- La història comença aquí...
La segona part del dia, encara som a 1 d'agost, la vam invertir en la visita a la ciutat de Vladímir, però fou tant ràpida que gairebé no ens n'adonem. Però val la pena detallar una mica el conjunt de meravelles que vam veure concentrades en tant poc temps.
De Súzdal a Vladímir hi ha 32 kms., i de Vladímir a Moscou 184 kms.
La ciutat de Vladímir va ser fundada per Vladímir Monomaco, gran príncep de Kiev, a la que va donar el seu nom. El nét de Vladimir, Andreij Bogol'ubski va aconseguir sotmetre a la noblesa i enfortir l'Estat. En 1157 va traslladar la capital a Vladímir. Amb anterioritat la capital havia passat de Kiev a Rostov i més tard a Súzdal.
El 1174 Andreij fou assassinat per una conspiració dels boiards. El va succeir el seu germà Vsevolod III, i la seva època va marcar el màxim esplendor de la ciutat. Però, com va passar en la majoria de ciutats d'aquesta zona, el 1238 es va veure bruscament interromput per la invasió dels tàrtars de l'Horda d'or. Malgrat la dominació mongol, Vladímir continuà essent la capital del país.
Des de finals del s. XIII i principis del s. XIV era la seu del metropolita rus i els grans prínceps continuaven coronant-se a la Catedral de l'Assumpció, que visitarem.
La ciutat va perdre importància al s. XVI quan s'inicià l'ascens de Moscou.
* *
En arribar a Vladímir, encara dins de l'autocar, vam passar per davant del primer monument important de la ciutat, la Porta d'Or, que no vaig poder retratar amb condicions, per això he manllevat una foto d'un amic blocaire per il·lustrar aquest comentari...
(del blog de Miguel Zulaica "El cobijo de mis recuerdos")
Aquesta porta fou construïda en 1158-1164 com a part del sistema de "triple defensa" de la ciutat, ja que no solament el Kremlin, sinó tota la ciutat va quedar rodejada per una poderosa muralla. Les fulles de les portes estaven originàriament recobertes de làmines de coure daurat d'on es deriva el seu nom de la Porta d'or.
En el passat tenia una doble funció, de bastió fortificat contra les invasions i també d'arc triomfal.
Per sota d'ella van passar en 1242 les tropes enviades per derrotar als Cavallers Teutons en l'anomenada "batalla del llac gelat" (Cudskoe). I en 1380, a través d'ella van fer la seva entrada triomfal les tropes victorioses que retornaven de la batalla de Kulikovo
Des d'aquest mateix indret de la Porta d'or, surt el carrer principal de Vladímir, la Bol'saja Moskovskaja. Aquest carrer condueix a la plaça central on es troba el complex museístic de la ciutat i les dues antigues esglésies de la Dormició i de Sant Demetri.
També al centre de la plaça hi ha un monumet de l'època soviètica commemoratiu del 850è. aniversari de la fundació de la ciutat.
Hi són representades les tres glòries de la ciutat: un artista, un príncep i un obrer.
* *
Anem, doncs, primer a conèixer la Catedral de la Dormició,
és l'església principal de l'antiga Vladímir.
és l'església principal de l'antiga Vladímir.
Es va construir en tant sols dos anys (1157-1160) amb la intenció de superar en esplendor a la catedral de Santa Sofia de Kiev.
La catedral va patir considerables danys en 1185 a conseqüència d'un incendi, i en la reconstrucció es van afegir quatre cúpules angulars. L'exterior de pedra blanca és auster i senzill, amb petits elements decoratius.
L'interior de la Catedral és una amalgama de rococó, i entremig del qual surgeix inesperadament el fresc sublim del "Judici final", d'Andrei Rubliov
Va ser pintat pel mestre durant l'estiu de 1408, amb l'ajuda de Danilo Cernij. Tots dos comparteixen la glòria de ser els més grans iconògrafs russos.
Es tracta d'una obra profundament innovadora de l'art rus antic, degut a la humanitat i al sentiment de pau universal en el que s'inspira.
Es tracta d'una obra profundament innovadora de l'art rus antic, degut a la humanitat i al sentiment de pau universal en el que s'inspira.
Gràcies a internet he pogut aconseguir alguna mostra d'aquesta interessant obra que gairebé no poguérem apreciar per la foscor de l'indret i la poca il·luminació, i que ara podem contemplar aquí...
Jesucrist,
i la Mare de Déu amb els àngels
Jacob, Abraham,
i Isaac,
al paradís.
Àngels i Apòstols
Una simbologia, i el profeta Isaïes
A l'Iconòstasi daurat, també s'incloïen algunes icones del mateix Rubliov, que foren traslladades totes a la Galeria Tetriakov de Moscou, junt amb la valuosa i tant venerada Verge de Vladimir, una de les seves obres mestres, de gran devoció a tota Rússia, i que vull tornar a recordar aquí...
