TURQUIA - el Basar Egipci o Basar de les Espècies (10)

• La crònica del viatge comença aquí...

La segona visita d'aquest tercer dia ens porta a visitar el famós Basar de les Espècies, o Basar Egipci.


Es va construir inicialment per sufragar les despeses de la mesquita contigua, la Yeni Camii.

La paraula misir té el doble significat de "cereals" i "Egipte", això es relaciona amb el fet que les espècies, el gra, els llegums, el cafè, l'encens, y la henna s'obtenien a Egipte en grans quantitats. Cada any arribaven aquests productes en un comboi de galions, rebuts amb bombo i platerets, i acompanyats per vaixells de guerra que els protegien dels pirates.

Un rètol a l'entrada ens explica breument la història d'aquest Basar Egipci.

És un dels llocs més fascinants d'Istambul, tant per la seva animació constant, com per la olor de les espècies i els aromes orientals.

Lamentablement avui en dia el basar es va omplint de parades amb fòtils, souvenirs i andròmines pels turistes.

Però afortunadament, encara resten un bon grapat de venedors d'espècies amb les seves parades tant ben muntades que fan goig de veure, com podeu comprovar per les fotos que aquí vaig penjant.

(petites muntanyes d'espècies, i els fruits secs dominen el mercat...)

(però els turcs tenen un remei modern que no passa pels laboratoris farmacèutics...,
la "viagra turca"..., figues seques farcides amb nous)

(parades totes elles realment espectaculars i agradables de contemplar)

Sortint del basar una mica marejats de tantes essències i olors, canviem d'objectiu i decidim entrar a conèixer la mesquita que tenim al costat..

* *

La Mesquita Yeni Camii és una de les més belles de la ciutat. Fou un encàrrec a Mimar Sinan (1489-1588) -el més important dels arquitectes otomans-, de la filla preferida de Solimà el Magnífic, Mihrimah, en 1561, en memòria del seu espós, el paixà Rüstem, que era gran visir del sultà Solimà.

Travessem el patí interior on els fidels musulmans fan les seves ablucions, i després de descalçar-nos, amb respecte i silenci entrem a dins la mesquita.

L'interior de la mesquita és molt recollit i presenta una gran cúpula central sobre quatre pilars octogonals i altres semicúpules amb frescos de motius florals.

Allò més destacable és el recobriment de les parets realitzat en la seva totalitat amb ceràmica vidriada amb delicats motius florals que es dibuixaven primer en el taller imperial i després es lliuraven als ceramistes de Iznik.

Aquesta mesquita del paixà Rüstem és la única en que l'arquitecte Sinan va cobrir totes les superfícies, fins i tot els pilars, amb la valuosa ceràmica de Iznik.

Tulipes, margarides, roses, clavells i lliris constitueixen els motius principals de forma estilitzada, tots ells elements decoratius típics també dels teixits i tapissos dissenyats pels artistes de la cort.

En silenci anem admirant aquesta petita meravella mentre alguns fidels fan les seves pregàries a l'interior de la mesquita...

* *
Un cop fora de la mesquita, notem que aquí a la ciutat ja es comença a respirar l'ambient i els preparatius de la propera festa nacional que celebraran els turcs d'aquí a pocs dies

Som a la tardor i les castanyes apareixen per tot arreu, i a més tenen un aspecte magnífic i un cop provades constatem que són boníssimes...

Tot al voltant del mercat de les espècies s'ubica un altre mercat més normal, l'ordinari, les parades del qual també fan molt de goig...

Després d'aquest matí tant intens, l'autocar ens recull aquí mateix i anem a dinar a un lloc típic, a prop del mercat del peix. Una zona plena de restaurants de carrer molt agradable.

Acabat el dinar, marxem ara sí definitivament i amb una certa recança, hem de dir adéu a d'Istanbul, anem cap a l'aeroport on en un vol interior ens traslladarem fins a Ankara, la capital del país.

Marxem, doncs, cap a l'Anatòlia, ens espera encara un llarg itinerari per la Turquia profunda...

* * *

• La crònica del viatge continua aquí (11)...

TURQUIA - el Palau de Dolmabahçe, una altra joia d'Istanbul (09)

• La crònica del viatge comença aquí...

