veritats? Doncs que es preparin, perquè això no ha fet més que començar. Quina barra, ja n’hi prou de fer el prèssec i el messell.

Si els catalans no ens unim tots, ciutadants, govern, partits polítics -ei, sobretot-, empreses, institucions, i tots junts ens plantem. Tanquem la caixa, i ens administrem nosaltres mateixos…, o l’Estat, fals, manipulador i mentider que tenim, continuarà fent volar coloms, fent promeses de mal pagador, i a sobre pixant-nos a sobre, i encara dient-nos, a més, que som insolidaris.

Encara avui, 14 d’agost, a la roda de premsa d’en ZP, després del consell de ministres, amb cara de contrariat i seguint el mateix discurs “ranci” i tronat de la vicepresidenta, ha tingut la barra de mantenir el discurs que el govern ha complert el compromís i el termini dels dos anys pactats a l’Estatut per resoldre el finançament, perquè ells ja han fet una proposta. “Jo he complert”... Quina cara...!!! una merda de proposta han fet, i es queden tan amples i tan satisfets, i a sobre pretenen enganyar a la resta dels ciutadans. A partir d’ara, aquí ja no ens creiem res de res, de gent sense paraula, mentiders i trileros...

S’ha acabat el bròquil...!!!

* * *

Ja tenim balances fiscals...

Aquests dies s’han publicat unes primers resultats de les balances fiscals encarregades pel conseller Castells.

El desequilibri creixent és tan greu que Madrid ni tan sols s’ha atrevit a donar les xifres de l’any 2006 perquè no poguéssim fer els càlculs més ajustats a la inquestionable realitat.

Ens quedem, per tant, en que el dèficit per Catalunya al 2005 arriba a la barbaritat de 16.375 milions d’€uros. (en pessetes... explota la calculadora..!!)

La diferència entre el que Catalunya aporta a l’Estat i allò que Espanya ens retorna, depassa els límits de la solidaritat. Realment la pitjor hipoteca del nostre país és Espanya.

Segurament que en Solbes ens vindrà amb el ploricó que en un any de crisi no pot estirar més el braç que la màniga, excuses de mal pagador i d’altres per amagar la veritable intenció de l’Estat espanyol, la de condemnar-nos a viure amb un finançament de gota a gota. I a sobre si ens queixem ens tornaran a titllar de “pidolaires”.

...i encara algú te la barra de dir que la inversió multimilonària a la T4 de Madrid-Barajas, una part s’ha d’imputar a les comunitats autònomes com a inversió pròpia.... pero quina cara dura...!!! que ens prenen per idiotes o què?.

I fins i tot hi ha el perill que algun partit català tingui la temptació de ser còmplice d’en Zapatero i vulgui ajudar-lo a aprovar uns pressupostos que escanyen la nostra economia fina a límits insostenibles...!!!

La publicació d’aquestes balances fiscals, a més d’ajudar a fabricar independentistes per via de la necessitat, demostra que Catalunya podria sobreviure per si sola sense el llast feixuc de l’Estat espanyol. (*)

* * *

(*) alguns paràgrafs d’aquest post, Xavier Bosch “dixit” a l’Avui d’avui