40è dia de confinament, sant Jordi... sortim a respirar...!!

40è dia de confinament..!!
diada de Sant Jordi,

sortim a respirar aires purs...

La placidesa del llac i el fons de les altes muntanyes ens omplen els pulmons...

 poder caminar pels Alps o els Dolomites, sempre és una bona solució...

I aquests grans horitzons ens deixen mig estabornits... 

quina meravella..!!

I tot buscant imatges he anat a parar, gairebé sense voler, a aquesta imatge tant hivernal d'un paisatge per mi molt conegut i entranyable!!. 

Es tracta de la visió de la serralada de la Partacua i del cim del Peña Telera, imatge que es contempla des del poble dels meus ancestres, des de Tramacastilla de Tena, província d'Osca. D'allà prové la nissaga dels Sorrosal, i allà va néixer el meu pare, l'avi i el besavi, i en aquest magnífic indret vaig passar tres llargs estius de la meva joventut.

* *

Ara que està de moda penjar imatges antigues a la xarxa, sobretot a Instagram i a Facebook, i tothom posa imatges de quan eren joves, és per això que...

Aquesta imatge de la serra tota nevada m'ha fet reviure aquells anys en que vaig viure en aquelles terres fent vida de pagès, amb els meus oncles, la terra de la meva família, del meu pare, fent també allò que tant m'agrada, trescar per les muntanyes, rius i camps... i fou aprox. cap als anys 60, que vaig tornar per aquestes terres, concretament l'estiu del 1963, amb uns companys dels Lluïsos de Gràcia...

I avui puc recuperar aquesta magnífica panoràmica, feta aleshores, de la Serra de la Partacua i el seu punt culminant la Penya Telera (2764 m.)

... fou aleshores que vaig aconseguir escalar el cim de Peña Telera (2764 m.) amb un altre company, teníem 22 anyets...

(en la foto sóc jo mateix dalt del cim contemplant la magnífica panoràmica, amb el Pic Midi d'Ossau al fons, a la frontera amb França)

Tret de la revista Pirineos 3000, transcric aquest fragment:
... la seva estètica realment alpina i molt vertical la fa molt atractiva. Veieu aquí la descripció que en fa en Juanjo, un muntanyec que hi va pujar recentment a la Penya Telera, en la seva crònica penjada a internet... "Las panorámicas sobre el Valle de Tena son excepcionales y comentamos que solo con semejantes vistas vale la pena subir a esta montaña (es una de las panorámicas mas bellas de todos los Pirineos y su ascenso es aconsejado por numerosos medios montañeros)".

* * *

Ara una mica de geografia: La Serra de la Partacua (que s’allarga pel pic de Collarada i Punta Escarra, i pel coll d’Izas dóna pas a la vall de Canfranc) tanca el Valle de Tena pel sud-esquerra, i la serra de Tendeñera el tanca pel sud-dreta, sempre mirant el mapa en direcció nord.
El Valle de Tena per qui no el conegui, és el que venint de Sabiñánigo i passant per Biescas, s’obre amb amplitud cap al nord a través de l’estret pas de Santa Elena, i és el pas natural cap a Panticosa, el balneari de Panticosa, Sallent de Gàllego, i a França pel port del portalet, al peu de l'impressionant pic Le Midi d'Ossau, i també des de Sallent trobem a la dreta l’accés cap a la zona del refugi i llac de Respumoso i el pic del Balaitous (3144mts).

 

(Aquí una altra foto d'època, també anys 60's, amb la colla excursionista dels Lluïsos de Gràcia, 

dalt del cim del Balaitous, 3144 mts.)

També, a la vall del costat, a Linás de Broto, camí de la Vall d’Ordesa, trobaríeu el rio Sorrosal, i un salt d’aigua a sobre mateix de Broto, avui amb una popular "via ferrata", el salto Sorrosal.

* * *

En fí, un sens fi de sensacions que he guardat sempre ben vives en el meu record i que ara, vés a saber per quin mecanisme, m’han vingut així de sobte a la memòria, pel fet tant banal d’haver rebut imatges antigues que han remogut les meves neurones, i he volgut compartir aquestes vivències amb tots els qui em pugueu llegir.

Un món primigeni que, desgraciadament, s’ha anat perdent. Tinc encara molts parents, cosins, a Tramacastilla de Tena, però les darreres vegades que hi he pujat, allò ja no és aquell poble antic, tradicional, rural, ara els apartaments i les cases pareades ho estan envaint tot. 

Ara ja no hi ha els cavalls salvatges que baixaven al poble un cop cada quinze dies per donar-los sal, era un espectacle preciós, ni les vaques que pasturaven cada dia a la muntanya i baixaven al vespre per munyir-les, ara tot son turistes, restaurants, materials d’esquí, trens turístics, etc. etc.

No continuo perquè em posaria de mala lluna.

L’única cosa que es manté intacta, afortunadament, són les altes muntanyes, sempre un repte desafiant per aquells que ens agrada admirar-les i somiem encara en enfilar-nos als seus cims.

Acabo posant-vos una darrera foto de la meva estimada Penya Telera.

* * *

Quan acabi aquest maleït confinament, encara aspiro a poder trepitjar la Serra de la Partacua i la meva estimada Penya Telera..!!

Espereu-me... que vinc...!!

Però, de moment... 

* * *
Feliç diada de sant Jordi confinats..!!

A la conquesta d'un ibon mític... (05)

• La crònica comença aquí...

Feia més o menys mil anys, quan vaig fer aquella mítica ascensió a Peña Telera (any 1963) 

-vegeu aquí- que no havia tornat a trepitjar el bonic i recòndit ibon de Piedrafita, i aquests dies de la nostra estada a Tramacastilla, li vaig prometre i vaig convèncer a la Marta que ens hi arribaríem.

I així ho vam fer el passat 31 de juliol. Amb un dia també esplèndid, un sol radiant, i una calor notable. Sort que vam matinar una mica i començàvem a caminar els 4 kms. de pista que hi ha des de Piedrafita cap a les 10 del matí.

A mesura que ens hi acostem, la proximitat a les parets de Penya Telera, la fa encara més impressionant.

Arribats a l'alçada del refugi de Telera, just al davant es deixa la pista i s'inicia el camí que pel costat del preciós torrent puja fins a l'ibon.

Comencem la pujada directe cap al llac per aquest agradable camí al costat del torrent que saltant entre les roques ens refresca i ens alegra la vista

però no pugem sols, ens acompanyen alguns bonics animalons...

Amb un petit esforç acabem la pujada, i ja hi som...

L'indret és d'una bellesa i d'una placidesa extraordinària... 

L'Ibon de Piedrafita està situat al peu mateix de la Peña Telera, a 1.675 m. d'altitud.

D'aquí al cim de Peña Telera (2.764 m), hi ha més de mil metres de desnivell.

 i mentre èrem allà contemplant i gaudint del paisatge ens va arribar un pastor amb els seus dos gossos d'atura tot demanant-nos si teníem un cigarret. Malauradament no el vam poder complaure, però vam xerrar una estona amb ell mentre un dels gossos aprofitava la poca ombra que va trobar fugint del fort sol, a redós de la nostra motxilla...

Després de menjar una mica i beure, vam emprendre la baixada pel mateix camí quan, a prop del migdia, arribava tota una colla de gent com a bons toca-tardans, d'aquells que comencen a caminar a l'hora de més calor...

Tot baixant ens va cridar l'atenció la qualitat dels núvols que hi havia aquell matí, una mena de cirrus-stratus que semblaven talment de coto fluix i amb unes formacions força curioses formant una mena d'embuts...

* *

A la tarda, la penúltima que passàvem a Tramacastilla, vam voler aprofitar aquell temps fantàstic que ens estava fent, i vam pensar que seria una bona idea agafar el Tren turístic que surt de Tramacastilla i s'enfila per una pista fins a l'Ibon de idem, i segueix ruta per la part alta del Puerto de Escarra, per passar per sota de Peña Telera i l'Ibon de Piedrafita i finalment a través del Betato i barranco del Gorgol, tornar a Tramacastilla.

