La natura està magnífica i exhuberant...!!

Això d’estar jubilat és realment un privilegi que, per altra banda, ens hem guanyat a pols després de tota una vida de treball. Però té coses molt positives com la de permetre d’anar sempre a contra corrent de la resta de persones.

Per això la meva dona M. i jo vam decidir fer el post-pont de Sant Joan, és a dir, sortir cap al Pirineu el mateix dia de Sant Joan i quedar-nos fins dissabte.

L’objectiu aquest cop era tornar al Pallars Sobirà, on no hi havíem tornat des de feia uns 13 anys, per fer unes quantes passejades i comprovar com estava la muntanya després de les pluges abundants de la primavera.

I realment l’espectacle ha estat molt i molt gratificant.

Van ser tres dies complets al Pallars que vam dedicar a visitar cada dia una de les tres valls, la Vall Farrera el primer dia, les Valls d’Àneu amb la capçalera de la Noguera pallaresa el segon dia, i la Vall de Cardós i Tírvia el tercer dia.

L’estada la vam fixar a un hotel de la Ribera de Cardós. Un hotel molt recomanable, amb un tracte familiar molt càlid, amb piscina i tot, que ens permetia refrescar-nos després de les caminades, i amb l’afegit que en ser poca gent els estadants, en ocasions vam ser tres persones, el tracte va ser molt amical, com si fóssim gairebé de la família. L’hotel el regenten tres germans de la tercera generació de la família que el va inaugurar l’any 1936. Fa per tant més de 70 anys que funciona. Té quelcom de característic, ja que generació darrera generació ha anat dipositant en l’establiment tot de coses personals, objectes, records, pintura, fotografies, llibres, figuretes de pessebre, antiguitats, etc. etc. tot plegat fa del lloc un espai càlid i gairebé museístic. Per destacar de manera important que té una espléndida biblioteca i sala de lectura com mai havíem trobat abans en cap hotel.

Per fer un petit tastet de com estava el Pallars, la muntanya en general,
posaré algunes fotos més significatives que puguin donar una idea de
l’exhuberància d’aigua, de flors, de vegetació que hem trobat.
Tot gràcies al bé de Déu d’aigua que durant gairebé quaranta dies ens ha caigut a sobre.

La Vall Farrera

i després de la caminata, rés més estimulant que ficar els peus a l’aigua que...
–carai, està congelada...!!!-

Al cap de la vall, a Àreu, visitem l’ermita de Sant Feliu de la Força, del segle XI.

Algunes cases del poble semblen talment tretes d'un pessebre...

Les Valls d’Àneu

La capçalera de la Noguera pallaresa estava esplèndida.
Vam començar la caminada al peu del refugi de Bonabé

Vam arribar fins a les Bordes de Gil i del Pubill....

i després d’una bona remullada de peus al riu, tornem cap avall...

La Vall de Cardós

La tarda d’arribada a la vall vam aprofitar per conèixer els pobles més propers. Vam visitar Arrós,

Esterri de Cardós i Ginestarre, que en la seva església encara conserva part de les pintures romàniques de l'absis reproduïdes

Al matí següent, volíem arribar-nos a les Bordes de Noarre, però un temps una mica rúfol i emboirat ens ho va impedir. Vam visitar però la Pleta del Prat, estació d’esquí, un lloc esplèndid,

on un helicòpter feia treballs de trasllat de materials per consolidar la muntanya del risc d'allaus.

Abans que ens caigués al cap, vam marxar de l’indret i vam anar a visitar els pobles de la riba dreta de la Vall de Cardós: Surri, Bonestarre, i Estaon.

Finalment vam encaminar el cotxe i els peus cap a Tírvia

per visitar el Bosc de Virós i les seves bordes on hi pastaven un magnífic grup de cavalls...

* * * * * *

Una de les satisfaccions de la sortida va ser comprovar l’estat òptim dels pantans, plens pràcticament al cent per cent. Mireu sino quin goig fa veure el desguàs del pantà de Sant Antoni a Talarn, que forma aquesta cataracta impressionant...

Desitjo que aquest tastet us hagi agradat, i us animo a visitar el nostre Pirineu en aquests mesos per gaudir de la meravella i exhuberància de la natura.

Una nova blocaire...

Avui, la revetlla de Sant Pere ha inspirat la meva dona, i s'ha animat a encetar un nou blog.
Si voleu estrenar-lo, es diu "Todoreh" i l'enllaç és aquest.

Una recomanació artística...

Dissabte ens vam arribar fins a Caixa Forum per veure la recentment inaugurada exposició "Entre el sagrat i el profà", el Renaixement a Prato.

Una petita meravella molt recomanable.
L'exposició presenta una selecció de 59 obres mestres. Les peces provenen del Museo Civico di Prato (a la Toscana), que, amb motiu de les obres de restauració i adequació museística del Palazzo Pretorio, vol donar l'oportunitat de contemplar els seus tresors fora del seu context habitual.

S'ofereix un recorregut per la pintura en temps del famós mercader de Prato Francesco di Marco Datini durant lèpoca daurada de la seva activitat econòmica -entre mitjans segle XIV i començament del segle XV- fins arribar als importants mecenatges dels Mèdici i exemples de la pintura del Settecento influïdes per mestres del Renaixement més allunyats.

En la secció dedicada al Quattrocento, podem contemplar una de les obres més belles, la delicada

Nativitat entre Sant Jordi i Sant Vicent Ferrer,

signada per les mans prodigioses de Fra Filippo Lippi i Fra Diamante, una pintura que s'exposa per primer cop fora de les muralles de Prato i que és testimoni de l'estreta col·laboració entre aquests dos mestres.

La representació naturalista de la realitat arriba a la seva plenitud en les pintures del Seicento, un realisme que els pintors seguidors de Caravaggio destaquen mitjançant l'ús expert de la llum i de fons negrencs, realçant-hi les ombres i la musculatura dels cossos. Admireu si no, les captivadores expressions d'aquest magnífic quadre que representa a Crist amb un curiós barret, i la Magdalena, titolat

"Noli me tangere"

de Giovanni Battista Caracciolo, anomenat Battistello
(Nàpols, 1578-1635).

* * *

En fi, feta la meva aportació a l'art del Renaixement, la resta us toca a vosaltres acabar-ho de descobrir, si és que us agrada aquest estil de pintura, és clar.
Si no, sempre us queda l'alternativa de veure l'altre exposició diametralment oposada, sobre l'Escola Yi, trenta anys d'art abstracte Xinès.

Les meves preferències, però, ja heu vist clarament quines són. Bona revetlla a tothom. I felicitats al Joans i Joanes que em llegiu...

Un nou concert d'estiu...

Dissabte 14/06, vaig participar en un nou concert del Cor Drassanes, el que acostumem a fer com a cloenda del curs, i com en alguna ocasió anterior, també el vam fer a la magnífica església romànica de Sant Pau del Camp de Barcelona.

No em vull allargar en aquest post perquè la resenya completa del concert l'he penjat en el blog del Cor Drassanes i és millor que entreu allí per llegir-la (cliqueu aquí). Així de pas coneixereu un nou Blog i podeu veure una mica la petita o llarga història d'aquella coral que ja té més de 10 anys d'antiguitat.

* * *

Segon concert amb la Coral Espígol

El passat divendres, 6 de juny, vaig participar en el segon concert amb la Coral Espígol, en la que vinc participant tot aquest curs. Era el concert de final de temporada i es va fer al claustre de l'Oratori de Sant Felip Neri de Gràcia, anomenat col·loquialment "Els Felipons" de Gràcia.

En aquesta trobada s'estrenava també el Cor Femení de Granollers, dirigit per en Marc Dosaiguas, i a qui nosaltres els donàvem com l'alternativa en el seu primer concert en públic. Van fer allò que se'n diu "fer de teloners"...

El nostre concert també significava el comiat de la seu que ha acollit durant dues temporades els assajos de la coral, ja que a partir del curs que ve tornarem a assajar al CAT, on ja ho havíem fet, un cop acabades les obres de remodelació.

El repertori del concert va ser força variat, ja que vam agafar peces d'aquí d'allà d'altres concerts que havíem fet i altres del repertori habitual, i fou el següent:

"Hymne a la nuit" de J.P. Rameau, "Les Pêcheurs de Perles" de G.Bizet, "Lydia" de Gabriel Fauré, "Calme des nuits" de Camille Saint-Saëns, "Es glänzt die laue Mondennacht" de Josef G.Rheinberger, "Sviati Bozhe" de P.I.Tchaikovski, "An Irish blessing" cançó tradicional irlandesa, "Ciutat de Parella" una bonica havanera de Deseado Mercadal, i finalment la "Dansa de Castellterçol" tradicional catalana amb adaptació coral i per a piano de Manuel Oltra.

Com a Bis i cloenda, les dues corals juntes vam interpretar "O companys alcem els vasos" de W.A.Mozart, en forma de cànon, que va entusiasmar al pública assistent.

La direcció de tot plegat a càrrec d'en Quim Manyós, esplèndid com sempre.

