Curiositats i sorpreses de la Xarxa...!!

 En un matí assoleiat del dilluns de la "Pasqua granada", em decideixo a escriure alguna cosa en aquest meu bloc que ha patit una sequera important de gairebé tres mesos sense piular...!!

La política no donava gaires alegries per fer comentaris, més aviat el contrari, la paràlisi després de les eleccions del 14 de febrer feien témer el pitjor... Afortunadament, a la fi es va desencallar, i avui al vespre hi haurà la presa de possessió del nou president de la Generalitat en la persona d'en Pere Aragonès. Que tingui tot l'encert i tot l'ajut dels Déus per tirar endavant una legislatura en la que pot passar de tot... Ho anirem veient a poc a poc.

Però tampoc era la política la causa de la meva sequera, també era la inactivitat causada pel confinament i per la impossibilitat de moure's i de sortir del nucli residencial, etc. etc.

Finalment han arribat les vacunes. Som persones de risc i ja estem vacunats amb les dues dosis. Un pas més cap a la normalitat..!!

A poc a poc s'obren horitzons d'esperança, i hom ja comença a fer plans de futur, amb permís de com es comporti la salut de cadascú, ja que els controls periòdics no s'aturen, i sempre queda la possibilitat o la sorpresa de que en un d'aquests controls, a una persona de 80 anys, et poden trobar un nap o una col... ai las !!!

Tot aquest preàmbul ha servit per enfocar el tema que avui volia tractar, com llegiu en el títol d'aquesta entrada: la Xarxa sempre ens pot donar sorpreses i curiositats. I així ha estat aquests darrers dies.

Qui més qui menys, molts dels lectors teniu i tenim diverses activitats a la xarxa, que si Telegram, Whatsapp, Twitter, Facebook, Instagram, etc. I un dia, com m'ha passat a mi recentment, un usuari d'Instagram et diu que et vol seguir... I tu en veure el seu nom sospites que alguna relació familiar pot tenir amb tu mateix. Li dius que d'acord, i després, com fem tots, intentes esbrinar amb més detall de qui es tracta, i descobreixes que és un parent llunyà, fill d'un cosí germà. Ah caram..!! Mai havies tingut contacte directe amb aquesta persona, sabies de la seva existència pel contacte esporàdic amb el teu cosí germà, però ara aquesta persona molt  aficionada a la bona fotografia, t'havia contactat a través d'Instagram. 

Em va semblar oportú enviar-li un petit missatge per privat, i a partir d'aquí hem iniciat una correspondència força fluida..!! Tenim arrels comunes en un petit i bonic poble del Pirineu aragonès, situat al peu d'aquestes impressionants muntanyes...

I també aquest mateix poble, ha estat el motiu de la segona trobada amb un altre internauta també molt actiu. En aquest cas es tracta d'una dona que habitualment i amb certa freqüència penja imatges del pirineu, concretament del "Valle de Tena", unes fotos precioses, i en particular d'aquest mateix poble del que hem parlat. Tant és així que en més d'una ocasió li he fet algun comentari al respecte, i en un dels darrers li vaig dir que la meva nissaga familiar, pare i avis, provenia d'una de les cases pairals del poble, i li posava el nom "Casa P....", i la dona de seguida va reaccionar i em va comentar que coneixia, i pràcticament era veïna, de les meves cosines que actualment viuen a la Casa pairal. 

Ja podeu imaginar que d'aquí també ha sorgit una altre contacte i correspondència fluida parlant de les mútues coneixences, i més quan ella em comenta que va conèixer tots els meus cosins germans que jo tenia al poble, malauradament a hores d'ara tots ells traspassats (a.c.s.), i també a tots els seus fills que actualment viuen al poble.

* * *

Ja veieu que la tant sovint criticada Xarxa, també té sorpreses i coses positives, que en un moment donat et poden fer descobrir amistats i/o relacions antigues que mai abans havies imaginat que podia arribar a succeir... 

Això promet, en seguirem parlant..!!

* 24 de maig, matí de Pasqua granada 2021

Són temps de pandèmia, són temps de confinaments, domiciliaris, municipals, comarcals...

