El cap de setmana, del 24 al 26 d'abril, hem estat al Ripollès, bressol de Catalunya, a la descoberta del seu patrimoni, de les seves tradicions, i de les seves llegendes... Una de les principals la del famós Comte Arnau.
La història de Catalunya pren forma entre monestirs, llegendes, i els paisatges de muntanya. Visitarem els espais fundacionals de Sant Joan de les Abadesses i Ripoll, joies del romànic, mentre ens endinsem en el relat fascinant del Comte Arnau, entre la població de Gombrèn i el mític Castell de Mataplana.
Descobrirem també, la força espiritual del Santuari de Montgrony, i finalment recordarem la memòria viva de les mines d'Ogassa (Surroca).
* *
Anem per parts a comentar i documentar gràficament alguns dels aspectes de tot el que hem pogut veure, sentir i aprendre durant aquests tres dies.
El tema central d'aquests dies ha estat el de la tant famosa llegenda del Comte Arnau.
El Comte Arnau és probablement el més conegut de tots els esperits, ànimes en pena i fantasmes del Principat de Catalunya. D'altra banda, és també un personatge literari que té el seu origen en una cançó tradicional catalana, possiblement apareguda a Ripoll a finals del segle XVI, en la qual es narra el diàleg entre l'ànima del "Comte l'Arnau", que purga l'incompliment dels seus deures militars, i la seva vídua. Durant la Renaixença, diversos autors recuperaren la seva figura i el convertiren en el personatge medieval romàntic que ha arribat als nostres dies. En paraules de Josep Romeu: «Arnau és el mite més fort, més robust i més popular de Catalunya; és el mite per antonomàsia de la literatura catalana».
De les nombroses versions d'aquesta llegenda, bé populars, bé actuals, potser la més coneguda és la que en va fer Joan Maragall a la seva obra Visions i Cants el 1900.
En temps més recents, Televisió de Catalunya va estrenar el 1994 una sèrie de televisió anomenada Arnau, basada en el mite.
Veiem les primeres estrofes (o cants) com comença aquest poema...
I surt dalt del cavall el comte Arnau,
que porta la capa blanca,
i va a veure l'abadessa
del convent de Sant Joan.
Els pastors, per les muntanyes,
tots de lluny guaiten com passa;
els pagesos tots tremolen...
"És el comte Arnau!"
II
Adalaisa, l'abadessa,
l'espera mig desmaiada.
Ell travessa la capella
amb la barba escabellada
de l'orgia de la nit.
Passa, i la deixa tota profanada...
I entra rialler en la cambra d'Adalaisa.
Adalaisa mig riu i està contenta: té la cara carnosa i molt afable,
i un xic de sotabarba arrodonida,
i un clot a cada galta.
III
-Treu-te la capa, -li demana ella.-
Treu-te la capa, que et veuré més gran.
-Treu-te tu el manto, que et veuré més bella.
-No, que só l'abadessa de Sant Joan.-
Canta una alosa de la part de fora,
per la finestra entra el sol brillant,
el cel és blau i resplendenta l'hora:
el comte i l'abadessa es van mirant.
-Treu-te tu el manto, que et veuré més bella:
sense toca et voldria i sense vel.
-De genolls jo et voldria en la capella:
tan gloriós, faries goig al cel.
-Pro a mi el cel no em fa goig més que si el miro
des de la terra sobre meu obert:
me plau trobar-lo, quan els ulls hi giro,
buit i silenciós com un desert.
El cel és el repòs de la mirada,
i és el repòs del braç i el pensament;
perxò, ajagut a terra, el cel m'agrada
i m'adormo mirant-lo fixament.
-Altre cel és per mi la tenebrosa
capella on un altar brilla tot sol:
el cos humiliat sobre una llosa,
l'ànima deslliurada aixeca el vol.
I de la terra i d'aquest món s'oblida,
sospirant per la mort que ha de venir.
-En tos llavis gruixuts, de mort al dir,
com hi oneja suaument la vida!
-Mes, són fang. Quan per sempre s'hauran clos,
vindran els cucs i se'n faran pastura.
Vull amagrir els meus llavis i el meu cos
per fer-me tornar l'ànima més pura.-
Canta una alosa de la part de fora,
per la finestra entra el sol brillant,
el cel és blau i resplendenta l'hora:
el comte i l'abadessa es van mirant.
* * *
(despres de 10 llargs cants, el darrer conclou aixís)
X
A punta de dematí,
les monges del monestir,
que dies ha l'havien soterrada,
varen trobar la morta fora el sot,
que tomava la rosada.
Aquestes llegendes retraten el comte com un noble corrupte que maltractava els seus vassalls i seduïa les dames, fet que el va portar a ser condemnat i a vagar eternament per la terra. La figura del comte Arnau esdevé la d'un personatge amb una imatge ambivalent: en alguns relats és un heroi, mentre que en d'altres és considerat un monstre.
Les llegendes del Comte Arnau han evolucionat al llarg del temps, creant una figura mítica associada al mal, la justícia social, i el sobrenatural. Tot i que no hi ha base històrica clara, el comte es presenta com un personatge complex, relacionat amb el dimoni, les ànimes perdudes i la mort; un personatge màgic que cavalca un cavall negre perseguit per forces malignes.
Aquestes llegendes es van popularitzar al segle XIX gràcies a la literatura romàntica, que el va convertir en un mite. Tot i que s'han proposat connexions amb figures com Arnau de Mataplana o Arnau Roger III de Pallars Sobirà, aquestes associacions són dubtoses.
Les llegendes també parlen de gats o bocs negres que servien al comte, actuant com a emissaris del diable, i de la seva relació amb un pou o avenc en què, segons algunes versions, es creu que el comte va ser arrossegat a l'infern.
Els relats més populars
Una de les llegendes més popular descriu com, cada nit, l'esperit del Comte Arnau, envoltat de flames, recorre els voltants de Gombrèn i altres pobles de la regió. També es relata la seva promesa incomplerta de pagar als treballadors «una mesura de blat per cada esglaó» en la construcció de l'escalinata del Santuari de Montgrony, una promesa que mai va complir.
El Castell de Mataplana, on es creu que va viure el comte, i que també vam visitar, és un lloc destacat en les llegendes,
així com el Gorg dels Banyuts, al que vam baixar, i on es creu que l'esperit del comte surt de l'infern al caure la nit.
A Sant Joan de les Abadesses, s'explica que Arnau va enamorar-se d'una monja, a qui va intentar raptar. En una versió més antiga, es diu que va ser temptat pel diable, el qual va fer caure Arnau en la luxúria, visitant diverses monges que havien caigut en el vici. En venjança per la seva conducta immoral, el cel va provocar una tempesta que va destruir el convent que freqüentava.
Una versió popular diu que l'ànima del comte encara vaga per la terra, cavalcant el seu cavall de foc i perseguit per gossos infernals. Alguns creuen que el comte mai no descansa, sentint-se condemnat a una carrera eterna, causant temor als qui es creuen amb el seu pas.
* * *
Després de la visita a Sant Joan, l'endemà ens vam dirigir cap a la vila de Gombrèn, on podrem visitar el Museu del Comte Arnau, però abans ens enfilem fins arribar al Santuari de Sta. Maria de Montgrony.
i aquests altres escales
El penó de sant Jordi que penja enmig de la nau, i a la dreta un detall bonic de la imatge de sant Jordi Aquí hi ha la tomba del Comte Guifré 
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada