Cases singulars. Espais amb ànima... que expliquen històries

 

La Casa Rocamora és un palauet d’estil isabelí on hi va viure el col·leccionista i mecenes Manuel Rocamora (1892-1976) 

La casa conserva el mobiliari original i les seves col·leccions: de pintura, escultura, mascarons de proa, ceràmica, reclams publicitaris...

Cases Singulars organitzem visites els dijous i dissabtes 

Aquest matí ens hi hem arribat per conèixer-la..!!

Cases Singulars és un projecte que vol explicar la història del nostre país a través de les cases dels protagonistes d’aquesta història. I a través d’aquestes cases coneixerem com era la societat, com vivien, al fet que es dedicaven els seus propietaris, qui les va construir, que van representar aquestes cases en el context urbà de la ciutat… I amb les petites històries d’aquestes cases anirem construint la història d’un període transcendental en la història del nostre país, moment de gran transformació del país. Història que va començar en el temps de la Revolució Francesa i que es caracteritza pel canvi social d’un món rural i agrari en un món urbà i industrial, amb les convulsions socials que aquest canvi va generar i que ens explica d’on venim per projectar-nos en el futur.

Us ofereixo a continuació algunes imatges de les col·leccions diverses que conté aquesta casa Rocamora, realment soprenents...

Manuel Rocamora i Vidal, va nèixer el 2 d’abril de 1892 en el si d’una família de quatre germans. Va estudiar Belles Arts a l’escola de la Llotja de Barcelona sota la direcció del professor i pintor Fèlix Mestres. Va practicar tots els estils de pintura, però sobretot la natura morta i el paisatge.

Manuel Rocamora sortia sovint a pintar al jardí, que arribava fins al carrer Pàdua. Durant l'època de l'alcalde Porcioles, Rocamora va donar part del jardí per a poder construir la Ronda General Mitre, perdent així un dels accessos.

La residència de Manuel Rocamora va ser un palauet isabelí datat a la segona meitat del segle XIX i situat al barri barceloní del Putxet. Va comprar la residència a dues senyores i pràcticament no va fer cap reforma. Vivia sol, encara que acompanyat per una cuinera, un xofer, un jardiner i una minyona.

Anava assíduament al Gran Teatre del Liceu, i es va envoltar al llarg de la seva vida de personatges del món intel.lectual, social i cultural del país. Va ser guardonat amb la Medalla d’Or de la Ciutat en reconeixement a la seva trajectòria, i també amb la Medalla del Mèrit Cultural. Va ser soci fundador dels Amics del Carrer Montcada que van ajudar a rehabilitar els seus palaus, i dels Amics dels Museus de Catalunya que van ajudar a la formació dels museus catalans.

Des de molt jove es va aficionar pel col·leccionisme, iniciant-se amb la ceràmica. El fet que la seva mare guardés una peça d’indumentària de cada temporada va facilitar que la seva passió es centrés en el col·leccionisme d’indumentària. 

Va reunir més de 4.000 peces d’indumentària entre vestits, sabates, mitges, guants… que va acabar donant a la ciutat de Barcelona creant així el Museu d’Indumentària Col·lecció Rocamora, ubicat al Palau del Marquès de Llió del carrer Montcada.  Va viatjar per Espanya, Europa i part d’Amèrica comprant peces a col·leccionistes privats, antiquaris i subhastes.

Manuel Rocamora pertanyia a una família de l’alta burgesia catalana. El seu pare, Marcos Rocamora, va heretar la indústria familiar de producció d’espelmes de sèu i sabons, d’on va sorgir la fortuna familiar. la seva mare, Ana Vidal, el va introduir en el món de l’art i el col·leccionisme, fent que l’acompanyés als museus, guardant una peça de la seva indumentària de cada temporada, o sufragant les excavacions arqueològiques de Sitges i Eivissa. La família era assídua al Gran Teatre del Liceu, i estiuejaven a Calella de Palafrugell i Begur.