 Estem vivint uns temps difícils, complicats, insòlits, tristos, avorrits... Ens hem fet grans, molt grans, i ja som considerats persones de risc de ple dret, i per tant esperant que d'un moment a l'altre ens cridin per a rebre la primera dosi de la vacuna contra el Covid. Estem molt limitats en quant a sortides de casa i en quant a relacions interpersonals. Només ens podem veure amb la bombolla familiar i encara amb precaucions, res de trobades amb amics i coneguts. Si alguna trobada arribem a fer és a través de les pantalles, amb Zoom o algun altre sistema Google meet, etc. Ho hem fet i ho fem amb familiars, amb grups d'amics, amb els companys de la coral, en una mena d'assajos molt voluntariosos encara que no gaire eficaços, ai las..!!

Aquests darrers anys ens havíem acostumat a fer algunes sortides amb un grup d'amics a través d'agències de viatges, a conèixer nous mons i noves ciutats i regions, d'aquí mateix o d'allà, de més a prop o de força més lluny, i també a planejar algunes escapades a la natura privadament, però ara tot això ha quedat escapçat, triturat, perdut, oblidat... 

La foscor i l'avorriment planen d'amunt l'ambient general... L'esperança de la recuperació de la normalitat és un objectiu fortament desitjat, però encara amb un horitzó incert i que es veu força llunyà.

Les xarxes socials ens aporten una certa distracció, a més de molta informació, i entre elles hi destaca una especialment, l'Instagram, en la que la majoria de la gent anem abocant imatges i petits comentaris de les nostres activitats, i a través d'aquestes imatges ens permet fer una mena de viatge virtual en el temps i en l'espai.

Aquests darrers dies, atès que jo sóc un amant de les muntanyes, de l'excursionisme, i de la bona fotografia, m'ha vingut al cap la idea de fer un viatge virtual cap al Pirineu, i més concretament cap al pirineu més central, el Pirineu aragonès... i per què, direu?... senzillament perquè és d'allà on prové la meva nissaga familiar, "els Sorrosal", allà van néixer els meus ancestres, besavis, avis i el meu pare. 

 (Tramacastilla de Tena, un capvespre de tardor)

Jo no, jo ja vaig néixer aquí, a Barcelona, a la capital, però vaig tenir la sort en una època molt jove de la meva vida, cap als 12-13 anys, de poder passar uns estius sencers al poble de Tramacastilla de Tena, on hi tenia els meus oncles, el tio Benito i la tia Patro (Patrocinio), i els 4 cosins germans. 

                            (la natura exhuberant dels voltants del poble)

Allà, per un noi de ciutat, trobar-me en la meva pre-adolescència amb aquell món, aleshores encara molt primitiu, molt autèntic, va ser una experiència única que conservo encara ben viva dins meu després de tants i tants anys. Vaig viure aquell ambient rural de ple pirineu, un ambient dur, exigent, de força dificultat a causa del clima i de la cura del bestiar i de les collites d'estiu, enmig d'un ambient d'alta muntanya i d'una climatologia extrema, sovint adversa i tempestuosa, però això sí, molt estimulant. Aires purs, puríssims, ambient familiar, i bon menjar, molt sa i ecològic

(Aquesta és la casa pairal "Casa Parda" del 1613, on s'originà la nissaga familiar)

La data ben visible a la llinda de la porta d'entrada, ens demostra clarament l'antiguitat de l'edifici que va ser recentment restaurat... (podeu llegir aquí mateix, un post que vaig fer al meu Blog l'any 2013, commemorant els 400 anys de l'existència de la casa)

 

* * *

Podreu comprendre fàcilment que l'entorn natural del poble impressionava, i em va marcar molt, fent-me apreciar i estimar cada dia més aquell indret.

Un carrer del poble...

La presència sempre imponent damunt del poble de la Serra de la Partacua, amb el cim de la Peña Telera (2764 mts.) presidint el panorama.

 

Tal fou la fascinació que em va produir aquesta muntanya, sempre present en el paisatge del poble, que anys després, amb motiu d'una escapada per aquests indrets del pirineu aragonés, amb uns companys excursionistes dels Lluïsos de Gràcia, era l'any 1963, vam decidir escalar la Peña. En vaig fer una crònica també al meu Blog que podreu llegir aquí mateix.

 

Aquí l'embalsamen de Búbal que omplí els fons de la Vall que jo havia vist encara amb els seus camps regats amb les aigües del curs del riu Gállego al fons.

 

La imatge de tota la vall cara sud, és esplèndida, com podeu apreciar per aquesta vista desde un indret proper a Panticosa...

