Castell de Commarque - La Roque-Saint-Christophe - Cova de Lascaux II... (04)

• La història comença aquí...

Avui, dijous 26, visitarem en primer lloc un lloc emblemàtic, misteriós i solitari. El castell de Commarque.

Com que l'accés fins a l'indret on és ubicat el castell, es fa pràcticament a peu per un camí enmig del bosc d'uns 600 metres, és pel que se li ha donat el nom de "fortalesa oblidada".

Es troba ubicat al fons de la Vall del riu Beune, entre Sarlat i Les Eyzies. Els seus orígens es remunten al segle XIIè i consta de diversos edificis dominats per una torre d'homenatge i un gran Saló.

El lloc on està ubicat és realment espectacular, damunt d'una base de roca en la que hi ha excavades unes coves que foren antics habitatges troglodites de fa uns 15.000 anys.

Damunt d'aquesta prehistòria es va construir aquest fabulós complex que era més aviat un habitacle medieval, amb la seva capella, les seves cases nobles i el castell dels senyors feudals.

Si llegiu atentament la història del castell, en l'enllaç de la Wikipédia (aquí), podreu veure com el castell va anar passant d'una propietat a una altre al llarg dels segles, fins i tot va passar a mans dels anglesos el 1406 que el conservaren durant uns quants anys, però ja a partir del 1500 el Castrum de Commarque va ser abandonat paulatinament pels seus habitants.

Guy de Beynac fou el darrer propietari i va morir el 1656. Des d'aleshores es va anar despoblant, i especialment a partir del segle XVIIIè. va quedar totalment abandonat. Tant és així que la vegetació el va anar cobrint gairebé totalment.

Va ser quan l'any 1968, Hubert de Commarque, va adquirir aquestes ruïnes i va començar a consolidar les parts més conservades. A partir del 1994 s'han succeït diverses campanyes de recuperació i també d'excavacions arqueològiques del seu passat neolític.

La visita a quest indret fou llarga i interessant i mentre el guia explicava pormenoritzadament cada un dels llocs i les restes de l'església i dels murs de les cases nobles, nosaltres vam anar ascendint seguint el circuit marcat fins assolir el meu objectiu, que no era altre que poder pujar al punt més alt del castell.

Al cim del Donjon, o torreó, damunt la quadrada, monumental, i encara ben conservada torre de l'homenatge, amb les seves diverses sales...

Des d'una de les seves terrasses es podia fer la típica foto del castell veí, el château de Laussel, que en èpoques històriques passades va estar enfrontat amb aquest, ja que estava en poder dels anglesos.

Des de dalt de tot de la torre la vista de la vall era esplèndida...

 (la resta del grup al peu de la torre)

(la darrera plataforma i escala abans de pujar al Donjon final,

amb el castell de Laussel al fons)
* *
Finalitzada la visita a aquest interessant castell, va arribar l'hora de dinar i ens traslladem a la localitat de Les Eyzies-de-Tayac, on dinarem a l'Hôtel Les Glycines, on vam tastar un pâté de campagne excel·lent...
* *
Després d'un cafetó reemprenem les visites i aquest cop ens arribem a un indret realment extraordinari, un dels llocs més excepcionals del Perigord, La Roque-Saint-Christophe. 
Un lloc singular, inòspit, escarpat a la roca, ocupant una llarga bauma de gairebé 900 metres de llargada, repartits en cinc nivells, que serviren d'habitatge i refugi des de la prehistòria* fins a les darreres guerres de Religió. Està situada al cor de la Vall de la Vézère.

(*) es calcula que aquesta immensa terrassa natural, una de les més grans d'Europa, fou habitada des de l'època mousteriense (-70.000 anys).

El lloc fou ocupat inicialment pels homes caçadors-recol·lectors, probablement la van ocupar per primera vegada l'home de Neandertal (50.000 anys a.C.) i més endavant pels homes de Cro-Magnon (25.000 anys a.C.), pels del Neolític (3000 aC), els de l'edat del bronze 

(1500 aC), els de l'edat del ferro (800 aC), i els de l'època gal·lo-romana i de l'Edat Mitjana. Fins arribar al Renaixement, fou quan el 1588 el lloc va ser destruït i abandonat, víctima de les Guerres de religió.

