divendres, 25 d’abril del 2014

STILO - GERACE, i la Calàbria en primavera... (01)

Avui, dilluns 14 d'abril, començarem la ruta per Calàbria tot resseguint la carretera de la Costa Jònica fins a rribar a Stilo, el poble natal del qui fou monjo i filòsof Tommasso Campanella.

Les primeres impressions que rebem són les mateixes que molt encertadament ha comentat la Marta en el seu bloc Todoreh, són aquestes: "Després d'uns dies d'estada al sud d'Itàlia, ens ha quedat la imatge privilegiada d'una Pasqua florida exhuberant. Sembla que un hivern plujós ha fet que la primavera hagi resorgit amb un esclat de colors en els camps de Calàbria i Sicília. Potser més a Calàbria, la qual cosa ha fet que les nostres mirades no abastessin tot el que la natura ens oferia".
Aquest primer poble que visitem, Stilo, enganxat a dalt la muntanya, com la majoria dels pobles d'aquesta costa per protegir-se dels possibles atacs dels pirates, ens apareix gairebé com de pessebre 
(com un dels tipics presepi italians).

 






Tota la llarga costa està plena de pobles enlairats, arrecerats a la falda de les muntanyes o ben bé al damunt d'alguna roca, com veurem més endavant, i tots posseeixen la seva rèplica a la zona de la marina, que posteriorment es van anar construint a tocar del mar, per facilitar el transport i el comerç. 

Es una costa llarguíssima amb unes magnífiques platges davant el blau intens del mar Jònic. Poc turisme es veia actualment, encara que a l'estiu estigui més concorregut, però no hi ha gaires infraestructures i fa sospitar que poden ser llocs tranquils i força ideals per passar-hi unes vacances relaxades lluny de les multituds d'altres costes mediterrànies.

El poble que visitem avui està situat a la falda de la muntanya de Consolino i dominat per les restes del que va ser un gran i poderós castell normand.
Aquí l'objectiu principal de la visita és la famosa "Cattolica", una joia arquitectònica i artística de l'art bizantí del segle X, que es troba encastada a la roca en un lloc molt pintoresc, i és monument nacional.

El nom deriva de la paraula grega katholiki, que es referia a les esglésies que tenien un baptisteri. Té planta de "creu inscrita", típica de l'època bizantina mitjana. L'interior està dividit per quatre columnes en cinc espais similars. L'espai quadrat central està cobert amb una cúpula més alta que les dels altres quatre espais. 
A l'interior de l'església encara podem contemplar alguns frescos que es mantenen prou bé després de tants segles...



Tot plegat el conjunt és d'una gran harmonia i bellesa, principalment vista des de l'exterior, com podem comprovar en aquestes imatges.


Marxem del poble enlairat gaudint de la natura primaveral i d'unes vistes magnífiques. 



(és impressionant la llera amplíssima de la riera cap al mar)

Anem a dinar cap a la costa, en una de les típiques Azienda Agricola, aquest cop serà la del Barone Magri, al terme de Gerace, (població que visitarem a la tarda)
Aquesta Azienda va ser una gran sorpresa. Era situada enmig dels camps amb fruiters de tota mena, tarongers en plena florida amb la bonica flor de tarongina i el seu aroma penetrant, llimoners, bergamotes, i altres flors. Una petita delícia. 







(en un altre moment parlaré de la Bergamota i de la seva importància a la provincia de Reggio de Calabria).

El dinar fou abundós d'antipastos, pasta, i carn de bufala. Enlloc de postres ens van obsequiar amb uns glopets de les seves grans especialitats típiques de la regió, licors de bergamotta, mandarino, i el clàssic limoncello...


 
Vam quedar una mica "empitofats"...

Després de dinar hem de visitar Gerace, que és la ciutat més important de Calàbria per la seva història i els seus monuments, i com que hi haurà molt material per veure i comentar, ho farem en el capítol següent...

* * *

dijous, 24 d’abril del 2014

CALÀBRIA + SICÍLIA, i els volcans ETNA i STROMBOLI... (00)

Les visions dels volcans, l'Etna i l'Stromboli, han estat com el "Leitmotiv" constant del nostre periple d'una setmana per la Calàbria i la Sicília...


L'ETNA vist des de la costa de Calàbria





L'STROMBOLI des del vaixell que hem agafat a Milazzo.

Durant tota una setmana hem estat visitant la regió italiana de la Calàbria i el nord de l'illa de Sicília.

El diumenge de Rams, dia 13, vam aterrar a Catània i tot seguit emprenem camí cap a Messina per creuar l'estret, però abans ens aturem a la població de Acireale...

Una ciutat amb una tipologia clarament barroca, situada al costat del mar, a uns 350 m. d'altitud, a la costa oriental de Sicília i a 15 kms. al nord de Catània, amb uns 50.000 habitants. 












Per la quantitat d'esglésies que hi ha en el seu municipi, se la coneix com la ciutat "de les 100 campanes" i pel "Vaticà del sud". 




