dilluns, 7 de gener del 2019

Cap d'any a PORTUGAL - Lisboa - Sintra - Cascais - Estoril - Óbidos - Nazaré - Alcobaça - Coimbra - Serra de Bussaco - Figuerira da Foz - Tomar - Almourol - Batalha, tot seguint la petjada dels Templers... (01)

Quan des de POL viatges ens van fer l'oferta del viatge de cap d'any per a anar a Portugal a seguir la Ruta dels Templers, ens va semblar un tema interessant i de seguida ens hi vam apuntar.  
Coneixíem ja Portugal i alguna de les localitats ara programades, per algun dels nostres dos viatges anteriors de fa ja alguns anys. La primera a l'agost del 2002, amb motiu de celebrar-se a Lisboa l'Aplec internacional de la sardana.
La segona al març del 2007, en una estada de 7 dies a Ericeira, un bonic poble de pescadors, des d'on vam voltar per diverses localitats del país, Òbidos, Nazaré, i els monestirs d'Alcobaça i Batalha.

Després de més de 10 anys ens vam animar a reviure aquella experiència, sobretot per l'al·licient afegit de conèixer una mica més de prop el tema dels Templers de la mà d'un bon especialista. 

Així, doncs, l'inevitable vol de Vueling ens va deixar a Lisboa cap a primera hora de la tarda del divendres 28/12. I tot seguit l'autocar ens va traslladar cap a l'històric Barri de Belém, a l'entrada del riu Tejo, on visitarem l'impressionant Monestir dels Jerònims.  
Una meravella arquitectònica d'estil manuelí desenvolupada a Portugal a partir del primer terç del s.XVI, i que deu el seu nom al rei Manuel I de Portugal.   
És el punt més àlgid de l'estil manuelí i el conjunt monàstic més notable del segle xvi a Portugal.
 En destaca el seu claustre completat el 1544,
i la porta sud d'un complex disseny geomètric, davant del riu Tejo. 
Els elements decoratius són plens de símbols de l'art de la navegació 
i les escultures de plantes i animals exòtics.
 A part d'aquest símbol mariner, també és ben visible al claustre la creu de l'Orde de Crist  
(de la que en parlarem més endavant)

 
 El monument és considerat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO i el 7 de juliol de 2007 va ser escollit com una de les set meravelles de Portugal.

 
Encarregat pel rei Manuel I de Portugal, poc després que Vasco da Gama hagués tornat del viatge a l'Índia, fou finançat en gran part pels beneficis del comerç de les espècies.

La tomba de Vasco és situada en un dels laterals de l'església, 
així com també aquesta altra tomba, la de Luis Vaz de Camoes

(escriptor i poeta portugués [Cap a 1524–Lisboa, 10 de juny de 1580], 
generalment considerat com el més gran poeta en llengua portuguesa)
S'escollí la ubicació al costat del riu a Santa Maria de Belém el 1502 i es començà a treballar amb diversos arquitectes i constructors, entre ells Diogo de Boitaca (el pla original i l'aplicació) i João de Castilho (les cúpules de la nau i el transsepte -amb una xarxa de venes en forma d'estrella- els pilars, la porta sud, la sagristia i la façana.


 (preciós aquest sostre del transsepte)

En el regnat de Don Joan III s'hi va afegir el cor

(vista de l'església des del cor amb el sant Crist)

El nom del monestir ve del fet que fou lliurat a l'orde de Sant Jeroni, que s'hi va establir fins al 1834. Sobrevisqué al terratrèmol del 1755, però va ser malmès per les tropes franceses enviades per Napoleó a principis del segle XIX.

Cal destacar també una de les belles estances com és la sala del refectori de la comunitat, 
 amb unes boniques ceràmiques típiques portugueses tot al voltant de les parets, 
i un quadre de la nativitat força interessant...

* * *
En acabar la visita al monestir, el guia ens va voler portar a tastar una de les especialitats gastronòmiques de més fama a Lisboa, els anomenats "pastéis de Belém"  o "pastissets de crema", farcits d'una mena de crema catalana,  molt típics de la cuina portuguesa i una de les seves especialitats més conegudes internacionalment. 

 

















Són originaris de Santa Maria de Belém, al segle XIX. Sembla que en aquesta època, igual que estava de moda a Barcelona anar a berenar un mató de monja a Pedralbes, a Lisboa ho era anar a Belém a menjar aquests dolços, que encara són molt freqüents a cafeteries, pastisseries i fleques. Una llegenda diu que la recepta és secreta, i que només la coneixen tres persones al món. 