I el fons de la vall al nord, el tanca aquesta altre panoràmica del pantà de Lanuza amb la famosa Peña Foratata, damunt mateix del poble de Sallent de Gàllego, el darrer de la Vall.

Aquí la vall s'enfila cap a les pistes del Formigal, i el port del Portalet (Portillon), que comunica amb França, i que està sempre presidit per la imponent imatge del pic Midi d'Ossau (2885 mts).

(aquí captat en una nit de lluna plena)

 

* * *

Viure envoltat de natura i podent gaudir de coses com aquestes, no em direu que no val molt la pena...!!

Els boscos del Betato, a l'entorn del poble

els cavalls descansant al peu de la serra

un fenòmen natural, el pont de Piedrafita

els ibons de Pondiellos i els pics de l'infern

 

 la marmota, freqüent per aquests indrets

plàcida naturalesa, i la flor anomenada popularment "quitameriendas", eren el preludi de la tardor que s'acosta...

 

* * *

Sense voler i gràcies a l'Instagram, hem pogut viatjar per aquestes grans muntanyes i aquests bells paisatges que ens han permès oxigenar-nos una mica i fer més suportable el nostre obligat confinament. 

 

Tornaré algun altre dia a inspirar-me i fer-vos gaudir d'altres paisatges i panorames oberts.

80 anys de vida...

La data ha arribat lentament però implacablement... tal dia com avui,

26 de desembre, sant Esteve, 

de l'any 1940, a les 8h del matí, 

vaig néixer en una clínica del carrer Torrent de les Flors del barri de Gràcia.

Això vol dir, fent una senzilla operació matemàtica, que avui és el meu 80è aniversari. Avui he passat a formar part de l'honorable conjunt de les persones Octogenàries..!!

Són molts anys de vida, he tingut moltíssimes vivències i experiències de tot tipus, unes bones o molt bones, altres no tant, algunes de dolentes, però en definitiva res pel que m'hagi de penedir o de lamentar. 

Si dic que han passat volant seria un tòpic, però si que és veritat que quan arribes a aquesta fita et pares a reflexionar i et fa valorar de manera molt especial allò que has aconseguit al llarg de tota la vida i tot allò que has pogut conservar...

Tinc parella, tinc fills i tinc néts. Tinc també molts amics, grups d'amics de procedències diverses. He estudiat, molt, he treballat, molt, i des de ben jovenet, i ara, com dic en el meu "lema" del Blog, de twitter, o de facebook, sóc un home feliçment jubilat, i blocaire convençut... També he cantat molt, m'agrada, i canto encara en una gran coral, ajuda a viure i rejoveneix l'esperit.

També he trepitjat moltes muntanyes i cims, i els darrers anys, un cop els fills independitzats, hem viatjat amunt i avall per diferents països tant com hem pogut, juntament amb la meva esposa M., gràcies a la salut que ens ha respectat, i als estalvis.

No es tracta d'explicar res més, cal preservar la intimitat, però si que he volgut deixar aquest apunt del 80è aniversari en el meu Blog (que vaig inaugurar el 25 de febrer de 2007), per que considero marca una fita important en la vida de tota persona. Canviar de dècada sempre impressiona, però la que comença per 8 potser és de les més fortes...!! També ho creieu així?. 

Una forta abraçada a tots els meus lectors habituals o esporàdics, amb el desig que puguem superar aviat aquesta pandèmia que ens té a tots amoïnats i l'any 2021 sigui la data per començar a viure amb una certa normalitat. Tots ho esperem i ho desitgem vivament..!!

* * *

(la muntanya sempre somniada)

(el comiat de Florència)

(el poble de la nissaga Sorrosal, on va néixer el meu pare i l'avi).

(Pirineu aragonès: Tramacastilla de Tena, -al peu de Peña Telera- (serra de la Partacua) Valle de Tena - Osca)

 

Sorpreses de la Genealogia familiar...

Durant una de les darreres passejades que hem fet pel pirineu aragonès, a la Bal de Chistau, vaig fer referència a un arbust, el gavarró (escaramujo en castellà), o roser silvestre, al que li tinc un carinyo especial ja que d'alguna manera sembla que el meu cognom, no massa corrent, per cert, pugui venir etimològicament d'aquesta planta que és molt comuna al pirineu, i a més, familiarment, la nissaga Sorrosal prové clarament del Pirineu Aragonès, del Valle de Tena.

