La Coral ESPíGOL canta a Occitània...

La Coral Espígol per terres Occitanes...

M'ha semblat oportú començar aquesta crònica de la nostra estada els dies 1-2-3 de novembre, a Occitània amb la Coral Espígol, amb aquesta imatge que porta un missatge implícit...

Amb els temps que corren i amb la que està caient per totes bandes, val la pena reivindicar la nostra llengua i la dels nostres veins occitans, que com veieu pel fulletó que han editat, d'alguna manera estan reinvindicant l'oficialitat de la seva llengua que és parlada i és llengua oficial a la Val d'Aran.

La llengua occitana denominada aranès a l'Aran és la llengua pròpia d'aquest territori i és oficial a Catalunya d'acord amb el que estableix l'Estatut d'autonomia de Catalunya (art.6.5), i les lleis de normalització linguïstica.

A l'Aran l'occità s'ensenya a l'escola, on és la llengua vehicular.

I algunes dades quantitatives complementàries: 
- Hi ha 3.000.000 de parlants d'occità segons l'estudi Euromosaic
- L'occità compta amb més de 350 escriptors vivents
- Més de 100 grups de música occitana interpreten tota mena d'estils
- Existeixen més de 900 títols discogràfics
- Més de 80.000 infants reben classes d'occità
- Més del 70% de la població d'Occitània veu bé que es facin accions per conservar la llengua.

* *

Aquesta anada de la coral Espígol a Occitània, inicialment s'havia plantejat com un intercanvi amb una coral occitana de Tolosa, però a l'hora de la veritat, la coral amfitriona es va esfumar, fruit del pont de tres dies, va ser una trobada una mica fantasmagòrica, molt adient amb els dies de tots sants, dels esperits, dels difunts, de les bruixes i els halloween... que estàvem vivint.

Finalment vam ser acollits per en Marçal del Ostal d'Occitània (www.ostaldoccitania.net). 

Lloc on vam poder fer el nostre concert i després també vam gaudir d'un simulacre de gran sopar que havia d'haver estat una gran "gourmandisse" occitana, preparat per un dels millors cuiners occitans, segons esperàvem tots... però la realitat fou tota un altra de ben diferent... 

En fi, misteris dels astres i dels imponderables que a vegades juguen males passades... 

Així i tot, malgrat tots els inconvenients i problemes, crec que en general ens ho vam passar força bé i vam tenir ocasió de cantar davant un públic força nombrós i de conèixer un ciutat interessant que per alguns de nosaltres era la primera vegada que visitàvem.

Així, doncs, em proposo fer una petita crònica del nostre peculiar pas per Occitània...

Després de la llarga tirada d'autocar per arribar a lloc, vam aturar-nos uns kilòmetres abans a la localitat de Vilafranca de Lauragués per dinar en un restaurant la típica Cassoulet. 
A mi personalment em va decebre, me l'imaginava no més gran, perquè era enorme la cassoulet,

però sí més contundent, la vaig trobar fluixa, amb poca substància, una mica sosaina, malgrat la crosta torradeta que la recobria, amb poc contingut, unes mongetes bones, si, però després només una mica de carn d'ànec i un trosset de salsitxa minúscul, i para de comptar. Esperava que la cosa fos molt més farcida de carns i botifarres, etc.

Sortint de dinar anàrem a conèixer la seva bonica església gòtica, certament original, amb el seu campanar d'estil gòtic tolosà del segle XIIIè.

I com no podia ser d'una altra manera, a dins l'església ens posàrem a cantar espontàniament la bonica melodia de l'Irish blessing "May the road rise to meet you..."

Vegeu el resultat en aquesta filmació improvisada...

Arribats ja a Tolosa, el nostre l'Hôtel de Bordeaux, estava situat davant mateix del Canal du Midi.

Ens va faltar temps per deixar les maletes a l'habitació i sortir pitant per patejar una mica la ciutat amb les primeres llums del capvespre...

(la plaça Wilson)

L'endemà, dissabte dia 2, teníem el matí lliure fins a l'hora d'anar a assajar a les tres de la tarda. Per això vam decidir sortir a conèixer els monuments i edificis principals de la ciutat de Tolosa.

El dia era força gris i un xic plujós, però armats amb paraigües i bufandes, sortirem al carrer disposats a seguir un dels itineraris que el Gustau ens havia proporcionat dies enrera per mail. Vam decidir fer el primer del itineraris, l'essencial, variant una mica el recorregut, i en primer lloc ens dirigirem cap a la Basilica de Sant Sernin. 

