ALBARRACIN, per terres turolenses... (01)

•   La història comença aquí...

Un cop instal·lats a la Residència d'Orihuela del Tremedal, com a camp d'operacions, el primer dia vam decidir visitar la interessant població d'Albarracin, la capital de la comarca de la Sierra de Albarracin.

En temps dels musulmans a España, la família bereber Al-Banu-Razín va fer d'aquestes terres un petit regne de taifes, la taifa de Albarracín.
D'aquesta família li ve el nom actual (Al-Banu-Razín: los hijos de Razín).

La taifa passà posteriorment, per cessió o conquesta, a la família cristiana del llinatge navarrès dels Azagra, que van mantenir "de facto" la independència de Castella i d'Aragó desde 1170, arribant a crear un bisbat propi. També el poderós llinatge dels Lara va exercir la seva sobirania sobre Albarracín. Després del fracàs de conquesta per part de Jaume I el 1220, va ser Pedro III de Aragón qui la va conquistar el 1285 després d'assetjar-la, passant definitivamente a la Corona d'Aragó el 1300.

Tota aquesta sèrie de fets polítics i militars, van tenir com a base d'operacions la importància de la fortalesa i del sistema defensiu d'aquest estratègic indret i les seves muralles.

El casc antic està construït sobre la falda d'una muntanya, rodejada en gairebé la seva totalitat, per un meandre del rio Guadalaviar.

Per aquest costat i mirant cap al riu, es troben edificades les cases penjades.

 

 Dins del poble els seus carrerons són estrets i costeruts, i amb racons molt pintorescos. 

Com aquest d'una de les cases més antigues i populars d'Albarracin

la Casa de la Julianeta

i a més tenen el color vermellós tant característic, anomenat rodeno.

 

 

 La construcció ofereix l'original arquitectura popular amb forges molt destacables de la província, veieu-ne alguns exemples...

 

 

Aquesta de la Casa de la Comunidad, conserva la data de 1778

Acompanyats per la guia local vam poder visitar l'interior d'una de les casones nobles de la localitat, la casa dels Monterde

 

 

 

 

i no ens van deixar fotografiar els mobles interiors que eren autèntiques obres d'art de la talla de la fusta.

* *

Continuàrem la visita pels estrets carrerons del lloc

Aquí els volums de les cases van guanyant espai com poden

carrers estrets

i més escuts nobiliaris

 i fem una última mirada a les muralles i el conjunt de la ciutat 

  de la que ens acomiadem en l'esplendor d'un magnífic dia florit de primavera

* * *

Aquesta mateixa tarda farem una altra visita interessant a la zona i poble de Calomarde, i podrem conèixer un indret de natura molt bonic on hi ha l'anomenada "cascada Batida"...

Però això serà motiu del proper post que penjaré properament...

La història continua aquí... (02)

ORIHUELA del Tremedal, existeix...!!, sí, sí,... (00)

Quan ara fa just uns 10 dies, dèiem a amics, parents i coneguts, que anàvem a passar uns dies a Orihuela del Tremedal, tothom ens deia: com? què? on dieu que aneu?, on carai és això?

Ara fa 11 anys, la setmana de Pasqua de l'any 2000, vam estar uns dies a Albarracin (Terol), i des d'allí vam fer diverses escapades a visitar llocs propers.

Va ser aleshores que vam aterrar un dia a Orihuela per saludar la germana d'una companya de feina de la M. que vivia allà. Aquell dia vam trepitjar aquest petit poble situat a l'extrem sud-oest de la província de Terol, tocant al límit de la província de Guadalajara.

Avui, després de vuit dies de voltar per aquelles terres aragoneses amb base a Orihuela del Tremedal, puc afirmar que val la pena conèixer aquells indrets tan llunyans i tant poc coneguts per nosaltres.

Hi hem anat amb un petit grup sota l'organització de l'associació cultural IDACC, i la nostra estada era a la Residència de temps lliure de la localitat, l'única que hi ha en aquesta comunitat autònoma, situada a la comarca de la Serra d'Albarracin, a 35 kms. d'Albarracin i a 65 kms. de Teruel, i rodejada de magnífics boscos de la Serra i dels Montes Universales, i a gairebé 1500 metres d'alçada.

 La nostra habitació era tranquil·la i donava a un bonic bosc de pins.

Ha estat essencial per a gaudir d'un bon relax...

* * *

Després del primer dinar i a primera hora de la tarda ja vam començar a visitar els voltants, i com no podia ser d'una altra manera, ens vam enfilar fins al cim d'un turó on hi ha situat el Santuari de la Virgen del Tremedal.

 

(Santuario de la Virgen del Tremedal, originalmente del año 1748, reconstruido en 1880 después de ser destruido por las tropas francesas en 1807. El proyecto es del arquitecto Fernando Yarza. En su interior guardaba una talla románica de la virgen del Tremedal que tiene fama de antigua y parece datar de1169, (que actualment podem contemplar a l'Església parroquial), aunque hay constancia escrita que se le llamaba la vieja por esas fechas. En sus inmediaciones se han hallado restos visigóticos. 

La leyenda cuenta que la Virgen se le apareció a un pastor manco llamado Pedro Noves que cuidaba su rebaño, diciéndole que tenía hambre. Cuando el pastor cogió, con su única mano, la torta que llevaba en su zurrón, la Virgen le dijo que se la diera con la otra mano. Tal fue la insistencia de la señora que el pastor metió el muñon en el zurrón y cuando sacó éste se sorprendió al ver la mano que aparecía con la torta. En pleno acto de gratitud se postra a los pies de la Virgen, diciendo que haría lo que le pidiera. Ella le dijo: Baja a Orihuela y publica el favor que te he hecho, hazles saber de mi parte que he tomado asiento en esta Sierra, que gusto de ser en ella venerada para consuelo y beneficio de sus vecinos. 

(Quan visitem l'església parroquial podrem contemplar una imatge representativa d'aquesta llegenda)

El lloc gaudeix d'una natura esplèndida i d'unes vistes magnífiques.

I la població celebra la seva festa patronal pujant la imatge en processó i a peu per la muntanya fins aquí dalt.

La residència es veu al fons a la dreta, és l'edifici de color taronja al damunt de la pedra...

A la baixada de l'ermita, enmig del bosc, vam poder admirar el curiós fenòmen dels "rius de pedra"...

(En los montes que rodean el municipio de encuentran los ríos de piedras más extensos de Europa. Estos son acumulaciones periglaciares de bloques de cuarcita en forma de ríos. Los bloques son de pequeño tamaño, entre 25 y 50 cm, y los ríos se extienden por más de 2 km y medio. También se encuentran pequeñas lagunas, retenciones de aguas oligotrofas, que crean espacios húmedos muy ricos en vegetación y fauna, son los llamados tremedales.
 

Avui ja hem començat a veure coses interessants i petites meravelles.

En els dies propers anirem descobrint més i més coses interessants.

Demà ens traslladarem a l'espectacular localitat d'Albarracin.

* * *

• La història continua aquí (01)