- La història comença aquí...
El temps no ens va acompanyar gaire, però les previsions per l'últim dia 1 de maig, eren bones i volíem aprofitar per plantejar-nos la pujada al Penyal.
Però, oh desgràcia, quan preparàvem la motxilla amb les quatre coses necessàries per una curta ascensió... aigua, gorra, crema pel sol, anorak prim, etc. ... me n'adono que el més important, les sabates de muntanya, me les havia deixat a casa a Barcelona...!!
Portava unes vambes de passeig amb una sola llisa i fineta, i vaig pensar que la deficiència de l'equipament miraria de compensar-la amb la meva experiència de muntanya i la meva prudència.
La Marta ja diu decididament que ella es planta aquí mateix, i jo més agossarat, intento una aproximació al terreny malgrat no anar massa ben calçat. Li asseguro a la M. que seré prudent i que malgrat la meva experiència de muntanya, si ho veig complicat no m'arriscaré.
El primer tram equipat amb cordes que trobo, just a uns 50 metres de la sortida del túnel, ja hem fa constatar que allò pot ser força complicat. El camí passa per damunt d'unes roques molt llises, amb una textura com de marbre, i sumament gastades i erosionades pel pas de la gent, que fa que sigui molt fàcil de relliscar, cosa que comprovo ràpidament en aquest primer tram on, gràcies a les cordes, vas trampejant amb seguretat sense precipitar-te a l'abisme... Segueixo uns metres més i comprovo que el terreny és realment abrupte, molt pedregós i ple de roques desgastades que conviden a la patinada. Jo amb les vambes que porto no vaig gens segur i penso que patiré, que m'exposo a alguna relliscada seriosa, i també considero que si la pujada pot ser delicada i un xic complicada, una mena de grimpada amb terreny relliscós, encara pot ser molt més perillós i exposat a la baixada, pel perill de fer una bona relliscada i caiguda, i baixar rodolant..!!, per tant, quan porto fets uns 100 ó 200 metres de camí, decideixo abandonar i girar cua, això sí amb molt de sentiment, perquè em feia molta il·lusió coronar aquest penyal tant emblemàtic, però en aquest cas s'imposa la prudència.
Precisament quan ja torno em trobo de cara a dos xicots joves que pugen amb empenta i els pregunto si el camí continua difícil, i la seva resposta és: "hombre sí, està jodido..." i a més em miren les sabates, em miren a mi amb la cara de "iaio" que començo a tenir, i amb una mica d'ironia i un punt de compassió em diuen: "si, y además con ese calzado mejor que no lo pruebe...". Gràcies nois per la sinceritat !!.
Retorno al punt de partida on m'espera encara la M. alleujada en veure la meva renúncia, i tornem a passar el túnel per emprendre la baixada. Aprofitant per tornar a contemplar la magnífica panoràmica de Calp amb les seves platges.
Anem a l'hotel a canviar-nos i cap a la platja a prendre el sol. Fa un dia radiant però també fa un airet fresquet. L'aigua del mar està neta i transparent i, com és habitual en mi, no em puc estar d'anar-me a remullar. Així que sense pensar-ho dues vegades... pataxap...!!! a dins l'aigua.
La sensació és brutal. L'aigua està geladíssima, si fa o no fa com un llac de pirineu, on a vegades m'he ficat... Surto de pressa, m'aixugo, i seguim una estona més prenent el sol.
Era el dia 1 de maig, dia festiu, i l'últim de la nostra estada a Calp. Vam decidir, doncs, d'anar a fer el comiat a algun dels molts restaurants del port a fer un bon arròs. El menjar de l'hotel, en règim d'Imserso, no és cap meravella, i per això ens vam voler regalar menjant un dels plats típics de la zona, el que ells anomenen "arròs de senyoret"... que vol dir que tots els complements de l'arròs estan ja ben peladets, gambes, musclos, petxines, etc., no hi ha ni una sola closca, res de res. És un gust menjar-ho sense haver de treure ni de pelar res... per això té aquest nom tant adequat, de senyoret...!!!
- ara sí, aquí acaba definitivament la crònica de la nostra estada a Calp.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada