dissabte, 12 de juny de 2021

Matí de dissabte calurós...

Un matí de dissabte calurós, quan a les 11h. del matí el termòmetre ja marca els 30 graus, no convida gaire a sortir, però la salud recomana no quedar-se tot el dia assegut i decidim sortir a voltar pel barri, això sí, caminarem per l'ombra...

Fem un itinerari diferent al d'altres dies i ens endinsem pel carrers i carrerons del barri de Gràcia i anem a parar a una de les seves places emblemàtiques, la de la Revolució.

Hem aprofitat una tauleta buida en una de les terrasses per seure una estona a l'ombra i badar una mica mentre ens refrescàvem amb un gelat de festuc i contemplàvem el paisatge urbà que ens envoltava i que ens oferia l'espectacle d'aquest magnífic exemplar de xicrandra.

La xicranda (‘Jacaranda mimosifolia’) és un arbre autòcton de països com Bolívia, el Brasil o l’Argentina. El clima suau de Barcelona i del litoral català  és força idoni per a aquesta espècie, especialment sensible a les glaçades de l’interior i el nord del país.

Cal destacar que es tracta d’un arbre força modest al llarg de l’any, d’alçària mitjana -a l’entorn dels 10 metres- però que crida, i molt, l’atenció entre finals de maig i principis de juny per la seva floració, molt espectacular.

Les flors, en forma campanes de color lilós, es caracteritzen per ser força grosses i molt nombroses. Apareixen justament abans que apareguin les fulles, cauen a terra amb celeritat i encatifen carrers i voreres. Tenen l’inconvenient de ser especialment enganxoses, un fet a tenir molt en compte si hem d’estacionar el nostre vehicle sota d’algun exemplar.

Les flors fan 5 cm de llarg i estan agrupades en panícula. Són molt vistoses i cobreixen l'arbre de masses abundants de color violeta clar. 

A les zones subtropicals, la xicranda floreix a la primavera i al principi de l'estiu. El fruit és un llegum llenyós de 5 cm de diàmetre que conté nombroses llavors alades.

Les fulles de la xicranda tenen un comportament un xic estrany, ja que a Barcelona solen aguantar damunt l’arbre el pic de l’hivern i acaben caient a finals d’aquesta estació o principis de primavera, una mica a la inversa de la majoria d’arbres. Es tracta de fulles compostes i d’aspecte similar al de les mimoses o les falgueres.

La fusta de la xicranda és molt valorada i cal destacar que totes les parts d’aquest arbre són tòxiques, per bé que també és una espècie amb moltes propietats medicinals. L'extracte de fulles de xicranda sembla tenir propietats contra determinats bacteris.

De xicrandes en trobem exemplars repartits per tota la ciutat, bé de forma isolada o en petits grups. Cal destacar, per la seva bellesa i antiguitat, l’exemplar nascut l’any 1904 catalogat per l’Ajuntament de Barcelona que viu al carrer d’Alfons XII, a tocar del carrer dels Madrazo.

També hi ha exemplars especialment fotogènics la Sagrada Família o a l’avinguda de les Drassanes. A banda, en podem trobar a la plaça del Nord (Gràcia), a la plaça de Lesseps, al carrer de Guipúscoa, a la rambla de Prim, als carrer dels Ferrers, de Darnius o de Jules Verne,  a l’avinguda de Pedralbes, a la via Augusta (a prop de General Mitre),  o a la plaça de les Glòries i de Letamendi, entre d’altres.

També se’n poden localitzar als parcs de Montjuïc, la Pegaso i Diagonal Mar o als Jardins del Clot de la Mel, entre d’altres.

* * *

 Ha estat un passeig profitós i instructiu..!!

dilluns, 24 de maig de 2021

Curiositats i sorpreses de la Xarxa...!!

 En un matí assoleiat del dilluns de la "Pasqua granada", em decideixo a escriure alguna cosa en aquest meu bloc que ha patit una sequera important de gairebé tres mesos sense piular...!!

