De Menorca al Pirineu, a reviure els orígens...

Aquest estiu no hem fet cap viatge extraordinari, vuit dies de platja a Menorca, i ara vuit dies de muntanya al Pirineu aragonès.

Però l'estada al pirineu ha tingut unes vivències especials aquesta vegada.
Hem anat a residir uns dies a la casa pairal de la família Sorrosal, "Casa Parda".
Allà hi van néixer el meu pare, el meu avi i el meu besavi.

El meu cosí-germà Rafael, que encara hi resideix com a hereu, va tenir la bona pensada, juntament amb les seves dues filles, de transformar i acondicionar la casa per a turisme rural. (vegeu)

Així, doncs, vam voler conèixer d'aprop aquesta millora i transformació de la casa i ens hem instal·lat allà durant uns vuit dies.

A més el destí capriciós ens ha volgut ajudar amb un fet insòlit, i és que aquest any 2013 s'acompleixen exactament 400 anys de l'existència de la casa, com podem apreciar en l'inscripció de la llinda d'una de les portes de l'edifici, la més antiga... 1613.

L'altre part de la casa és una mica més moderna, del 1864

En l'arbre genealògic de la meva família paterna, que algun dia espero completar cap amunt, cap els origens, les primeres dades que jo he pogut obtenir són les dels meus besavis Ramon Sorrosal Abós, nascut a Tramacastilla el 18.. i casat amb la meva besàvia Ramona Arruebo Laguna, nascuda el 18..

Tingueren tres fills, dos nois, Nicanor i Manuel, i una noia Rafaela,  i un d'ells en Manuel Sorrosal Arruebo (el meu avi), nascut el 1867, es casà amb Antònia Guillen Fabós, (la meva àvia), nascuda a Bandaliés, el 1870, i aquest matrimoni fou extraordinàriament prolífic i engendraren 10 fills, tots ells a la mateixa casa pairal, "Casa Parda", a Tramacastilla de Tena, província d'Osca, en ple Pirineu aragonès, al Valle de Tena.

Jo de molt jovenet, dels 12 als 14 anys, amb motiu de la prematura mort del meu pare, la meva mare em va enviar a passar tres estius amb els meus oncles, concretament amb la meva tia Patro (Patrocinio), i l'oncle Benito, a la Casa Cotech, i també amb la tia Elvira de Casa Parda, la mare del cosí Rafael, que ja era viuda del seu marit Ramon.

Foren uns estius inoblidables amb unes vivències tant profondes d'aquell ambient rural de l'alt pirineu encara molt primitiu, compartint amb els meus oncles i cosins les feines del camp i la cura dels animals, vaques, mules, cavalls, gallines, gossos, gats, etc.

Cada vegada que al llarg dels anys he anat pujant a saludar la nombrosa família que encara hi tinc, he anat recordant aquelles vivències, i he anat gaudint sempre d'aquells paisatges, d'aquelles impressionants muntanyes que en la meva infància em van omplir els ulls i les neurones d'aquell amor per les muntanyes per sempre més.

Tinc una mena de preferència, gairebé un embadaliment per la muntanya que presideix omnipresent el paisatge de Tramacastilla, per la Peña Telera (2.764 m), un dels cims principals de la Serra de la Partacua, que hauré fotografiat centenars de vegades tant a l'estiu com a l'hivern.

Aquesta impressionant penya la vaig escalar fa molts anys, quan era jove, amb un altre company de la colla excursionista.


Encara recordo com el meu oncle, el tio Benito Escartín, espós de la meva tia Patro, ens va estar seguint amb uns prismàtics des de l'era de casa seva (casa Cotech), mentre feiem la perillosa i delicada ascensió per la via del flanqueig des del coll de Forcas o Cachaverizas (2.370 m), passant en diagonal per un estret passadís penjat al buit per sota de la peña Parda o de Cachaverizas, fins arribar a assolir, després d'una grimpada aèria, el cim de la Penya.

La Penya Parda, amb una franja més blanca,
té un perfil que recorda una cara d'indi mirant al cel, o almenys a mi sempre així m'ho ha semblat. Per sota la franja blanca discorre l'estret i delicat passadís cap a la dreta, per assolir el cim de Peña Telera.

• Fa uns cinc anys ja ens vaig parlar d'aquesta experiència en el meu bloc i amb tota mena de detalls complementaris que ara no repetiré (vegeu aquí)

* *

Les vivències de compartir les feines dures del camp a l'estiu amb la sega i el batre, a ple sol, tot manualment com es feia aleshores. Tallar l'herba dels prats, assecar-la, traslladar-la a lloms de mules, i guardar-la a les pallisses per tenir menjar pels animals durant l'hivern. De viure les tempestes d'estiu, imponents i espectaculars, amb llamps i trons potents i grans aiguats. 

