diumenge, 5 d’abril del 2009

De Plasencia a Segovia, i cap a casa... (04)

- La història comença aquí...

Havíem pernoctat tres nits a Plasencia, però encara no havíem visitat la ciutat, així que el darrer dia, dissabte 28/03, al matí tocava patejar-nos la ciutat. El temps havia canviat força i el matí era fred i ventós.

Un guia local molt expressiu ens acompanyà durant dues o tres hores pels carrers antics de la ciutat. En primer lloc visitàrem la catedral vella, ja que la nova segueix en obres des de fa més de dos anys.

Us remeto a la crònica que vaig fer en l'anterior viatge a Extremadura, el gener de 2008, on ja vaig descriure amb detall les dues catedrals i alguns edificis antics de la ciutat de Plasencia. Afegiré només alguna foto diferent de les que vaig penjar aleshores i seguirem amb els monuments que no vam veure en aquella primera visita.

La torre del melon, i el petit claustre de la catedral vella, mereixen una especial atenció per la seva singular estructura i construcció, hereves de l'estil romànic que començà a Zamora i continuà a Salamanca...
Interiorment és una filigrana arquitectònica.










El seu claustre petitet és d'una gran senzillesa però amb gran riquesa de capitells.

Després de la visita a les catedrals vam circular pel casc antic de Plasencia amb els seus Palaus, muralles i esglésies que revelen al viatger que Plasencia va ser un centre on el poder senyorial i religiós va rivalitzar en la construcció de nobles edificis que encara avui destaquen en els racons de la ciutat vella.

En primer lloc entrem al Palau episcopal amb el seu preciós pati interior...

Després contemplem la Casa del Dean, Palacio de Monroy o de las Dos Torres, Casa del Doctor Trujillo, etc.

Per fer-nos passar el fred, el guia ens portà ara a visitar l'interessant Museu Etnogràfic

El museu conté una molt interessant col·lecció d'indumentària tradicional i arts tèxtils,
amb més de 5000 objectes, dels quals la majoria pertanyien al Sr. Pérez Enciso i van ser adquirides per la Diputació. Altres són fruit de donacions i dipòsit temporal d'alguns ciutadans. Geogràficament la col·lecció és representativa d'una àmplia zona delimitada per Portugal i les conques del Tajo i del Duero, que abarca el nord de la província de Cáceres i algunes localitats d'Ávila, Salamanca i Toledo.


També hi conté atuells i ceràmiques antigues.
Hi poso alguns exemples...

Visitem després del museu l'església de Santo Domingo, que està anexa al Convento de Santo Domingo o de San Vicente Ferrer, del que formava part fins que el convent deixà de realitzar les funcions com a tal. Actualment el convent s'ha transformat en el Parador Nacional de Plasencia.

El temple actualmente no té culte i serveix com lloc de concentració i exposició dels "pasos" pocessionals de la Setmana Santa placentina. Les diferentes confraries de la ciutat pretenen que el temple es mantingui així i convertir-lo en Museu de la Semana Santa de Plasencia.
Algunes de les talles són certament originals, com aquest crist jacent fet de suro

o aquesta altra, un descendiment de la creu força original...

Vam acabar la visita a la ciutat passejant per alguns dels carrers més antics del barri jueu "la juderia", fins arribar a la plaça major on vam acomiadar el guia.

Un cop acabada la visita de la ciutat vam anar a estirar les cames..., per si no les teníem prou estirades encara, i a relaxar-nos una estona al parc que la ciutat té a la vora del riu Jerte.

I finalment cap a l'hotel a dinar, on a més, ens esperava una gran celebració. Uns companys de viatge, la parella del Manel i la Montserrat, -entranyable parella per cert- celebraven els seus 50 anys de matrimoni, les noces d'or, i l'organització del viatge els va obsequiar amb aquest magnífic pastís que tots vam compartir...

Felicitats parella i per molts anys...!!!

* * *
Seguidament vam carregar maletes a l'autocar i sortírem amb destinació a Segovia, darrera etapa del nostre viatge. Per tal de no trobar-nos amb problemes en travessar la vall del Jerte, ja que dissabte era el dia principal de la festa del cirerer, vam fer un altre itinerari. Ens vam enfilar altre cop per la vall de l'Ambroz fins a Béjar per la magnífica autovia N-630, i un xic més enllà agafàrem una carretera secundària que passant per Sorihuela, Santibáñez, Villar de Corneja, i Piedrahita, ens retornà a la carretera N-110, la que venint del Jerte i passant pel port de Tornavacas ens portarà fins a Ávila i Segovia. On vam arribar cap al vespre.

