- La història comença aquí...
Avui comencem una aventura de la que guardarem un bon record durant la resta de la nostra vida.
Era dijous Sant, 17 d'abril d'enguany, havíem passat tres dies a la Calàbria i ara érem al nord de Sicília on passaríem la resta de la setmana. Ens vam allotjar a l'hotel Eolian de Milazzo, i aquest matí ens dirigim cap al lloc d'embarcament situat al passeig del port de Milazzo des d'on salparem a les 12 del migdia amb el vaixell que ens durà a fer el mini-creuer per l'arxipèlag d'origen volcànic de les Illes EÒLIES, del mar Tirrè.
Les illes Eòlies són un arxipèlag de set illes al nord de Sicília, pertanyen a la província de Messina. Tenen dos volcans actius, Vulcano i Stromboli, a més de diversos fenòmens de vulcanisme secundari.
Estan inscrites a la llista del Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO des de l'any 2000. Són una destinació turística cada vegada més popular, les illes atreuen 200.000 visitants l'any.
Són set illes juntament amb diversos illots i roques que afloren del mar, disposades en forma de "Y" horitzontal, davant la costa nord de Sicília, des d'on es poden veure perfectament quan hi ha bones condicions metereològiques.
Etimològicament les illes prenen el nom del déu Èol, el rei dels vents. Segons la mitologia grega, Èol veié aquestes illes i els va donar el seu nom, gràcies a la seva reputació de domador del vent. Vivia a Lipari i podia predir el clima mitjançant l'observació de la forma dels núvols de fum que sortien d'un volcà actiu, probablement l'Stromboli.
Aquest matí de dijous sant, doncs, teníem al davant la mitologia i la història i anàvem decidits a conèixer i trepitjar aquestes illes tant enigmàtiques...
Vam ser dels primers a arribar a la nostra embarcació, una motora força gran amb tres pisos, dos per passatgers amb taules i seients, i una coberta semi-coberta per poder gaudir de les vistes i fer fotografies.
Per ser els més puntuals en arribar, la majoria vam optar per instal·lar-nos als primers seients del segon pis amb els finestrals al davant per poder gaudir del panorama...
(poc podíem imaginar aleshores els que ens vindria al damunt).
Començàrem navegant cap al primer destí, l'illa de Panarea, on faríem una parada per dinar, i després l'itinerari seguiria per arribar fins a Stromboli on desembarcaríem altre cop per coneixer la població, esperar la posta del sol, i veure si el volcà ens volia obsequiar amb alguna de les seves fogarades o erupcions periòdiques.
El programa del dia era molt atractiu i el temps esplèndid, una mica ventós, evidentment, anàvem cap a les illes Eòlies, del déu del vent, però la sortida de port no feia presagiar el que viuríem al cap de pocs minuts.
A mesura que vam anar sortint fora la protecció del port i de la costa, a mar obert, ja es va veure que el mar no estava precisament gaire tranquil. Hi havia una certa mar de fons i el vaixell va començar a saltar i saltar a mesura que anava enfilant cada una de les onades.
Al començament feia fins i tot una certa gràcia, semblava talment un parc d'atraccions, unes muntanyes russes, i els dels seients del davant van començar a xisclar a mesura que veien que a cada salt del vaixell, l'aigua arribava fins a les finestres del segon pis i fins i tot les passava per damunt... i cada cop la cosa es va anar engrescant més i més...
La conseqüència ja us la podeu imaginar... van començar els marejos, ara un ara l'altre, ara el de més enllà, i finalment, també la M. que la tenia al costat amb cara de poker intentant superar el tràngol. Jo li deia: respira fons, no miris les onades, mira la ratlla de l'horitzó..., però tot va ser inútil... i a mesura que el moviment anava a més, les marejades també. En algun dels espatecs forts de la barca picant contre les onades més grosses, fins i tot l'aigua saltava per damunt la coberta i algunes persones agosarades, que encara eren a dalt, van quedar totalment xopes d'aigua.
Els dos o tres mariners del vaixell no donaven l'abast a repartir bosses, i penso que van esgotar les existències. El més fotut del cas és que el nostre destí, Panarea, era a una hora i mitja llarga de navegació.
No he pogut il·lustrar gaire tota aquesta aventura perquè, com podeu imaginar, feina tenia per aguantar-me dret i era pràcticament una temeritat circular amunt i avall pel vaixell. T'havies d'agafar fort a on bonament poguessis, i a més no volia deixar sola la M. que ho estava passant fatal.
Tot just quan ja ens acostàvem a Panarea, el vaixell va fer una derivació per conèixer una cala molt maca Calajunco, i això va portat una estona de respir a l'agitació que tots portàvem a sobre.
Acabat el dinar, mentre esperem a port que la motora ens vingui a recollir per continuar la ruta, podem veure al fons el nostre destí final, l'illa de Stromboli.
