diumenge, 21 de febrer de 2021

Són temps de pandèmia, són temps de confinaments, domiciliaris, municipals, comarcals...

 Estem vivint uns temps difícils, complicats, insòlits, tristos, avorrits... Ens hem fet grans, molt grans, i ja som considerats persones de risc de ple dret, i per tant esperant que d'un moment a l'altre ens cridin per a rebre la primera dosi de la vacuna contra el Covid. Estem molt limitats en quant a sortides de casa i en quant a relacions interpersonals. Només ens podem veure amb la bombolla familiar i encara amb precaucions, res de trobades amb amics i coneguts. Si alguna trobada arribem a fer és a través de les pantalles, amb Zoom o algun altre sistema Google meet, etc. Ho hem fet i ho fem amb familiars, amb grups d'amics, amb els companys de la coral, en una mena d'assajos molt voluntariosos encara que no gaire eficaços, ai las..!!

Aquests darrers anys ens havíem acostumat a fer algunes sortides amb un grup d'amics a través d'agències de viatges, a conèixer nous mons i noves ciutats i regions, d'aquí mateix o d'allà, de més a prop o de força més lluny, i també a planejar algunes escapades a la natura privadament, però ara tot això ha quedat escapçat, triturat, perdut, oblidat... 

La foscor i l'avorriment planen d'amunt l'ambient general... L'esperança de la recuperació de la normalitat és un objectiu fortament desitjat, però encara amb un horitzó incert i que es veu força llunyà.

Les xarxes socials ens aporten una certa distracció, a més de molta informació, i entre elles hi destaca una especialment, l'Instagram, en la que la majoria de la gent anem abocant imatges i petits comentaris de les nostres activitats, i a través d'aquestes imatges ens permet fer una mena de viatge virtual en el temps i en l'espai.

Aquests darrers dies, atès que jo sóc un amant de les muntanyes, de l'excursionisme, i de la bona fotografia, m'ha vingut al cap la idea de fer un viatge virtual cap al Pirineu, i més concretament cap al pirineu més central, el Pirineu aragonès... i per què, direu?... senzillament perquè és d'allà on prové la meva nissaga familiar, "els Sorrosal", allà van néixer els meus ancestres, besavis, avis i el meu pare. 

 (Tramacastilla de Tena, un capvespre de tardor)

Jo no, jo ja vaig néixer aquí, a Barcelona, a la capital, però vaig tenir la sort en una època molt jove de la meva vida, cap als 12-13 anys, de poder passar uns estius sencers al poble de Tramacastilla de Tena, on hi tenia els meus oncles, el tio Benito i la tia Patro (Patrocinio), i els 4 cosins germans. 

                            (la natura exhuberant dels voltants del poble)

Allà, per un noi de ciutat, trobar-me en la meva pre-adolescència amb aquell món, aleshores encara molt primitiu, molt autèntic, va ser una experiència única que conservo encara ben viva dins meu després de tants i tants anys. Vaig viure aquell ambient rural de ple pirineu, un ambient dur, exigent, de força dificultat a causa del clima i de la cura del bestiar i de les collites d'estiu, enmig d'un ambient d'alta muntanya i d'una climatologia extrema, sovint adversa i tempestuosa, però això sí, molt estimulant. Aires purs, puríssims, ambient familiar, i bon menjar, molt sa i ecològic

(Aquesta és la casa pairal "Casa Parda" del 1613, on s'originà la nissaga familiar)
La data ben visible a la llinda de la porta d'entrada, ens demostra clarament l'antiguitat de l'edifici que va ser recentment restaurat... (podeu llegir aquí mateix, un post que vaig fer al meu Blog l'any 2013, commemorant els 400 anys de l'existència de la casa)
 
* * *
Podreu comprendre fàcilment que l'entorn natural del poble impressionava, i em va marcar molt, fent-me apreciar i estimar cada dia més aquell indret.
Un carrer del poble...

La presència sempre imponent damunt del poble de la Serra de la Partacua, amb el cim de la Peña Telera (2764 mts.) presidint el panorama.
 