És una de les més belles esglésies romàniques d'Europa i la més gran que encara es conserva, construïda entre els segles XI i XIV, està declarada Patrimoni de la Humanitat 

per la Unesco.

(la porta Miègeville, dona accés pel costat sud)

La Basílica es caracteritza per una arquitectura majestuosa i una rica decoració. També forma part d'una de les grans etapes del Camí de Sant Jaume.

La Basílica de Saint-Sernin es situa sota l'advocació d'un sant màrtir, Sadurní, el primer bisbe i màrtir de Tolosa, en la primera meitat del segle III.

En l'any 250 va morir arrossegat per un toro que anava a ser sacrificat davant del temple del foro (l'actual plaça Esquirol).

El carrer de Taur i l'església de Notre-Dame du Taur, que veurem més endavant, commemoren aquest recorregut sagnant i la mort de sant Sadurní.

Sortint de la Basílica, anem baixant per la rue du Taur (toro), per aturar-nos davant la façana de l'església de Notre-Dame du Taur, tot recordant el martiri del sant,
i contemplant la bella estructura de l'espadanya...

 Uns pocs metres més avall del carrer anem a parar a la gran plaça del Capitole, on hi ha el monumental edifici de l'Hôtel de Ville, l'Ajuntament de la ciutat.

Just al davant de la porta principal ens trobem a la resta del grup que havien iniciat el recorregut una mica més tard i per un punt inicial diferent. Ens fem la foto de grup que a hores d'ara ja corre per les xarxes de facebook i google+.

Darrera el Capitole veiem el Donjon (paraula francesa), o torre de l'homenatge, element arquitectònic que pertany al feudalisme.
Avui en dia acull el servei d'informació turístic de la ciutat de Tolosa..

Ara, saltant-nos l'ordre de l'itinerari, el nostre objectiu era conèixer l'extraordinària església del convent dels Jacobins.

La façana és d'una autèntica fortalesa,

i en entrar dins la nau la primera impressió és realment impactant...

aquesta gran, enorme, e impressionant columna sembla que ella sola aguanti tota la volta de l'església.

A mesura que hi anem entrant podem anar gaudint d'aquesta bella, insòlita i inhabitual estructura dins d'una església, amb grans columnes centrals, com mai l'havíem vist abans...

Realment sorprenent, en especial la darrera columna davant l'absis anomenada 
"la palmera" per la seva estructura inconfusible que aguanta tota la volta central

En mig de la nau hi ha la tomba de Sant Tomàs d'Aquino, qui fou un dels filòsofs i teòlegs més importants de l'Edat mitjana, i el Concili Vaticà Ier. el va elevar a la condició per excel·lència de "mestre de l'església".

En acabar vam decidir visitar el claustre, malgrat els 4 euros que demanaven per l'entrada, però vam creure que valdria la pena i així fou.

El claustre en el seu conjunt, i en especial les capelles laterals, i sobretot l'espectacular sala Capitular, d'una finor gòtica remarcable, ens van deixar força satisfets i bocabadats...

Sortint d'aquesta interessant visita vam recòrrer tota la rue Pargaminières, fins arribar a la Plaça i pont de Sant Pere, on vam retrobar una bona part del grup de la coral que també transitaven per allí.

Vam fer les fotos dels tres ponts, el de Saint Pierre, on érem, el que teníem a l'esquerra el Pont Neuf, que al vespre veurem molt ben il·luminat, i el de la dreta anomenat Pont dels Catalans.

(pont de Saint Pierre)

(le pont Neuf)

(le Pont des Catalans)

Molt a prop d'on som, a uns 50 metres, podem veure l'església de Saint-Pierre-des-Cuisines, edifici del s.IV, que estava situat als afores de la ciutat per tractar-se d'una basílica funerària, com ho proven els sarcòfags i les tombes que encara podem veure a l'exterior.

Actualment l'església (segles XI al XVI) és avui un auditori dedicat a la música i a la dansa.

Encara aprofitant una mica més el matí, i com erem allà mateix, entrem a conèixer l'antiga cartoixa de Tolosa, l'església de Saint-Pierre-des-Chartreux

Construïda el 1617, la cartoixa esdevingué església parroquial a partir del 1782.