Es tanta la popularitat i la bogeria per menjar aquest dolç que la cua que hi havia a la fàbrica, propera als Jerònims, on els elaboren, era espectacular i sortia al carrer al llarg d'uns quants metres. Dins del local era impossible trobar lloc i la cua per comprar-ne era molt llarga. Per sort el nostre guia coneixia els intríngulis de l'establiment i va aconseguir comprar -ne uns quants per a cada un de nosaltres perquè en un park proper els poguéssim assaborir amb tranquil·litat. 
Tot un crack el nostre Guia, per cert es deia João.

* * *

Demà dedicarem el dia a visitar llocs emblemàtics dels entorns més pròxims a Lisboa, com seran la ciutat de Sintra, La Quinta da Regaleira i el seu palau (amb històries i secrets de la maçoneria i dels templers), i també ens arribarem fins al fantàstic mirador del Cabo da Roca, la punta més occidental del continent europeu... Però tot això ho veurem en la propera crònica.


dissabte, 8 de desembre del 2018

Toulouse-LAUTREC i l'esperit de Montmartre, , un estat d'ànim avantguardista...!!


Hem visitat la magnífica exposició a Caixa Forum, sobre Toulouse-Lautrec i l'esperit de Montmartre.

Està formada per 350 obres procedents de col·leccions d'arreu del món. És una exposició sense precedents al nostre país. 

Evidentment Toulouse-Lautrec hi té un paper destacat, amb litografies i dibuixos extraordinaris. Al costat de les seves obres, també es mostren les d'alguns dels artistes més destacats del moment, com ara Paul Signac, Pierre Bonnard, Henri-Gabriel Ibels, Alfred Jarry, Erik Satie i Gustave Charpentier.

 Més enllà de la inspiració i el talent individuals, l'exposició posa de manifest els valors col·lectius de la cultura, la celebració de l'art en espais públics en contacte amb la gent i la interrelació entre diferents disciplines -com la música, el teatre, la poesia i les arts plàstiques- que es fecunden mútuament.

 * * *

 
Amb aquesta exposició es vol compartir amb el públic l'irresistible encant d'un moment únic dels darrers cinquanta anys d'història europea. 
París, Montmartre, el Moulin de la Galette, l'absenta, Le Chat Noir, els espectacles de cabaret i de circ, les revistes humorístiques, les litografies amb grans imatges en color, el teatre d'ombres xineses, els vestits de volants i els barrets de copa... 

Són referents del període 1886-1900 que transcendeixen la història de l'art. Representen el triomf de la llibertat davant les convencions de la creació i la vocació davant la seguretat de la vida burgesa, de la bellesa del moment davant els valors intemporals de les acadèmies.

Per començar la mostra ens transporta a Montmartre, un antic municipi independent que es va annexionar a París el 1860. 

L'esperit de Montmartre va ser un estat d'ànim avantguardista compartit per creadors de diferents escoles: naturalistes, simbolistes, incohérents i nabís.

El cabaret Le Chat Noir i els seus clients habituals van ser els principals impulsors de la consolidació de Montmartre com a centre de la vida artística i literària.

El fumisme, un tipus d'humor practicat pels incohérents i altres grups que freqüentaven Le Chat Noir, va servir per contrarestar la pompositat i la hipocresia que, segons ells, caracteritzaven gran part de la societat.

Publicacions com La Revue blanche van fer possible i van estimular la creació d'un mercat de gravats i cartells originals creats pels artistes.

Els cafès es van convertir en centres de reunió de petits grups de poetes i artistes. El Moulin  de la Galette era freqüentat per la classe treballadora, mentre que el Moulin Rouge s'adreçava a un públic benestant format per homes i dones que pagaven una caríssima entrada per veure els impetuosos balls del cancan o chahut.


 
Al llarg de la seva existència, el Théâtre Libre i el Théâtre de l'OEuvre van encarregar il·lustracions per a les portades dels programes i dissenys per als decorats a molts dels artistes de Montmartre.

El circ va assolir un alt grau d'acceptació entre els col·lectius artístic i literari. Els artistes de circ eren vistos com a marginats que es dedicaven a una activitat poc convencional i insegura que, al seu torn, comportava un tipus de vida estrany i de moral dubtosa.
El circ és teatre, drama, humor i destresa física. Suposa forçar la capacitat humana fins al límit i fer possible el que normalment es considera impossible.

Van ser aquestes qualitats les que van impulsar també artistes com Henri de Toulouse-Lautrec, Pierre Bonnard, Henri-Gabriel Ibels i Joseph Faverot entre d'altres, a incloure el circ en el seu repertori pictòric.
* * *

Una exposició realment molt recomanable i un muntatge força excepcional, del que encara podeu gaudir-ne, els que no ho hàgiu fet encara, fins el dia 20 de gener de 2019. 