De l'arribada diària de les vaques a les cases del poble per munyir-les, i també de l'arribada quinzenal de la "dula", els cavalls semi salvatges que estan pasturant al port, per controlar-los i donar-los la sal com també es feia amb les vaques. Recordo una de les vaques de casa amb taques blanques i negres que jo cada dia anava a esperar a l'entrada del poble quan baixaven de la muntanya i aleshores li agafava la cua i ella empenyent fort i endavant em feia pujar ràpidament tota la costa del carrer fins a casa.

 Estic parlant de vivències de fa més de 60 anys i encara les tinc ben vives a la meva memòria. Vivències que em van marcar i em van fer estimar aquests indrets familiars i entrayables, que encara ara, cada cop que els trepitjo, cada cop que hi pugem, torno a reviure amb intensitat i emoció.

Les condicions de vida dels avis paterns, a finals del segle XIX i principis del XX (el meu pare, 5è dels deu fills, va nèixer el 1905), en aquells pobles de l'alt pirineu, amb una climatologia molt dura, devien ser extremadament difícils. Això va comportar inevitablement una gran diàspora dels fills. Només dos, tia Patro i tio Ramon, els més grans, van quedar al poble, els altres, llevat d'un parell de difunts prematurs, van haver d'emigrar principalment cap a Barcelona.

Aquí el meu pare va trobar una altra dona aragonesa del Baix Cinca, de Binaced, a prop de la Franja, la meva mare Pilar, i es van casar. Tingueren dos fills, el meu germà Albert, cinc anys més gran, i l'any 1940 vaig nèixer jo, un catalanet de soca-rel de pares aragonesos, com tants i tants n'hi ha al nostre país Catalunya.

A Tramacastilla restaren dos germans, home i dona, que un cop casats tingueren solament dos fills cada un, també home i dona. 

Quatre cosins germans que són amb els que hem anat mantenint contacte al llarg dels anys amb pujades esporàdiques al poble. Actualment només un cosí-germà, en Rafael, és qui viu al poble, i és qui juntament amb les seves dues filles i els marits respectius, van reformar i ara gestionen la casa familiar "Casa Parda", i és on hem conviscut amb ells aquests dies de vacances.

Grans records, grans vivències..., i en aquest context, la meva dona i jo ens hem dedicat aquests dies a recórrer pobles, valls, muntanyes i llacs d'aquest privilegiat racó del Pirineu, que ara, gràcies al turisme i l'esquí està totalment transformat, tant en l'estil de vida dels oriunds, com en l'aspecte dels pobles plens de noves construccions fruit dels anys d'abundància desmesurada. Ara, però, també la crisi la noten cruelment. 

La única cosa que no ha canviat i resta inalterable, són les seves valls, les muntanyes i la natura. Amb les fotos que en un proper capítol us penjaré en podreu tenir un bon i bell exemple.

* * *

• la crónica continua aquí... (01)   

Peña Telera – Valle de Tena – la Partacua

Els que acostumeu a entrar al meu bloc, avui haureu notat un canvi en la foto de la capçalera. Ha desaparegut aquella guineu tant esplèndida que apareixia des del dia del meu aniversari, ara fa un mes i mig, tot fent un paral·lelisme amb el seu nom castellà (Zorro) i el meu àlies popular (el Sorro). I avui apareix una magnífica panoràmica de la Serra de la Partacua i el seu punt culminant la Penya Telera (2764 m.)

Tot té una explicació. Ahir vaig rebre un PPS entre els molts que a diari circulen per internet, que donava la referència d’una web molt interessant sobre els Pirineus: Pirineos3000. Hi vaig entrar i em va enganxar molt, perquè entre altres moltes coses parlava amb detall d’aquesta zona del Pirineu que conec molt bé i que a més és el bressol dels meus ancestres, ja que al peu d’aquesta muntanya de la Peña Telera, hi ha el poble de Tramacastilla de Tena, on van nèixer el meu pare i el meu avi i besavi. I no solament per això, sinó que a més la Penya Telera és una de les meves muntanyes favorites ja que la vaig escalar ara fa molts i molts anys, quan era jove, amb uns companys dels Lluïsos de Gràcia, al 1963,

(l'esplèndida visió de Peña Telera desde el poble de
Tramacastilla de Tena)

(tot pujant cap al coll de Cachibirizas, amb l'ibon de Piedrafita a sota i el Valle de Tena al fons)

(i dalt del cim contemplant la magnífica panoràmica amb el Pic Midi d'Ossau al fons)

i sobretot la seva estètica realment alpina i molt vertical la fa molt atractiva. Veieu aquí la descripció que en fa en Juanjo, un muntanyec que hi va pujar recentment, en la seva crònica penjada a internet... "Las panorámicas sobre el Valle de Tena son excepcionales y comentamos que solo con semejantes vistas vale la pena subir a esta montaña (es una de las panorámicas mas bellas de todos los Pirineos y su ascenso es aconsejado por numerosos medios montañeros)".

