El baptisme de l'AVE

Ahir vam fer el nostre "baptisme" de l'AVE.


A les 7 del matí sortíem de l'estació de Barcelona Sants, per dirigir-nos a passar el dia de Sant Isidre a Madrid.

Feia molts dies que havíem agafat els bitllets barats per anar a Madrid per veure algunes exposicions interessants, i va coincidir que el dia que vam triar, ahir 15 de maig, era ni més ni menys que Sant Isidre, la festa major de Madrid. Això va ser un plus de folklore i d’interès afegit a la nostra visita a Madrid, i al final ja en parlaré.

L’AVE realment és una infraestructura que fa goig. Ha trigat més del que s’esperava en arribar a Barcelona, però ara ja la tenim i cal gaudir d’ella. Fa impressió la suavitat amb que accelera i quan no te n’adones ja supera els 200 km per hora, i un cop ha sortit de l’àrea metropolitana ja de seguida s’enfila cap als 300 km hora. No els manté tot el viatge, però sempre va entre 260 – 300 km hora.

Veus el paisatge passar com si fos una pel·lícula.

Al cap de 1h.20m. ja èrem a Saragossa, i a les 9:55h., ja èrem a la Puerta de Atocha, al centre de Madrid.

Després de prendre un cafè amb llet i uns xurros típics, ja ens vam dirigir cap al nostre primer objectiu, la galeria Museu Thyssen-Bornemisza on s’exposava la mostra de “Modigliani y su tiempo”, teníem entrada per les 11 hores. Molt interessant, molt instructiva. Aquells retrats tant especials,

i aquells nus femenins tant agosarats.

En sortir, al cap d’una hora, ens vam dirigir cap al Museo del Prado per visitar l’exposició temporal de “Goya en tiempos de guerra”.

Molt extensa, molta gent, com sempre al Prado, i amb dues peces restaurades de gran format extraordinàries, els fusilaments i la rebelió del 2 de maig, que impressionen de veritat.

A continuació vam visitar el nou complex d’ampliació de los Jerónimos, obra de Rafael Moneo,

una obra esplèndida, i molt en especial el claustre reconstruit pedra a pedra.

Vam sortir del Prado amb amenaça de pluja i tot passejant per la Carrera de San Jerónimo ens vam arribar fins a la Puerta del Sol, i en una tasca propera, a prop de la famosa “La Fontana de Oro” , vam dinar un menú força acceptable.

Un cop dinats vam anar fins a la Fundación Caja Madrid, a la Plaza San Martín, on vam veure la segona part de l'exposició sobre Modigliani, unes 60 obres més.

Després ens vam traslladar fins a la plaça Major a prendre un cafè, i allà va començar l’espectacle apoteòsic de la desfilada de “chulaponas” i “chulapones” amb la seva típica indumentària de vestits llargs, mantons de Manila, i clavells al cap, les dones,

i també algunes amb indumentària de “goyescas”,

i ells, els homes, amb l’armilla, la chaquetilla i la gorra de pota de gall blanca i negre ribetejada.

Tots ells la mar de cofois i passejant amunt i avall per la plaça.

Aquí en teniu una bona mostra en les fotos que adjunto.

La veritat és que la nostra impressió va ser una mica la d’assistir a un espectacle una mica esperpèntic, una mica carnavalesc, ens va recordar força la imatge de l’Espanya “castiza” d’altres temps que crèiem molt oblidats, i tot això acompanyat de les moltes corrides de toros de les que t’oferien fins i tot entrades pel carrer, etc. etc.

No em puc ni imaginar què ens dirien als catalans si el dia de la Mercè sortíssim tots al carrer a passejar vestits de catalanets i catalanetes, amb barretines, faixes, i mitenes...

En fi, cada terra fa sa guerra i té les seves tradicions i les seves dèries, però l’experiència d’ahir va ser si més no, xocant…

* * *

Encara ens quedava per descobrir un parell d’exposicions interessants que hi ha actualment a la novissima seu de “Caixa Forum” de Madrid, per cert, un edifici industrial recuperat amb molt d’encert que ens va agradar molt.

La primera exposició és de pintura italiana “El pa dels àngels” i són obres de la Galleria dels Uffizi de Florència, amb obres que van des de Botticcelli a Luca Giordano. Reuneix 45 obres mestres realitzades entre els segles XV a XVII.

La segona sobre modernisme dedicada a l’obra de Alphonse Mucha (1860-1939), titolada “Seducción, modernidad y utopía”. Aquesta va resultar especialment interessant per la gran quantitat d’obra exposada i per la seva bellesa. És la primera gran exposició dedicada a aquest artista que es fa a Espanya.

En sortir ja camí de l’estació per tornar a agafar l’Ave, encara vam anar a veure la super moderna nova ampliació del Centre d’art Reina Sofia que ha fet l’arquitecte Jean Nouvel, realment espectacular.

I amb aquesta darrera visita i amb els peus fets pols,
vam donar per acabada la nostra breu estada a Madrid.

L’Ave de retorn a Barcelona va sortir puntualment a les 20:30 hores

i amb dues parades a Saragossa i al Camp de Tarragona, ens va deixar a Barcelona-Sants a 2/4 de 12 de la nit, fins i tot 10 minuts abans de l’hora prevista d’arribada. Si la cosa no es deteriora i continua funcionant, l’Ave crec que és el transport del futur, ràpid, còmode, i silenciós (encara que sempre dependrà dels companys de viatge, és clar, de tornada mig viatge vam haver de soportar les marraneries d’una criatura petita i la seva tia que cridava com una peixatera).

I una crítica... els lavabos fan molta pudor de pixum...!!! S’ha de trobar una solució perquè és força desagradable. Aquest aspecte fa que no li poguem donar un 10 de nota...

El President Montilla s'ha destapat...

Aquesta vegada si, cal reconèixer que el president Montilla s'ha destapat i en el seu article titulat "Falso dilema" publicat el passat dia 10 a El País, (vegeu l'article aquí...) ha posat els punts sobre les is.... Cal reconèixer que el seu article i els seus arguments són clars i contundents. Per una vegada cal reconèixer que ho ha fet bé.

Cap on va Catalunya?...

Catalunya va cap a mal borràs...

Això ho dic jo, i la periodista Patrícia Gabancho em dona la raó.
LLegiu l'interessant article que a l'AVUI d'avui, 6 de maig, publica aquesta periodista. No te desperdici.

Només transcriuré un paràgraf molt contundent, però us recomano que llegiu l'article sencer.

<Catalunya és una nosa que cal desactivar, desfer, esborrar. I d'això s'ocupen. El projecte espanyol és la reconstrucció d'un Estat centralitzat i fort, amb una gran capital que concentra el poder polític, econòmic, financer, logístic i cultural. Això és Madrid. El traçat decimonònic del TGV, que restableix el centre geogràfic com el punt zero de les operacions dins del mercat espanyol, n'és el paradigma. Darrere la gent, hi aniran les empreses: es tracta d'això. Aquest centre polític redistribueix la riquesa i el joc. Quan Barcelona clama per les seves infraestructures, des de Madrid contesten que s'ha de comparar només amb les altres capitals de província. Tampoc no es pot reclamar cap bilateralitat en el finançament: quan Andalusia clama que "la solidaritat no es toca", reafirma el projecte espanyol. Catalunya produeix, Madrid reparteix. Cap espanyol discuteix les milionàries inversions ministerials a Madrid i tothom es malfia dels euros que de tant en tant cauen a Barcelona. No és només anticatalanisme atàvic: és projecte d'Estat, una capital i una perifèria uniforme.>

