TUNISIA - de les coves troglodites als deserts oberts...(03)

• La crònica del viatge comença aquí...

Hem dormit a Matmata dins una cova prou confortable... Era dins l'hotel Diar El Barbar, que era a tocar del desert, i que fou construït seguint l'esquema de les cases troglodites, amb un pati interior i les habitacions excavades a la roca.

Aquest matí començarem per visitar una de les vivendes típiques d'aquest lloc...

Característic de la ciutat de Matmata i de la regió son les anomenades cases troglodites, cases construïdes excavant la muntanya, que era buidada pel centre formant un pati,

les habitacions ventilaven a aquest pati interior i així eren fàcilment defensables si és que es veien des de l'exterior; a més protegeixen del fred a l'hivern i de la calor a l'estiu; el problema es que en cas d'aiguats forts, l'aigua de pluja no pot desaiguar, i la muntanya al ser d'arena i no de pedra es pot enfonsar fàcilment.

Algunes d'elles fins i tot tenen pintures al sostre...

Els turistes visiten aquestes cases, i hi ha a la zona diversos hotels.
L'hotel Sidi Dris es va utilitzar per rodar la Guerra de les Galàxies de Georges Lucas.

Les cases tenen diverses habitacions, cuina, bany, i tot el necessari,
però ja no hi viu ningú per necessitat, únicament unes 50 famílies hi viuen per cobrar per les visites; moltes d'aquestes cases s'han dotat d'electricitat i s'han millorat cuines i mobiliari.

Aquí en vam visitar una mostra on la senyora de la casa ens obsequià amb un té i ens feu una petita demostració de com molien el gra.

Les estances es veien prou confortables,

(la sala d'estar ben ampla i totalment excavada a la muntanya)

i just al costat estaven construïnt una nova vivenda per la filla que s'havia de casar aviat, tot excavant la terra. L'una amb l'altre es comuniquen a través de tunels.

(nova habitació ja totalment excavada...)

Certament interessant veure com poden arribar a viure aquesta gent amb el mínim indispensable i sense gaires comoditats.

Molts subsisteixen amb una mica de bestiar, quatre gallines, quatre cabres o algun que altre ramat els més afortunats.

L'itinerari ens portarà ara fins a la població de Douz, coneguda popularment com la porta del desert. En aquest indret teníem previst de fer l'aventura de passejar en camell, més ben dit en dromedari, els d'una sola gepa, i quan vam arribar ja ens estaven esperant tots ben pacients...

Antigament Douz fou una estació de caravanes però modernament la vila ha esdevingut turística per la possibilitat que dona de veure el desert de ben aprop.
Celebra un mercat diàriament en el que una vegada a la setmana es comercia en dromedaris i rucs.

Es de destacar el "Festival internacional de Sahara-Douz" que pretén il·lustrar la vida de la tribu nòmada dels m'razigs, avui quasi sedentaritzats (també hi ha un museu amb aquesta finalitat), i d'altres tribus nòmades veïnes (algerianes, líbies i egípcies), i es fa un cop a l'any, a l'hivern, durant quatre dies, i es celebren curses de cavalls (100 km), marató de dromedaris (conduits per meharistes durant 42,5 km) i altres activitats esportives especifiques del desert.

La passejada en camell té un component turistico-cutrillo, ja que et vesteixen amb turbant i una gel·laba de ratlles per semblar touaregs del desert, però l'efecte resultant és que semblem turistes en ple carnaval..., però en fi, forma part de l'experiència i la veritat és que ens ho vam passar força bé.

La caminada pel desert es va fer feixuga, ja que el moviment del dromedari és força violent i es nota als teus darreres..., sort que va ser relativament curta.