(una maqueta de l'ocupació a l'Edat mitjana)

El periode àlgid d'ocupació sens dubte va ser l'Edat Mitjana, a partirt del segle Xè. quan el Bisbe Frotaire de Périgueux decideix edificar una fortalesa per a protegir la població de les invasions dels vikings. Des del seu emplaçament es domina a uns cent metres d'alçada la carretera i el riu Vézère.

Els diversos objectes trobats durant les excavacions arqueològiques del s.XX han permès conèixer la successió dels períodes d'ocupació del lloc des de la prehistòria.

 (aparells per moure pedres i mercaderies)

(Tenien fins i tot la seva esglèsia...)

El conjunt comprèn unes cinc terrasses excavades des del seu origen per l'erosió de les aigues del riu i per l'acció del gel. Actualment no es poden visitar tots els nivells per motius de seguretat.

(aquesta escala és una de les més grans monolítiques d'Europa, amb 32 graons tallats a la roca i permet l'accés a la cinquena terrasa del complex... tancada per motius de seguretat)

 (lloc de vigilància)

(recreació d'un habitatge)

L'emplaçament forma part del Patrimoni Mundial de la humanitat per la UNESCO.

La Roque-Saint-Christophe és el quart lloc "site" turístic més freqüentat de la Dordonya, amb més de 180.000 visitants el 2012.

* *

Encara aquesta tarda ens donava temps per a noves descobertes i ens vam acostar per visitar les molt famoses coves de LASCAUX II, una reproducció del jaciment original que va ser trobat per casualitat l'any 1940.

 
Consta d'un recorregut per diferents corredors i sales anomenades la Sala dels toros,
 i el Diverticle axial.

(reproduccions preses a partir del cartell exterior)

Tot un mostrari i representació històrica de les magnífiques pintures rupestres policromades més importants de la Prehistòria (de aprox. 15.000 anys a.C.)

(tres fotografies preses d'internet, ja que no és permés fer-ne dins de la cova)

Lascaux II, és la còpia exacta en tres dimensions, d'algunes de les pintures més importants de la cova original (un 90%), que va ser tancada al públic en 1963.
Les coves reben cada any la visita de més de 250.000 persones.

* * *

Acabem aquí la jornada del nostre penúltim dia per terres del Perigord.
Demà divendres encara ens queden dos objectius interessants per conèixer:
La Gouffre de Padirac (una increible aventura subterrània), i el famós santuari de Rocamadour

• La crònica continua aquí...(05)

El PERIGORD..., el Foie i el confit de canard... (00)

Hem estat una setmana voltant per la regió del PERIGORD, a la regió de la Aquitània, al departement de la Dordonya, a França.

Suposo que per a molts dels que em llegiu no deu ser una regió desconeguda de França, però si que ho era per nosaltres que, malgrat haver estat moltes vegades al país veí, i només un dia de passada a la ciutat de Périgueux, en trànsit baixant de la Bretanya, no havíem tingut encara l'oportunitat de passar uns quants dies voltant per aquesta bonica regió visitant els indrets més emblemàtics i populars a l'entorn de la ciutat de Sarlat-la-Canéda,
que és la capital de l'anomenat Périgord Noir.

Vam descobrir que hi ha quatre Perigords, el Périgord Noir, del qual Sarlat n'és la capital, que deu el seu nom a la foscor de la seva vegetació i del color de la trufa. És la regió històricament més antiga de les quatre.

El Perigord Blanc, amb la seva capital bimilenària, Périgueux. Vella terra que els romans van marcar amb la seva important empremta. El nom li dóna el característic sol calcari de la zona, i potser també, la seva imponent catedral blanca de Saint-Front.

El Périgord Vert, amb la seva capital Nontron, al nord del département, presenta un magnífic entorn turístic encara força desconegut. La part oriental té un aire Limousin,
i la part occidental tomba cap a l'Angoumois. El verd dels boscos de roures i dels grans prats de la regió li dona aquests toc verd.

I finalment el Périgord Pourpre, ple de ceps i de vinyes, que ja sembla estem tocant a la regió de Bordeus. Un país de bon viure i de bons vins de color porpre, que va fer crèixer i madurar sobre la seva terra a grans filòsofs francesos com Michel de Montaigne i Maine de Biran. Vam tastar els vins de Bergerac, la capital, i en puc donar fe de que són excel·lents.

La regió está surcada per quatre rius principals, la Dordogne, l'Isle, la Dronne, i la Vézère.
Amb una història antiquíssima, el Perigord compta amb nombrosos emplaçaments prehistòrics, com veurem més endavant, amb nombroses grutes pel seu component bàsicament calcari, i també avencs molt importants que visitarem, com la Gouffre de Padirac.

La regió és bàsicament popular per la seva producció de Foie gras, dels més apreciats de França,
i això ha donat al Perigord la seva fama, i també a la villa de Sarlat en especial, i també el seu gran renom culinari.

Situats, doncs, en aquest entorn tant característic anirem a desgranar una mica, com faig habitualment, els nostre periple per aquestes terres tant especials, plenes de llocs prehistòrics, d'arquitectures medievals emblemàtiques, i de fantàstics i sorprenents castells, per la seva arquitectura espectacular i també per la seva quantitat, escampats per tot arreu.

Però, abans, per començar d'una forma poètica, i per anar preparant l'esperit a contemplar les belleses de la regió, deixeu-me transcriure una frase d'un escriptor que curiosament no era francès, Henry Miller (estaunidenc), que he trobat bonica i interessant, i que impressionat per la bellesa de le Périgord, va escriure això:

"C'est la terre d'enchantement jalousement marquée par les poètes 

et qu'eux seuls ont le droit de revendiquer comme leur.

Ce qui se rapproche le plus du Paradis...

Il se peut qu'un jour la France cesse d'exister, mais le Périgord survivra,

tout comme les rêves dont se nourrit l'âme humaine."

Henry Miller, Le Colosse de Maroussi

* *

Després d'uns 500 kms. llargs, sortint per la Jonquera i passant per Perpignan, Narbonne, Carcassonne, Toulouse, Montauban, i Cahors, arribem finalment a mitja tarda a Sarlat-la-Canéda, on ens instal·lem en un hotel cèntric, le Compostelle, per les dues primeres nits.

Com que teníem encara un parell d'horetes lliures abans de sopar, nosaltres dos aprofitem ja per patejar-nos una mica la població, i també ho farem en grup després de sopar en un restaurant al cor mateix de la ciutat medieval.

Els primers edificis medievals ja ens causen una bona impressió...

 

Sarlat,
situada al centre geogràfic del Perigord, és amb molta diferència, l'emplaçament turístic més important de tota la regió. Prop d'un milió i mig de visitants descobreixen cada any aquesta joia medieval. Conserva un entramat urbà medieval molt impressionant (s.XIIIè - s.XVIè).

(l'Ajuntament, a la Plaça de la Liberté)

 





















En les quatre imatges podem veure el campanar de la Catedral, l'església de Sainte-Marie (actualment fa de mercat cobert), la façana de la Catedral Saint-Sacerdos, i la façana del magnífic edifici medieval de la casa natal de Étienne de La Boëtie, de qui parlarem més endavant.

* *

Aquest petit "tastet" nocturn, i el cansament acumulat després del llarg viatge fins aquí, ens recomanaven de retirar-nos a descansar, ja que demà començarem a voltar per a fer les visites programades pel primer dia, que seran, la Bastide de Domme, el castell de Castelnaud (s.XII-XVI), i la visita a l'encisador poble de La Roca-Gageac, on farem un passeig en una típica gavarra pel riu Dordonya.

Però per poder gaudir de tot això haurem d'esperar al proper capítol de la meva crònica...,
mentrestant podeu veure també un apunt diferent sobre el viatge visitant el blog Todoreh.

* * *

• La crónica continuarà aquí...(01)