<Molts catalans se senten políticament orfes, no saben cap a on mirar. Fa molts anys que Catalunya és un país sense classe dirigent, i cap sector social és avui capaç de fornir aquest lideratge, no pas perquè no hi sigui la inquietud, sinó perquè no hi és l'aglutinador. I per això la independència, segurament l'única sortida viable, és encara molt més una paraula màgica que no pas un projecte responsable.>

A l’Alt Berguedà, a la recerca del trencapinyes

Divendres passat vam decidir sortir a la muntanya per fer la ruta del trencapinyes. Una ruta que va recomanar el diari AVUI en un dels seus suplements dels divendres. Es una ruta que se situa en la part alta del Parc natural del Cadi-Moixeró.

Sortim d’horeta de Barcelona per l’eix del Llobregat, que ara ja trobem totalment acabat, i sense gaire trànsit arribem a Guardiola de Berguedà cap a quarts de deu on parem per esmorzar. Quina delícia poder menjar una bona llesca de pa de pagès amb tomàquet i llonganissa en un bar del poble on regna una tranquil·litat envejable...

Un cop esmorzats enfilem la carretera que puja cap al Coll de Pal, i un kilòmetre abans d’arribar al Xalet-refugi, en un revolt hi ha un petit aparcament on podem deixar el cotxe i on hi ha un gran rètol que anuncia la ruta i les característiques de l’ocell que anem a cercar.

La ruta circular és senzilla, no gaire llarga, amb un desnivell suau, uns cent metres de pujada i de baixada, però transcorre per uns paratges magnífics,

especialment la baixada es fa per uns prats suaus plens de gencianes, encara ara estaven una mica endarrerits, però ja apuntaven centenars d’aquesta flor força difícil de trobar en altres indrets pirinencs.

La vista des d’aquest lloc és també excel·lent, veiem tot un cercle de muntanyes conegudes, la serra d’en Cija, el Pedraforca,

la Serra del Cadí, les roques altes del Moixeró,

i els contraforts sud de la Tossa d’Alp o Pedró de les Quatre Batlles.

La passejada fou força gratificant, però més curta del que prevèiem, l'ocell també es va fer pregar, ja que vam sentir molts cants d'ocells i algun vol ràpid, però poder observar aquest ocell característic de la zona deu ser feina molt difícil... per tant, com que encara era d’hora, vam decidir anar a dinar cap al cantó del Pedraforca.

Ens vam dirigir cap a Saldes i a mig camí, trencàrem cap a Vallcebre, on vam dinar en un pic-nic solitari i fresquet.

Després de dinar ens vam arribar fins a l’Hostal del Pedraforca a prendre un cafè des d’on es gaudeix d’una impressionant panoràmica del massís del Pedraforca.

Per acabar la ruta ens vam enfilar fins al mirador de la vall del Gresolet que hi ha al peu del refugi Lluís Estasen, des d’on es domina tota la profunda vall que hi ha al peu d’aquest imponent massís.

Un cop fetes les fotos, carretera i manta i cap a caseta. En total, la ruta va representar 330 kms. de carreteres, una horeta i mitja de caminar i 45 fotografies digitals.

La natura en aquesta època està exuberant, els arbres treuen els seus brots més tendres, les flors comencen a despuntar i a voler omplir els prats, i la neu es resisteix a marxar del cim de les muntanyes.

Tot plegat una delícia i un goig pels sentits.

* * *

Sóc un amant dels gats...

Ahir vaig estrenar al meu bloc la introducció d'un nou element, un recull de fotografies de l'Antàrtida que es visualitzen a través del programa "slideshare". En donar-me d'alta en aquesta web he trobat molt material interessant i entre aquest material, una sèrie de fotos de gats que no he pogut resistir l'impuls de penjar-la aquí...

Tots els qui em coneixen ja saben que m'agraden els gats i que hem tingut una gateta a casa, la Mixa, durant 18 anys. Des de petit sempre havia jugat amb gats, he fet col·lecció de gats de ceràmica i de tota mena, fins i tot tinc àlbums de segells de gats exclusivament. Per això no és extrany que en veure aquest recull m'hagi agradat i vulgui compartir-lo amb vosaltres.

| View | Upload your own

L'Antàrtida i el canvi climàtic

L'apasionant món dels Blogs té sorpreses contínues.
Avui mateix he trobat en un blog amic dels que llegeixo sovint, el de "UnJubilado" de l'Emilio Gil de Saragossa, aquest magnífic recull de fotos sobre l'Antàrtida que podem veure aquí sota. De fet és com un petit documental que ens parla de les característiques i la fragilitat d'aquest indret únic del nostre planeta.

M'he animat a posar-ho al meu bloc per tal que tothom en pugui gaudir ja que les diapositives són realment meravelloses.
Es por descarregar també en format PPS i vistes a tota pantalla les imatges encara són més espectaculars.

| View | Upload your own

* * *
Si algú està interessat a tenir-lo en format .pps m'ho dieu i us el faré arrivar.

Un nou concert molt especial a Piera - (Anoia)

Ja vaig comentar fa uns mesos d'on venia i on va començar la meva afició per cantar en una coral (vegeu aquí). Ahir, però, vaig fer el meu debut en un concert en una altra coral, la Coral Espígol, a la que m'he integrat des de fa mig any aproximadament.

Aquesta Coral va néixer l'octubre de 1979 i ha estat dirigida sempre des de la seva fundació per en Quim Mañós. El primer concert el va oferir el 17 de maig de 1980, i l'any 2005 es va celebrar el seu 25è aniversari. És doncs una coral amb un llarg historial i un fort bagatge musical a la que m'he pogut afegir en primer lloc pel fet de conèixer a fons el seu director, en Quim, que durant molts anys el vaig tenir també com a director de l'altre coral on fa més anys que hi canto, el Cor Drassanes. I en segon lloc per ser una coral ubicada i integrada a Gràcia, el meu barri. La coral té una dimensió força important on cada corda compta amb uns 8/12 membres, i en el meu cas, que canto en la corda dels baixos, fa que m'hi senti molt ben acompanyat, a més els baixos tenen unes meus maques i profundes que a mi m'ajuden i em donen molta seguretat a l'hora d'interpretar el repertori.

* * *

El concert d'ahir era la tercera vegada que la coral el representava, i es tracta d'un concert una mica especial, és un concert teatral, mig teatre, mig concert. Es va representar a la sala de la Societat Foment de Piera, amb motiu de les Festes del Sant Crist, ja que van contractar la coral per que hi representessin aquesta obra.

Es tracta dels "Diàlegs entre Fauré i Saint-Saëns"

L'acció de l'obra se situa a Paris, l'any 1900. Els compositors Camille Saint-Saëns i el seu amic i deixeble Gabriel Fauré, dialoguen sobre la música de la segona meitat del s.XIX, de la qual ells en van ser testimonis i protagonistes.
A partir d'aquests diàlegs ficticis que hem imaginat entre els dos compositors francesos, es fa un repàs d'alguns dels principals representants dels diversos moviments musicals que omplen la segona meitat del s.XIX a Europa. D'aquesta manera els dos compositors aniran fent comentaris sobre la enorme influència exercida per Wagner o sobre com des de França i altres països europeus s'intenta que la tradicional hegemonia musical germànica tendeixi a repartir-se en una distribució geogràfica més ampla.
Mentrestant, entre conversa i conversa, el Cor va interpretant les evocacions dels protagonistes tot elaborant un mosaic heterogeni amb exemples de temes corals de tots els compositors esmentats.

(el caparró que surt per damunt la partitura del pianista és el meu)

Aquí sota trobareu el detall de tota l'obra i de les cançons interpretades...

Tal com podreu llegir en el programa, la idea original de l'espectacle i el guió són obra d'en
Quim Mañós i Balanzó,
i la Documentació i assessorament històric d'en Gustau Gallardo.