El tercer dia de la nostra estada a Istanbul encara ens reservava un parell de sorpreses.




La primera fou la visita a l'impressionant Dolmabahçe Sarayi (palau de Dolmabahçe).

Construit al 1853, pertany a una època diferent de la del Topkapi, el seu estil és més semblant al de Versalles.

Mahmut II (1808-1839) ja havia abandonat Topkapi per diverses residències en el Bòsfor, però fou el seu fill Abdülmeçid, el responsable de la construcció d'aquest Palau. El jove sultà va voler marcar una clara diferència amb els records de l'opressió sanguinària dels seus avantpassats, i va decidir remodelar el seu palau per donar-li una imatge europea "civilitzada".

El resultat és la suma dels somnis i paradoxes de tota una època. El palau és una reacció conscient contra el passat otomà i una reafirmació de la fe i de la voluntat de reviure l'imperi d'una manera ben diferent. La seva opulència és realment espectacular, encara que fins i tot resulta exageradament ostentós, el que justifica el seu cost final, una fantasia d'uns mil milions de dolars en valor actual...

Artísticament és una obra mestra, i fins i tot extravagant. A més dels 16 pavellons exteriors, el Palau té 285 habitacions, no menys de 43 banys i sis hamams, fins i tot un fet totalment d'alabastre pur. El saló del tron és el més gran d'Europa, amb una cúpula de 35 metres d'alçada i una aranya de cristall de quatre tones, donada per la reina Victòria, que té la fama de ser la més pesada del món.

Les escales tenen balustrades de cristall,

i per tot el palau hi ha altres làmpades i canelobres també de cristall de murano,

(per tenir una petita idea, en el procès de neteja, desmuntar peça a peça i tornar a muntar una d'aquestes làmpades s'inverteixen fins a tres mesos de feina)

i gran part dels mobles i complements són dignes de Lluís XIV.

Aquest magnífic Palau, usat com a residència imperial pels darrers sultans otomans, es va convertir en residència presidencial el 1923, any de la proclamació de la república, funció que encara conserva. I és en aquest mateix Palau on va morir "Atatürk" el 10 de novembre de 1938, i com a curiositat, tots els rellotges del palau estan aturats a les 9:05 h. l'hora en que va morir.

La seva habitació i el seu despatx es conserven tal com els va deixar.

Aquest Palau el consideren com un "sancta sanctorum" i per entrar-hi has de protegir-te el calçat amb unes fundes de plàstic per no fer malbé el parquet i les catifes. La gent hi va amb devoció envers la memòria del fundador de la Turquia moderna.

Evidentment, també és d'aquells llocs on no és permès de fer cap tipus de fotografia ni de filmació, ni amb flash ni sense. Nosaltres només vam poder fer fotos de l'exterior i dels jardins, però amb tot, avui en dia, gràcies a internet, pots trobar algunes fotografies interiors com les que us vaig posant per aquí.

Aquest palau, fou la última i fantàstica mostra de la glòria otomana, ja que fou també l'escenari del final d'una nissaga que va durar 620 anys. Des d'aquí mateix, el darrer sultà Mehmet VI Vahdeddin, va emprendre la fugida la matinada del 18 d'octubre de 1922, en una barca de rems fins arribar a una fragata britànica que el portaria fins a l'exili a Europa.

El seu palau s'ha conservat com el símbol d'una breu època d'esperança que es va frustrar, i d'un experiment que no va arribar a posar arrels, ja que va ser repudiat tant pels conservadors més intransigents com pels republicans radicals.

Amb unes vistes dels jardins exteriors acabem la visita a aquest extraordinari monument,
una altre de les joies de la ciutat d'Istanbul.

(per aquesta porta devia fugir el darrer sultà...,
"sic transit gloria mundi")

* * *

• La crònica del viatge continua aquí (10)...

TURQUIA - El Bòsfor (08)

• La crònica del viatge comença aquí...

El Bòsfor és l'estret que comunica la mar Negra amb la mar de Màrmara, i separa la Turquia europea de la Turquia asiàtica.