Dura una mica més de dues hores i et permet gaudir dels paisatges de l'alta muntanya i de l'impressionant circ que forma la Sierra de la Partacua seguida de las de Bucuesa, Collarada, Escarra i el collado de Izas...

(l'Ibon de Tramacastilla, a 1.675 m.)

(els contraforts de la Peña Bucuesa, 2.779 m.)
 
 (una magnífica carlina encara per obrir la flor)

(panoràmica del Balaitous, 3.151 m.)

Una última fantàstica panoràmica de la Sierra de la Partacua, des del Ibon de Tramacastilla

* * *

• La crónica continua aquí... (06)

De Menorca al Pirineu, a reviure els orígens...

Aquest estiu no hem fet cap viatge extraordinari, vuit dies de platja a Menorca, i ara vuit dies de muntanya al Pirineu aragonès.

Però l'estada al pirineu ha tingut unes vivències especials aquesta vegada.
Hem anat a residir uns dies a la casa pairal de la família Sorrosal, "Casa Parda".
Allà hi van néixer el meu pare, el meu avi i el meu besavi.

El meu cosí-germà Rafael, que encara hi resideix com a hereu, va tenir la bona pensada, juntament amb les seves dues filles, de transformar i acondicionar la casa per a turisme rural. (vegeu)

Així, doncs, vam voler conèixer d'aprop aquesta millora i transformació de la casa i ens hem instal·lat allà durant uns vuit dies.

A més el destí capriciós ens ha volgut ajudar amb un fet insòlit, i és que aquest any 2013 s'acompleixen exactament 400 anys de l'existència de la casa, com podem apreciar en l'inscripció de la llinda d'una de les portes de l'edifici, la més antiga... 1613.

L'altre part de la casa és una mica més moderna, del 1864

En l'arbre genealògic de la meva família paterna, que algun dia espero completar cap amunt, cap els origens, les primeres dades que jo he pogut obtenir són les dels meus besavis Ramon Sorrosal Abós, nascut a Tramacastilla el 18.. i casat amb la meva besàvia Ramona Arruebo Laguna, nascuda el 18..

Tingueren tres fills, dos nois, Nicanor i Manuel, i una noia Rafaela,  i un d'ells en Manuel Sorrosal Arruebo (el meu avi), nascut el 1867, es casà amb Antònia Guillen Fabós, (la meva àvia), nascuda a Bandaliés, el 1870, i aquest matrimoni fou extraordinàriament prolífic i engendraren 10 fills, tots ells a la mateixa casa pairal, "Casa Parda", a Tramacastilla de Tena, província d'Osca, en ple Pirineu aragonès, al Valle de Tena.

Jo de molt jovenet, dels 12 als 14 anys, amb motiu de la prematura mort del meu pare, la meva mare em va enviar a passar tres estius amb els meus oncles, concretament amb la meva tia Patro (Patrocinio), i l'oncle Benito, a la Casa Cotech, i també amb la tia Elvira de Casa Parda, la mare del cosí Rafael, que ja era viuda del seu marit Ramon.

Foren uns estius inoblidables amb unes vivències tant profondes d'aquell ambient rural de l'alt pirineu encara molt primitiu, compartint amb els meus oncles i cosins les feines del camp i la cura dels animals, vaques, mules, cavalls, gallines, gossos, gats, etc.

Cada vegada que al llarg dels anys he anat pujant a saludar la nombrosa família que encara hi tinc, he anat recordant aquelles vivències, i he anat gaudint sempre d'aquells paisatges, d'aquelles impressionants muntanyes que en la meva infància em van omplir els ulls i les neurones d'aquell amor per les muntanyes per sempre més.

Tinc una mena de preferència, gairebé un embadaliment per la muntanya que presideix omnipresent el paisatge de Tramacastilla, per la Peña Telera (2.764 m), un dels cims principals de la Serra de la Partacua, que hauré fotografiat centenars de vegades tant a l'estiu com a l'hivern.

Aquesta impressionant penya la vaig escalar fa molts anys, quan era jove, amb un altre company de la colla excursionista.