* * *
El matí del diumenge havíem de visitar la ciutat. Feia un fred de mil dimonis, 2º de temperatura i vent. En sols dos dies havíem passat dels 25º de Jerte del divendres, a la gelor d'avui diumenge a Segovia. Malgrat això i ben abrigats, vam començar la visita a les 8:30 h. del matí acompanyats del guia local.

Segovia bullia d'activitat a aquella hora just a sota del seu famós aqüeducte, que és el símbol distintiu de la ciutat, ja que s'havia de celebrar una mitja marató, i per tant hi havia tota mena d'artilugis, carpes, valles, taules, pancartes, etc. Per tant, gairebé impossible fer alguna foto sense algun que altre impediment.

Es desconeix la data de la construcció de l'aqüeducte, que es va poder dur a terme a finals del segle I o principis del segle II, i es tracta de l'obra d'enginyeria civil romana més important d'Espanya.
Va ser realitzat amb uns 25.000 carreus de granit units sense cap tipus d'argamassa, té una longitud de 818 metres, consta de més de 170 arcs i la seva part més alta mesura 29 metres, altura en la que arriba al Azoguejo, la seva zona més visitada.


Amb el guia anàrem repassant alguns dels edificis més interessants de la ciutat, fent-nos notar especialment la varietat dels esgrafiats que podem veure a gairebé totes les façanes de Segovia.
La primera aquesta amb l'escut de la ciutat...

després la característica "casa de los picos"...

una magnífica finestra gòtica...

i els magnífics arcs romànics de l'església de San Martín, del segle XII, declarada Patrimoni de la humanitat...

Arribem després a la Plaça major, i podem contemplar la joia de la corona,
la Catedral de Santa Maria

La Catedral de Santa Maria és l'última catedral gòtica que es va construir a Espanya, està considerada com l'obra mestra del gòtic basc-castellà i se la coneix com "La Dama de les Catedrals". Es tracta de la tercera catedral de la ciutat, i conserva el claustre de la segona, ubicada en front de l'alcàsser i destruïda durant la Guerra de les Comunitats en 1520. En les seves obres van treballar Juan i Rodrigo Gil de Hontañón, i altres mestres de l'arquitectura espanyola. Va ser consagrada el 1768 i té unes dimensions de 105 metres de llarg, 50 d'ample i 33 d'altura en la nau central; consta de 18 capelles i disposa de tres portes d'accés: la del Perdó, la de Sant Fruits i la de San Geroteo, primer bisbe de la diòcesi.

La visitem ràpidament per admirar algunes de les obres d'art que hi conté, i el seu magnífic aspecte interior















Seguidament continuem l'itinerari dirigint-nos cap a l'alcàsser, però abans trobem una altra església romànica, la de Sant Andreu

Arribem finalment a l'últim edifici emblemátic de la ciutat de Segovia, l'alcàsser...


El Alcázar de Segovia, palau reial situat dalt d'una roca entre els rius Eresma i Clamores, apareix documentat per primera vegada el 1122, encara que és possible que existís en època anterior. Va ser una de les residències preferides dels Reis de Castella, construït en la transició del romànic al gòtic, i en el qual destaca la decoració mudèjar dels seus salons.











Aquí podem veure el famós lema del "tanto monta, monta tanto"...

i en el fris de la Sala dels Reis, trobem representats els Reis Catòlics, Fernando e Isabel

L'edifici s'articula a través de dos patis i posseeix dues torres, la de l'Homenatge i la de Joan II.
Va ser residència favorita de Alfonso X el Sabio i d'Enric IV, i d'ell va partir Isabel la Catòlica per ser coronada reina de Castella a la plaça Major.


Alberga actualment l'arxiu General Militar de Segòvia i el museu del Real Colegio de Artilleria, gestionat pel Patronat de l'Alcázar.



Dins l'edifici que visitem en els diferents salons i capelles, podem contemplar una bona col·lecció d'obres d'art, retaules, quadres i ceràmiques antigues...





... el retaule major de la capella, de l'escola castellana del segle XVI...

un quadre de l'adoració dels Mags de Bartolomé Carducho, del 1600

... i una mostra singular de ceràmica antiga...


* * *

Acabada la visita a l'alcàsser retornem a la ciutat per una altre camí per evitar els corredors de la marató, i podem contemplar alguns altres edificis interessants com l'església dodecagonal de la Vera Cruz. És un dels temples d'aquest estil mes ben conservats d'Europa.

el campanar romànic de l'església de Sant Salvador,

o aquesta altra torre medieval.

Arribats a la part alta de la ciutat vella, contemplem novament l'aqüeducte i les muntanyes nevades al fons.

... i amb aquesta magnífica panoràmica de l'aqüeducte romà ens acomiadem de la ciutat de Segovia.

* * *
Agafem finalment l'autocar per anar a dinar a mig camí, serà concretament a Burgo de Osma, i per l'itinerari podem anar veient la nevada que va fer la nit anterior.

Dinem al Burgo de Osma, que no podrem visitar, haurà de ser en una altra ocasió,

i després, tot passant per darrera de la serra del Moncayo que aquí veiem tot nevat,


ens encaminem cap a Saragossa i en definitiva cap al destí final de la nostra sortida, Barcelona.

* * *

Guardarem un bon record d'aquest darrer viatge, no tan sols per les coses maques i interessants que hem pogut veure, i per la natura esplèndida que hem descobert, i la meravella dels cirerers florits de la vall del Jerte, sinó també, i de manera molt especial, pel grup magnífic que ens hem trobat i hem compartit viatge, i per les persones meravelloses i les amistats noves que hem tingut el goig de fer.


- i aquí sí definitivament s'acaba aquesta crònica...

dissabte, 4 d’abril del 2009

Temps de Cireres - La Vall del Jerte (03)

- La història comença aquí...

Per fi arribàvem a la famosa Vall del Jerte, la vall dels cirerers en flor.

Feia temps que teníem aquest objectiu, i les nostres anteriors visites al nord i al sud de la vall ens havien obert encara més les expectatives.

A tot el grup dels que anàvem en aquest viatge ens havia agafat ja com una síndrome del cirerer florit...!!

Val a dir que és força extraordinari poder veure i passejar per una vall on un milió de cirerers ofereixen aquest espectacle en plena floració...!!!


Alguns cirerers estan més avançats que d'altres, però els que estan en plena floració ofereixen un espectacle inigualable...


Com que tampoc es tracta de posar centenars de fotos, aquí sota adjunto un slide d'un àlbum de Picasa on podreu veure una seqüència d'algunes de les moltes fotos que l'espectacle convidava a fer..., desitjo que en gaudiu



Si veieu alguna foto personal és perque aquell dia era 27 de març, i coincidia amb l'aniversari de la Marta. Va ser com una manera original de celebrar-ho en plena natura enmig d'aquell espectacle gens habitual, que inspirava alegria i goig de viure. I el bon dia que feia acompanyava plenament.

* * *
Parlem una mica propiament de la vall. És una vall relativament petita. Quatre pobles són els que la colonitzen. Començant pel sud, el primer és Navaconcejo, li segueix Cabezuela del Valle, després Jerte, el que li dona el nom i la fama, i l'últim Tornavacas, al peu del port de muntanya del mateix nom i que comunica la part alta de la vall amb la província d'Ávila, per on va arribar l'emperador Carlos I, per retirar-se al Monasterio de Yuste on va morir.
A uns 30 kms. del port trobem Barco de Àvila, on vam fer estada en el nostre darrer viatge a Àvila i Salamanca, el gener d'aquest mateix any.

La Vall del Jerte es troba entre dues cadenes de muntanyes: la Sierra de Tormantos al surest i els montes de Traslasierra al noroest, on es troba el punt més elevat de la regió, el Calvitero, de 2410m. d'alçada. Aquestes dues serres pertanyen al Sistema Central i constitueixen els seus límits naturals.
Te una longitut aproximada d'uns 70 km, des del port de Tornavacas fins a la desembocadura del rio Jerte, que es produeix a les Vegas del Alagón.

Vam acabar la ruta per la vall aturant-nos a Cabezuela del Valle, per visitar el Museo de la Cereza, tot contemplant l'arquitectura popular del poble.

El museu és senzill però molt ben muntat, on s'explica didacticament tot el procés del cultiu i recollida, les varietats, les característiques i problemes principals d'aquest tipus de cultiu, etc., i la creació l'any 2002 de la denominació d'origen "Cereza del Jerte".

* * *

- la història continua i acaba aquí... (04)

divendres, 3 d’abril del 2009

Temps de cireres - Extremadura (02)

- La història comença aquí...

Avui serà un dia ben especial. Al matí visitarem la Vall del Ambroz i el poble d'Hervàs amb el seu important barri jueu, i a la tarda ens traslladarem en 4 x 4 al Parc natural i reserva de Monfragüe, per observar les esplèndides deveses -dehesas-, el seu ecosistema, les aus, la fauna i els porcs ibèrics que pasturen lliurement.

El Valle del Ambroz és una comarca situada al nord de la província de Cáceres, en les darreres estribacions de la Sierra de Gredos. És una vall esplèndida, ample i fèrtil, amb uns "alcornocales" -alzines sureres- magnífics i extensos que s'extenen en amples deveses al peu dels cims més alts d'Extremadura, el Pinajarro (2102 m) a la serra de Béjar.