La política no donava gaires alegries per fer comentaris, més aviat el contrari, la paràlisi després de les eleccions del 14 de febrer feien témer el pitjor... Afortunadament, a la fi es va desencallar, i avui al vespre hi haurà la presa de possessió del nou president de la Generalitat en la persona d'en Pere Aragonès. Que tingui tot l'encert i tot l'ajut dels Déus per tirar endavant una legislatura en la que pot passar de tot... Ho anirem veient a poc a poc.

Però tampoc era la política la causa de la meva sequera, també era la inactivitat causada pel confinament i per la impossibilitat de moure's i de sortir del nucli residencial, etc. etc.

Finalment han arribat les vacunes. Som persones de risc i ja estem vacunats amb les dues dosis. Un pas més cap a la normalitat..!!

A poc a poc s'obren horitzons d'esperança, i hom ja comença a fer plans de futur, amb permís de com es comporti la salut de cadascú, ja que els controls periòdics no s'aturen, i sempre queda la possibilitat o la sorpresa de que en un d'aquests controls, a una persona de 80 anys, et poden trobar un nap o una col... ai las !!!

Tot aquest preàmbul ha servit per enfocar el tema que avui volia tractar, com llegiu en el títol d'aquesta entrada: la Xarxa sempre ens pot donar sorpreses i curiositats. I així ha estat aquests darrers dies.

Qui més qui menys, molts dels lectors teniu i tenim diverses activitats a la xarxa, que si Telegram, Whatsapp, Twitter, Facebook, Instagram, etc. I un dia, com m'ha passat a mi recentment, un usuari d'Instagram et diu que et vol seguir... I tu en veure el seu nom sospites que alguna relació familiar pot tenir amb tu mateix. Li dius que d'acord, i després, com fem tots, intentes esbrinar amb més detall de qui es tracta, i descobreixes que és un parent llunyà, fill d'un cosí germà. Ah caram..!! Mai havies tingut contacte directe amb aquesta persona, sabies de la seva existència pel contacte esporàdic amb el teu cosí germà, però ara aquesta persona molt  aficionada a la bona fotografia, t'havia contactat a través d'Instagram. 

Em va semblar oportú enviar-li un petit missatge per privat, i a partir d'aquí hem iniciat una correspondència força fluida..!! Tenim arrels comunes en un petit i bonic poble del Pirineu aragonès, situat al peu d'aquestes impressionants muntanyes...


I també aquest mateix poble, ha estat el motiu de la segona trobada amb un altre internauta també molt actiu. En aquest cas es tracta d'una dona que habitualment i amb certa freqüència penja imatges del pirineu, concretament del "Valle de Tena", unes fotos precioses, i en particular d'aquest mateix poble del que hem parlat. Tant és així que en més d'una ocasió li he fet algun comentari al respecte, i en un dels darrers li vaig dir que la meva nissaga familiar, pare i avis, provenia d'una de les cases pairals del poble, i li posava el nom "Casa P....", i la dona de seguida va reaccionar i em va comentar que coneixia, i pràcticament era veïna, de les meves cosines que actualment viuen a la Casa pairal. 

Ja podeu imaginar que d'aquí també ha sorgit una altre contacte i correspondència fluida parlant de les mútues coneixences, i més quan ella em comenta que va conèixer tots els meus cosins germans que jo tenia al poble, malauradament a hores d'ara tots ells traspassats (a.c.s.), i també a tots els seus fills que actualment viuen al poble.

* * *

Ja veieu que la tant sovint criticada Xarxa, també té sorpreses i coses positives, que en un moment donat et poden fer descobrir amistats i/o relacions antigues que mai abans havies imaginat que podia arribar a succeir... 

Això promet, en seguirem parlant..!!

