- La història comença aquí...
Els objectius d'aquest matí són diversos... en primer lloc la visita al Mercat de les Drassanes (Atarazanas), després la Catedral de l'Encarnació, popularment coneguda com "la Manquita"; i finalment el sorprenent Museu Picasso.
* *
El Mercado Central de Atarazanas és un mercat municipal de la ciutat de Màlaga.
L'edifici actual, obra de l'arquitecte Joaquín de Rucoba, es construí entre 1876 i 1879 en el solar on va existir un taller naval d'origen nazarí (*) del que solament es conserva una porta de marbre i d'on prové el seu nom: atarazana (drassana).
(*) L'obra per antonomàsia que defineix la dinastía nazarí (1237-1492) és l'Alhambra, (Qalat al-Amra), "el castell roig", vertadera síntesi d'arquitectura palatina islàmica i dels nous elements de fortificació incorporats a l'arquitectura militar. A ella s'asocia una almunia o horta de recreació coneguda com el Generalife o (Yannat al-Arif) o "l'horta de l'Arquitecte".
Després de contemplar la bonica façana posterior de vidres acolorits...
tot donant exteriorment la volta a l'edifici decidim entrar-hi per copsar l'ambient d'un típic mercat de barri...
Sortint del mercat, ens dirigim a peu cap a la catedral
fins arribar al carrer Larios que mostra tot el guarniment del festival de llum i so que cada nit durant aquestes festes fa les delícies del malaguenys i també dels molts turistes que hi ha aquests dies a la ciutat, com ja vam poder veure en el primer capítol d'aquesta meva crònica (aquí)
La plaça a la que arribem tot seguit, la Plaça del Bisbe, ens proporciona ja la vista de la façana principal de la Catedral de Màlaga, popularment anomenada "la manquita" pel fet que la torre dreta (sud) mai va ser acabada...
La torre nord s'eleva fins als 93 metres d'altura. Situada a l'esquerra de la façana principal, els seus dos primers cossos tenen les mateixes proporcions que les dues altures de l'estructura central. En el tercer cos s'obri als seus quatre costats una triple arqueria a l'interior de la qual hi són les 14 campanes, les 8 principals de les quals foren fuses pel mestre Francisco Venero en 1784. La Catedral té els seus propis jardins i un bell pati de tarongers que recorda l'antiga mesquita.
En aquesta mateixa plaça, a la nostra esquerra hi ha el Palau episcopal, un bell edifici d'estil barroc classicista, amb els colors grocs i vermells típics, i on destaca de manera particular la seva magnífica portada-retaule que se li superposa en el centre, en tres cossos d'altura.
En ella destaca el gran balcó sobre la porta d'accés, els elegants
extrems amb què es coronen pilastres i columnes, i l'escut que es mostra
sobre la porta.
Així mateix s'ha de destacar a l'últim cos d'aquesta
portada la profunda fornícula emmarcada entre pilastres que conté al seu
interior una imatge de la Mare de Déu de les "Angustias", obra de Fernando Ortiz.
Fem atenció ara a la original façana que tenim al davant dels ulls...
I en el plafó central veiem el relleu escultòric de l'Encarnació
que dóna el nom a la catedral
El cas és que aquesta condició d'inacabada li dóna a la Catedral el sobrenom de "La Manquita". Actualment és motiu de polèmica, ja que hi ha persones que opinen que s'ha d'acabar tal com estava projectada en els plànols originals, mentre que altres opinen que s'ha de deixar tal com està. El que és cert és que el seu estat inacabat ha suposat problemes d'humitat a la torre i voltes que en qualsevol cas convé reparar.
Actualment, la Junta d'Andalusia està projectant la reforma de les cobertes de la catedral a causa de les goteres i humitats aparegudes als últims anys.
* *
I ara em sembla arribat el moment oportú per parlar una mica més a fons d'aquesta catedral i monument que tenim al davant i que ens disposem a visitar i conèixer...
La Catedral Basílica de la Encarnación (en català Catedral de l'Encarnació) és una de les joies renaixentistes més valuoses d'Andalusia. Està dins dels límits que marcava la desapareguda muralla àrab sobre el solar de la primitiva mesquita Aljama, el lloc on els Reis Catòlics ordenaren construir un temple cristià al cap de pocs dies de conquerir la ciutat el 1487. Forma un gran conjunt arquitectònic junt amb la pròxima alcassaba i el castell de Gibralfaro.
Fou construïda entre 1528 i 1782. Les originàries traces, d'estil gòtic, derivaren en un projecte renaixentista en els plànols del qual participaren Diego de Siloé i Andrés de Vandelvira. La catedral és una síntesi d'estils arquitectònics entre els quals preval el Renaixement sobre el primer Gòtic de l'antiga fàbrica i els elements barrocs afegits des de principis del segle XVIII.
(porta lateral d'accés a la nau)
La Catedral de l'Encarnació de Màlaga es començà a construir l'any 1528 sobre el solar de l'antiga mesquita aljama en el moment de la seva reconquesta pels Reis Catòlics, l'any 1487.
Sembla que el famós arquitecte Enrique Egas, vingut des de Toledo en companyia del mestre pedraire Pedro López, ja emet un primer informe l'any 1528 sobre les seves traces, tres anys després que el capítol decidís construir un nou temple, sent el mateix Pedro López, l'encarregat de dirigir les obres de la capçalera, dissenyada per un dels grans mestres de l'època, Diego de Siloé.
Només entrar uns primers passos dins el temple i situar-nos en mig del creuer,
ja quedem fortament impressionats...
La catedral, de planta rectangular, està composta per tres naus, sent la del centre de major amplària que les laterals i totes iguals en altura, 41,79 metres. Té capelles laterals a tot el perímetre de l'església, amb un creuer sensiblement ressaltat, deambulatori i absis poligonal.
Destaca la capella major, obra de Diego de Vergara
de 1541, semicircular, amb els seus murs esquinçats per altes finestres
superposades entre columnes corínties estriades i coberta amb una bella
volta de creueria.
La catedral, de planta rectangular, està composta per tres naus, sent la del centre de major amplària que les laterals i totes iguals en altura, 41,79 metres. Té capelles laterals a tot el perímetre de l'església, amb un creuer sensiblement ressaltat, deambulatori i absis poligonal.
La resta de l'interior es cobreix per espectaculars voltes bufades,
decorades amb grutescos i palmes, on amb mestria es munten nous pilars
sobre els ja existents en el centre del temple per a guanyar altura,
deixant enrere definitivament el tradicional esglaonament gòtic de les
tres naus.
Seguim circulant per l'interior de la enorme planta de la catedral per contemplar altres aspectes d'aquest monument tant espectacular
Aquí el cor central emmarcat amb els dos grans orgues a banda i banda
Aquí cal fer menció de la magnífica obra en fustes nobles del cadirat del cor, autèntica obra d'art...
Després d'un període de paralització de les obres, el prelat Diego Martínez de Zarzosa (1656-58) donà mil ducats per a reiniciar les gestions i concloure així la imatgeria del cor. Al juliol de 1658 el capítol adjudicà definitivament l'acabament del cadirat del cor a l'artista de granada Pedro de Mena y Medrano,
que realitzà la part escultòrica més espectacular del conjunt
catedralici.
El cadirat del cor de la Catedral de Màlaga es presenta amb una traça
rectangular, disposada en tres nivells, els dos primers destinats als
seients i el darrer cos d'àtic, tot això presidit pel setial episcopal,
precedit d'escalinata i baranes protectores.
L'obra de Pedro de Mena
reflecteix la ràpida evolució d'aquest respecte a la seva etapa
anterior fortament influenciada pel seu mestre, el granadí Alonso Cano,
realitzant obres marcades per una gran serenitat i distinció caracteritzades per un modelat suau i preciosista.
Totes les escultures estan realitzades en fustes nobles, caoba, cedre i "granadillo", sobre un fons pla emmarcats per pilastres i arcs de mig punt.
Hem de destacar la representació de Sant Joan de Déu,
que ocupa el setial número dos, sent aquesta obra un magnífic estudi del
natural, dotat d'una gran expressivitat gestual. Així mateix, són d'un
valor artístic excepcional la figura de Sant Tomàs de Villanueva del setial número sis, la representació de Sant Jeroni Penitent del número quinze i la Mare de Déu amb el Nin del setial episcopal, obres de Luis Ortiz de Vargas.
* *
Just a darrera la paret del cor trobem aquesta altra obra d'art,
"La Pietat" dels germans Pissani.
Continuarem la visita comentant alguns de les capelles més interessants de les que trobem tot al voltant de la nau principal.
En primer lloc veiem la Capella del Cristo de las Victòrias
En su calle central destaca el Cristo de la Victoria, del siglo XVII, obra de Alonso de Mena. A sus pies una dolorosa de medio cuerpo que formó grupo con el crucificado que hay en la capilla de San Sebastián. Está considerada como una de las mejores dolorosas creadas por Pedro de Mena dentro del modelo de la contemplación.
En las
hornacinas de sus cuatro calles laterales se emplazan los cuatro
evangelistas con sus respectivos símbolos.
* *
Seguidament ens arribem fins a una altra de les capelles interessants,
la Capella de la Virgen de los Reyes.
