Després de la impressionant visita al castell de Tomar i al Convento de Cristo, anem a dinar al poble de Vila Nova da Barquinha i ho fem al restaurant Almourol (que té el mateix nom del castell que visitarem a continuació), i per cert, molt recomanable, gent simpàtica, ens van obsequiar amb un petit aperitiu de benvinguda i el menjar va ser molt bo i abundant.
Així, doncs, després de dinar ens dirigim cap al petit embarcador proper per agafar una embarcació motora que ens portarà fins a un petit illot al mig del riu Tajo (Tejo), que tenim al davant mateix, i a on s'aprecia perfectament la silueta del castell.
El castell d'Almourol
Els orígens de l'ocupació d'aquest lloc són molt antics i enigmàtics,
però la veritat és que el 1129, data de la conquesta d'aquest punt per
les tropes portugueses, ja existien les ruïnes d'una fortalesa romana,
que tanmateix podrien assentar-se sobre d'altres de fenícies, que rebien
el nom d'Almorolan.
Entre 1169 i 1171, aprofitant aquelles restes, va ser construït el castell per ordre del mestre de l'Orde del Temple Gualdim Pais. Va servir per a controlar el tràfic de mercaderies, utilitzant el riu Tejo com a duana entre nord i sud.
En el segle xx, el castell va ser adaptat per ser residència oficial de la República Portuguesa. Com a tal, va ser escenari d'importants esdeveniments de l'Estado Novo.
El procés reformador, iniciat un segle abans, va ser definitivament
consumat per aquesta intervenció dels anys 1940 i 50, culminat per la
fascinació que va provocar al llarg del romanticisme cultural i
polític portuguès.
Un cop ja embarcats
anem vorejant el petit illot amb la magnífica presència del castell damunt
en acostar-nos anem apreciant els seus contraforts
aquest dos des del costat de ponent
i aquests altres, imponents, del costat oposat per on s'accedeix a la porta d'entrada
Un cop dins veiem aquesta finestra, antiga porta d'accés, amb la creu del temple al damunt
I ens animem a pujar dalt de tot de la torre principal per gaudir de la vista del seu original emplaçament, navegant damunt del riu Tejo com si fos un vaixell...
Des d'aquí dalt, per entremig dels merlets, veiem el petit embarcador...
A mesura que hem anat pujant per la torre de l'homenatge hem pogut llegir en diversos panells explicatius alguns escrits sobre històries i llegendes del lloc.
Us en poso algun exemple...
De camí de retorn a l'embarcador fem encara una ullada a la torre del castell que apareix entremig dels arbres
I finalment, un cop desembarcats a la riba, ens acomiadem del castell d'Almourol amb aquesta bonica ullada del sol ponent.
* *
Tot seguit agafem l'autocar que ens portarà a la darrera etapa del dia. Anem a conèixer l'impressionant monestir de Santa Maria de la Victoria, a Batalha.
Santa Maria da Vitória na Batalha, conegut comunament com Monestir de Batalha, és un monestir dominicà situat a la ciutat portuguesa de Batalha, al Districte de Leiria. Es tracta d'un dels millors i més originals exemples de l'arquitectura gòtica tardana, barrejada amb l'estil manuelí. Sorprèn per la profusió de gablets, agulles, pinacles i contraforts. Ha esdevingut un símbol de l'orgull nacional portuguès. El Monestir va ser declarat com a Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO l'any 1983.
Va ser construït per regraciar la Mare de Déu de la Victòria dels portuguesos sobre els castellans a la batalla d'Aljubarrota, l'any 1385, tot complint així la promesa del rei Joan I.
La construcció començà l'any 1386 i es perllongà durant dos segles, acabà pels voltant del 1517, al llarg del regnat de set reis diferents. Va caldre el treball de quinze arquitectes (Mestre das Obras da Batalha),
tot i que per a set d'ells el títol va ser merament honorari.
La
construcció requerí un enorme esforç, amb l'ús d'extraordinaris recursos
humans i materials. S'hi van desplegar noves tècniques i estils
artístics, alguns d'ells desconeguts a Portugal fins aleshores.
L'obra va ser iniciada l'any 1386 per l'arquitecte portuguès Afonso Domingues, qui la va continuar fins a l'any 1402.
Va ser l'autor dels plànols i de la major part de les estructures de
l'església i el claustre. El seu estil era essencialment gòtic radiant, tot i que amb influències del gòtic perpendicular anglès. Hi ha similituds amb la façana de York Minster i amb el transsepte de la Catedral de Canterbury.
El terratrèmol de 1755 va fer-hi alguns danys, però els desperfectes més greus els van fer les tropes napoleòniques del mariscal Masséna,
que van saquejar i calar foc al complex els anys 1810 i 1811. Quan els
dominics van ser expulsats del monestir, l'any 1834, l'església i el
monestir van ser abandonats i deixats en ruïna.
L'any 1840, el rei Ferran II de Portugal
va iniciar un programa de restauració de l'abandonat monestir en runes,
salvant així aquesta joia de l'arquitectura gòtica. La restauració es
va estendre fins als primers anys del segle XX. El conjunt va ser declarat monument nacional l'any 1907. El 1980 el monestir va ser reconvertit en museu.
El profús ornament exterior va ser realitzat en pedra calcària de Porto de Mós, que ha anat adquirint un to groc ocre amb el pas del temps.
La façana oest, enfront de la gran plaça amb l'estàtua eqüestre del general Nuno Alvares Pereira, està dividida en tres per contraforts i enormes pilastres: la Capella del Fundador (Capela do Fundador), el mur lateral d'un corredor i el projectat portal. A la dreta d'aquesta façana s'hi troben les Capelles Imperfectes una estructura octogonal independent afegida al complex.
El portal mostra en l'arquivolta
una profusió de 78 estàtues, dividides en sis files, de reis de l'Antic
Testament, àngels, profetes i sants, cadascun d'ells sota un baldaquí. A
ambdós costats de la porta hi ha estàtues dels apòstols,
amb un d'ells portant a un dimoni encadenat.
El timpà mostra a Crist entronitzat, assegut sota un baldaquí i flaquejat pels Quatre Evangelistes, cadascú amb el seu atribut personal.
L'església és llarga i estreta (22m) en proporció amb la seua alçada
(32.4 m). La nau va ser elevada a la seva alçada actual pel segon
arquitecte, David Huguet,
alterant les proporcions de l'església i donant-li el seu aspecte
actual.
El seu interior es mostra sobri i descarnat a causa de la
completa absència d'ornaments i estàtues a la nau. Les voltes,
suportades per pilars compostos, estan tancades per claus de volta ornamentades.
La llum penetra a la nau a través de deu vitralls situats al pis superior i les altes finestres de traceria als murs laterals i el transsepte, així com a través de les dues files
de finestres lanciformes del cor.
Probablement Batalha va gaudir dels primers vitralls de Portugal.
Aquest art va ser introduït a Portugal per artesans alemanys procedents
de Francònia i Nuremberg.
Les finestres més antigues daten de finals de la dècada del 1430. Però les finestres ogivals d'estil manuelí situades al cor daten de les dècades del 1520-1530, i van ser realitzades per mestres portuguesos, entre els que cal esmentar Francisco Henriques.
La Capella del Fundador (Capela do Fundador)
Aquesta capella quadrada va ser edificada entre 1426 i 1434 per
l'arquitecte Huguet, per ordre del rei Joan I, perquè esdevinguera el
primer panteó reial de Portugal.
Mostra una perfecta síntesi entre el gòtic flamboyant i el gòtic perpendicular anglès, que Felipa de Lancaster
havia importat de la mà d'un grapat d'arquitectes anglesos. La capella
consta de tres seccions i un octògon central sostingut per vuit pilars
ornamentats que suporten arcs profusament decorats.
El sepulcre conjunt
de Joan I i la seva muller Felipa de Lancaster es troba sota la volta de
l'octògon.
Llurs estàtues jeuen majestuosament abillades, amb les mans
unides (expressant les bones relacions entre Portugal i Anglaterra) i
amb els caps reposant sobre un coixí, sota uns baldaquins d'elaborat
ornament.
Sala Capitular (Sala do Capitulo)
La Sala Capitular recorda al visitant l'origen militar de la fundació del monestir: dos sentinelles guarden les tombes de dos soldats desconeguts morts durant la Primera Guerra mundial.
Com a curiositat destacar que cada hora es porta a terme un canvi de guàrdia força espectacular, com podeu apreciar en aquest curt vídeo. Aquest canvi va ser el darrer de la tarda abans de tancar el monument al públic.
Aquesta sala quadrada és especialment notable per la seva volta
d'estrella sense suport central i que abasta un espai de 19 metres
quadrats (no vaig obtenir cap foto de la volta per manca de llum). Aquest era un projecte tan atrevit per a l'època, que l'obra
va haver de ser executada per presoners condemnats a mort. Després de
dos intents fracassats, l'obra va ser conclosa. Es diu que, quan es van
retirar les darreres bastides. Huguet va passar la nit sota la volta per
silenciar els seus crítics.
El vitrall renaixentista del mur està datat de 1508. Mostra escenes de la Passió i s'ha atribuït als pintors portuguesos João i Francisco Henriques.
Claustre del rei Joan I (Claustro Real)
Aquest claustre no formava part del projecte original. Es va construir per l'arquitecte Fernão de Évora entre 1448 i 1477. El seu sobri aspecte contrasta amb el gòtic flamboyant de l'església.
La decoració del corredor, esculpida en traceria per Huguet i en estil gòtic (incloent-hi lòbuls, flors de lis i rosasses),
forma una delicada combinació amb l'estil manuelí dels panells de les
arcades, afegits més endavant per Mateus Fernandes.
Hi alternen dos
diferents dissenys, un amb la creu de l'Orde de Crist, l'altre amb
esferes armil·lars.
Les petites columnes que sostenen aquestes intricades arcades
estan decorades amb motius espirals, esferes armil·lars, flors de lotus,
branques amb espines, perles i conquilles i vegetació exòtica.
(autèntiques filigranes en pedra)
As Capelas Imperfeitas (Capelles inacabades o imperfectes)
romanen com a testimoni del fet que el monestir no va ser mai
completament conclòs. Formen una estructura octogonal independent
adossada al cor de l'església (a través d'un retrocor) i només
accessible des de l'exterior.
Van ser encarregades l'any 1437 pel rei Eduard I
com un segon mausoleu reial per a ell mateix i els seus descendents.
Però ell i la seva muller, Elionor d'Aragó, van ser els únics a ser
soterrats ací. El disseny original, començat per Huguet, va ser alterat
pels successius arquitectes, especialment per Mateus Fernandes (qui està soterrat dins de l'església).
El portal té la monumental alçada de quinze metres. Originalment es va
construir en estil gòtic, però Mateus Fernandes el va transformar en una
obra mestra de l'estil manuelí (conclòs l'any 1509). Està completament
decorat amb sumptuosos i estilitzats motius manuelins semblants a un
brodat: esferes armil·lars, àngels alats, cordes, cercles, troncs d'arbres, arcs de secció en trèvol, i motius florals.
Sortim a l'exterior per la part del darrera de l'edifici després de gairebé dues hores d'admirar tanta bellesa arquitectònica...
Realment aquest monestir és una autèntica obra d'art i un símbol de l'orgull nacional portuguès.
* * *
Ara sí que aquí acaba definitivament aquesta crònica sobre el viatge a Portugal tot seguint la Ruta dels Templers, que ens ha permès descobrir aspectes històrics de l'Orde del Temple i de la seva derivada portuguesa de l'Orde de Crist.
El fet de viatjar, a part de proporcionar moments de lleure, de conèixer paisatges, obres d'art, monuments històrics, pobles i gents noves, també ens aporta instrucció i coneixements sobre fets històrics determinats que desconeixíem. Per tant és un enriquiment en tots els aspectes.
* * *
Per tant, acabada aquesta crònica, ja estem impacients apuntant al nostre proper objectiu de viatge que segurament es concretarà en visitar alguna de les històriques i boniques illes del Mediterrani que encara no hem tingut oportunitat de conèixer.
Però això, evidentment, ho veurem al seu temps en aquest Blog quan s'hagi produït...
- Aquesta crònica acaba aquí definitivament
En les sales es troben obres de pintors com Ramon Martí Alsina, Santiago Rusiñol, Ramon Casas, Isidre Nonell, Joaquim Mir, Xavier Nogués, entre d'altres, que ofereixen un excepcional recorregut per l'art català, des del Romanticisme fins al Noucentisme. També destaca l'important llegat de pintura i escultura del segle XX, que compta amb la col·lecció d'art informalista més important de Catalunya.
