- La història comença aquí...
La tarda del dimarts 15/04, la vam dedicar a conèixer una mica la ciutat on èrem ubicats, Reggio Calabria.
És la capital de la província homònima, en la regió de Calàbria, situada just davant de l'estret de Messina, davant mateix de l'illa de Sicília.
La ciutat és la seu del Consell Regional i de la Superintendència Arqueològica de la Calàbria. A Reggio hi ha dues joves universitats, la "Mediterranea" (fundada en 1968), i la "Dante Alighieri" (instituïda en 1984), a més té un dels més importants museus arqueològics nacionals d'Itàlia, el Museu Nazionale d'Arqueologia de la Magna Grècia,
on estan exposats els importants Guerrers de Riace, estàtues de bronze que s'han convertit en el símbol de la ciutat. Que després anirem a conèixer.
Les atmosferes més autèntiques de Reggio de Calabria són aquelles en les que es manifesta plenament l'ànima del poble, les antigues tradicions, i l'element constant de la vida del reggino és el plaer de la bona taula: "La festa no és tal si no està segellada amb una bona copa de vi".
També Reggio de Calàbria es caracteritza per les seves llargues costes i la muntanya propera del massís i parc natural de l'Aspromonte.
Els problemes a l'hora de dinar a l'hotel, que ja vaig comentar, ens van fer retardar l'hora de sortida per visitar la ciutat, per això ens vam haver de limitar a passejar una mica ràpidament pel passeig marítim,
Després de recòrrer a tota velocitat l'artèria principal i més comercial de la ciutat, tot passant per la Piazza d'Itàlia,
ens vam dirigir al Museo Nazionale per poder contemplar la joia de la corona del museu. En arribar ens vam trobar amb un fet insòlit que mai abans havíem experimentat en cap museu.
Restauració
És la capital de la província homònima, en la regió de Calàbria, situada just davant de l'estret de Messina, davant mateix de l'illa de Sicília.
La ciutat és la seu del Consell Regional i de la Superintendència Arqueològica de la Calàbria. A Reggio hi ha dues joves universitats, la "Mediterranea" (fundada en 1968), i la "Dante Alighieri" (instituïda en 1984), a més té un dels més importants museus arqueològics nacionals d'Itàlia, el Museu Nazionale d'Arqueologia de la Magna Grècia,
Les atmosferes més autèntiques de Reggio de Calabria són aquelles en les que es manifesta plenament l'ànima del poble, les antigues tradicions, i l'element constant de la vida del reggino és el plaer de la bona taula: "La festa no és tal si no està segellada amb una bona copa de vi".
També Reggio de Calàbria es caracteritza per les seves llargues costes i la muntanya propera del massís i parc natural de l'Aspromonte.
Els problemes a l'hora de dinar a l'hotel, que ja vaig comentar, ens van fer retardar l'hora de sortida per visitar la ciutat, per això ens vam haver de limitar a passejar una mica ràpidament pel passeig marítim,
on tornaríem al capvespre, després de la visita al museu,
i dirigir-nos fins la Catedral de Santa Maria Assumpta in Celo.
 |
| (detall Púlpit) |
Abans de poder entrar a la sala especial climatitzada que s'ha habilitat per exposar les dues estàtues de bronze dels Guerrers, et fan passar a una petita sala contigua, en grups reduïts de 25 persones, on et sotmeten a una mena de descontaminació, no sé si et desionitzen, o t'aspiren la pols, o et radien amb algun producte desconegut. El fet és que la sensació és una mica estranya i/o fins i tot angoixant. Penso jo que potser és un pel exagerat i tot.
Serà potser per donar més importància a les obres i crear un clima d'expectació abans de poder admirar els dos guerrers?... El fet és, que un cop dins la sala, pots estar una bona estona contemplant-los.
Això si, cap mena de foto, totalment prohibit..!!, sort que a través del llibret que vaig adquirir i de l'ajuda del sempre omnipotent pare Google, he pogut il·lustrar abundantment el meu post...
Serà potser per donar més importància a les obres i crear un clima d'expectació abans de poder admirar els dos guerrers?... El fet és, que un cop dins la sala, pots estar una bona estona contemplant-los.
Això si, cap mena de foto, totalment prohibit..!!, sort que a través del llibret que vaig adquirir i de l'ajuda del sempre omnipotent pare Google, he pogut il·lustrar abundantment el meu post...
Els bronzes dels Guerrers de Riace.
 |
| (nova sala especial dins el Museu) |
El 16 d'agost de 1972 un submarinista aficionat, Stefano Mariottini, jove químic romà, es trobava bussejant a uns 8 metres de profunditat i a una distància de la costa d'uns 300 metres, quan va descobrir el que semblava una extremitat emergint del fons marí. Espantat i pensant que havia trobat un cadàver humà, va avisar als seus dos companys. Finalment es van adonar que el que hi havia corresponia al braç dret de la que després va ser coneguda com a Bronze B. Al seu costat, el mateix Stefano, va trobar una segona estàtua. Avisades les autoritats, les dues figures van ser finalment recuperades pel cos de carrabiners submarinistes de Messina.
Es va utilitzar un baló de plàstic que es va emplenar d'oxigen. Amb aquest aparell, el dia 20 d'agost va emergir a la superfície el Bronze B i l'endemà el Bronze A, després d'un primer intent infructuós amb aquesta última.