També l'obra comptà amb la col·laboració dels dos actors,
Oriol Carbonell i Antoni Escudero,
i també amb les magnífiques actuacions dels músics solistes, la veu de la soprano Olga Miracle, del pianista Alejandro Lidon, i del violoncel per Mabel Sánchez.

* * *
L'extens i exigent repertori vocal el vam acabar cantant amb entusiasme "El cant de la senyera"
que intento reproduir parcialment aquí sota per que tingueu un petit tast de la magnífica vetllada que vam viure ahir a Piera.

Ja ha arribat la Primavera...!!!

"Castells de frontera" - El Castell de Claramunt

Torna a anar de castells. Ens ha agafat fort això dels castells...!!!

Aprofitant que tenim anticicló i bon temps, hem decidit avui fer una escapada que feia molt de temps teníem ganes de fer. Anar a la Pobla de Claramunt i enfilar-nos per conèixer el seu magnífic Castell.

El límit entre el món islàmic i el cristià va avançar sobre el territori entre els segles X i XI. El castell de Claramunt és el més ben conservat dels anomenats "castells de frontera" del comtat de Barcelona.

Fa més de mil anys, la frontera entre àrabs i cristians, també coneguda amb el nom de "marca", va quedar establerta a Catalunya. Els castells dels comtats de la marca, nascuts per defensar dels sarraïns els habitants d'un territori, es van convertir, a mesura que el perill va recular, en la base del poder feudal, a través del qual els senyors van acabar per dominar la pagesia que havien defensat. El castell de Claramunt estava integrat en el comtat de Barcelona i va ser, ja a l'any 978, una avançada del temps de la Reconquesta.

Ens hem, acostat a peu fins aquesta fortalesa enlairada després d'una mitja horeta de pujada sostinguda. En arribar dalt et rep una muralla aixecada abans de l'any 1000 amb set torres defensives. Val pena observar els fragments d'opus spicatum, que són pedres col·locades al mur en forma d'espiga o d'espina de peix, característiques de l'època.

Un cop dins del recinte es pot gaudir del paisatge sobre la conca de l'Òdena i part de l'Anoia, especialment des de dalt de la torre de l'homenatge...


Els Claramunt van ser els senyors del castell entre el segle X i el principi del XIV. L'any 1306 els Claramunt van traspassar el seu senyoriu als Cardona i al segle XVII el castell es va convertir en centre comarcal del domini dels Cardona-Medinaceli damunt les terres de la Pobla i la Torre de Claramunt, Carme, Castellolí, Òdena, Orpí, Jorba, Santa Margarida de Montbui, Rubió i Vilanova del camí.
Els Cardona-Medinaceli, el van regentar fins al segle XIX.
L'any 1463, durant la guerra contra Joan II, la fortificació va patir una de les principals destruccions de la seva història, però els comtes de Cardona la van refer. També l'any 1714 el castell va ser víctima d'una nova destrossa, aquesta vegada a mans de les tropes de Felip Vè.


El 1913 la fortificació va ser adquirida per Enriqueta Miquel i Mas i el 1974 el castell de Claramunt va passar a ser propietat de l'Estat espanyol, que finalment l'any 1981 el va transferir a la Generalitat de Catalunya que va procedir a la seva restauració i és la imatge que té actualment.

Hi podreu veure algunes estances restaurades del castell, les restes de l'església romànica de Santa Maria, que fou enderrocada el 1714. Es conserva la planta basilical de tres naus, la capçalera romànica amb decoració llombarda i la capella gòtica de Santa Margarida, construïda l'any 1303, de planta rectangular i volta lleugerament apuntada,

i també podeu veure un bon audiovisual que explica la història i característiques principals de l'indret.

* * *

Després d'aquesta agradable visita, hem baixat al poble i hem dinat a l'Hostal Robert, que us el recomanem.