La vall està flanquejada per la vall del Jerte a l'est, les Hurdes i la Granadilla a l'oest, la ciutat de Plasencia al sud, i la serra de Béjar al nord. És travessat per la carretera N-630 (Gijon-Sevilla) o l'anomenada Ruta de la Plata, que encara testifiquen les restes de l'antiga calçada romana que veurem més endavant quan visitem la ciutat romana de Cáparra.

Arribem a la bella població d'Hervàs en un dia magnífic però força fresc, per això fem una petita ascensió fins dalt de tot del poble on hi ha situada l'Església de Santa Maria, construïda al segle XVI, d'estil renaixentista, sobre una antiga fortalesa de l'Ordre del Temple.













Des d'aquí dalt podem contemplar una bona panoràmica del poble.

Seguidament baixem per anar a recòrrer els carrers estrets del seu important barri jueu, ja que la presència dels jueus en aquesta població va ser molt i molt important.

Les cases dels jueus eren
situades en les parts més baixes de la població, al costat del riu..., avui un cop restaurades són de les més cotitzades...











Passejant pels carrerons estrets del barri veiem cases força originals i l'emplaçament de l'antiga sinagoga.

També ens crida l'atenció la singularitat de moltes cases on les mitjeres i façanes són cobertes amb teules posades verticalment, ja que l'indret és normalment força plujós.

He afegit aquí sota un enllaç a un àlbum de Picasa on podreu veure totes les fotos del barri jueu amb els seus carrerons estrets i l'indret a la vora del riu, avui en dia un lloc bucòlic i agradable per viure.



Miguel de Unamuno, l'escriptor i filòsof basc, va passar per aquestes terres i va deixar la seva empremta en forma de sonet que podem llegir en un dels seus murs...


* * *

Acabada la visita a Hervàs ens dirigim de nou cap a Plasencia per dinar, però a mig camí ens desviem uns pocs kilòmetres per anar a descobrir una ciutat romana molt poc coneguda.

La Ciutat de Cáparra, amb el seu célebre arc romà de quatre cares, conegut com a tetrapylum, que és l'edifici més important que ha sobreviscut fins a l'actualitat. És un arc quadriforme, l'únic a Espanya de les seves característiques.


Se situa al centre de l'antiga ciutat, tenint al costat el Foro i els banys públics i altres monuments principals. Molt probablement en ell coincidien i es creuaven els dos carrers principals: el Cardo y el Decumano.














També es pot observar perfectament l'empedrat encara existent del que era la Via de la Plata.


La Via de la Plata, malgrat tot el que s'ha dit, mai va ser un camí de circulació d'un comerç d'aquest metall. Aquesta denominació es deu, com en altres ocasions, a una evolució popular per una confusió fonètica. En època andalusina, a aquesta antiga ruta se l'anomenà Al-Balata, "El Camí".

Aquest és un Mil·liari de Neró a la Via de la Plata en el Municipium Capara, al nord de Cáceres. Que trobem just a l'entrada de les excavacions...











A la tarda descobrirem una altre zona interessant ben diferent de la que hem vist aquest matí.

El Parc natural de Monfragüe


* * *

A la tarda vam fer una mena de Safari fotogràfic, evidentment no era a Kenia, sinó en terres d'Extremadura, però el fet era similar.
Quatre 4 x 4 ens van recollir al poble de Malpartida de Plasencia, per internar-nos en el parc natural. L'objectiu principal era conèixer la gran varietat de fauna salvatge que viu en llibertat al parc, en especial aus, voltors lleonats, falcons pelegrins, àligues perdiueres, mussols, etc.


Declarat Parc Natural el 1979 i Parc Nacional el 2007, Monfragüe ocupa una superfície de 17.852 Has., i representa un dels enclavaments més extensos i representatius de bosc i matoll mediterrani.

El Tajo i el seu afluent, el Tiétar, proporcionen el medi aquàtic i moldegen en la quarsita grans penya-segats on s'hi concentren espectaculars colònies de voltors i d'altres aus que hi nidifiquen.


El parc és com un reducte de bosc mediterrani en ple cor d'Extremadura.

Impressionants són sobretot les finques de grans dimensions amb grans extensions d'alzines sureres -alcornoques- algunes d'elles de molts centenars d'anys d'existència, com l'anomenada "l'avi" en l'indret on ens vam aturar, que es calcula pugui tenir més de 500 anys...

... mireu quin tronc tant espectacular...


Vam poder caminar per la devesa amb llibertat i acostar-nos gairebé a tocar dels famosos i apreciats porcs ibèrics que pasturaven lliurement al costat nostre,

... els porcs negrets, que fan aquell pernil tant deliciós...

També vam poder observar els cèrvols, i fins i tot una guineu que sense por es va acostar fins a nosaltres



















* * *

- la història continua aquí... (03)

LinkWithin

Blog Widget by LinkWithin