El primer mostra la gran potència de la motora que, malgrat això, saltava d'allò més,
i el segon, encara que està pres des del nivell inferior del vaixell, dona una bona idea de la quantitat d'aigua que la proa desplaçava als costats cada vegada que cavalcava damunt d'una onada, tot repercutint en el moviment de la motora.
Un cop desembarcats al port de Stromboli Scari, vam fer una passejada per la població i vam poder gaudir d'un parell d'hores de descans i repòs, especialment pels estòmacs fatigats i trasbalsats...
Des de la part més alta de la població podem admirar la vista de la roca anomenada Strombollito, que la llegenda diu que era el tap del volcà, i que en una de les explosions més grans que va fer, va saltar pels aires i caigué aquí on és ara mateix.
Administativament l'illa forma part del municipi de Lipari. És l'única de les illes Eòlies en que el volcà, de 924 m. d'altitud, continua actiu, i és protagonista de contínues erupcions, petites o grans. Aquest volcà ha donat nom genèric a aquests tipus d'erupcions "strombolianes".
Veiem un gràfic de l'illa on s'aprecien les parts principals i la situació dels tres nuclis de població existents. San Vincenzo i San Bartolo, gairebé junts, i Ginostra a l'altre costat de l'illa
La singularitat de la població de Ginostra, potser és el cas d'una de les poblacions més petites del món, i a més està totalment incomunicada amb la resta de l'illa. L'únic mitjà de transport és per mar. Fins el 2004 a la població no hi havia ni electricitat ni aigua corrent. No hi ha cap mena de vehicle a la població, ja que no existeix cap carretera que la pugui unir a les altres dues poblacions a causa de l'activitat volcànica constant. Els petits transports dins la població es realitzen amb burrets.
Stromboli ha estat habitada des de l'antiguitat més remota i la seva economia s'ha basat en la producció agrícola de vinya i oliveres i la pesca. Al segle XIX l'illa arribà a tenir una població de 4.000 habitants.
L'empitjorament de les condicions econòmiques i les importants erupcions dels anys 30 del segle XX, comportaren que bona part dels habitants de l'illa emigressin, sobretot a Amèrica i Austràlia. Els habitants actuals de l'illa són uns 400, tot i que a l'estiu la població pot arribar als 4.000
L'any 1949, el cineasta Roberto Rossellini hi filmà la pel·lícula Stromboli terra di Dio, protagonitzada per Ingrid Bergman, fet que contribuí a donar a conèixer l'illa, i avui encara és un destí turístic anar a veure la casa on es va allotjar.
També Jules Verne utilitzà l'illa en la seva novel·la Viatge al centre de la terra, fent que els protagonistes emergissin del seu viatge subterrani justament al volcà de Stromboli.
Acabada la visita a la població, i mentre esperem al port l'arribada del vaixell, podem admirar la platja volcànica ben negre, les fumaroles del volcà, que a més se sent com va roncant, i admirar a l'horitzó la roca de l'Strombollito.
i segon onjectiu, passar per davant de la zona de dejecció del volcà anomenada la Sciara del Fuoco per veure si durant aquells minuts tenim la sort de poder veure alguna activitat destacable del volcà,
i realment així va ser, ja que el volcà ens va voler obserquiar amb un "petarró" just en el precís moment que un servidor estava enfocant la càmara al cràter i filmant-ho. L'excitació i la cridòria de la gent va ser tant gran que em va desconcentrar i vaig desenfocar la imatge, però com a testimoni directe crec que val la pena. Va ser una explosió petita, però testimonial, el volcà ens va voler saludar i ens va dir, sóc aquí ben viu, i us vull saludar catalans..., aquí teniu la mostra: un "petarró".
Tota l'aventura i la marejada es va veure un xic recompensada pel caprici de la natura. Vam retornar cap a Sicília amb la satisfacció d'haver contemplat en directe aquest fenòmen d'un volcà en acció, petitet però ben viu.
La traca final va ser que en aquests vaixells que fan aquesta ruta, a la tornada, quan ja s'ha fet fosc i la motora posa tots els cavalls de potència per a retornar a Milazzo, amb l'estat de la mar molt més encalmat, és tradició servir una mena de sopar que ells anomenen "una panxada de macarrons", típica de les illes Eòlies, acompanyada amb un vi local, aigua i pa.
Fins i tot algunes de les víctimes del mareig van tenir els ànims d'arribar a tastar una mica de panxada...
* * *
I com a cloenda de tota aquesta aventura, i perquè pogueu gaudir durant uns minuts d'aquest fenòmen de la natura que sòn els volcans, he trobat al YouTube aquesta filmació de 3 minuts, on es veu una de les erupcions importants de l'Stromboli que va ser filmada el 2 de maig de 2009.
* * *
- La crònica continua aquí (07)