* 24 de maig, matí de Pasqua granada 2021

diumenge, 28 de febrer de 2021

Cases singulars. Espais amb ànima... que expliquen històries

 

La Casa Rocamora és un palauet d’estil isabelí on hi va viure el col·leccionista i mecenes Manuel Rocamora (1892-1976) 

La casa conserva el mobiliari original i les seves col·leccions: de pintura, escultura, mascarons de proa, ceràmica, reclams publicitaris...

Cases Singulars organitzem visites els dijous i dissabtes 

Aquest matí ens hi hem arribat per conèixer-la..!!

Cases Singulars és un projecte que vol explicar la història del nostre país a través de les cases dels protagonistes d’aquesta història. I a través d’aquestes cases coneixerem com era la societat, com vivien, al fet que es dedicaven els seus propietaris, qui les va construir, que van representar aquestes cases en el context urbà de la ciutat… I amb les petites històries d’aquestes cases anirem construint la història d’un període transcendental en la història del nostre país, moment de gran transformació del país. Història que va començar en el temps de la Revolució Francesa i que es caracteritza pel canvi social d’un món rural i agrari en un món urbà i industrial, amb les convulsions socials que aquest canvi va generar i que ens explica d’on venim per projectar-nos en el futur.

Us ofereixo a continuació algunes imatges de les col·leccions diverses que conté aquesta casa Rocamora, realment soprenents...

Manuel Rocamora i Vidal, va nèixer el 2 d’abril de 1892 en el si d’una família de quatre germans. Va estudiar Belles Arts a l’escola de la Llotja de Barcelona sota la direcció del professor i pintor Fèlix Mestres. Va practicar tots els estils de pintura, però sobretot la natura morta i el paisatge.

Manuel Rocamora sortia sovint a pintar al jardí, que arribava fins al carrer Pàdua. Durant l'època de l'alcalde Porcioles, Rocamora va donar part del jardí per a poder construir la Ronda General Mitre, perdent així un dels accessos.

La residència de Manuel Rocamora va ser un palauet isabelí datat a la segona meitat del segle XIX i situat al barri barceloní del Putxet. Va comprar la residència a dues senyores i pràcticament no va fer cap reforma. Vivia sol, encara que acompanyat per una cuinera, un xofer, un jardiner i una minyona.

Anava assíduament al Gran Teatre del Liceu, i es va envoltar al llarg de la seva vida de personatges del món intel.lectual, social i cultural del país. Va ser guardonat amb la Medalla d’Or de la Ciutat en reconeixement a la seva trajectòria, i també amb la Medalla del Mèrit Cultural. Va ser soci fundador dels Amics del Carrer Montcada que van ajudar a rehabilitar els seus palaus, i dels Amics dels Museus de Catalunya que van ajudar a la formació dels museus catalans.

Des de molt jove es va aficionar pel col·leccionisme, iniciant-se amb la ceràmica. El fet que la seva mare guardés una peça d’indumentària de cada temporada va facilitar que la seva passió es centrés en el col·leccionisme d’indumentària. 

Va reunir més de 4.000 peces d’indumentària entre vestits, sabates, mitges, guants… que va acabar donant a la ciutat de Barcelona creant així el Museu d’Indumentària Col·lecció Rocamora, ubicat al Palau del Marquès de Llió del carrer Montcada.  Va viatjar per Espanya, Europa i part d’Amèrica comprant peces a col·leccionistes privats, antiquaris i subhastes.

Manuel Rocamora pertanyia a una família de l’alta burgesia catalana. El seu pare, Marcos Rocamora, va heretar la indústria familiar de producció d’espelmes de sèu i sabons, d’on va sorgir la fortuna familiar. la seva mare, Ana Vidal, el va introduir en el món de l’art i el col·leccionisme, fent que l’acompanyés als museus, guardant una peça de la seva indumentària de cada temporada, o sufragant les excavacions arqueològiques de Sitges i Eivissa. La família era assídua al Gran Teatre del Liceu, i estiuejaven a Calella de Palafrugell i Begur.