Tal fou la fascinació que em va produir aquesta muntanya, sempre present en el paisatge del poble, que anys després, amb motiu d'una escapada per aquests indrets del pirineu aragonés, amb uns companys excursionistes dels Lluïsos de Gràcia, era l'any 1963, vam decidir escalar la Peña. En vaig fer una crònica també al meu Blog que podreu llegir aquí mateix.
 
Aquí l'embalsamen de Búbal que omplí els fons de la Vall que jo havia vist encara amb els seus camps regats amb les aigües del curs del riu Gállego al fons.
 
La imatge de tota la vall cara sud, és esplèndida, com podeu apreciar per aquesta vista desde un indret proper a Panticosa...
I el fons de la vall al nord, el tanca aquesta altre panoràmica del pantà de Lanuza amb la famosa Peña Foratata, damunt mateix del poble de Sallent de Gàllego, el darrer de la Vall.

Aquí la vall s'enfila cap a les pistes del Formigal, i el port del Portalet (Portillon), que comunica amb França, i que està sempre presidit per la imponent imatge del pic Midi d'Ossau (2885 mts).
(aquí captat en una nit de lluna plena)
 
* * *
Viure envoltat de natura i podent gaudir de coses com aquestes, no em direu que no val molt la pena...!!
Els boscos del Betato, a l'entorn del poble

els cavalls descansant al peu de la serra
un fenòmen natural, el pont de Piedrafita
els ibons de Pondiellos i els pics de l'infern
 la marmota, freqüent per aquests indrets
plàcida naturalesa, i la flor anomenada popularment "quitameriendas", eren el preludi de la tardor que s'acosta...
 
* * *
Sense voler i gràcies a l'Instagram, hem pogut viatjar per aquestes grans muntanyes i aquests bells paisatges que ens han permès oxigenar-nos una mica i fer més suportable el nostre obligat confinament. 
 
Tornaré algun altre dia a inspirar-me i fer-vos gaudir d'altres paisatges i panorames oberts.

3 comentaris:

rogoto Rosa Ma. G.T. ha dit...

Estic amb tu, des de fa un any estem totalment limitats. Les nostres habituals sortides han quedat reduïdes màxim al poble del costat, quan el confinament municipal s'ha aixecat, on tinc la casa natal; no em puc queixar, 6 mesos de convivència de tres bombolles, fill i nenes, filla-marit i nen i nosaltres dos. Gaudir de cada moment, casa aïllada amb un tros, un hort, enguany amb bona collita, concerts familiars (molts músics a casa)... Queden totes les imatges per anar repassant viatges llunyans i més propers. Certament el temps va passant i comencem a notar que ens fem vells, sempre amb l'esperança que anirem a millor però posant els peus a terra sabent que mai més res serà com abans. Molta salut, Salvador i família! Gràcies per aquest viatge virtual als teus orígens, el sabia d'haver llegit les entrades al teu bloc.

Francesc Albà ha dit...

Bon dia Salvador,
Molt bonic i inspirador, realment hi ha indrets que ens moments com els actuals ens inspiren i extreuen per uns moments d'aquesta foscor.
Esperem que poc a poc tot millori.
Una abraçada

Cordialment
Francesc Albà, de POL viatges

Lectora corrent ha dit...

Gràcies per aquest viatge virtual. Quines fotos més boniques!
Veus, a mi, el confinament --obligatori la passada primavera o voluntari, la resta de l'any-- no se m'ha fet gens avorrit. Sí que trobo a faltar la companyia física de la família, especialment la de la filla gran, que viu a Alemanya i només ens podem trobar telemàticament, i les sortides fora de Barcelona (en tot l'any només he sortit un cop de la ciutat i per un motiu ben trist: el comiat d'una amiga). Però en el gairebé un any que fa que va començar tot, no m'he avorrit cap dia. Al contrari, em falten hores per fer tot el que voldria.
Si no fos per la gravetat de la pandèmia i pels efectes tan negatius que ha tingut en la salut de la població i en l'economia, diria que fins i tot he gaudit de la situació. Però m'entristeix pensar en les persones que ens han deixat o que han perdut algú o les que ho estan passant molt malament econòmicament i espero que la societat es pugui anar recuperant, tot i que res ens retornarà les persones que han marxat per causa --directa o indirecta-- de la pandèmia.

LinkWithin

Blog Widget by LinkWithin