La natura exhuberant del Pirineu...

Hem estat unes 48 hores al Pirineu aragonès, a Benasc, a l'Alta Ribagorça. El motiu era acabar de concretar el lloguer d'un apartament per aquest estiu. Això ens ha permès gaudir de l'espectacle de la natura en aquesta primavera tan generosa en aigua i en neu. Els camps estan plens de verdor i de flors de tota mena i l'aigua circula impetuosa per tots els rius, torrents i rierols...

El dia complet que vam ser a Benasc, després d'un vespre anterior de gran tempesta, vam arribar-nos fins a l'Hospital de Benasque, antiga hospederia que funcionava des del s.XII, i on pirineistes, contrabandistes, viatgers i pastors trobaven refugi i hospitalitat, i que després d'uns anys d'abandó, va ser reconsruït i convertit en un magnífic hotel de muntanya que ofereix confort i qualitat.

Està situat a 1.750 m. d'altura en la vall de Benasc, i dins del Parc Natural Posets-Maladeta, lloc ideal per descobrir i gaudir del Pirineu central.

La meva intenció era caminar una estona a partir d'aquí, pel camí que ens portaria cap al fons de la vall, als plans de Besurta, al peu del refugi de la Renclusa, però la quantitat de neu acumulada aquest any ho feia impossible, almenys amb l'equipament que nosaltres portàvem, unes simples sabatilles de treking o muntanya.

Tampoc el temps acompanyava gaire, el dia era gris i força núvol. Vam estar una bona estona pels voltants, contemplant el panorama d'alta munyanya que ens envoltava, i vaig filmar una peli dedicada a l'alegria i abundància d'aigua que aquest any tenim per tot arreu.

Un petit homentage a la mare natura i a l'aigua que és font de vida. Com deia en tornar d'Egipte ara fa un temps... "lo riu és vida", i així es manifestava obertament en aquest indret privilegiat del pirineu aragonès.

Acompanyo aquesta breu notícia amb algunes fotos més que il·lustren l'estat de la muntanya en aquesta primavera gloriosa que ens està fent aquest any.


Un breu passejada a la tarda ens portà fins a l'antiga ermita romànica de Conques, a prop d'Anciles, tot contemplant la verdor exhuberant que ens rodejava.


En el camí de baixada vam visitar la important església-catedral de Roda de Isábena, un exemplar impressionant del primitiu romànic, dels segles XI i XII,


en especial la cripta (que no poguerem retratar) i el claustre, són una delícia.

En aquest petit claustre es pot contemplar una característica única que són les inscripcions funeràries gravades en la pedra de les arcades dels capitells, la més antiga data del 1143.


Ha estat, doncs, un petit tastet de natura i d'art, abans de retornar a la gran ciutat...

* * *

La Camarga - La Provença - Arles… (03)

➢ La història comença aquí…

El tercer dia de la nostra estada a França - La Camarga, ens desplacem fins a la propera ciutat d'Arles on visitarem els monuments de la seva època romana i també els indrets que s'han fet famosos per l'estada temporal del gran pintor Vincent Van Gogh.

En iniciar el recorregut per la ciutat la primera visita ens porta a l'Hotel Dieu, antic establiment hospitalari, actualment l'espace Van Gogh.
Ens encanta el seu pati florit que es conserva tal qual el va pintar l'artista en el seu moment. La relació del pintor amb aquest lloc hospitalari és la següent:

"Vicent residió en Arles únicamente entre febrero de 1888 i mayo de 1889, y tenía la intención de crear un taller de artistas, para esto alquiló, en mayo, la "casa amarilla" (llamada así por tener paredes de ese color) en Place Lamartine número 2; el color amarillo era el favorito de Vincent^[7]Paul Gauguin, que se desplazó hasta allí gracias a la intervención de Théo. Gauguin llegó a Arles el 23 de octubre. Vincent le hizo un cuadro de bienvenida,^[8] "La Habitación" y pasaron juntos una temporada, en la cual trabajaron juntos y discutían de arte. Pero a medida que el tiempo pasaba su relación empeoraba debido a sus carácteres y los desórdenes mentales de Vincent, a tal punto que, en sus últimos días llegó a comer pintura amarilla. 
En la tarde del 23 de diciembre de 1888 Van Gogh y Paul Gauguin tuvieron un altercado en el cual se dijo que Van Gogh amenazó a Gauguin con una navaja. Más tarde esa noche Van Gogh volvió a la "Casa Amarilla" en Arles donde él vivía y se mutiló el lóbulo de la oreja izquierda, y no la oreja completamente como se piensa generalmente. Van Gogh luego envolvió el lóbulo de la oreja en un paño y se las arregló para ir a su burdel favorito donde le presentó este "regalo" a una prostituta llamada Rachel. Regresa a casa amarilla donde colapsa; es descubierto por la policía y es enviado al hospital Hôtel-Dieu en Arles. Gauguin deja Arles con rumbo a París y no vuelve a tener contacto con Vicent, exceptuando luego algunas cartas. Recientes teorías apuntan a que la realidad de la pérdida del lóbulo de su oreja izquierda fue debida a una disputa con Gaugin^[9] , el cual durante el altercado utilizó su daga para producirle la herida. Posteriormente Gaugin ofreció la versión a la policía que es la considerada hasta hoy como correcta, en la que dice que fue el propio Van Gogh quien se practicó el corte. El reciente estudio forense practicado a los restos exhumados del artista revelan que efectivamente la herida no pudo deberse a una automutilación".

* * * 

Sortint de l'hospital ens encaminem fins a la Place de la Republique on podem contemplar l'obelisc egipci provinent del circ romà, i la façana de l'Ajuntament.