Aquest canal de mar és una gloriosa compensació natural per a una ciutat congestionada per l'excés de població i l'expansió urbanística descontrolada.

Les seves extenses ribes estan flanquejades per nombrosos i magnífics edificis, que van des de palaus opulents a fabuloses yali de fusta (les luxoses cases tradicionals dels sultans).

A més és un dels canals navegables més important del món, ja que l'estreta ruta marítima que travessa els Dardanels, el mar de Màrmara, i el Bòsfor, és l'únic enllaç entre el Mar Negre i el Mediterrani.

Tot al llarg de la història, soldats, homes d'estat, monarques i emperadors --Alexandre Magne, Juli César, Constantí, Mehmet el Conqueridor, la reina Victòria, el zar Nicolàs I, Winston Churchill, Atatürk, Hitler i Stalin-- se'n van adonar de que el destí de les nacions i dels imperis depen de la possessió i el control dels estrets...

La millor opció per conèixer una mica els Bòsfor és agafar un dels vaixells turístics que el recorren més o menys circularment.

Aquesta és l'aposta que vam fer nosaltres.

Tot sortint del moll per els transbordadors a Eminönü, amb la gran Mesquita de Suleiman el Magnífic al fons,

enfilem per la riba europea on molt aviat passem per davant de la mesquita d'Ortaköy,

del Museu naval, i del fabulós Palau de Dolmabahçe Saray,
(del que en parlaré en un pròxim post)

Passem després per sota de l'espectacular Bogaziçi Köprüsü (el pont del Bòsfor).
Aquest pont penjat que uneix les dues ribes, acabat el 1973, és el quart més llarg del món.
I sis kilòmetres més amunt es va construir un altre de similar per evitar les concentracions del trànsit i dels camions pesants...

A sota del pont veiem la torre de l'antiga fortalesa otomana, la Rumelihisari, que fou la clau i la porta d'Istambul per a Mehmet II el Conqueridor, ja que era impenetrable, fou construïda el 1452, un any abans de conquerir Constantinoble.

A poc a poc ens anem acostant a la riba asiàtica per començar a veure les magnífiques mansions de gent important, artistes, prínceps i califes que van construir tot al llarg d'aquesta riba,

i també veiem diverses yali, cases tradicionals de fusta que encara es conserven i pertanyen a les famílies dels propietaris originals, algunes que daten del 1700-1800.

També es pot contemplar algun que altre palauet d'anteriors califes...

Els pocs privilegiats que viuen en alguna Yali restaurada, gaudeixen d'un estil de vida únic, amb un lleuger vestigi de l'època otomana.

Finalment el vaixell ens desembarcà a la part alta de la riba europea on vam dinar en un bonic restaurant just a la riba de l'aigua del Bòsfor.

* *

Després de dinar l'autocar ens traslladà al centre de la ciutat, a la plaça Taksim meydani, que és el centre de les celebracions oficials d'Istambul, ja que aquí hi ha el monument a Mustafà Kemal "Atatürk" i als caiguts de la Guerra de la independència (1919-1922).

I des d'aquí alguns vam aprofitar per passejar per un dels carrers principals i més concorreguts de la ciutat, l'Istiklâl Caddesi (o carrer de la Revolució) l'antiga Grande Rue de Pera, que uneix els barris de Taksim, Galatasaray i Beyoglu, i que concentra una bona part de les botigues i el comerç de la ciutat

Enmig del bullici de gent que a tot hora s'hi concentra en aquest carrer peatonal, hi circulen uns tramvies antics que van amunt i avall per una única via tocant la campana per fer apartar els vianants. Una nota de gran color local.

I també cal destacar els passatges laterals, Çiçek Pasaji (o passatge de les flors) on es concentren alguns dels restaurants més apreciats de la zona que serveixen especialitats del país, i un dels llocs de més animació a Istanbul.

Quan ja fosquejava vam retornar a peu fins a l'hotel, uns dos o tres kilòmetres de caminar entremig d'una gran gentada, que ens van deixar força estabornits.
I d'aquesta manera tan esportiva vam cloure el segon dia de la nostra estada en aquesta interessant ciutat d'Istanbul.

* * *

• La crònica del viatge continua aquí (09)...