(tres vistes de la Catedral)
La Basílica de Sant Pere i Sant Pau













Tot el patrimoni barroc de la ciutat es veu força descurat i ho podem comprovar en aquest exemple tan clar en veure com està deteriorada la façana d'un antic palau, el Palazzo Modo, que fou un teatre anomenat "El Dorado"...










També trobem altres exemples del mal estat dels edificis en aquests balcons d'una altra casa senyorial,


fet que per altra banda el trobarem amb molta freqüència en aquesta
illa i també en la part sud d'Itàlia com és la Calàbria que anem a conèixer.

 

Els orígens de la ciutat d'Acireale són molt antics, hi ha qui els identifica amb la ciutat grega de Xiphonia. El nom actual de la ciutat sembla procedir de la mitologia grega: Acis era un pastor que s'enamorà de la ninfa Galatea i que per això va ser mort pel seu rival, el cíclope Polifem, i la seva sang es va convertir en un riu. Aquest bonica escultura ens ho recorda.













A continuació, després de la breu parada, ens vam dirigir cap a Messina per agafar el transbordador que ens portaria fins a la costa calabresa. 

Com que encara no era l'hora d'embarcar, vam aprofitar per donar un tomb amb l'autocar pel centre de Messina i ja vam poder veure alguns dels edificis emblemàtics del centre, la font d'Orió, l'església dei Catalani, i veure que davant del Duomo, a aquella hora tardana del vespre, encara venien les palmes del diumenge de Rams...





Tot seguit agafem el vaixell que en uns 20 minuts ens portarà a l'altra costa.

Arribats a Reggio Calabria, ens dirigim directament a l'hotel èHotel, 
on dormirem les tres primeres nits.

* * *




dilluns, 21 d’abril del 2014

Albert Manent, in Memoriam...

L'Albert Manent va morir dilluns passat, 14 d'abril de 2014, a l'edat de 83 anys.

Jo era fora del país i no vaig poder unir-me al condol per la seva pèrdua, atesa la gran vinculació que vaig tenir amb ell durant uns quants anys de la meva vida laboral. Avui li vull retre el meu petit homenatge.

L'Albert Manent i Segimon va néixer a Premià de Dalt (Maresme) el 23 de setembre de 1930, era fill de Marià Manent i Cisa (1898-1988), també escriptor. 

Manent va ocupar càrrecs de responsabilitat a la Generalitat de Catalunya, en el Departament de Cultura del primer govern de Jordi Pujol, que va dirigir Max Cahner, i entre el 1980 i el 1988 fou director general de Difusió Cultural del Departament de Cultura, i és aquí on començà el meu contacte amb l'Albert Manent, ja que aleshores vaig entrar a treballar en la seva D.G. que originàriament es va dir d'Activitats Artístiques i Literàries. 

Fou aquí on hi vaig tenir l'experiència directe de treballar amb un home savi alhora que molt humà, molt cordial i amb una gran bonhomia. Vaig estar uns anys a la seva secretaria, on recordo amb simpatia com cada matí em feia repassar la llista de les personalitats que teníem per trucar i em deia, aquest i aquest ja els pot esborrar, però aquest i aquest no, sempre eren els mateixos, els importants, que mai queien de la llista. Jo li feia broma, pero ell somreia i deia que sempre els havíem de tenir a punt. 

El tracte amb el senyor Manent era sempre d'una gran cordialitat. Tant fou així que quan el maig del 2010, va redactar les que podríem considerar les seves memòries polítiques "Crònica política del Departament de Cultura (1980-1988)", va escriure unes planes per recordar a tots els col·laboradors que havia tingut a la seva D.G., dedicant-hi a cada un de nosaltres unes paraules amables i simpàtiques d'agraïment. 
En el meu cas concret va escriure això: "en Salvador Sorrosal, molt afinat de cortesia i tan pulcre, que primer va esmerçar-se amb èxit a dur el capítol de les subvencions i ara s'ha engrescat en l'enriquiment de dades del Centre de Documentació de la Cultura Tradicional" (pàg.290).

L'octubre de 1983, el Departament de Cultura va crear oficialment el Centre de Documentació i Recerca de la Cultura Popular i Tradicional Catalana (CDR-CTP), del qual en vaig ser responsable, com a secretari, de la seva informatització i estructuració amb bases de dades documentals de tots els materials i arxius existents sobre cultura popular i tradicional.

Albert Manent va destacar en el camp de la poesia, la narrativa, l'assaig i la història. L'any 1985 fou guardonat amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.


És també considerat un important coneixedor del Noucentisme català, ell mateix es definia com a un noucentista en aquesta entrevista que la Montserrat Serra li va fer per VilaWeb al maig del 2010 (vegeu aquí).

Gran lluitador antifranquista, fou un dels fundadors de la revista Serra d'Or, i més endavant, amb en Josep Benet, va ser un dels cofundadors de les Edicions Catalanes de Paris. Va publicar una cinquantena de llibres, més de mil articles en diaris i uns quatre-cents articles en revistes especialitzades.

Guardaré sempre un gran record de qui fou un gran personatge i un bon amic.

Descansi en pau...!!

* * *

LinkWithin

Blog Widget by LinkWithin