El darrer dia d’estada a Marrakech el vam dedicar a explorar una zona semidesèrtica anomenada el Plateau du Kik, que arriba a 1.800 metres d’alçada i on trobem una sèrie de pobles berbers on viuen, o potser hauríem de dir malviuen, famílies amb el mínim, mínim, mínim...
A mesura que anem pujant amb els Toyota 4x4,
ens anem aturant per veure els paisatges d’aquest desert de pedra.
No te l’espectacularitat dels deserts de sorra, de les dunes, però no deixa de tenir una bellesa relativa, encara que quan penses en el calor que ha de fer per aquests indrets en ple estiu t’esgarrifes.
El mes impressionant és veure la precarietat en que viuen aquella pobra gent. Uns pobles fets de fang allà al mig del no res.
No tenen aigua, l’han d’aconseguir de pous, i amb prou feines sabem si tenen llum.
Viuen com si fossin al segle primer.
Tens la impressió de que en qualsevol revolt et trobaràs un personatge bíblic, els apòstols o el mateix Jesús. Evidentment que no és el mateix context, i estem a l'Àfrica, però ens recordava molt els paisatges que van poder viure fa deu anys quan vam visitar Palestina i Terra Santa.
El seu mitjà de transport són els burrets. Van asseguts al damunt del burret amb les seves alforges, donant-li copets al cap amb una canya perquè camini.
Per treballar la terra no tenen ni un tractor, tot s’ha de fer manual. Depenen totalment de la poca aigua de pluja que hi cau, que pel fet d’estar relativament a prop de les muntanyes de l’Atlas, potser sigui un pel més abundant que en altres indrets, com en el desert que vam travessar quan anàvem cap a Essaouira.
També et fas creus que quan fas una parada i baixes dels cotxes, de seguida et trobes rodejat d’una munió de nens que no saps pas d’on han sortit. És com si ho fessin de sota les pedres. I trenca el cor veure que el primer que et diuen és “un dirham” tot allargant la mà.
Allà al mig d’aquell desert, i com per art d’encantament, hi ha un petit oasi de verdor, i allí hi han instal·lat un restaurant amb unes grans haimes, que és on anem a dinar,
i on ens fan una rebuda musical tradicional.
Després baixem per un altre indret cap una altra vall profunda un Wadi que, després d’un sinuós i llarg recorregut, ens transportarà altre cop fins a la plana a prop de Marraqueix.
Arribats aquí fem una parada per tal d’acomiadar el nostre guia.
Es mitja tarda cap a quarts de cinc, i tothom vol tornar cap a l’hotel menys nosaltres dos que volem aprofitar fins l’hora de sopar per tornar a trepitjar una mica més els zocos i la plaça Jemaa. Ell ho organitza perquè un dels tres cotxes ens acompanyi fins al centre de Marrakech. Un cop acompanyats cadascú al seu destí toca dir-li adéu a l’Abdul.
En el moment del comiat, vull parlar una mica de l’Abdul, el nostre guia.
Considero que vam tenir molta sort amb aquest home, mig berber, mig àrab. Era un home amb bona formació acadèmica, llicenciat en literatura hispànica i dominant molt bé el castellà, encara que no havia residit mai a Espanya.
Va ser un home seriós, però atent, amable, amb força sentit de l’humor, a mi concretament sempre em deia "alibabà", segurament pel fet de portar una barba blanca, i sempre va estar molt pendent del grup. Les seves explicacions van ser sempre amenes, erudites i també crítiques,
i en tot moment ens va ajudar a apreciar i aconsellar en allò que era important, i a discernir allò que no ho era. Molt crític amb els aspectes negatius del seu propi país, però també se li notava que se l’estimava.
En definitiva, un bon guia l’Abdul, molt recomanable. Shukran Abdul...!!!
* * * * * *
Evidentment, la Marta i jo teníem ganes d’aprofitar les darreres hores que ens quedaven a Marrakech per assaborir i experimentar altre cop les essencies d’aquell indret tan singular. El cotxe ens va deixar a l’entrada de la plaça Jemaa que vam travessar sencera per endinsar-nos tot seguit als zocos, ja que volíem fer encara alguna petita compra i tafanejar.
Després vam tornar a la plaça i ens vam instalar en la terrassa superior del cafè Argana des d’on es té ha una bona perspectiva de tot el moviment que hi ha a baix.
Vam poder contemplar una magnífica posta del sol damunt la plaça,
i després vam baixar a caminar els últims minuts per enmig del batibull de la plaça i fer les darreres fotos.
Quan ja s’havia esgotat el temps previst, vam agafar un taxi fins a l’hotel, ja que a les 20 hores sortíem per anar a fer un altre sopar folklòric amb dansa del ventre inclosa.
En arribar al nostre hotel estaven de festa perque era dissabte i ens rebien amb música tradicional...
I així, festivament, va acabar la nostra estada a Marraqueix.
L’endemà diumenge a mig matí agafàvem l’avió amb escala a Casablanca, i amb un retard considerable aixecàrem el vol de terres africanes per retornar a caseta.
* * * * * *
Finalment vull acabar aquesta crònica del nostre viatge a Marrakech, agraint al Jordi, el responsable del Club Català de Viatges, la seva constant atenció de cara a tots i cada un dels membres del grup.
Sempre atent, de bon humor, malgrat alguns petits contratemps, i sempre amatent a que tot funcionés bé.
Gràcies Jordi, i fins el proper viatge... “imshallah...”
* * * * * *
1 comentari:
Vas fer part del viatge de la meva vida! Em va agradar moltíssim el Marroc, sobretot Marràqueix i la seva plaça, encara que sigui la més turística i visitada del país. Vaig escriure un relat sobre el viatge i vaig participar a un concurs relats de viatges i amb el meu relat "Marruecos" (era en castellà) vaig guanyar el primer premi. Em va fascinar tant aquest país que cada vegada que el veig en fotos els recordo i m'encanta recordar-lo. Hi ha fotografies que diries que les hem fet igual.
Gràcies per fer-me recordar.
Publica un comentari a l'entrada