Vam fer una pausa al mig de les dunes, impressionants de blancor, i mentre èrem allà parlant amb els nostres guies acompanyants, ens aparegué un cavaller emmascarat... el cavaller negre,

que per un moment vam pensar si allò podria ser una mena d'atracament enmig del desert i acabar amb un bon ensurt, però no, afortunadament va resultar ser un espavilat magrebí "caça turistes" que per uns pocs dinars et deixava fer la foto dalt del cavall... La saben ben llarga aquests àrabs per treure diners (dinars) d'allà on sigui. Val a dir que va resultar un home molt simpàtic

Com a record i agraiment per tornar-me sa i estalvi a casa, poso aquí la foto del meu dromedari

i també la del nostre guia acompanyant, en Mohamed

(aquí en Mohamed i jo amb el cavall negre del cavaller negre, després d'haver pagat els dinars corresponents...)

El retorn a la base va ser força plàcid, i fotogènic...

No em direu que aquesta estampa no sembla una autèntica postal de Nadal...!!!

Per celebrar l'aventura ens vam fer tots plegats una foto de conjunt

Aquí teniu el "catalan team" com ens va anomenar el guia Nizar durant tot el viatge

(a nivell informatiu destaco que el viatge va ser molt ben organitzat pel Club Català de Viatges / Meridià viatges, de Barcelona)

* * *

Però aquí no s'havien acabat encara les aventures del matí, ja que mentre esperàvem per anar a dinar vam tenir l'oportunitat de provar de fer un vol en un ultralleuger, i tant la Marta com jo ens hi vam animar a provar-ho. Va ser fantàstic...

Un vol per sobre les dunes i l'oasis de Douz, una nova experiència molt gratificant.

Les dunes semblen petites onades sota la meva mà.

Mentre el xofer (Mohamed) i el guia (Nizar) s'ho miraven divertits...

Més endavant us en parlaré d'ells dos

Dinem en un hotel magnífic i prenem cafè relaxadament a la vora d'aquesta desaprofitada piscina, són avantatges de viatjar a l'hivern...

i a la tarda emprenem la travessa del gran llac salat el Chott el Jerid camí de Tozeur on arribarem al capvespre

El Chott és la planura més gran que hi ha a Tunisia, amb una extensió d'uns 5.000 km2.
El lloc ha sigut objecte d'alguns projectes extravagants, com quan a finals del s.XIX, Fernando de Lesseps, volia construir un canal que comuniquès l'extrem oriental del Chott el Jerid amb el Mediterrani
És un autèntic mar de sal amb poca aigua a l'estiu i una mica més a l'hivern, constituït per un terreny pantanós i salat.

Actualment una carretera recta d'uns 80 kms. permet travessar-lo sense cap perill.

A mig camí trobem algun venedor i uns WC de "confort normal".

La gran extensió del Chott origina sovint emmirallaments que fan la impressió que hi ha un autèntic mar al nostre voltant

Amb les darreres llums del dia vam arribar al nostre destí d'avui, la ciutat de Tozeur, capital de la comarca del Jerid, "el país de las palmeres", ja en plena zona de desert i d'oasis.

Tozeur és el més gran dels oasis de Tunisia, amb un immens palmerar de més de mil hectàrees de terreny cultivable. Produeix el dàtils de millor qualitat, famosos mundialment com el "deglet nour" o "dits de llum".

Demà ens espera un dia intens on visitarem els oasis de muntanya i anirem a les dunes del desert amb 4x4 per fer una mica el boig...

* * *

• La crònica del viatge continua aquí... (04)

TUNISIA - de la costa cap al món troglodític...(02)

• La crònica del viatge comença aquí...

Sortim de Sfax molt de bon matí, encara fosqueja, ja que hem de fer un llarg camí tot vorejant la zona costanera del Golf de Gabès.

Aquí fem una petita parada per reposar el conductor i fer allò que s'ha de fer de tant en tant quan es viatja molt en autocar.

Gabès va tenir una certa importància com a port on s'embarcaven les mercaderies de les caravanes que creuaven el desert del Sahara. Més endavant quan es va trobar petroli al golf de Gabès es va construir un port modern i una petita industria, però que mai ha arribat a competir amb la de Sfax.