La indústria familiar es deia Rocamora i Cia, i deu el seu creixement al comerç amb les colònies espanyoles de Cuba i Puerto Rico. va ser fundada com a tal per Marcos Rocamora al 1845. A finals del segle XIX, Barcelona es converteix com el gran centre saboner espanyol, i tot això es deu a una sola empresa, la dels Rocamora. Les ventes de sabó de tot l’estat espanyol les realitza principalment la indústria Rocamora. El seu creixement està íntimament lligat al comerç amb les colònies, per aquesta raó la pèrdua del comerç colonial va suposar la fallida de l’empresa. El gran creixement va portar als Rocamora a construir una fàbrica al 1869 a Sant Martí de Provençals, amb l’objectiu de produir a gran escala. La fàbrica tancarà les seves portes el 1956.

Dedicava gran part del seu temps a llegir i escriure. A la biblioteca es conserva una important col.lecció de llibres de moda i volums de legislació espanyola relatives a vestits i teixits. També es pot veure el mòbil original fet per Pablo Picasso per la taverna dels ``4 Gats``.




 

 

 

 

 

 

Al saló, Manuel Rocamora rebia les visites. Tenia una visita a diari, i sempre vinculada al món cultural i intel·lectual que li fascinava. Actualment es manté pràcticament igual que com el tenia en vida. Podem veure part de la seva col.lecció de mascarons de proa, i obres de Modest Urgell, Ramon Martí Alsina...


 

 


 

 

 

 

 

 

A la dècada dels 90 del segle XIX s’inicia un moviment renovador i modern que irromp amb força als ambients barcelonins, és el Modernisme. Els artistes capdavanters seran Ramón Casas (1866-1932) i Santiago Rusiñol (1861-1931). Havien estat a París i havien fet les seves primeres obres. 

  

Quan Casas torna a Barcelona la seva creativitat pictòrica anirà més enllà, destacant també la seva faceta d’il·lustrador, cartellista i dibuixant. Amb Miquel Utrillo i Santiago Rusiñol destacarà com un animador de la vida cultural catalana, finançant així l’obertura de “Els 4 Gats” (1897) regit per Pere Romeu, o creant el 1898 la revista modernista “Pel i Ploma”, on donarà sortida a la seva obra de dibuixant.

(Picasso amb Ramon Casas i Utrillo o Rusiñol)


 
 
 
Alguns dibuixos originals de Ramon Casas



 


 

 

 

 

  

 

 

(dibuixos original d'Opisso)  i també (una col·laboració de Picasso)

(Manuel Rocamora, dibuixat per Ramon Casas)

La seva afició a col·leccionar coses diverses el portà a recollir objectes tant originals com aquests



I també acumulà una gran varietat de figures d'autòmates, i nines de diversos estils...


També una bonica i molt abundosa col·lecció de ceràmiques de molts països...
(fina porcellana alemanya)
(de la Vila d'Alcora, Paísvalencià)

* * *

Una visita certament recomanable.

diumenge, 21 de febrer de 2021

Són temps de pandèmia, són temps de confinaments, domiciliaris, municipals, comarcals...

 Estem vivint uns temps difícils, complicats, insòlits, tristos, avorrits... Ens hem fet grans, molt grans, i ja som considerats persones de risc de ple dret, i per tant esperant que d'un moment a l'altre ens cridin per a rebre la primera dosi de la vacuna contra el Covid. Estem molt limitats en quant a sortides de casa i en quant a relacions interpersonals. Només ens podem veure amb la bombolla familiar i encara amb precaucions, res de trobades amb amics i coneguts. Si alguna trobada arribem a fer és a través de les pantalles, amb Zoom o algun altre sistema Google meet, etc. Ho hem fet i ho fem amb familiars, amb grups d'amics, amb els companys de la coral, en una mena d'assajos molt voluntariosos encara que no gaire eficaços, ai las..!!

