Estem vivint uns temps difícils, complicats, insòlits, tristos, avorrits... Ens hem fet grans, molt grans, i ja som considerats persones de risc de ple dret, i per tant esperant que d'un moment a l'altre ens cridin per a rebre la primera dosi de la vacuna contra el Covid. Estem molt limitats en quant a sortides de casa i en quant a relacions interpersonals. Només ens podem veure amb la bombolla familiar i encara amb precaucions, res de trobades amb amics i coneguts. Si alguna trobada arribem a fer és a través de les pantalles, amb Zoom o algun altre sistema Google meet, etc. Ho hem fet i ho fem amb familiars, amb grups d'amics, amb els companys de la coral, en una mena d'assajos molt voluntariosos encara que no gaire eficaços, ai las..!!
Aquests darrers anys ens havíem acostumat a fer algunes sortides amb un grup d'amics a través d'agències de viatges, a conèixer nous mons i noves ciutats i regions, d'aquí mateix o d'allà, de més a prop o de força més lluny, i també a planejar algunes escapades a la natura privadament, però ara tot això ha quedat escapçat, triturat, perdut, oblidat...
La foscor i l'avorriment planen d'amunt l'ambient general... L'esperança de la recuperació de la normalitat és un objectiu fortament desitjat, però encara amb un horitzó incert i que es veu força llunyà.
Les xarxes socials ens aporten una certa distracció, a més de molta informació, i entre elles hi destaca una especialment, l'Instagram, en la que la majoria de la gent anem abocant imatges i petits comentaris de les nostres activitats, i a través d'aquestes imatges ens permet fer una mena de viatge virtual en el temps i en l'espai.
Aquests darrers dies, atès que jo sóc un amant de les muntanyes, de l'excursionisme, i de la bona fotografia, m'ha vingut al cap la idea de fer un viatge virtual cap al Pirineu, i més concretament cap al pirineu més central, el Pirineu aragonès... i per què, direu?... senzillament perquè és d'allà on prové la meva nissaga familiar, "els Sorrosal", allà van néixer els meus ancestres, besavis, avis i el meu pare.
(Tramacastilla de Tena, un capvespre de tardor)
Jo no, jo ja vaig néixer aquí, a Barcelona, a la capital, però vaig tenir la sort en una època molt jove de la meva vida, cap als 12-13 anys, de poder passar uns estius sencers al poble de Tramacastilla de Tena, on hi tenia els meus oncles, el tio Benito i la tia Patro (Patrocinio), i els 4 cosins germans.
Allà, per un noi de ciutat, trobar-me en la meva pre-adolescència amb aquell món, aleshores encara molt primitiu, molt autèntic, va ser una experiència única que conservo encara ben viva dins meu després de tants i tants anys. Vaig viure aquell ambient rural de ple pirineu, un ambient dur, exigent, de força dificultat a causa del clima i de la cura del bestiar i de les collites d'estiu, enmig d'un ambient d'alta muntanya i d'una climatologia extrema, sovint adversa i tempestuosa, però això sí, molt estimulant. Aires purs, puríssims, ambient familiar, i bon menjar, molt sa i ecològic
3 comentaris:
Estic amb tu, des de fa un any estem totalment limitats. Les nostres habituals sortides han quedat reduïdes màxim al poble del costat, quan el confinament municipal s'ha aixecat, on tinc la casa natal; no em puc queixar, 6 mesos de convivència de tres bombolles, fill i nenes, filla-marit i nen i nosaltres dos. Gaudir de cada moment, casa aïllada amb un tros, un hort, enguany amb bona collita, concerts familiars (molts músics a casa)... Queden totes les imatges per anar repassant viatges llunyans i més propers. Certament el temps va passant i comencem a notar que ens fem vells, sempre amb l'esperança que anirem a millor però posant els peus a terra sabent que mai més res serà com abans. Molta salut, Salvador i família! Gràcies per aquest viatge virtual als teus orígens, el sabia d'haver llegit les entrades al teu bloc.
Bon dia Salvador,
Molt bonic i inspirador, realment hi ha indrets que ens moments com els actuals ens inspiren i extreuen per uns moments d'aquesta foscor.
Esperem que poc a poc tot millori.
Una abraçada
Cordialment
Francesc Albà, de POL viatges
Gràcies per aquest viatge virtual. Quines fotos més boniques!
Veus, a mi, el confinament --obligatori la passada primavera o voluntari, la resta de l'any-- no se m'ha fet gens avorrit. Sí que trobo a faltar la companyia física de la família, especialment la de la filla gran, que viu a Alemanya i només ens podem trobar telemàticament, i les sortides fora de Barcelona (en tot l'any només he sortit un cop de la ciutat i per un motiu ben trist: el comiat d'una amiga). Però en el gairebé un any que fa que va començar tot, no m'he avorrit cap dia. Al contrari, em falten hores per fer tot el que voldria.
Si no fos per la gravetat de la pandèmia i pels efectes tan negatius que ha tingut en la salut de la població i en l'economia, diria que fins i tot he gaudit de la situació. Però m'entristeix pensar en les persones que ens han deixat o que han perdut algú o les que ho estan passant molt malament econòmicament i espero que la societat es pugui anar recuperant, tot i que res ens retornarà les persones que han marxat per causa --directa o indirecta-- de la pandèmia.
Publica un comentari a l'entrada