Vegeu aquí un extracte de l'apunt que feia recentment (24/08) en el meu Bloc.

Durant tot l'itinerari trobarem panells informatius del Parc Natural Posets-Maladeta, amb explicacions botàniques de les diferents espècies d'arbres i matolls que anirem trobant, i de les seves propietats, així com de l'ús que els habitants de la vall fan de les seves fulles, dels seus fruits, o de la seva fusta. 

(he posat només un sol d'aquests panells, per l'estimació especial que tinc amb aquest arbust,l'escaramujo (Gavarró, en català) o roser silvestre, d'on prové amb tota probabilitat el meu cognom, Sorrosal (so_ta-el-roser).

* * *

Va ser una mica per casualitat, que l'altre dia, consultant coses per internet, vaig anar a trobar una web molt interessant www.armoria.info 

que parlava d'Heràldiques i de Genealogies  de la Corona d'Aragó.

Em vaig interessar molt, ja que la genealogia és la disciplina que estudia l'ascendència i la successió de les persones i dels llinatges, i determina els seus parentiu i aliances, mitjançant documentació fefaent.

Vaig veure que en l'apartat que en la web s'anomena "Libro de Armoria", hi ha un abecedari on pots consultar tots els cognoms que vulguis. Vaig buscar, doncs, el meu i això és el que vaig trobar...

Queda confirmat, llegint el text, que el cognom Sorrosal prové d'aquesta vall pirinenca desde el segle XV... Ja s'anomenava aquest llinatge al 1466 en la localitat de El Pueyo, després va mencionant altres pobles de la vall on apareix el cognom, a Panticosa, Sallent, Bubal, Escarrilla, etc. Concretament en aquest darrer municipi jo recordo haver vist i retratat una casa senyorial amb un escut sobre la porta que deia: "esta fué de los Sorrosales".

He tingut agradables sorpreses com la de saber que uns avantpassats ostentaven el títol de "Infanzones" que es consideraba una molt noble condició.

També constatar que un tal Miguel-Andrés Sorrosal, va exercir com a Escribano Real, entre els anys 1631 i 1654.

I també, que el 1774 exercia el càrrec de Justicia i Jutge Ordinari del Valle de Tena, Antonio de Sorrosal y Lop.

Encara més, en 1787, el Concejo de Escarrilla declarava que "la de los Sorrosal" era una de les nou famílies que en aquella localitat havien estat tingudes i respectades, desde temps immemorials, com a "verdaderos infanzones de sangre i naturaleza".

I la darrera constatació, una de les que més m'ha cridat l'atenció i m'ha fet il·lusió de descobrir, ha estat la d'un avantpassat de la nostra nissaga que havia estat monjo benedictí, especialment per la meva vinculació afectiva que tinc amb l'orde dels benedictins...

Així, doncs, descobreixo que a finals del segle XVII primers del XVIII, va obtenir certa notorietat el benedictí Fray Pedro de Sorrosal, notable orador que va obtenir la dignitat claustral en el Monasterio de San Juan de la Peña.

La meva família més directa, pare, avi i besavi, van néixer al poble de Tramacastilla de Tena, un altre dels nombrosos pobles d'aquesta bonica vall pirinenca, del que ja n'he parlat en alguna de les meves aportacions al Blog (vegeu)

On a més, a pocs kilòmetres d'allà es troba també el riu Sorrosal, que també forma la cascada del Sorrosal, on a més ara, també hi ha una famosa "Via ferrata". (vegeu aquí)

* * *

Ja veieu com de la manera més inesperada, hem passat de contemplar un senzill arbust del pirineu, l'escaramujo, a descobrir la nostra nissaga de fa segles enrera, i aquest fet ens ha proporcionat agradables sorpreses.

Un salt en busca de natura i amb una troballa molt original...

(la cascada de Cotatuero, 200 m. de caiguda)

Altra vegada hem volgut anar a buscar una mica de natura per sortir de la ciutat calenta i reescalfada.

Fa exactament tres anys ja vam fer una cosa semblant (vegeu aquí), i hem tornat a la Vall d'Ordesa. Aquest cop, però, no hem trobat un canvi radical en quant a temperatures, com ens podíem imaginar i com desitjàvem.

