L'statu quo, és a dir, l'opressió

 

 Sense el reconeixement que hi ha un subjecte polític –en aquest cas, la minoria nacional catalana, els catalans, la nació catalana, els Països Catalans, Catalunya o com vulgueu dir-ne–, no es pot reconèixer que hi ha un conflicte amb aquest subjecte polític. I sense reconèixer el conflicte, és evident que no hi ha cap manera de resoldre’l; amb la qual cosa, al final, tot queda reduït a intentar de mantenir com siga l’statu quo, és a dir, l’opressió.

Aquesta és la raó per la qual Espanya no ha consentit mai que es reconega l’existència de nacions dins el seu estat. Per això van liquidar l’estatut de Pasqual Maragall, i per això, en el moment de màxima feblesa, van maniobrar proposant aquell terme de “nacionalitats” a la constitució espanyola perquè no hi figurés el terme “nacions”. Més i tot: és tal l’obsessió que tenen, que ni tan sols apareixen llistades a la constitució les comunitats autònomes, i encara menys les llengües de l’estat. Només s’hi nomena el castellà o espanyol, com vulgueu dir-ne. Qualsevol cosa tret de donar realitat jurídica, de posar nom, a la realitat

 (V.Partal, dixit...)

I això, passades dècades de la mort de Franco i després d’haver governat tiris i troians. Simplement, no els interessa ni ho volen. Ells es volen un de sols, siga quina siga la realitat. I és d’aquest mal que plora la criatura... No es pot reconèixer el conflicte si no es reconeix que hi ha un altre. 

Cosa que girada al revés també es pot llegir així: només en la mesura que ens afirmem, radicalment, com “uns altres”, diferents en tot i començant per la llengua, hi haurà conflicte. Prenguem-ne nota.

 Nació Catalana

 * * *