A l'interior descobrim interessants obres d'art

* *

Estàvem ja força cansats després de tot l'itinerari, per tant vam fer marxa enrera fins arribar-nos al centre, a la plaça Wilson, i en arribar ens vam asseure a la terrassa de la pizzeria Pino, força animada ja a quarts d'una del migdia, per menjar alguna cosa. 

Feia més aviat calor i estàvem una mica reventats...

* *

Després de dinar vam passejar xino-xano fins a l'hotel a fer una mica de migdiada i a canviar-nos pel concert que faríem a les 16 hores, a l'Ostal d'Occitània.

Una hora abans del concert, utilitzant el modern metro de Tolosa, ens traslladem fins a la plaça Esquirol, a prop de l'Ostal

**L'Ostal d'Occitània és un centre cultural occità de Tolosa, situat en els locals renovats de la casa de Boisson del carrer de Malcosinat número 11 d'aquesta ciutat. Fou inaugurat el 16 de desembre de 2006. El centre ocupa, en realitat, dues velles cases particulars del centre històric de Tolosa anomenades de Boisson i de Cheverrí, del 1468 i 1535 respectivament.

Allà ens va acollir en Marçal, un noi de Sabadell afincat a Tolosa i que treballa a l'Ostal.

Com que es preveia que faria una bona tarda i una bona temperatura es decideix fer el concert en un pati interior...

Jo arrossegava un fort refredat i m'estava quedant cada cop més afònic, per tant, mentre feiem les proves prèvies al concert vaig constatar que no estava gens en condicions de poder aportar res de positiu amb la meva veu rogallosa i desafinada, i per tant, amb molt de sentiment, vaig decidir que el millor era renunciar a cantar i fer d'espectador... I així ho vaig fer. Això va tenir el costat positiu perquè vaig poder escoltar, gravar, i retratar la coral per activa i per pasiva, i aquí teniu el resultat, fruit del meu constipat...!!!

La mauvaise reputation

Le temps de vivre

Inicialment teníem una mica de recança de que hi hagués poca afluència de públic a causa del pont festiu, i de fet no hi hagué grans multituds, però si un reduït grupet de Tolosans, a més d'algun acompanyant de la coral...

Lo Nassaiolo

Triste es lo cèl

Se canto

L'immortela

* * *

Acabat el concert, podriem dir-li el Concert de "la cadira groga omnipresent", teníem un parell d'horetes abans de retrobar-nos pel sopar i vam aprofitar per anar a estirar les cames arribant-nos fins a veure el Pont Neuf il·luminat de manera espectacular 

i també l'escola de belles Arts que era propera...

En tornar a l'Ostal, i mentre es preparaven les taules pel sopar, vam aprofitar a fer una mena de foc de camp on tant en Quim com en Jordi ens van deleitar amb belles cançons del repertori folk de tots els temps i que molts de nosaltres podíem corejar...

* *

Però del sopar, millor no parlar-ne gaire...
Ja he comentat al començament de la crònica que l'expectativa que teníem de fer un sopar d'autèntica cuina occitana, preparat per un dels millors cuiners occitans, en Geòrs N., va quedar concretat en un simulacre de sopar que el nostre amfitrió, en Marçal, es va empescar com va poder... Així, doncs, la demostració de cuina i bons vins occitans va quedar reduïda a un perol d'amanida verda, que vam haver de menjar com si fòssim cavallers medievals, punxant amb la forquilla directament del perol i sense plats, per seguir després amb un plat amb arròs basmati i una miqueta d'estofat de bou al vi, això als que els va arribar, perquè en el meu cas, que érem al final d'una llarga taula, amb prou feines el vam tastar... Un postre convencional de pastís industrial de xocolata amb crema anglesa, i au... a dormir...!!!

Això sí, el nostre amic Marçal ens va clavar un miting en occità de gairebé una hora
 (encara em pregunto perquè aquell noi català de Sabadell ens va voler parlar en occità...), mentre dues noies anaven repartint coberts, gots i tovallons amb una certa parsimònia mentre l'estofat anava fent xup xup...
* * *
Aquesta història occitana, una mica rocambolesca, va acabar el diumenge dia 3 amb un altre matí lliure que cadascú va aprofitar tant bé com va poder i saber.

