És temps de Mimoses...

La flor que desafia l'hivern...

Quan surto del metro de Lesseps L-3, camí de casa meva, acostumo a baixar per un carrer molt tranquil, el carrer de Sant Magí, i allà, en un jardí d'un casa antiga, enmig dels mandariners i dels tarongers, floreix cada any la bonica mimosa que ens alegra la vista i ens perfuma l'ambient amb el seva olor tant característica.

Benvolguda Mimosa, a tu et vull dedicar avui aquest bonic poema de Joan Maragall...

Avui la mimosa altiva
se m’ha posat al davant
tota plena d’arracades
i penjolls i fils daurats.
S’ha fet una minyonassa
que no ho hauria dit mai:
tan xica que la plantàrem
i tan prima d’un sol tany!
Ara fins m’ha fet respecte
amb aquesta majestat
que fa anar les arracades,
vanitosa, encà i enllà...
Déu te guard, galant minyona!
Mil perdons... Que Déu te guard!

* *

Com que la mimosa és font d'inspiració,
he volgut també recollir aquest altre poema ben bonic:

Mimosa, flor de febrer

Mimosa, flor de febrer

borrissol d’or de casulla

que arribes quan l’ametller

silenciosament s’esculla.

Mimosa, flor de febrer

d’un groc de nena malalta

tu saps que el bon temps que ve

no t’ha de besar la galta.

Mimosa, flor de febrer

que tan curta tens la vida

penses en el mes que ve

i t’esfulles esporuguida.

Si ens esfullessis del cor

l’hivern de gebre i boirina

entre les flors del record

fores la flor més divina.

F. Baratta

* * *

• reproduït del Blog "Contes i narracions" de la Roser ...