Una pàgina web, ha publicat la denúncia oficial presentada el 17 d'agost de 1972 amb Protocol 2232, de la Superintendència d'Antiguitats de Reggio Calàbria a Calàbria, on Stefano Mariottini va dir:
| « | ... que havia trobat el dia 16 durant un busseig per a pesca a la localitat de Riace, a una distància d'uns 300 metres de la costa i a una profunditat de 10 metres, un grup d'estàtues, probablement de bronze. Els emergents representaven dos nus masculins, un estirat sobre l'esquena, amb la cara coberta amb una barba arrissada, els braços oberts i una cama avançada respecte a l'altra. L'altre estava estirat amb una cama doblegada i tenia un escut a el braç esquerre (mai exposat al públic). Les estàtues són de color marró fosc a excepció d'alguna part clara, perfectament conservades, amb un modelat polit, sense incrustacions de brutícia evidents. La mida és d'aproximadament 1,80 cm. |
(els dos guerrers, B i A)
Restauració
Durant les primeres intervencions realitzades pels tècnics del Museu Nacional de la Magna Grècia de Reggio de Calàbria es va fer evident l'excel·lent qualitat de les dues figures, i es van confirmar les sospites que apuntaven que es tractava de dos magnífics exemplars del segle Vè a.C.
Van ser registrades amb els números 12801 i 12802, i es va començar una pacient tasca de despreniment de les restes de petxines i incrustacions calcàries que s'havien adherit a la superfície de bronze durant els molts segles passats al llit marí.
Al mes del seu descobriment, i amb la publicació de les primeres diapositives, la comunitat científica va ser conscient de la importància de la troballa. Es van adonar que amb els limitats mitjans amb què es comptava era impossible realitzar una restauració completa, decidint-se el seu trasllat a Florència. El gener de 1975 les dues estàtues estaven a càrrec de Francesco Nicosia, superintendent dels béns arqueològics de la Toscana, al famós taller de l'Offizio delle pietre duri. Després de cinc anys de restauració en els que es van utilitzar diverses tècniques, a més de la neteja total de les superfícies realitzades amb instruments dissenyats específicament per a les estàtues, es van sotmetre a anàlisis radiològiques, necessàries per a conèixer la seva estructura interna, estat de conservació i el gruix del metall, (que van detectar un problema d'oxidació interna), les estàtues es van exposar primer al Museu Arqueològic de Florència, i després al Palau del Quirinal residència oficial del president de la República Italiana a Roma, sent traslladades posteriorment a la seva ubicació definitiva de Reggio de Calàbria.
 |
| (medeix 205 cms. i pesa 190 kg.) |
 |
| (medeix 198 cms. i pesa 180 kg.) |
Al mes del seu descobriment, i amb la publicació de les primeres diapositives, la comunitat científica va ser conscient de la importància de la troballa. Es van adonar que amb els limitats mitjans amb què es comptava era impossible realitzar una restauració completa, decidint-se el seu trasllat a Florència. El gener de 1975 les dues estàtues estaven a càrrec de Francesco Nicosia, superintendent dels béns arqueològics de la Toscana, al famós taller de l'Offizio delle pietre duri. Després de cinc anys de restauració en els que es van utilitzar diverses tècniques, a més de la neteja total de les superfícies realitzades amb instruments dissenyats específicament per a les estàtues, es van sotmetre a anàlisis radiològiques, necessàries per a conèixer la seva estructura interna, estat de conservació i el gruix del metall, (que van detectar un problema d'oxidació interna), les estàtues es van exposar primer al Museu Arqueològic de Florència, i després al Palau del Quirinal residència oficial del president de la República Italiana a Roma, sent traslladades posteriorment a la seva ubicació definitiva de Reggio de Calàbria.
A principi dels anys noranta es va observar l'aparició de nombrosos fenòmens de degradació que van aconsellar el trasllat de les figures novament a Florència per ser buidades completament de les restes que es trobaven al seu interior fruit del procés de fosa, conegut com a la cera perduda. La corresponent al Bronze B es va identificar com a provinent de l'Atenes del segle Vè a.C., mentre que la del Bronze A provenia d'Argos. Després d'un tractament anticorrosió les estàtues van ser novament traslladades a la seva residència habitual, on estan exposades a la gran sala, sotmeses a una temperatura constant de 21-23 graus i a una humitat constant del 40-50%.
Crec que les imatges que heu pogut veure, justifiquen plenament l'excepcionalitat d'aquestes dues escultures del segle Vè. a.C., que durant tants segles han estat submergides sota les aigües i la sorra de la mar Meditèrrània, al mar Jònic, a la costa de Riace a Calàbria.
* * *
Ja he comentat abans el tema de la prohibició de fer fotografies. És una decisió d'alguns museus que considero totalment antiquada avui, en l'era de la informàtica, on a través d'internet pots trobar tota la informació i totes les imatges imaginables. Museus tan super importants com l'Hermitage de Sant Petersburg no hi posen cap restricció a que puguis fotografiar el que vulguis. Altres museus importants fan pagar una petita quota per poder fer fotos. Sense flaix. Ja m'està bé. Tot i que el tema del flaix, avui en dia amb les càmeres digitals comença a ser un problema, perquè molta gent no les domina prou i no les sap utilitzar correctament i no saben com anul·lar-lo
Amb tot, però, aquesta prohibició de fer fotos penso que respon més a un interès mercantilista per poder així vendre tota mena de "merchandising" en forma de postals, calendaris, llibres, posters, llibretes, bolígrafs, clauers, chupa-chups, etc. etc. Tot un negoci.
* * *
Sortint del museu, plenament enlluernats per la contemplació d'aquests dos magnífics guerrers, ens dirigim cap al passeig marítim a menjar un deliciós gelat italià de pistatxo (festuc), mentre passegem tot contemplant una bonica posta del sol darrera les muntanyes de Sicília.
I donem així per acabades les emocions d'aquest nou dia a la Calàbria.
* * *
- La crònica continua aquí (05)