En la parte izquierda puede
observar el retablo de la titular, diseñado por el autor madrileño Juan
Niño de Guevara y atribuido a Pedro de Mena. Según la tradición, esta
Virgen gótica del siglo XV fue regalada por la Reina Isabel tras la toma
de la ciudad en 1487. En un primer momento lució en el Altar Mayor y,
posteriormente, en el siglo XVII, los racioneros de la Catedral la
emplazaron en esta capilla dedicada a su nombre como acción de gracias a
la erradicación de la epidemia de la peste presente en la ciudad.
* *
Acabarem el recorregut de les capelles visitant la principal, situada just al darrera de l'absis de l'altar major, la Capella de l'Encarnació.
Aquesta capella està dedicada a l'advocació de la Catedral: l'Encarnació.
El origen de esta capilla está en el obispo Fray
Bernardo Manrique, principal promotor de las obras de la Catedral en el
siglo XVI, quien reservó este espacio para su enterramiento. Poco tiempo
después, el obispo Francisco Pacheco fue el encargado de embellecer la
capilla y para ello encargó su retablo principal al escultor Juan
Bautista Vázquez y su decoración pictórica al pintor italiano César
Arbasia.
En el siglo XVIII, el obispo José Molina Lario
también reformó la capilla, cambiando su viejo retablo y eligiéndola
como lugar de enterramiento El estilo del retablo es clasicista y su
estructura se divide en tres calles divididas por columnas corintias
lisas que sostienen un entablamento partido. En la calle central, dentro
de un vano, aparece un grupo escultórico de mármol de la Anunciación.
En las calles laterales se ubican las imágenes de los patronos de la
ciudad, San Ciriaco y Santa Paula acompañados de unos ángeles que portan
sus atributos.
(detall de l'ull de Déu, dalt de tot del retaule)
El mausoleo que habita el flanco izquierdo es el
perteneciente al primer obispo que se ocupó de la composición de la
capilla, Fray Bernardo Manrique. Se trata de la única pieza original que
se conserva de la primitiva capilla.
* *
Acabat el recorregut de les capelles, fem un últim cop d'ull a l'altar major o principal
I també recollim de nou la imatge dels dos orgues esplèndids
Conclou així la nostra visita a l'interior d'aquesta sorprenent catedral de Màlaga, un autèntic monument ple d'art en tots els sentits.
* * *
Però el matí d'aquest darrer dia de l'any encara donava per més, i seguidament ens vam traslladar fins al Museu Picasso.
Situat en el Palau d'estil renaixentista de Buenavista, del segle XVI.
Evidentment que dins les sales està prohibit fer fotografies de les obres, però a través d'internet podeu admirar algunes d'elles com ara ho faig jo mateix...
(les Tres gràcies, de l'any 1923)
(nen amb una pala, de l'any 1971)
(Jacq ueline asseguda, París 1954)
(aquesta darrera l'he feta jo mateix extreta del folletó-guia del Museu)
(aquesta darrera l'he feta jo mateix extreta del folletó-guia del Museu)
* * *
Val la pena la visita, us la recomano, trobareu moltes obres inèdites i fins i tot alguna encara pendent de catalogar..!!
En sortir del museu Picasso, encara tenim temps de contemplar
l'Alcassaba i el teatre romà.
Després d'aquest matí un xic maratonià, tocava reposar forces, dinar i descansar una mica.
* *
Ens quedaven encara unes hores lliures de la tarda del darrer dia de l'any, abans d'anar a celebrar el típic sopar de Cap d'any "réveillon", al mateix hotel Eurostars on érem allotjats.
(la façana de l'hotel és una obra de Mariscal)
A uns 100 metres de l'hotel teníem aquesta moderna estació de l'AVE que és a més un gran centre comercial.
I no gaire lluny d'aquí, a la plaça de la solidaritat, visitem un altre centre comercial proper
* *
Ens quedaven encara unes hores lliures de la tarda del darrer dia de l'any, abans d'anar a celebrar el típic sopar de Cap d'any "réveillon", al mateix hotel Eurostars on érem allotjats.
El Centre comercial Larios
* * *
Estem a punt d'anar a celebrar el sopar de Cap d'Any 2020, i cal empolainar-se una mica per celebrar la festa amb alegria i bona companyia...
FELIÇ ANY NOU 2020...!!!
* * *
Demà, primer dia de l'any nou, tindrem un matí lliure i a la tarda farem alguna visita interessant.
Però això, com sempre, ho veurem en el proper capítol d'aquesta crònica.
- La crònica continua aquí...(05)
1 comentari:
Set-cents anys d'hispano-musulmans són molts anys i potser encara han quedat pocs testimonis d'aquests segles. No?
Publica un comentari a l'entrada