També podem recordar alguna de les belles icones fetes per Rubliov, com aquestes altres:
El Salvador,
en la seva Glòria
o aquesta de l'Arcàngel Sant Miquel,
o també aquesta altra de l'apòstol Pau,
i tantes i tantes altres que no acabaríem mai, sense oblidar-nos d'una de les més famoses, la de la celebèrrima icona de "La Trinitat" que és l'obra més famosa de Rubliov, pintada probablement entre 1422 y 1428 per a la catedral del Monestir de la Trinitat i Sant Sergi.
(com ja vaig comentar en el primer post de la ruta de l'Anell d'or, el 06).
Rubliov va representar a tres àngels que, segons el relat bíblic, fou la forma que va prendre Déu per aparèixer davant Abraham y Sara a Mambré.
La tornem a recordar i reproduir aquí...
Però encara no havíem vist l'aspecte exterior de la Catedral, que és aquest,
i aquí el seu esbelt campanar
la Catedral de San Demetri, del 1194-1197.
Tot seguit, travessant un parc, ens vam dirigir cap a l'autocar que ens portaria
que havíem començat tres dies abans.
* * *
Per acabar de completar la informació d'aquesta interessant ruta, i per si algú que em llegeix hi pot estar interessat a fer-la, adjunto un petit plànol de la localització de les ciutats medievals que hem visitat i que componen aquest Anell d'Or.
Anem finalment a dinar aquí, són gairebé les quatre de la tarda,
La atapeïda jornada del matí i el fet de dinar tant tard, va fer que agafèssim l'autocar amb destí a Moscou amb moltes ganes de descansar i fer una bona migdiada.
Mig endormiscat, però amb un ull mig obert, vaig anar constatant per on passàvem i quin tipus de carretera estàvem utilitzant.
Els primers kilòmetres eren d'una carretera de dos carrils, anada i tornada. La gent circula a unes velocitats força considerables, a més en tots els trajectes que vam fer per carretera, no hem vist ni un sol senyal de limitació de velocitat, ni cap policia de carreteres, ni res que se li assemblés...
Una altra cosa que em feia esgarrifar era veure sovint avançaments que feien els cotxes potents de gamma alta, que sorprenentment molts del russos tenen, per la vorera d'emergència (o arcén), que sovint era mig d'asfalt i mig de terra, i aixecaven unes polsegueres increïbles, i s'incorporaven altre vegada al carril lent, el dret, tallant a la brava al cotxe que havien avançat... Em va donar la impressió una mica de la ciutat sense llei. Campi-qui-pugui i la llei del més fort.
Això m'impedia de tancar els ulls, era un espectacle força al·lucinant.
I com era de preveure, al cap d'uns kilòmetres aturada general per un accident. Un cotxe va sortir de la carretera i va quedar mig travessat... no m'estranya vaig pensar, ha trobat una vorera boteruda i ha saltat...
Sort que durant molts kilòmetres els vorals de la carretera són plens de boscos de bedolls, i això amoroseix el paissatge i la monotonia del trajecte i de l'espectacle motoritzat.
Però la cosa va anar en augment a mesura que ens acostàvem a la capital Moscou.
La carretera va millorar una mica en quant a infraestructura, és a dir, era una mena d'autovia, dos carrils per banda, algun cop tres, però pocs, i amb cap separació mitgera. Però amb les variants següents: semàfors, possibilitat de girar a l'esquerra, per tant de sobte el carril esquerra, el d'avançar, quedava embotellat per uns quants que volien girar a l'esquerra, però com que la circulació en sentit contrari, i en tots dos sentitts, era intensíssima i no hi ha semàfors, doncs s'ha d'anar ficant el morro del cotxe envaint el carril de l'altre sentit, fins que el més fort guanya o el més dèbil cedeix... Quan finalment els que volien girar ho aconseguien, aleshores quedava tallat el trànsit en el sentit contrari i es formava un gran embús que durava uns quants kilòmetres.
Amb tot això, molt camionatge, molta velocitat, i molts avançaments irregulars, en especial per la vorera o per allà on es pot. Un autèntic caos...
Davant d'això vam lloar i agrair al nostre xofer que ens va portar sans i estalvis por tot aquest circuit, i sobre tot per aquesta carretera infernal, fins arribar al centre de Moscou. Tots vam respirar alleujats, almenys jo ho vaig fer, i penso que la majoria dels que conduïm.
Es aquest que us acabo de descriure, un altre dels aspectes en que aquest país és força peculiar i caòtic, a part del ja conegut de les corrupteles i els suborns, tal com ens explicava la guia pel camí. Sembla que fins i tot hi ha establert com uns barems de què costen els suborns, ja sigui per obtenir un permís, una llicència, per obtenir uns serveis ràpids en sanitat o per altres coses semblants.
Etc. etc. etc. és Rússia companys...!!
* * *
Espero no haver-vos deprimit gaire amb aquest colofó que he afegit al bonic dia que havíem passat al matí a Súzdal i al migdia-tarda a Vladímir.
Demà serà un dia de transició. Matí lliure a Moscou fins a l'hora d'anar a agafar el tren cap a Sant Petersburg. Però això, com és habitual, ho veurem en el proper post...
- La crònica del viatge continua aquí... (12)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada