L'ALGARVE, un racó de pau...(06)

•     La història comença aquí...

 L'indret de Fuseta, ben bé podríem anomenar-lo com un racó de pau...

Nosaltres ho vam descobrir una mica per casualitat, ja que quan érem a Olhao tot buscant les magnífiques platges de les que la guia ens parlava, vam veure que eren unes llenques sorrenques paral·leles a la costa i que l'accés a les mateixes s'havia de fer per barca...

Aleshores vam preguntar on eren les platges accessibles més properes i ens van indicar que anéssim a Fuseta, uns kilòmetres més a l'est, camí de Tavira...

I aquí vam descobrir aquest indret tant original... 
Per la primera imatge que podeu veure aquí damunt, podria semblar que hi ha hagut una inundació, però no, simplement és l'efecte de la marea alta quan inunda per complet aquesta zona de les platges de Fuseta.

Vam arribar amb marea baixa, tot i que ja anava pujant l'aigua, i això ens va permetre gaudir d'aquest lloc i poder passejar-nos per les enormes extensions de semi-platja o sorra descoberta,

ja que la fondaria de l'aigua tot just t'arribava als turmells.

També vam poder gaudir de la vista d'aquelles llargues llenques de sorra que quedaven davant nostre. Inaccessibles a peu, però sí amb embarcacions,

 o amb aquest altre mètode ben original...

Vam poder observar coses ben curioses, com aquesta resta d'algues verdes que cobreixen la sorra quan l'aigua s'ha retirat,

 

també uns mariscadors ben enfeinats recollint les "almeijoas" que queden ben enterrades a la sorra i que ells amb molta paciència van recuperant.

També ens va cridar l'atenció aquesta mena d'edifici de color groc plantat allà al mig de l'aigua amb una rampa, i que queda totalment aïllat quan puja la marea.

En l'aiguabarreig, prop de l'edifici, notem com l'aigua va pujant cap als nostres peus...

 El misteriós edifici és una estació de socors a nàufrags.

Amb els darrers raigs del sol d'una tarda ben plàcida vam poder gaudir d'aquest indret ben encalmat, i d'una beguda en un bar proper, això sí, força envoltats de turistes nòrdics...

Abans d'acomiadar-nos d'aquest bonic racó de pau, fem un darrer cop d'ull al paisatge...!!!

... i a la seva fauna...

* * *
Demà anirem cap a l'interior, a conèixer el castell medieval de Silves...

• La crònica continua aquí...(07)

GALÍCIA, hórreos, musclos, gavines, praias immenses, boires densíssimes... (01)

• La història comença aquí...

El segon dia de la nostra estada a Galícia, i sempre pendents de les previsions meteorològiques, vam decidir de fer uns quants kilòmetres i anar a conèixer el tradicional poble de Combarro, pujar després fins a O Grove a menjar musclos, i finalment anar a sucar els peus a una de les singulars platges de Galícia, la llarguíssima Praia da Lanzada.

Agafem carretera en direcció nord, tot passant per l'espectacular pont que sobrevola la ria de Vigo, i en arribar a l'alçada de Pontevedra, sortim de l'autopista per agafar la costa sur de la península de Sanxenxo, O Grove, Cambados, Arousa, etc. la península obre les seves accidentades costes entre les rias de Pontevedra i d'Arousa.  

Al cap de pocs kilòmetres arribem al nostre primer objectiu, el poble de Combarro. Podem dir que aquest és un poble típic de Galícia, gairebé podríem dir que el més "típic", ja que posseix una bonica combinació d'elements de la cultura tradicional,

 y de la seva vida i costums populars i tradicionals de pescadors.

A la vora del mar hi ha un carrer tot ple d'hórreos edificats fa molts anys per tal de guardar el gra lluny dels ratolins. Es un sector digne de ser vist i passejat. 

 Ara ja és tot una mica massa turistat amb botiguetes de records, collarets, boles de neu (si, aquelles tant xarones) bolsets, mocadors, gorres, etc. el típic merchandasing turístic. I multitud de bars i restaurants per picar marisc. Això és un plaga que ho va envaint tot sense aturador. 

 Però, intentant fer abstracció d'això, l'indret té molt d'encant com podreu comprovar amb les imatges que vaig posant.

Aquest conjunt que aquí a Combarro formen el seu mar i els seus hórreos és una de les postals més famoses de Galícia. 

Només faltaria afegir-hi una plata de marisc per arrodonir-ho.

* *

Seguim l'itinerari previst i a uns 13 kms. creuem el petit poble mariner de Raxó, i continuem endavant fins arribar als 17 kms. a SanXenxo. Nom que prové de San Xenxo (San Ginés, en castellà). Aquest indret es ja quelcom semblant a la Marbella de Galícia. Allò que va ser un poble de pescadors amb una bona platja, la de Silgar, i un clima molt agradable, es va transformar als anys 60 i 70 en un centre d'estiueig gallec i també forani, sobre tot de Madrid. Del poble mariner queden només tres o quatre cases al costat de l'església parroquial.
Travessar amb el cotxe la població és un petit suplici a causa del molt tràfic que s'acumula en la carretera que travessa ben bé pel mig de la població.

Un cop superat l'escull de Sanxenxo seguim l'itinerari vorejant ràpidament la costa fins arribar a O Grove. Allà contractem un viatge en una de les navieres que porten la gent a visitar els vivers flotants que hi ha escampats per milers per tota la enorme ria d'Arousa.

 L'encarregat ens fa la demostració de les tres varietats que es cultiven en aquestes plataformes que són vivers flotants o "bateas" com aquí s'anomenen.

Els principals productes són musclos, vieiras, i ostres

 Les gavines estan sempre a l'aguait per veure si poden pescar alguna cosa...

I és que l'encarregat els llença musclos, i també se'ls posa a la mà, i tot aixecant el braç les estimula per tal que es llencin en picat per arrabassar-li el musclo que els ofereix... com podeu apreciar en aquest petit video que vaig poder captar...

Això provocava el deliri dels nens que ens acompanyaven i al final acabem tots amb els musclos a la mà per experimentar la sensació de veure com una gavina se't llença a sobre a gran velocitat per caçar el musclo que li ofereixes.

Va ser l'estona més divertida del viatge per la ria... Val a dir que la degustació de musclos va ser generosa i superabundant, ens treien una plata rera l'altre, acompanyats, però, amb un vi de molt baixa qualitat... teòricament era un Ribeiro però no ho semblava. 

Encara recordo que aquesta mateixa experiència la vam fer fa cinc anys enrera quan ja vam venir per aquestes terres, i recordo que el vi era ben bo, un ribeiro excel·lent, però aquest cop... res de res. 

Suposo que com passa amb tot, la massificació i l'excès de turisme fa que tot es vagi deteriorant força. Sort que la materia prima, el musclo, aquest sí que no es pot adulterar i és i era de primera qualitat. Ens en vam fer un bon tip.

Acabem la navegació amb aquesta imatge d'una bandera esfilagarssada que potser vol ser premonitòria...?

* *

Després d'anar a menjar una mica en un petit i bonic restaurant, vam passejar per O Grove i vam seure en una plaça a prendre un cafè abans d'acomiadar-nos del lloc i d'emprendre el viatge de tornada.

* *

De retorn, doncs, vam fer una sola parada per anar a conèixer la famosa i gradiosa praia da Lanzada. Ens sorpren l'enorme aparcament per milers de cotxes que han organitzat... vaig tenir la impressió que arribàvem a una gran estació d'esquí.

La boira que vam trobar ens va sobtar d'entrada i vaig preguntar si allò era normal, i ens van dir que era habitual després de dies de forta calor, el mar està més calent i en arribar un aire més fresquet s'evapora l'aigua i fa una boirada tremenda que és la que vam trobar...

Aquesta gran platja és un llarg arenal d'uns 4 kms. de llargada, i malgrat que anàvem amb la intenció de banyar-nos, almenys jo segur, no ho vaig poder realitzar per la prohibició que assenyalava la bandera vermella.

Ens va dir el socorrista que no era tant per l'oleatge, que malgrat ser important tampoc era exagerat, sinó més aviat per la poca visibilitat que impedia poder controlar els banyistes en cas que hi hagués alguna incidència...

"Mi goso en un poso"... em vaig haver de limitar a passejar per la vora i vaig aprofitar per deixar gravada aquesta seqüència on es pot apreciar la grandiositat de la platja i les formes capricioses que la marea baixa va modelant a mesura que l'onada va i bé...

* *
Acabada l'experiència vam decidir retornar al nostre cau a la residència de Panxón, tot refent el camí de pujada. Seguim tota la costa havent de tornar a patir els embussos de Sanxenxo fins arribar a agafar l'autopista a l'alçada de Pontevedra, i posem la directa fins arribar a Vigo i Panxón.

Les illes Cies des de Panxón

Demà, i en funció del temps que faci, decidirem cap a on ens encaminem, però això ho explicaré en un proper capítol...

* * *

• La crònica continuarà aquí (02)...