Una nova experiència de cant coral que t'omple de satisfacció quan pots sentir en la teva pròpia pell aquella màgia de sentir-te submergit en aquell conjunt de veus que et fan sentir una realitat que altrament no podries experimentar.

Com a petita mostra escolteu aquí una de les peces del nostre repertori interpretada per una altra coral, ja que de moment no disposo de gravacions pròpies d'aquest darrer concert.
"Es gläntz die laue Mondennacht"

Algú del públic assistent al concert ha penjat al YouTube un filmació del cant del Canon que vam cantar les dues corals juntes. Potser no és la millor gravació ja que filmat des d'un costat fa que se sentin molt més les veus de les sopranos, però dona una bona idea de conjunt del canon "O companys, alcem els vasos" de W.A.Mozart

101... i seguim endavant...!!!

Avui es tracta de redactar el post núm. 101, i costa una mica després de tanta excitació i celebració que m’ha proporcionat el darrer post núm.100.

Començar el 101 vol dir tornar a arrencar, vol dir també obrir un nou període, una nova etapa cap al 200, que des d’aquí es veu lluny, molt lluny...

No vull fer un escrit trascendent, i per això explicaré una vivència que he tingut aquests darrers dies en l’aspecte musical, però que és un “revival” semblant al que vaig fer fa uns mesos parlant dels Eagles, però aquest encara és més antic.

Es tracta de que llegint alguns dels posts dels meus amics que acostumo a llegir habitualment, a les Toxanes del meu amic Jotajotai, vaig llegir que havia estat a la Toscana i, entre altres coses, parlava que havia aconseguit un CD’s d’en Renato Carosone (vegeu aquí). Un cantant que a mi m’havia encantat a la seva època quan sonava per les radios del país, i de qui vaig arribar a tenir algun disc que encara conservo.

Li vaig comentar al meu amic i li vaig suggerir que potser seria interessant de penjar alguna cançó d’aquest cantant, i així ho va fer en aquest post que podeu consultar aquí mateix.

Això em va obrir el record i l’interès per recordar aquelles cançons tan divertides que tenia en Carosone i vaig voler buscar per internet si encara es podien escoltar i he trobat tanta informació que ara vull compartir amb vosaltres. Tenint en compte, a més, que aquest estiu anem de viatge precisament a Nàpols i rodalies, vaig pensar que seria una bona manera d’ambientar-nos i fer una immersió ben autèntica en aquest paisatge sonor de la “Bella Napoli”.

Renato Carosone (Nápols, 3 de gener de 1920 - Roma, 20 de maig de 2001) fou un dels mes importants cantants italians de cançó napolitana, y un dels principals intèrprets de música lleugera de la posguerra (segons la Wikipedia). En el seu extens repertori hi ha cançons inoblidables i he triat algunes de les que més m’agraden per que les pugueu escoltar, especialment per aquella gent més jove que jo mateix i que no coneixen aquest cantant napolità. El seu èxit el va tenir entre els anys 50 i 60’s, per això ara, després de gairebé 50 anys, aquest “revival” té un encant que ens ha fet reviure tant a mi com a la meva dona, l’encant d’aquelles melodies...

Jutgeu vosaltres mateixos...

1.- Piccolissima serenata


2.- Marcellino, pane e vino


3.- Maruzella


4.- Chella la, la,...


I com a propina, un magnífic video trobat a YouTube...

Ja sóc centenari… !!!

Ó el post núm. 100 d'un Blog de Pre-iaios...

Avui, 23 de maig 2008, estic redactant aquest “post” del Sorrobloc que és el que fa 100.

No és una gran fita, en comparació amb els blogs “milenaris” que corren per la catosfera, però per a mi és una fita important. Fa aproximadament un any i mig que vaig començar tímidament l’aventura d’aquest blog que no sabria ben bé definir ja que a mi m’ha servit per comentar coses d’actualitat, excursions, viatges, experiències, crítiques, etc.

I penso que si el vull situar en algun tipus de categoria temàtica s'ha de situar aquest Sorrobloc, i no en tinc cap dubte, en l'apartat dels "Dietaris personals". I, posats a filar prim, en el subgènere "dietaris de pre-iaios", tal com ho definia el Jotajoai en una de les seves Toxanes, el passat dia 10 de gener.

És a dir, de la gent que ara mateix estem entre els 60 i els 70 anys, que ens hem anat guanyant la vida dignament sense grans sotracs ni grans "despilfarros" i que hem arribat fins aquí, feliçment jubilats, amb un tolerable índex de confort intern i extern."