La Vie a Montmartre
(dessins de Pierre Vidal) 
 * * *
 


dimarts, 27 de novembre del 2018

Cal actuar abans no comenci el judici o ja serà massa tard...!!


Avui trobem aquesta intervenció de l'advocat Aamer Anwar, que ens posa en alerta i caldria tenir-la molt en consideració: 

Vegeu:
https://www.vilaweb.cat/noticies/amer-anwar-cal-actuar-abans-que-comenci-el-judici-o-ja-sera-massa-tard/

I també avui mateix, l'editorial d'en Vicent Partal a VilaWeb, parla i adverteix del mateix perill de no fer res i conformar-nos a l'inevitable Judici injust que ens espera... permetrem sens més ni més que unes furgonetes de la Guàrdia Civil se'ls enduguen a Madrid?»

Vegeu: 
https://www.vilaweb.cat/noticies/pero-permetrem-que-sels-enduguen-a-madrid/


Alguns Extractes d'aquestes dues intervencions:

Anwar: ...aleshores va veure les acusacions i no s’ho podia creure. Rebel·lió amb violència? Anwar diu que no s’ho creia, perquè l’única rebel·lió amb violència que ell havia vist aquell dia era la dels oficials de la policia espanyola que havien trencat el seu jurament de protegir la gent. Recorda que això ho va explicar a la primera ministra d’Escòcia, Nicola Sturgeon, i que encara no se’n sabia avenir.
L’advocat de Ponsatí recorda també que quan es varen posar a treballar en la defensa no podien trobar ni una sola línia en l’escrit d’acusació que realment contingués cap mena de prova contra el govern català. I que ben aviat, en les primeres quaranta-vuit hores de llegir els documents, es va adonar que allò era una persecució política. I va decidir que l’única manera de lluitar-hi era políticament, no solament als tribunals, sinó als carrers, i que calia portar el govern espanyol als tribunals.

Partal: deixeu-me desplegar un dubte que crec que és essencial per al futur del nostre país: què hem de fer els ciutadans si tenim la certesa que el judici contra el govern legítim de Catalunya és una farsa?

I aquest em sembla a mi que és el nus de tot plegat. L’estratègia de desmobilització que s’ha instal·lat en l’independentisme condueix a un mal pas. A un mal pas per al país però també, encara que ells ho discutesquen, a un mal pas per als presos. Esperar pacientment el judici és perdre el temps i sobretot és perdre la gran oportunitat de pressionar la societat espanyola i europea amb un afer escandalós que faria veure la independència com una causa justa, per a mantenir els drets civils i humans dels catalans.

Anwar va apel·lar de manera directa a la gent, més que no als polítics, recordant que és la gent que té el poder, com es va demostrar de sobres el primer d’octubre. I va avisar que si arribem així al judici serà massa tard. Perquè als presos els jutjaran i els condemnaran diguen què diguen, facen què facen i demostren què demostren. I després espera tu set o vuit anys que Estrasburg diga res…

Nosaltres, i quan dic ‘nosaltres’ vull dir tots els qui volem la independència del país, hem de decidir, doncs, què cal fer i hem de poder parlar de tot, sense por ni tabús. Però ho hem de fer ara. Si els presos els duen a Madrid, sense més ni més, hem de saber que molt probablement no tornaran i que segurament el ressò d’aquest judici injust en les opinions públiques europees serà molt més limitat que no ho van ser els fets del primer d’octubre. I que no servirà per a fer efectiva la República, que al final és l’única possibilitat de viure sense por i amb llibertat. Tanmateix, tot podria ser diferent si sabem fer de la resistència a aquest judici il·legal l’equivalent d’aquell primer d’octubre que va alterar la percepció de la nostra situació arreu, però que, sobretot, va apoderar el nostre poble com no ho havia estat mai abans.

En conseqüència, hi ha preguntes urgents que ens hauríem de començar a respondre. Per exemple, i solament és una entre tantes, si permetrem sens més ni més que unes furgonetes de la Guàrdia Civil se’ls enduguen a Madrid?
 * * *

Comencem a preocupar-nos, doncs, perquè la situació es greu...!!! 

                                                     
* * *
 

dilluns, 22 d’octubre del 2018

Torna la "febre" retro pels vinils...




Ara que sembla ha tornat una certa moda o bogeria retro pels discos antics de vinil, torno a oferir la meva col·lecció d'un centenar de vinils antics de 30/50 anys molt ben conservats... 


Tinc la relació en un full d'Excel. 
Interessats contacteu amb: sorrosal@hotmail.com

 etc. etc.
* * *

LinkWithin

Blog Widget by LinkWithin