La indústria familiar es deia Rocamora i Cia, i deu el seu creixement al comerç amb les colònies espanyoles de Cuba i Puerto Rico. va ser fundada com a tal per Marcos Rocamora al 1845. A finals del segle XIX, Barcelona es converteix com el gran centre saboner espanyol, i tot això es deu a una sola empresa, la dels Rocamora. Les ventes de sabó de tot l’estat espanyol les realitza principalment la indústria Rocamora. El seu creixement està íntimament lligat al comerç amb les colònies, per aquesta raó la pèrdua del comerç colonial va suposar la fallida de l’empresa. El gran creixement va portar als Rocamora a construir una fàbrica al 1869 a Sant Martí de Provençals, amb l’objectiu de produir a gran escala. La fàbrica tancarà les seves portes el 1956.

Dedicava gran part del seu temps a llegir i escriure. A la biblioteca es conserva una important col.lecció de llibres de moda i volums de legislació espanyola relatives a vestits i teixits. També es pot veure el mòbil original fet per Pablo Picasso per la taverna dels ``4 Gats``.

 

 

 

 

 

 

Al saló, Manuel Rocamora rebia les visites. Tenia una visita a diari, i sempre vinculada al món cultural i intel·lectual que li fascinava. Actualment es manté pràcticament igual que com el tenia en vida. Podem veure part de la seva col.lecció de mascarons de proa, i obres de Modest Urgell, Ramon Martí Alsina...

 

 

 

 

 

 

 

 

A la dècada dels 90 del segle XIX s’inicia un moviment renovador i modern que irromp amb força als ambients barcelonins, és el Modernisme. Els artistes capdavanters seran Ramón Casas (1866-1932) i Santiago Rusiñol (1861-1931). Havien estat a París i havien fet les seves primeres obres. 

  

Quan Casas torna a Barcelona la seva creativitat pictòrica anirà més enllà, destacant també la seva faceta d’il·lustrador, cartellista i dibuixant. Amb Miquel Utrillo i Santiago Rusiñol destacarà com un animador de la vida cultural catalana, finançant així l’obertura de “Els 4 Gats” (1897) regit per Pere Romeu, o creant el 1898 la revista modernista “Pel i Ploma”, on donarà sortida a la seva obra de dibuixant.

(Picasso amb Ramon Casas i Utrillo o Rusiñol)

 

 

 

Alguns dibuixos originals de Ramon Casas

 

 

 

 

 

  

 

 

(dibuixos original d'Opisso)  i també (una col·laboració de Picasso)

(Manuel Rocamora, dibuixat per Ramon Casas)

La seva afició a col·leccionar coses diverses el portà a recollir objectes tant originals com aquests

I també acumulà una gran varietat de figures d'autòmates, i nines de diversos estils...

També una bonica i molt abundosa col·lecció de ceràmiques de molts països...

(fina porcellana alemanya)

(de la Vila d'Alcora, Paísvalencià)

* * *

Una visita certament recomanable.

Són temps de pandèmia, són temps de confinaments, domiciliaris, municipals, comarcals...

 Estem vivint uns temps difícils, complicats, insòlits, tristos, avorrits... Ens hem fet grans, molt grans, i ja som considerats persones de risc de ple dret, i per tant esperant que d'un moment a l'altre ens cridin per a rebre la primera dosi de la vacuna contra el Covid. Estem molt limitats en quant a sortides de casa i en quant a relacions interpersonals. Només ens podem veure amb la bombolla familiar i encara amb precaucions, res de trobades amb amics i coneguts. Si alguna trobada arribem a fer és a través de les pantalles, amb Zoom o algun altre sistema Google meet, etc. Ho hem fet i ho fem amb familiars, amb grups d'amics, amb els companys de la coral, en una mena d'assajos molt voluntariosos encara que no gaire eficaços, ai las..!!

Aquests darrers anys ens havíem acostumat a fer algunes sortides amb un grup d'amics a través d'agències de viatges, a conèixer nous mons i noves ciutats i regions, d'aquí mateix o d'allà, de més a prop o de força més lluny, i també a planejar algunes escapades a la natura privadament, però ara tot això ha quedat escapçat, triturat, perdut, oblidat... 

La foscor i l'avorriment planen d'amunt l'ambient general... L'esperança de la recuperació de la normalitat és un objectiu fortament desitjat, però encara amb un horitzó incert i que es veu força llunyà.

Les xarxes socials ens aporten una certa distracció, a més de molta informació, i entre elles hi destaca una especialment, l'Instagram, en la que la majoria de la gent anem abocant imatges i petits comentaris de les nostres activitats, i a través d'aquestes imatges ens permet fer una mena de viatge virtual en el temps i en l'espai.

Aquests darrers dies, atès que jo sóc un amant de les muntanyes, de l'excursionisme, i de la bona fotografia, m'ha vingut al cap la idea de fer un viatge virtual cap al Pirineu, i més concretament cap al pirineu més central, el Pirineu aragonès... i per què, direu?... senzillament perquè és d'allà on prové la meva nissaga familiar, "els Sorrosal", allà van néixer els meus ancestres, besavis, avis i el meu pare. 

 (Tramacastilla de Tena, un capvespre de tardor)

Jo no, jo ja vaig néixer aquí, a Barcelona, a la capital, però vaig tenir la sort en una època molt jove de la meva vida, cap als 12-13 anys, de poder passar uns estius sencers al poble de Tramacastilla de Tena, on hi tenia els meus oncles, el tio Benito i la tia Patro (Patrocinio), i els 4 cosins germans. 

                            (la natura exhuberant dels voltants del poble)

Allà, per un noi de ciutat, trobar-me en la meva pre-adolescència amb aquell món, aleshores encara molt primitiu, molt autèntic, va ser una experiència única que conservo encara ben viva dins meu després de tants i tants anys. Vaig viure aquell ambient rural de ple pirineu, un ambient dur, exigent, de força dificultat a causa del clima i de la cura del bestiar i de les collites d'estiu, enmig d'un ambient d'alta muntanya i d'una climatologia extrema, sovint adversa i tempestuosa, però això sí, molt estimulant. Aires purs, puríssims, ambient familiar, i bon menjar, molt sa i ecològic

(Aquesta és la casa pairal "Casa Parda" del 1613, on s'originà la nissaga familiar)

La data ben visible a la llinda de la porta d'entrada, ens demostra clarament l'antiguitat de l'edifici que va ser recentment restaurat... (podeu llegir aquí mateix, un post que vaig fer al meu Blog l'any 2013, commemorant els 400 anys de l'existència de la casa)

 

* * *

Podreu comprendre fàcilment que l'entorn natural del poble impressionava, i em va marcar molt, fent-me apreciar i estimar cada dia més aquell indret.

Un carrer del poble...

La presència sempre imponent damunt del poble de la Serra de la Partacua, amb el cim de la Peña Telera (2764 mts.) presidint el panorama.

 

Tal fou la fascinació que em va produir aquesta muntanya, sempre present en el paisatge del poble, que anys després, amb motiu d'una escapada per aquests indrets del pirineu aragonés, amb uns companys excursionistes dels Lluïsos de Gràcia, era l'any 1963, vam decidir escalar la Peña. En vaig fer una crònica també al meu Blog que podreu llegir aquí mateix.

 

Aquí l'embalsamen de Búbal que omplí els fons de la Vall que jo havia vist encara amb els seus camps regats amb les aigües del curs del riu Gállego al fons.

 

La imatge de tota la vall cara sud, és esplèndida, com podeu apreciar per aquesta vista desde un indret proper a Panticosa...

I el fons de la vall al nord, el tanca aquesta altre panoràmica del pantà de Lanuza amb la famosa Peña Foratata, damunt mateix del poble de Sallent de Gàllego, el darrer de la Vall.

Aquí la vall s'enfila cap a les pistes del Formigal, i el port del Portalet (Portillon), que comunica amb França, i que està sempre presidit per la imponent imatge del pic Midi d'Ossau (2885 mts).

(aquí captat en una nit de lluna plena)

 

* * *

Viure envoltat de natura i podent gaudir de coses com aquestes, no em direu que no val molt la pena...!!

Els boscos del Betato, a l'entorn del poble

els cavalls descansant al peu de la serra

un fenòmen natural, el pont de Piedrafita

els ibons de Pondiellos i els pics de l'infern

 

 la marmota, freqüent per aquests indrets

plàcida naturalesa, i la flor anomenada popularment "quitameriendas", eren el preludi de la tardor que s'acosta...

 

* * *

Sense voler i gràcies a l'Instagram, hem pogut viatjar per aquestes grans muntanyes i aquests bells paisatges que ens han permès oxigenar-nos una mica i fer més suportable el nostre obligat confinament. 

 

Tornaré algun altre dia a inspirar-me i fer-vos gaudir d'altres paisatges i panorames oberts.