A la dreta de l'Ajuntament hi ha la catedral de Saint Trophime construïda al s.XII, que té una magnífica portalada romànica i un claustre esplèndid i molt interessant

Abans contemplem aquest magnífic sepulcre medieval


i un parell de detalls del claustre


Entrem ara a l'Ajuntament del 1676, per contemplar el preciós treball en pedra del seu sostre,


un dels pocs exemples existents d'aquest laboriós sistema de construcció, que representa un triomf de l'arquitectura clàssica, inspirada principalment per l'arquitecte Jules Hardouin-Mansart, anomenat el mateix any l'arquitecte de Louis XIV.

També podem admirar en el vestíbol l'anomenada Venus d'Arles

Ens traslladem a continuació cap a la Place du Forum, on trobem intacte el mateix cafè que va pintar Van Gogh, "Le Café la Nuit"

I finalment arribem a l'anfiteatre d'Arles

i a l'Arena, del mateix estil que la de Nimes, però una mica més petita i més reconstruïda

Ara toca anar a dinar...

* * *
A la tarda ens traslladem fins a la propera població de Les Baux de Provence, un dels pobles més pintorescs i bells de França segons diuen les guies. Una població medieval perfectament conservada, construïda sobre un turó rocós amb meravelloses vistes sobre la vall que l'envolta.


Tot això sí és veritat, però el vam trobar massa "turistat", és una mica aquella sensació agobiant de massa visitants, massa botigues de souvenirs, alguns artesans i galeries d'art, molts bars i restaurants, i tot massa comercialitzat.


L'emplaçament és realment espectacular, amb el seu castell medieval i tot construït damunt d'un espadat impressionant.


Com a cosa destacable vam veure un petit museu del que aquí en diuen "santons" que no són altre cosa que figures com de pessebre de gran tamany, la majoria de tradició napolitana, com les que vam veure l'estiu passat quan vam ser a Nàpols, i que conté interessants col·leccions de figures del segle XVII i XVIII.


També en una de les botigues d'aquest poble vam poder veure un artesà que encara construeix figuretes d'aquest tipus.


Fem una volta admirant les bones vistes i prespectives i després de fer algunes fotos i prendre un respir en una terrassa de bar, marxem altre cop cap a l'hotel tot contemplant l'impressionant paret damunt la qual s'alça el castell medieval.

* * *

- La història continuarà aquí... (04)

BURGOS - Coral Espígol, turisme tot cantant...

Haig de fer una interrumpció en la crònica sobre la Camarga, ja que aquests tres dies festius de primers de maig, hem anat a Burgos amb la Coral Espígol a fer un intercanvi amb una coral d'allí, la Coral Polifónica del IES "Pintor Luis Sáez".

Teníem programat un Concert pel dissabte dia 2 de maig a les 20 hores, a la parròquia de San Nicolàs de Bari de Burgos, on hi ha un magnífic retaule gòtic de pedra d'alabastre, obra de Francisco de Colonia.

Però el nostre desig i el plaer de cantar va fer que el dia abans, mentre visitàvem la ciutat acompanyats per en Rafael Santamaría, el president de la coral del IES, i érem dins la Catedral, en una de les dependències, la Sala Capitular, i de manera espontània ens poséssim a cantar una de les belles cançons burgaleses que havíem après per interpretar en el concert de l'endemà, concretament "Esta tierra".

Després de la visita a la catedral, i tot circulant per la ciutat, quan érem sota l'Arc de Santa Maria, la porta de l'antiga muralla que dóna accés a la part vella de la ciutat, i amb la sorpresa de tots els vianants que per allí passaven, ens va donar per posar-nos a cantar "An Irish Blessing"...

Feia un fred força viu i un corrent d'aire important que s'enduia alguna de les notes subtils d'aquesta meravellosa pregària, però l'impacte de veure un grup informal de gent que ningú coneixia, cantant allà sota l'arc va ser força notable...

El dissabte dia 2, al matí vam fer visita cultural al monestir de Santa Maria la Real de las Huelgas, i després ens vam arribar fins a la Cartoixa de Miraflores, una joia de l'art gòtic tardà, i allà, davant de l'impressionant retaule de fusta policromada de Gil de Siloé, no vam poder resistir l'impuls de tornar a cantar, i aquest cop vam interpretar l' "Hymne a la nuit".

Arribat el dissabte a l'hora del concert, l'església de Sant Nicolás era plena de gom a gom, malgrat coincidir l'horari de ple amb el partit del Madrid-Barça... Penso que el concert va sortir tant bé i també el partit, pel bon esperit que tots hi vam posar.

Aquí podeu veure el vídeo que la Marta ens va fer mentre cantàvem la cançó "Esta Tierra", conjuntament les dues corals, l'Espígol i la del IES de Burgos.

Com no pot ser d'altra manera, al final del concert hi ha d'haver algun Bis i en Quim, el director, va decidir que féssim la "Ciutat de Parella", i aquest en va ser el resultat...

El diumenge 3, ja en el viatge de tornada vam visitar breument la localitat medieval de Covarrubias


i ens vam arribar fins les gorges de Yecla,

per acabar al monestir de Santo Domingo de Silos amb una frustració considerable, ja que el monestir era tancat en dia festiu.

I aquí vam aprofitar, abans de pujar a l'autocar que ens havia de retonar a Barcelona, per fer la foto del grup

I en el llarg camí de tornada en autocar, allà es va tornar a cantar més de mig repertori de la coral, i és que les ganes de cantar i passar-ho bé és un dels motors principals del grup.

Fins a la propera sortida, anirem afinant les cordes...

* * *