Nosaltres, malgrat el meu refredat, vam decidir conèixer una mica més a fons la ciutat i vam escollir aquesta vegada el 3er. itinerari dels que ens va proporcionar el Gustau. 
El dels carrerons i belles mansions.

Penjaré només algunes fotos interessants de tot el que vam poder veure aquell matí en el nostre recorregut per la ciutat.

En primer lloc visitem la catedral de Saint-Étienne, que té la singularitat de ser dos parts de catedral ajuntades, una gòtica amb el cor inacabat, i l'altre romànico-gòtica del s.XIII, amb una nau truncada, i les dues superposades i descentrades...

 (les dues naus superposades...)

(la nau gòtica i el cor)

 (les dues naus)

(la riquesa del cadiram del cor)

 (l'orgue del 1613)

(vista des de la plaça de Saint-Étienne)
Seguim l'itinerari pel carrer Croix-Baragnon, un dels principals eixos de la ciutat amb belles façanes i botigues de luxe. 

Una de les cases medievals més cèlebres, del s.XIV, és la del número 15.

Seguim itinerari per la rue Tolosane on hi ha una sèrie de cases dels segles XVII i XVIII, amb façanes de totxana, i balcons de ferro forjat.

Fins arribar a la plaça i al carrer Mage. Aquest barri fou antigament el barri dels carnicers, 
i poseeix alguns tresors arquitectònics amb grans finestrals i mascarons...

Arribem finalment a la Rue du Languedoc on podem apreciar el bonic palauet del Vieux-Raisin, que fou construït pel capitoul Béringuier-Maynier, al segle XVI.

Té una maquíssima decoració com podem veure en un parell de les seves finestres

Just a la cantonada ens trobem la plaça des Carmes on hi ha un mercat cobert, 
en l'emplaçament on antigament hi hagué un convent de carmelites.
Tot i ser diumenge, el mercat està super animat amb totes les botigues obertes que aprofitem per tafanejar i comparar preus

Fem una breu parada en una cafeteria propera per prendre un tallat i refer-nos una mica de la fresca força considerable que fa aquest matí.
I proseguim la ruta ara cap a conèixer l'Eglise de Notre-Dame de la Dalbade, amb una façana austera de totxana vermella amb un pòrtic renaixentista 

en el que destaca i molt el timpà de ceràmica de colors que representa la coronació de la Verge, inspirat en l'obra de Fra Angélico.

En aquest mateix carrer, la rue de la Dalbade, trobem també altres edificis interessants.
Per un costat el Palauet del caballers de Sant Joan de Jerusalem, que més tard fou priorat de l'ordre de Malta (sense foto).

I també aquest altre palau espectacular, el Palauet de Bagis (o Clary), anomenat també "oustal de peiro" en occità, o la "casa de pedra" a causa de la seva façana blanca.
La va fer construir en 1608 François de Clary, president del Parlament.

Realment espectacular...
Arribem finalment al final del carrer a la Place du Salin, on també podem veure algunes coses certament interessants.

Per un costat una gran casa medieval,

i per l'altre, al costat mateix, encara una petita mostra de la muralla gal·lo romana de Tolosa.

I com a colofó de tot aquest itinerari, al mig de la Plaça Salin, que fou una de les portes d'entrada a la ciutat, i que deu el seu nom a l'impost de la sal que s'aplicava aleshores, trobem aquesta placa que ens fa retrocedir als negres i tenebrosos temps de la Santa Inquisició, on la gent era tant bèstia que es dedicaven a cremar gent per las seves idees...!!!
Foren algunes víctimes de l'Obscurantisme que foren cremades, una d'elles en aquest mateix indret, l'any 1619.
Eren defensors del lliure pensament i de la raó.

Aquesta placa els recorda i els ret homenatge.

 * *

Amb aquesta mal sabor de boca, finalitzem el recorregut pel barri, i tot enfilant la rue Pharaon ens arribem fins a la place des Carmes on dinarem en un petit restaurant al voltant del mercat, aquest cop si, amb un bon estofat de bou molt més abundant del que vam poder tastar en el sopar d'ahir.

Després de dinar, retornem a l'hotel a recollir maletes i a les 15 hores cap a l'autocar que ens havia de retornar cap a casa.

El viatge de tornada, en un autocar ple de cançons i d'altres elements pertorbadors com una munió de bruixes, va anar fent via i caravana fins arribar feliçment a Barcelona. 

Punt i final de la crònica. 

* * *