Aquests darrers anys ens havíem acostumat a fer algunes sortides amb un grup d'amics a través d'agències de viatges, a conèixer nous mons i noves ciutats i regions, d'aquí mateix o d'allà, de més a prop o de força més lluny, i també a planejar algunes escapades a la natura privadament, però ara tot això ha quedat escapçat, triturat, perdut, oblidat... 

La foscor i l'avorriment planen d'amunt l'ambient general... L'esperança de la recuperació de la normalitat és un objectiu fortament desitjat, però encara amb un horitzó incert i que es veu força llunyà.

Les xarxes socials ens aporten una certa distracció, a més de molta informació, i entre elles hi destaca una especialment, l'Instagram, en la que la majoria de la gent anem abocant imatges i petits comentaris de les nostres activitats, i a través d'aquestes imatges ens permet fer una mena de viatge virtual en el temps i en l'espai.

Aquests darrers dies, atès que jo sóc un amant de les muntanyes, de l'excursionisme, i de la bona fotografia, m'ha vingut al cap la idea de fer un viatge virtual cap al Pirineu, i més concretament cap al pirineu més central, el Pirineu aragonès... i per què, direu?... senzillament perquè és d'allà on prové la meva nissaga familiar, "els Sorrosal", allà van néixer els meus ancestres, besavis, avis i el meu pare. 

 (Tramacastilla de Tena, un capvespre de tardor)

Jo no, jo ja vaig néixer aquí, a Barcelona, a la capital, però vaig tenir la sort en una època molt jove de la meva vida, cap als 12-13 anys, de poder passar uns estius sencers al poble de Tramacastilla de Tena, on hi tenia els meus oncles, el tio Benito i la tia Patro (Patrocinio), i els 4 cosins germans. 

                            (la natura exhuberant dels voltants del poble)

Allà, per un noi de ciutat, trobar-me en la meva pre-adolescència amb aquell món, aleshores encara molt primitiu, molt autèntic, va ser una experiència única que conservo encara ben viva dins meu després de tants i tants anys. Vaig viure aquell ambient rural de ple pirineu, un ambient dur, exigent, de força dificultat a causa del clima i de la cura del bestiar i de les collites d'estiu, enmig d'un ambient d'alta muntanya i d'una climatologia extrema, sovint adversa i tempestuosa, però això sí, molt estimulant. Aires purs, puríssims, ambient familiar, i bon menjar, molt sa i ecològic

(Aquesta és la casa pairal "Casa Parda" del 1613, on s'originà la nissaga familiar)
La data ben visible a la llinda de la porta d'entrada, ens demostra clarament l'antiguitat de l'edifici que va ser recentment restaurat... (podeu llegir aquí mateix, un post que vaig fer al meu Blog l'any 2013, commemorant els 400 anys de l'existència de la casa)
 
* * *
Podreu comprendre fàcilment que l'entorn natural del poble impressionava, i em va marcar molt, fent-me apreciar i estimar cada dia més aquell indret.
Un carrer del poble...

La presència sempre imponent damunt del poble de la Serra de la Partacua, amb el cim de la Peña Telera (2764 mts.) presidint el panorama.
 
Tal fou la fascinació que em va produir aquesta muntanya, sempre present en el paisatge del poble, que anys després, amb motiu d'una escapada per aquests indrets del pirineu aragonés, amb uns companys excursionistes dels Lluïsos de Gràcia, era l'any 1963, vam decidir escalar la Peña. En vaig fer una crònica també al meu Blog que podreu llegir aquí mateix.
 
Aquí l'embalsamen de Búbal que omplí els fons de la Vall que jo havia vist encara amb els seus camps regats amb les aigües del curs del riu Gállego al fons.
 
La imatge de tota la vall cara sud, és esplèndida, com podeu apreciar per aquesta vista desde un indret proper a Panticosa...
I el fons de la vall al nord, el tanca aquesta altre panoràmica del pantà de Lanuza amb la famosa Peña Foratata, damunt mateix del poble de Sallent de Gàllego, el darrer de la Vall.

Aquí la vall s'enfila cap a les pistes del Formigal, i el port del Portalet (Portillon), que comunica amb França, i que està sempre presidit per la imponent imatge del pic Midi d'Ossau (2885 mts).
(aquí captat en una nit de lluna plena)
 
* * *
Viure envoltat de natura i podent gaudir de coses com aquestes, no em direu que no val molt la pena...!!
Els boscos del Betato, a l'entorn del poble

els cavalls descansant al peu de la serra
un fenòmen natural, el pont de Piedrafita
els ibons de Pondiellos i els pics de l'infern
 la marmota, freqüent per aquests indrets
plàcida naturalesa, i la flor anomenada popularment "quitameriendas", eren el preludi de la tardor que s'acosta...
 
* * *
Sense voler i gràcies a l'Instagram, hem pogut viatjar per aquestes grans muntanyes i aquests bells paisatges que ens han permès oxigenar-nos una mica i fer més suportable el nostre obligat confinament. 
 
Tornaré algun altre dia a inspirar-me i fer-vos gaudir d'altres paisatges i panorames oberts.

dissabte, 26 de desembre de 2020

80 anys de vida...

La data ha arribat lentament però implacablement... tal dia com avui,

26 de desembre, sant Esteve, 

de l'any 1940, a les 8h del matí, 

vaig néixer en una clínica del carrer Torrent de les Flors del barri de Gràcia.

Això vol dir, fent una senzilla operació matemàtica, que avui és el meu 80è aniversari. Avui he passat a formar part de l'honorable conjunt de les persones Octogenàries..!!

Són molts anys de vida, he tingut moltíssimes vivències i experiències de tot tipus, unes bones o molt bones, altres no tant, algunes de dolentes, però en definitiva res pel que m'hagi de penedir o de lamentar. 

Si dic que han passat volant seria un tòpic, però si que és veritat que quan arribes a aquesta fita et pares a reflexionar i et fa valorar de manera molt especial allò que has aconseguit al llarg de tota la vida i tot allò que has pogut conservar...

Tinc parella, tinc fills i tinc néts. Tinc també molts amics, grups d'amics de procedències diverses. He estudiat, molt, he treballat, molt, i des de ben jovenet, i ara, com dic en el meu "lema" del Blog, de twitter, o de facebook, sóc un home feliçment jubilat, i blocaire convençut... També he cantat molt, m'agrada, i canto encara en una gran coral, ajuda a viure i rejoveneix l'esperit.

També he trepitjat moltes muntanyes i cims, i els darrers anys, un cop els fills independitzats, hem viatjat amunt i avall per diferents països tant com hem pogut, juntament amb la meva esposa M., gràcies a la salut que ens ha respectat, i als estalvis.

No es tracta d'explicar res més, cal preservar la intimitat, però si que he volgut deixar aquest apunt del 80è aniversari en el meu Blog (que vaig inaugurar el 25 de febrer de 2007), per que considero marca una fita important en la vida de tota persona. Canviar de dècada sempre impressiona, però la que comença per 8 potser és de les més fortes...!! També ho creieu així?. 

Una forta abraçada a tots els meus lectors habituals o esporàdics, amb el desig que puguem superar aviat aquesta pandèmia que ens té a tots amoïnats i l'any 2021 sigui la data per començar a viure amb una certa normalitat. Tots ho esperem i ho desitgem vivament..!!

* * *

(el comiat de Florència)
(el poble de la nissaga Sorrosal, on va néixer el meu pare i l'avi).

(Pirineu aragonès: Tramacastilla de Tena, -al peu de Peña Telera- (serra de la Partacua) Valle de Tena - Osca)
 



LinkWithin

Blog Widget by LinkWithin