Més romànic a cavall de la Garrotxa i l'Alt Empordà...

L'església parroquial de Santa Eulàlia de Crespià es troba al nucli de Crespià, municipi situat a cada banda de la riera del mateix nom, just al vèrtex nord-oriental de la comarca banyolina, en contacte amb l'Alt Empordà i la Garrotxa.

Edifici inicialment d'una sola nau capçada a llevant per un absis semicircular, ha estat objecte de diverses reformes. La principal es practicà en època moderna, durant els segles XVI i XVII en què fou ampliada a cada costat de la nau, configurant interiorment tres capelles laterals per banda intercomunicades. L'absis fou fortificat i convertit en una mena de torre de defensa. A llevant s'hi afegí un edifici destinat a sagristia, en la porta de la qual figura la data del 1642. 

El campanar, situat a l'angle nord-est, és una gran torre quadrada que substitueix l'antic d'espadanya del qual en resta la base. Malgrat totes les reformes i afegits tardans, l'obra romànica manté els seus elements essencials a gran part de l'edifici.

 La portalada principal, a la façana de ponent, presenta quatre arquivoltes de mig punt en degradació, de dovelles amples i curtes i els brancals són de pedra ben tallada. La llinda i el timpà són llisos. L'arc exterior presenta un guardapols motllurat.

 Per sobre la cornisa, a l'extrem de tramuntana, sobresurt una gàrgola. A l'extrem meridional es conserva una torrella de defensa. És de planta circular i presenta una peanya en forma de mènsula feta amb pedra, murs de rajol corbat amb quatre petites obertures i coberta amb una cúpula de filades horitzontals de rajol. Exteriorment, sobre la cúpula, hi ha una senzilla creu metàl·lica.

L'edifici és enterament bastit amb un aparell de grans carreus, ben escairats i arrenglerats uniformement, ben ajustats i col·locats a trencajuntes. Per les seves característiques arquitectòniques, aquesta església respon a una tipologia molt difosa en els comtats nord-orientals catalans, els quals es poden datar entre la segona meitat del segle XII i tot el segle XIII.

Una mica d'història:

La vila «Crispianus» és esmentada en preceptes reials dels anys 834, 844, 881 i 922 i en una butlla del papa Silvestre II de l'any 2002 com a possessió dels bisbes de Girona. L'any 1019, aquest domini passà a la canònica de la Seu. Hi ha nombroses notícies posteriors dels drets del bisbat sobre el terme i la parròquia de Crespià. Un document de 1151 esmenta el lloc de Santa Eulàlia, identificable amb Crespià. Malgrat això, l'església apareix sota l'advocació de sant Marc en els primers documents que s'hi refereixen, del segle XII. De l'any 1131 és la descripció feta per Adalbert al bisbe de Girona d'allò que posseïa a la parròquia de Sant Marc de Crespià. 

Guillem Ademar de Porqueres, senyor de Finestres, posseïa les dominicatures i altres drets sobre aquesta església, i els va cedir al bisbe de Girona, Berenguer de Llers, l'any 1156. Lluís G. Constans i Serrats afirma que l'església de Crespià va ser consagrada l'any 1163 per l'abat de Sant Pere de Besalú, però no precisa la font d'on prové la informació ni s'hi indica l'advocació de Santa Eulàlia de Mèrida, que ha perviscut. L'any 1278, en el seu testament, el bisbe Pere de Castellnou llegà plata per a un calze per a aquesta església. Figura en les «Rationes decimarum Hispaniae» del 1279 i el 1280 i en els nomenclàtors diocesans del segle XIV i posteriors. L'any 1936 es perdé el retaule major del 1626 i altres retaules laterals barrocs, així com un de gòtic de marbre. L'edifici ha estat consolidat i restaurat pels serveis de la diputació de Girona.

* * * 

Un altre descobriment... Sant Feliu de Beuda

Seguint el nostre itinerari a la descoberta del romànic de la Garrotxa, arribem a Beuda.

Aquí trobem l'església de Sant Feliu de Beuda (s.XII).

Construcció romànica del segle XII, de planta irregular, més estreta en la part davantera que en la del darrere. Al costat sud s'hi va annexionar posteriorment la sagristia. La part més destacable del temple és a ponent, on hi ha la porta d'entrada i tres finestres simètricament situades, una damunt la porta i les altres, menys enlairades, a cada un dels extrems i a l'alçada de les naus laterals. El campanar era originàriament una espadanya de doble obertura, convertit en torre sobrealçada i amb teulat a dues vessants. Guarda una campana datada de l'any 1754, fosa a Torredonjimeno (Jaén). L'accés al campanar es fa mitjançant una escala de pedra adossada al mur del costat nord.

La pica baptismal d'immersió data del segle XII, és la peça artística més valuosa que conté l'església. Està ornada amb elements florals, arcuacions cegues i quatre figures en relleu, relacionades aquestes amb el paisatge bíblic del pecat original.

 (la foto és d'un plafó informatiu que hi ha al davant)

És el problema que ens trobem visitant aquestes esglésies que no sempre pots accedir a l'interior, si no tens la sort de localitzar qui té la clau, i si en aquell moment està disponible...

El forrellat de la porta d'ingrés, té un acabat en forma de cap de dragó i està ornamentat amb diferents motius geomètrics. La porta d'entrada a l'església està formada per arcs en degradació, sostinguts per columnes i coronades per dobles capitells esculpits. Conserva restes de ferramenta romànica.

Una mica d'història:

La primera notícia que es té, la "…parrochia S. Felicis cijus domus est fundata in villa Beutte…", correspon a un document de l'any 1004, en el qual s'hi transcriu un judici celebrat a Besalú entre els comtes Bernat Tallaferro i el bisbe de Girona Odó, reclamant aquest darrer la possessió de la parròquia. 

No fou aquesta la darrera vegada que hi hagué conflictes entre el bisbat gironí i el poder civil en relació amb la propietat de l'església de Beuda. 

Cinquanta anys més tard, vers el 1058, el prelat Berenguer Wifred demanà altra vegada la restitució de la parròquia, petició que fou atesa per la comtessa Ermessenda.

Se cita "l'Ecclesia de Beuda" l'any 1279 i "l'ecclesia de Bauda" l'any 1280 a les Rationes Decimarum Hispaniae i la "ecclesia parrochiale sancti Felicis de Beuda" en els nomenclàtors del segle XV.

* * *

Petites joies romàniques... Sant Pere de Lligordà

El nostre petit país, afortunadament, posseeix una gran riquesa d'exemplars del romànic de totes les mides.

Avui descobrirem una petita església no gens amagada, ja que és a peu de carretera, tot just sortint de Besalú cap al nord, camí de Beuda, en la ruta que farem per descobrir algunes altres tresors amagats.

El que avui presento és el petit temple de Sant Pere de Lligordà (s.XII), és un monument del municipi de Beuda (Garrotxa).

Sant Pere és l'església parroquial del veïnat de Lligordà; es tracta d'una construcció romànica del segle XII, malgrat que es disposen de dades anteriors. Té una sola nau, amb volta de canó apuntada i una cornisa recorre els murs interiors. 

L'absis, semicircular està situat al costat de llevant. La porta d'accés al temple és a migjorn i està formada per tres arcs en gradació, una llinda i un timpà amb una creu en relleu. 

La porta té els batents decorats i reforçats amb aplicacions de ferro forjat dels segles XII o XIII: unes cintes planes que acaben en doble voluta als extrems; el forrellat té un cap de serp a l'extrem del passador.

El campanar, a la façana de ponent, mostra l'antiga espadanya, convertida en torre, sobrealçada al segle XVIII, amb teulat a dues vessants. Al nord, unit amb el temple, hi ha construccions annexes.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Una mica d'història:

Sant Pere de Lligordà ve citada documentalment l'any 1079, quan el vescomte de Bas i la seva esposa Ermessendis la donaren al monestir de Sant Joan les Fonts. L'actual temple, és del segle XII. El nom del lloc, unit amb el del temple, ve documentat com "Longordani" (1079), "Longorzano" (1106), "Longordano" (1175), "Lugurciano (1178), "Ligurciano (1231) i "Lligordano" (1362), fins a convertir-se més endavant en Lligordà.

L'església, que conserva part del seu caràcter original, havia guardat fins ben entrada la vintena centúria un retaule del segle XVI, fet per Pere Mates, amb escenes de la vida del Sant titular del temple. L'any 1933, el retaule ja no era al temple i s'ignorava el destí que se li havia donat.

Els Goigs que aquesta parròquia canta a Sant Pere, diuen:
  

"Lligordà lo poble nostre, us honora en eix altar, 

és la gent devota vostre, que amb amor us el va alçar, 

sempre els feu tot benefici, doncs sou Vós el seu Patró..."

* * *

Descobrint romànic espectacular... el Sepulcre de Palera

Hem gaudit d'uns dies de descans a l'Hostal Nou de Crespià, a cavall de les comarques del Pla de l'Estany, Baix Empordà i Garrotxa.

A part del objectiu "estrella", que fou la pujada al cim del Santuari de la Mare de Déu del Mont, en un dia esplèndid, net i clar, amb una vista extraordinària del Canigó, Pirineu oriental, Golf de Roses, i mitja Catalunya, del que ja us parlaré més endavant...

Durant el nostre itinerari per aquestes contrades, l'autèntica sorpresa va ser trobar esglésies i ermites romàniques, algunes força desconegudes per nosaltres, i d'un gran interès i bellesa. Punt i apart són les dues grans esglésies de Besalú i el seu famós Pont i el barri jueu, molt arreglat actualment.

En el nostre deambular per la zona vam anar descobrint petites joies com aquesta que ara us presento:

L'església del Sant Sepulcre de Palera, coneguda també per Sant Domènec de Palera. 
Una autèntica joia del segle XI, força amagada entre mig d'un bosc. 

Pertany al municipi de Beuda, comarca de la Garrotxa. 

És el que queda d'un antic priorat benedictí que va ser consagrat pel bisbe de Girona Berenguer Guifré l'any 1085, amb l'assistència dels també bisbes de Barcelona, Carcassona, Albi, i Elna. L'any 1107 va passar a dependre del monestir de Santa Maria de la Grassa, fins a mitjan segle XVI. A partir de llavors, va comptar amb priors de monestirs com el de Besalú, Banyoles i Ripoll.


 










Es va constituir com un gran centre de pelegrinatge, ja que es podien aconseguir indulgències com les que s'obtenien per visitar Terra Santa. 
La introducció de la devoció de Sant Domènec, que tenia dedicat ja un altar a l'església en el segle XVI, feu que fos conegut com a Sant Domènec de Palera. En 1936 el temple fou profanat i desaparegueren diverses figures i parts de retaules.

L'església, romànica del segle XI, és de tipus basilical amb tres naus, amb capçalera de tres absis semicirculars, llisos i sense creuer. 

















A la nau central, la volta és de canó i en les laterals de quart de cercle, separades per dos pilars de planta rectangular per banda. Cada un dels absis té una finestra central de doble esqueixada i cornisa.

A l'exterior, es continua amb la mateixa austeritat interior, no hi ha cap mena d'adornament, però té una gran bellesa...

A la façana principal, la porta està construïda amb arc de mig punt, té quatre finestres i un petit òcul, rematada amb un campanar de cadireta amb dos ulls.

Va ser realment una troballa molt interessant. Molt a prop d'allí hi ha també una altra petita ermita, també del segle XI, Santa Maria de Palera, que no vam poder visitar..., serà qüestió de tornar-hi una altre vegada.

(un altre detall dels bonics absis de sant Domènec)

* * *

TARDOR a la Garrotxa...

Això d'estar jubilat té els seus avantatges i els seus inconvenients...

Els avantatges són principalment la llibertat que et dona el fet de disposar de tot el temps del món per a fer allò que bonament vulguis, el plaer de despertar-te al matí i no saber exactamentr en quin dia vius..., la llibertat de poder fer una bona migdiada si en tens ganes, o de mirar una sèrie de TV, o un capítol d'una de les tantes sèries americanes que pots baixar d'internet, o sortir a passejar en un matí d'un dia radiant, o a mitja tarda per anar a estirar les cames i prendre un té en una cafeteria confortable, o al mig de la rambla de Catalunya (si trobes lloc per seure, és clar). I en fi, multitud d'altres petits plaers, com anar al cinema, a una conferència interessant, a un concert, apuntar-te per cantar en una coral, fer un voluntariat, etc. etc. etc.

I també té els seus inconvenients, i alguns força emprenyadors, com són els que et vas trobant a mesura que vas acumulant anys... que si una revisió mèdica per controlar el sucre o el colesterol, que si una altra revisió per controlar la vista, que si una altra per controlar la pròstata, que si una altra perquè l'esquena i les lumbars et fan la punyeta, o els genolls que et fan crec, crec, que si una altra per... etc. etc.

Doncs bé, el dimarts passat comentem a casa amb la M. que fa dies que no sortim a veure natura i que ara a la tardor els boscos es posen de tota mena de colors i que potser... potser ens podríem animar... I així ho vam fer, dit i fet, dimecres agafem el cotxe i decidim anar cap a la Garrotxa, objectiu Olot i la Fageda d'en Jordà.

Pugem en direcció a Vic, on hem de compartir i patir una intensa boira i 3 graus de temperartura, i agafem el trencall de la C-37 que ens ha de portar a Olot pel tunel de Bracons, magnífica carretera que encara no havíem trepitjat...

I realment ho vam encertar, la Fageda estava al punt òptim...

Durant el parell d'hores que vam estar circulant per dins el bosc vam poder copsar multitud de matisos i de colors dels que ara us en vull fer partíceps...

 Com un autèntic conte de fades...

  ... tots els colors del verd...

... majestuoses catifes...

 ...una gran paleta de colors...

 Impressionant, la bellesa i la força de la natura... 

* * *

Acabada la passejada per la Fageda, anem a dinar a Santa Pau, en un petit restaurant, i després seguim la ruta cap a Banyoles, on seurem una bona estona a la vora de l'estany tot prenent un cafè i deixant-nos impregnar per la pau i el silenci de l'idílic entorn...

I ara, finalment, si heu quedat una mica embadalits..., aprofiteu per a tornar a rellegir els versos d'en Joan Maragall, que he penjat a l'inici, i que es troben a l'entrada del parc de la Fageda...

"... hi trobaràs un indret verd i profond 

com mai cap més n'hagis trobat al món..."

. . .

"El caminant quan entra en aquest lloc,

li agafa un dolç oblit de tot el món...

i no pensa en sortir, o hi pensa en và...

és pres de la fageda d'en Jordà

presoner del silenci i la verdor..."

* * *