La natura en aquella zona del Pirineu sempre és magnífica i exhuberant, però aquest any, a causa d'aquesta onada de calor exagerada i persistent, també la natura se'n ressent i molt. I la sequera es fa notar amb tota la força.

Hi ha zones i prats verds que pràcticament han desaparegut o són totalment grocs i ressecs.

Hem procurat fer excursions als matins dels quatre dies que hi hem estat, dues per la zona d'Ordesa, i dues per la zona de Bujaruelo... Dues en 4x4, i dues caminant amb els nostres peus i cames de més de setanta anys...

(el bosc tot pujant cap a Cotatuero)

(l'art espontani de la natura)

(des dels miradors d'Ordesa)

(a la capçalera del ARA, camí de Vignemale)

Hem vist molta natura, ens hem cansat i també hem descansat i molt, les tempestes de tres tardes seguides ens han fet descansar a la força. Han fet refrescar una miqueta l'ambient, però al matí següent el sol implacable feia tornar a pujar el termòmetre per damunt dels 30 graus.

(el fons de la vall i les tres Sorores,
Cilindre, Mont Perdut i Soum de Ramond, o pic d'Añisclo)

la calor intensa ha produït aquest esclat de floració)

Les moltes hores que hem passat a l'hotel a causa de les tardes tempestuoses, ens han relacionat poc o molt amb el personal amb el que tens un contacte més directe, els cambrers de sala i els cambrers del bar.

(tempesta que s'acosta)

(pluja forta)

I d'això us en volia parlar, ja que hem fet una troballa molt original que és la que motiva aquesta crònica.

Hi havia un dels cambrers en especial que ens va cridar de seguida l'atenció pel seu zel en atendre als clients, sempre molt servicial i sempre molt somrient.
Era un xicot jove de trenta i pocs anys d'edat, de pell força morena i super-super eficient, un nervi. Sempre atent a qualsevol petició o necessitat que poguessis tenir. Pel seu aspecte ens preguntàvem si devia ser hindú, o d'algun país oriental, fins que vam saber la veritat. Vam establir una bona relació amb ell i ens va dir que es deia Pedro i era colombià. Fins aquí tot normal.

Però la història no s'acaba aquí, quan tot fent broma sobre el meu cognom Sorrosal, que coincideix amb uns llocs comuns de la zona, el riu Sorrosal, el salt o cascada del Sorrosal i la "via ferrata" també del Sorrosal, li vam ensenyar amb el mòbil aquella foto que vaig penjar ara fa tres anys al meu Blog, en la que jo estic assenyalant el rètol del riu.

(aquí senyors...!!! el meu Riu)

Ell la va trobar molt divertida i aleshores ens va dir que ell també tenia una web, un Blog, un perfil al facebook, al twitter, a instagram, etc... (?). Va mostrar molt interès per consultar el meu Sorrobloc, i ell ens va donar també el seu enllaç, i a partir d'aquí començà la gran sopresa per nosaltres.

Aquest noi és un autèntic artista de la cançó popular colombiana anomenada el Vallenato  (*) i fa de vocalista a hores lliures en festes, clubs, i trobades de colombians. Aquest mateix cap de setmana tenia dues actuacions, una ahir mateix, dissabte 18, a Saragossa, i l'altre avui mateix diumenge 19, a Logroño.

(*) El vallenato o la música vallenata forma parte de la música folklòrica de la Costa Caribeña colombiana. És el ritme musical colombià que ha assolit més popularitat, tant a nivell nacional com internacional.

El seu nom artístic és Pedrito Barrios (vegeu). Tot un fenòmen.

L'endemà de la descoberta, ho vam comentar amb ell i, tot orgullós i una mica tímid, ens confessà que ell s'està promocionant amb els cants del seu país, el Vallenato, i que li agradaria poder arribar a ser un artista conegut en els seus cercles i a nivell internacional, i per tot això està començant a fer petites gires i actuar en festivals diversos, i fins i tot té algun video gravat a YouTube (aquí) i també (aquí). 
De ben segur que la seva presència activa a les xarxes socials ajudaran a la seva promoció.

Si algun dia aneu a la Vall d'Ordesa i feu estada a l'Hotel Ordesa, amb molta probabilitat us servirà un cambrer morenet, molt atent i servicial, que mai podríeu endevinar que és un autèntic cantant i "showman" del Vallenato colombiano, serà el mateix Pedrito Barrios qui us estarà servint a taula.