També hem arribat, a Déu gràcies, amb el cap clar, el cor encara jove, amb un bon estat de salut, amb ganes d'experimentar coses noves, i el cervell bullint d'idees... Això mateix, i no pas cap altre cosa és el que em va impulsar aquell 25 de febrer del 2007, a inaugurar aquest Blog amb aquesta entrada tan galdosa:

“Acabo d'inaugurar aquest bloc... No tinc ni idea de com funciona... Penso que m'hauré d'espavilar i estudiar-ho a fons perquè, malgrat tot, sembla una eina interessant.... Espero sortir-me'n”.

I el primer post amb cara i ulls el vaig fer el 22 de març del 2007, amb el títol de: “El fenomen dels blogs en català”, on explicava una mica l’origen de la motivació que em va portar a llençar-me a l’aventura blogaire...

El Dijous 22 a les 19 h. vaig participar a la taula rodona "El fenomen dels blogs en català", organitzada per Òmnium Cultural. Estudis internacionals demostren que el català és una de les llengües més utilitzades en la cultura dels blocs, els diaris personals a Internet. Es va analitzar quin és el motiu d’aquest fenomen i quin futur li espera. Els tres ponents a la taula rodona van ser: en Toni Ibáñez, blocaire, filòsof i ciberescriptor, el company responsable dels Poliblocs Daniel Solano, blocaire i periodista i en Marc Vidal, que és, com ells mateixos diuen, blocaire, publicista i directiu d'empresa. La entrada era lliure i el lloc a la Seu d'Òmnium Cultural. Diputació, 276, pral. Barcelona .

Després d’aquella trobada i amb l’ajut d’algun dels tres ponents i d’altres blocaires que he anat trobant dins la catosfera, he anat construint aquesta realitat del Sorrobloc del que avui celebrem l’entrada –post núm. 100-.

Abans de tancar aquest post he mirat el comptador de visites i... gairebé mareja. Fins al moment present hi ha hagut mes de 8.000 internautes adictes, blocaires militants, algun que altre tafaner, amics i coneguts, i « tutti quanti » que han navegat per les pagines d’aquest meu blog.

De Salses a Guardamar, i des de Washington a Singapore, tot passant per Xile, Sudàfrica, el Cap Nord i Moscou. Tot gràcies al « totpoderós » senyor Google, i a la meravella d’internet.


Com deia aquell dia el meu amic blocaire, en Jotajotai:

“In Blogs We Trust”

Raimon fa reviure el "maig del 68" a la Complutense de Madrid

Aquell 18 de maig de fa quaranta anys Raimon va portar la conspiració a la Complutense de Madrid...

Avui ha tornat al mateix escenari. Ell sempre ha lluitat per aconseguir fites pel nostre país, i sí, moltes coses s'han aconseguit des d'aleshores, encara que alguns objectius encara estan per assolir. Certament, avui tenim una democràcia, més o menys formal, però el sistema capitalista actual cada cop genera més pobresa, precarietat laboral i la situació de mig món és pràcticament invivible.

Per això veus com les de Raimon no poden callar mai, i avui retorna amb la seva força de sempre...

Escoltem-lo...!!!

Quina magnífica trompeta...!!

El Vicent, ha penjat aquest vídeo a la xarxa que he trobat excel·lent.
Es tracta d'una peça de jazz amb un trompeta solista, en Chris Botti, que toca amb molta passió.

Una interpretació realment molt bonica...!!

La Catalunya "nació" depèn d'un infart...

"És grotesc que Catalunya sigui o no una nació en funció dels infarts que vagin tenint els magistrats del tribunal Constitucional".

Aquesta és la frase que el director de l'AVUI, en Xavier Bosch, destaca en el seu article editorial d'avui. I és del tot recomanable llegir-lo (vegeu aquí) per comprendre l'abast de la incongruència que tot plegat té aquesta situació on la resolució favorable sobre la constitucionalitat o no del nostre Estatut pot dependre d'un infart, d'una mort d'un magistrat, o de qui serà el proper a qui li agafi una taquicàrdia..., i al pas que anem potser fins i tot aviat pot arribar a dependre de si plou poc o plou massa !!

Francament, no ho trobo seriós, o més ben dit, ho trobo escandalós i molt poc responsable per part dels polítics, dels jutges i dels magistrats,... però a quin joc s'està jugant?
I com també diu en Xavier Bosch, és fins i tot una falta de respecte envers Catalunya.
Situacions com aquestes ens fan venir a la memòria, als que ja tenim una certa edat, allò que va dir fa temps un polític andalús "la justícia és un cachondeo".

Doncs, potser tenia raó, i veient la situació actual..., sí, molta raó.