Encara recordo com el meu oncle, el tio Benito Escartín, espós de la meva tia Patro, ens va estar seguint amb uns prismàtics des de l'era de casa seva (casa Cotech), mentre feiem la perillosa i delicada ascensió per la via del flanqueig des del coll de Forcas o Cachaverizas (2.370 m), passant en diagonal per un estret passadís penjat al buit per sota de la peña Parda o de Cachaverizas, fins arribar a assolir, després d'una grimpada aèria, el cim de la Penya.

La Penya Parda, amb una franja més blanca,
té un perfil que recorda una cara d'indi mirant al cel, o almenys a mi sempre així m'ho ha semblat. Per sota la franja blanca discorre l'estret i delicat passadís cap a la dreta, per assolir el cim de Peña Telera.

• Fa uns cinc anys ja ens vaig parlar d'aquesta experiència en el meu bloc i amb tota mena de detalls complementaris que ara no repetiré (vegeu aquí)

* *

Les vivències de compartir les feines dures del camp a l'estiu amb la sega i el batre, a ple sol, tot manualment com es feia aleshores. Tallar l'herba dels prats, assecar-la, traslladar-la a lloms de mules, i guardar-la a les pallisses per tenir menjar pels animals durant l'hivern. De viure les tempestes d'estiu, imponents i espectaculars, amb llamps i trons potents i grans aiguats. 

De l'arribada diària de les vaques a les cases del poble per munyir-les, i també de l'arribada quinzenal de la "dula", els cavalls semi salvatges que estan pasturant al port, per controlar-los i donar-los la sal com també es feia amb les vaques. Recordo una de les vaques de casa amb taques blanques i negres que jo cada dia anava a esperar a l'entrada del poble quan baixaven de la muntanya i aleshores li agafava la cua i ella empenyent fort i endavant em feia pujar ràpidament tota la costa del carrer fins a casa.

 Estic parlant de vivències de fa més de 60 anys i encara les tinc ben vives a la meva memòria. Vivències que em van marcar i em van fer estimar aquests indrets familiars i entrayables, que encara ara, cada cop que els trepitjo, cada cop que hi pugem, torno a reviure amb intensitat i emoció.

Les condicions de vida dels avis paterns, a finals del segle XIX i principis del XX (el meu pare, 5è dels deu fills, va nèixer el 1905), en aquells pobles de l'alt pirineu, amb una climatologia molt dura, devien ser extremadament difícils. Això va comportar inevitablement una gran diàspora dels fills. Només dos, tia Patro i tio Ramon, els més grans, van quedar al poble, els altres, llevat d'un parell de difunts prematurs, van haver d'emigrar principalment cap a Barcelona.

Aquí el meu pare va trobar una altra dona aragonesa del Baix Cinca, de Binaced, a prop de la Franja, la meva mare Pilar, i es van casar. Tingueren dos fills, el meu germà Albert, cinc anys més gran, i l'any 1940 vaig nèixer jo, un catalanet de soca-rel de pares aragonesos, com tants i tants n'hi ha al nostre país Catalunya.

A Tramacastilla restaren dos germans, home i dona, que un cop casats tingueren solament dos fills cada un, també home i dona. 

Quatre cosins germans que són amb els que hem anat mantenint contacte al llarg dels anys amb pujades esporàdiques al poble. Actualment només un cosí-germà, en Rafael, és qui viu al poble, i és qui juntament amb les seves dues filles i els marits respectius, van reformar i ara gestionen la casa familiar "Casa Parda", i és on hem conviscut amb ells aquests dies de vacances.

Grans records, grans vivències..., i en aquest context, la meva dona i jo ens hem dedicat aquests dies a recórrer pobles, valls, muntanyes i llacs d'aquest privilegiat racó del Pirineu, que ara, gràcies al turisme i l'esquí està totalment transformat, tant en l'estil de vida dels oriunds, com en l'aspecte dels pobles plens de noves construccions fruit dels anys d'abundància desmesurada. Ara, però, també la crisi la noten cruelment. 

La única cosa que no ha canviat i resta inalterable, són les seves valls, les muntanyes i la natura. Amb les fotos que en un proper capítol us penjaré en podreu tenir un bon i bell exemple.

* * *

• la crónica continua aquí... (01)