Aprofitem per contemplar el petit mercat local, molt ètnic, poc organitzat, molt autèntic. En podríem dir un "basar de les espècies" en miniatura, molt casolà

(personatges ètnics escalfant-se amb els raigs suaus del sol del matí)

A continuació seguim la ruta fins arribar a l'embarcador per agafar el petit ferri que ens portarà fins l'illa de Gerba

Els ferris surten contínuament de un costat a l'altre i transporten de tot.

(el petit autocar "Evasion" era el nostre...)

Hi ha alguns que sembla s'en porten la casa al damunt i tot...

Arribats a l'illa la primera parada la fem al poble de Guellala, famós pels seus obradors de ceràmica tradicional i artesanal, on un operari ens fa una petita demostració

i aprofitem per fer alguna compra d'artesania local

La vila és una de les quatre de l'illa on encara es parla berber

(les altres són Ajim, Sedouikech i El Mey)

Després ens traslladem a l'extrem oriental de l'illa on hi ha la ciutat principal, la capital de l'illa Houmt Souk on fem una passejada per veure els bonics racons del seu centre peatonal, amb carrerons, socs i placetes plenes de cafès i restaurants,

botigues i sobretot moltes bugenvíl·lies florides

A Houmt Souk és un dels pocs llocs on és tradició la crida del peix, en què els compradors fan la seva oferta amb un cop d'ull o un moviment de cap, quan els venedors canten els preus.

És un espectacle digne de veure i vam tenir la sort d'arribar en el precís moment que l'estaven realitzant. És l'equivalent a les nostres subhastes de peix ara totes informatitzades...

Ens va cridar enormement l'atenció el senyor assegut en una mena de trona amb una flor a l'orella que sembla ser com una mena de director d'orquestra,

sembla ser que és ell qui controla tot el moviment i les vendes, ell fixa el preu i està pendent dels moviments de cap dels compradors o d'una simple acció de picar l'ullet.

Els ajudants simplement ofereixen el peix i canten els preus...

Simpàtic i tradicional de veritat, i també eren remarcables els personatges amb vestimenta típica que anàvem trobant pel carrer, com aquesta senyora que llueix el vestit típic de l'illa, un vestit llarg, un mocador brodat a les espatlles i un magnífic barret de palla.

Vestuari que recorda molt al tradicional que lluïen no fa gaires anys les dones eivissenques.

També els homes tradicionalment vesteixen aquesta gel·laba blanca i barrets...

Després de dinar ens traslladem per visitar un lloc interessant.
La antiga sinagoga de La Ghriba.

El seu nom significa "la meravellosa" i acull a una comunitat jueva descendent dels exiliats de l'època de la destrucció de Jerusalem.

És un centre espiritual de peregrinació jueva en el que es concentren nombrosos fidels de totes les parts del món quan celebren la seva trobada anual el dia 33 de la Pasqua jueva.

La sinagoga primitiva sembla que va ser fundada el s.VI a.C., i s'enorgulleix de posseir un dels exemplars més antics que es coneixen de la Torà.

L'actual sinagoga data del 1920. Es un edifici modest però bonic. Per entrar-hi demanen respecte i t'has de descalçar i cobrir-se el cap, les dones amb vel i els homes amb la kipa (kippah) tradicional jueva,

i on per cert, vam trobar un petit grup d'homes resant o llegint la Torà.

(veiem que tots dos porten el típic gorro vermell tunesí
"la chechia", enlloc de la kipa...)

En acabar la visita sortim de l'illa amb les darreres llums del dia i de la posta de sol

per dirigir-nos finalment cap a la localitat de Matmata on passarem la nit en un hotel troglodític excavat a la roca.

Nosaltres vam dormir en una autèntica cova...

Demà ja ens endinsarem de ple en la zona de desert i dels oasis de palmeres...

* * *

• La crònica del viatge continua aquí... (03)