* *

Ens meravellàvem amb la meva dona, la Marta, tot baixant cap a casa des del Pirineu, de com a vegades la vida, quan menys t'ho esperes, et sorpren amb situacions o amb descobertes de fets i de personatges dels que mai haguessis imaginat que podien tenir una vida tan intensa i tant diferent a la que aparentment estan fent en el moment que te'ls trobes en situacions quotidianes, com ha estat per a nosaltres la agradable i simpàtica descoberta de Pedrito Barrios, el rey del Vallenato.

* * *

Un bosc animat, La Cuniacha... (06)

• La crònica comença aquí...

El darrer dia de la nostra estada al Pirineu aragonès, 1 d'agost, vam decidir anar a conèixer el Parc faunístic dels Pirineus anomenat 

"La Cuniacha", situat al damunt mateix del poble de Piedrafita de Jaca, enmig d'un bosc fantàstic de 30 Has. d'extensió i amb 10 espècies d'animals, i més de 20 espècies botàniques.

La visita que dura entre dues o tres hores et fa circular per dins del bosc en un circuit calculat per que puguis anar contemplant les diferents famílies d'animals, tot i que algunes, com ara el Linx, sigui molt difícil de poder veure.

 L'itinerari et porta fins a la part més alta del bosc, amb un desnivell d'uns 200 metres, per això t'ho has de prendre amb una certa calma, al temps que vas intentant veure els animals. També hi ha alguns miradors amb taules d'interpretació per conèixer els diferents tipus d'arbres (hi ha uns exemplars de pins extraordinaris) i també les muntanyes del voltant.

Els animals més fàcils de veure són els de la zona dels cèrvids, com ara els rens (rangifer tarandus), els cabirols (capreolus capreolus), els cérvols (cervus elaphus), les daines (dama dama), i les cabres pirenaiques (capra pyrenaica hispanica), més difícil és poder veure un isard -rupricapra pyrenaica- (nosaltres no el vam veure)...

  Evidentment no vam veure cap Linx, però si que vam poder veure de lluny un grup de llops (canis lupus lupus), un d'ells ens observava atentament sense perdre cap detall dels nostres moviments...

L'altre element curiós en el parc és veure uns bisonts com aquests joves que vam veure de lluny...

 i també aquest magnífic exemplar adult de bisó europeu (bison bonasus)

i potser el que més ens va interessar i ens va cridar l'atenció va ser conèixer una família de cavalls Przewalski, (llegiu en l'enllaç l'explicació de la Wikipedia) que és un cavall salvatge de Mongolia del qual en queden molt pocs exemplars al món, potser solament uns mil. 

La cabra pirenaica lluia la seva magnífica cornament damunt d'una branca de pi, com si fos en un observatori

Aquesta branca se la va disputar amb una altre exemplar i per un moment van començar una lluita amb les típiques trompades de cap, però va ser molt breu, i no em va donar temps de registrar-ho. Va ser la conquesta de l'observatori per l'exemplar més fort...

I finalment tinguèrem la sort de poder contemplar de ben aprop una guineu jove (vulpes vulpes) que estava molt entretinguda en una caçera infructuosa. 

Just quan vam arribar davant d'ella sembla que estava a punt d'atrapar alguna bestiola, potser un talp, però se li va escapar i la pobra amb molt d'afany i neguit intentava furgar el cau i cada cop es posava més endins intentant agafar la presa que segurament ja corria túnel enllà..., per això la vam poder filmar tranquil·lament 

* *

Així vam invertir el darrer matí de la nostra estada al Valle de Tena. A la tarda ens tocava començar a tancar maletes i aprofitar per acomiadar-nos de la nombrosa família que encara tenim aquí dalt.

Demà de bon matí, carretera i manta, i tornada cap a Barcelona.

Hem passat uns dies magnífics en plena natura, amb bon temps, calor, alguna pluja i tempesta, i hem pogut fer visites i caminades ben interessants, i sobretot gaudir d'una natura radiant, esplendorosa, totalment florida en aquesta època de l'any. 

Ho enyorarem força i ja comencem a tenir ganes de tornar-hi l'any que ve...

* * *

• Ara sí, aquí acaba definitivament aquesta crònica pirinenca.