També, a la vall del costat, a Linas de Broto, camí de la Vall d’Ordesa, trobaríeu el rio Sorrosal, i un salt d’aigua a sobre mateix de Broto, el salto Sorrosal.

* * *

Ara una mica de geografia: La Serra de la Partacua (que s’allarga pel pic de Collarada i Punta Escarra, i pel coll d’Izas dona pas a la vall de Canfranc) tanca el Valle de Tena pel sud-esquerra, i la serra de Tendeñera el tanca pel sud-dreta, sempre mirant el mapa en direcció nord. El Valle de Tena per qui no el conegui, és el que venint de Sabiñánigo i passant per Biescas, s’obre amb amplitud cap al nord a través de l’estret pas de Santa Elena, i és el pas natural cap a Panticosa, el balneari de Panticosa, Sallent de Gàllego, amb l’accés cap a la zona de Respumoso i el pic del Balaitous,

(per cert una altre de les ascensions que vam fer aquell any amb la colla d’amics, veieu aquí unes fotos d'aquella ascensió),

(pujant camí de la bretxa Latour)

(dalt del cim del Balaitous, 3144 mts.)

(baixant encordats cap a la bretxa Latour, en Joaquim Gay ens ben assegurava amb la corda per evitar qualsevol caiguda)

i finalment dona accés a les pistes d’esquí de Formigal, i al pas natural cap a França pel port del Portalet als peus de la impressionant mole del pic le Midi d'Ossau.

* * *

Aquesta coincidència va remoure en mi un munt de vivències que m’han fet reviure aquells anys feliços de la meva infància, jo tenia uns 10-12 anys, quan els meus pares m’enviaren a passar els estius a Tramacastilla amb els meus oncles. Van ser unes experiències tant viscudes que sempre les he tingut molt presents en el meu record. Com no podia ser d’una altra manera. Per un noi de ciutat, trobar-se en la pre-adolescència amb aquell mon, aleshores encara molt primitiu, molt autèntic. Compartir amb els meus oncles, el tio Benito i la tia Patro (Patrocinio) -germana del pare-, i els meus cosins, la vida al camp.

(aquí estic amb els meus oncles i tres fills de la meva cosina.
Jo amb gorra blanca i amb 22 anyets, era l’estiu de 1963)

Per a mi tot era novetat, anar a segar el blat, a espigolar, o a tallar l’herba dels prats, i donar-li la volta després perquè s’anés assecant, o a buscar caragols després de la pluja, o empaitar gats i gallines. Caminar una hora fins arribar a alguns camps de conreu al peu de les muntanyes tot portant un cistell amb el menjar per la família. Dinar amb ells al camp, i córrer muntanya avall quan es presentava una tempesta d’estiu fugint dels llamps. Esperar les vaques al vespre a l’entrada del poble, i agafar per la cua la vaca més grossa de casa nostra per fer la pujada fins al corral, i anar a munyir les vaques al vespre amb la meva cosina-germana Josefina, o anar a caçar guatlles amb en Mariano, el meu cosí-germà i el gos de caça. Esperar un cop al mes que baixessin tots els cavalls salvatges de la muntanya on pasturaven (la dula, en deien) i veure com entraven al poble donant salts, i els joves de cada casa intentant guiar-los fins a les quadres per donar-los la sal, com també feien un cop al mes amb les vaques que eren criant a dalt als prats, al port de muntanya, al peu de Peña Telera, precisament.

En fí, un sens fi de sensacions que he guardat sempre ben vives en el meu record i que ara, vés a saber per quin mecanisme, m’han vingut així de sobte a la memòria, pel fet tant banal d’haver rebut un PPS que m’ha remogut les meves neurones, i he volgut compartir aquestes vivències amb tots els qui em pugueu llegir.

Un món primigeni que, desgraciadament, s’ha anat perdent. Tinc encara molts parents a Tramacastilla, però les darreres vegades que hi he pujat, allò ja no és aquell poble antic, tradicional, rural, ara els apartaments i les cases pareades ho estan envaint tot. Ara ja no hi ha cavalls salvatges ni vaques per munyir, ara tot son turistes, restaurants, trens turístics, materials d’esquí, etc. etc.

No continúo perquè em posaria de mala lluna.

L’única cosa que es manté intacta, afortunadament, són les altes muntanyes, sempre un repte desafiant per aquells que ens agrada admirar-les i somiem encara en enfilar-nos als seus cims.

Acabo posant-vos una darrera foto de la meva estimada Penya Telera.

* * *