NAPOLI, de volcans, anfiteatres i cartoixes... (03)

(La sèrie comença aquí...)

Aquest segon dia d’estada a Nàpols seria força intens. Vam començar el matí traslladant-nos fins a Pozzuoli (o Puteoli) a l’oest de Nàpols, per visitar la Solfatara, el mític "ingrés als inferns" tal com el consideraven els antics romans.

Es un volcà inactiu de la regió anomenada els Campi Flegrei, famós per les seves emissions de fumaroles de vapor sulfúric que surten a temperatures molt altes, entre 160 i 320 graus,

les emisions d’anhidrid carbònic, i el crater del petit vulcà de fang bullint, la Fangaia

La impressió d’estar caminant damunt d’una terra ardent, viva, que respira i bull als teus peus, és realment sorprenent.
I com que una imatge real val més que mil paraules,
vegeu aquí una petita pel·lícula del lloc infernal...

La segona visita del matí, totalment diferent, també ens depararà una gran sorpresa. L’Anfiteatro Flavio. Que va ser construït a finals del segle I, en temps de l’emperador Vespasià, segurament pels mateixos arquitectes que van construir el Coliseu de Roma. És el tercer amfiteatre per la seva capacitat, unes 40.000 persones, solament inferior al Coliseo romà i al de Capua. La seva estructura subterrània completíssima ens deixà a tots bocabadats...

És la més ben conservada perquè va estar molt més temps totalment enterrada. A més un espectacular fossat de 43 m. de llarg permetia l’elevació de grans escenografies, i altres forats laterals permetien també aixecar les gàbies amb les feres fins a l’arena.

En aquest anfiteatre havien de morir, víctimes de les feres, San Gennaro (patró de Nàpols) i San Procolo (patro de Pozzuoli), durant la persecució de l’any 305 d.C., però degut a l'absència aquell dia del governador no fou així, sinó que els van traslladar a la Solfatara on van ser decapitats.

Sortint de la visita, dinem, i ens traslladem tot seguit cap al cim del barri del Vomero per visitar la Certosa di San Martino . L’antiga cartoixa construïda al 1325, avui convertida en museu.

Començant per la mateixa església d'un barroc impressionant...

i la sagristia sorprenent amb un mobiliari de marqueteria de fusta preciós,

i la gran quantitat d’obres d’art acumulades fan d’aquesta visita un passeig per l’art religiós de segles anteriors...

També es destacable l'enorme claustre del convent amb el cementiri dels frares i escultures notables.

Un lloc important té també la col·lecció dels presepi, precioses figures de pessebre de l'escola napolitana amb vestuaris del segle XVIII, entre els que destaca un amb centenars de figures

Vegeu una petita mostra en les fotos que segueixen...

Finalment, l’autocar ens retorna al centre de Nàpols i els més agosarats i menys cansats decidim arribar-nos fins al Duomo, la catedral de Nàpols.

Allà també ens esperen sorpreses agradables. Primer la catedral del segle XIII, refeta al XVII després d’un terratrèmol. Actualment presenta un esplèndid interior barroc.

La capella de Santa Restituta,

i a sota les restes greco-romanes d’una ciutat, amb alguns mosaics paleocristians, i finalment la joia de la corona, el Baptisteri de San Giovanni in Fonte de finals del segle IV, el més antic d’occident

amb uns mosaics preciosos.

I també podem visitar la Capella del Tesoro di San Gennaro, que és oberta en aquell moment per un bateig, i finalment anem a la Cripta, la Capella Carafa, una de les millors obres renaixentistes de la ciutat,

on hi ha les restes i reliquies de Sant Gennaro.

* * *

Demà ens esperen runes, visitarem Ercolano

(La història continua aquí... 04)

NAPOLI, a descobrir les illes... (02)

(La sèrie comença aquí...)

En planificar el viatge es va descartar la visita a Capri per la massificació que hi ha en aquestes dates, i vam preferir la visita a l’illa d’Ischia, la més gran de les tres properes al golf de Nàpols: Capri, Ischia i Procida.

La visita a Ischia comptava a més amb l’alicient de conèixer el Castello Aragonese, que s’alça espectacularment en un illot davant de la costa de l’illa.

Ischia és cinc vegades més gran que Capri i té cinc poblacions principals: Ischia, amb el seu port, a la costa est, Forio, a la costa oest, Lacco Ameno y Casamicciola, en la costa nord, i l’espectacular emplaçament de Sant’Angelo, un antic poble de pescadors en la costa sud menys poblada.

Al centre de l’illa s’aixeca un volcà, el Monte Epomeo (787m.)
que va tenir la darrera erupció al segle XIV.

Un cop sortits de la massificació portuària de Nàpols,

el vaixell triga uns tres quarts d’hora de plàcida navegació fins arribar a l’illa.

Allà ens esperava la guia Patricia, i tots cap a l’autocar que ens portaria a donar la volta a l’illa.

Tota l’illa és un esclat de vegetació, flors, arbres, llimoners, camps de conreu, etc.

La primera parada per descansar dels terribles revolts de la carretera fou en un mirador al damunt de Sant’Angelo, on no ens cansem de contemplar la bellesa d’aquell tros de costa.

Passem per sota del volcà a Lacco Ameno,

i ens aturem per contemplar un fenòmen de la naturalesa, la roca en forma de bolet...

A l’hora de dinar ens enfilem muntanya amunt per gaudir des del restaurant d’una esplèndida vista damunt el port d’Ischia i del Castello Aragonese que visitaríem a la tarda.

L’aproximació al castell fa una forta impressió per la seva alçada i ens fa dubtar de si podrem assolir facilment el cim...

quan descobrim al cap de poca estona que hi ha una ascensor que et puja gairebé fins dalt.

Un cop dalt la vista és esplèndida

I ens dediquem a visitar els diferents indrets que tenen importància d’aquest lloc tan especial.

En primer lloc la Chiesa dell'Immacolata, construïda a partir del 1737 al lloc d’una capella anterior dedicada a San Francesco, per desig de l’abadessa de l’antic convent de les Clarisses, el Convento di S.Maria della Consolazione, que ara està practicament molt abandonat, tot i que la natura l’ha guarnit amb les seves garlandes festives

Fundat el 1575 per Beatrice Quadra, vidua d'Avalos, l’ocupaven a prop de 40 monges de l’orde de les Clarisses, que provenien de l’ermita de San Nicola al monte Epomeo a on havien fixat la seva primera residència.

Un metres per sota d’aquestes construcciones visitem les runes de la que havia estat la Cattedrale dell'Assunta,

construïda el 1301, després d’un terratremol, va ser emplaçada damunt d’una capella preexistent que és l’actual cripta, la Cripta gentilizia della Cattedrale, dedicada a Sant Pere, construïda entre els segles XI i XII i on encara es conserven unes belles pintures d’estuc a les seves parets...

* * *

El trajecte de tornada a Nàpoli se’ns fa molt curt, encara que hi ha alguns passatgers que s’avorreixen una mica...

(La història continua aquí ... 03)

NAPOLI, primer contacte... (01)

(La sèrie comença aquí...)

L’arribada a Nàpols va ser trepidant, ja que directament de l’aeroport ens porten a fer una petita volta amb l’autocar per a conèixer alguns dels punts neuràlgics de la ciutat, i acabem dinant la tìpica pizza “margherita” a un restaurant cèntric de la plaça Trento e Trieste, o de l’escarxofa, per la forma de la font que hi ha al centre, al barri de Santa Lucia.

Ben dinat prenem cafè o gelats en un dels cafès emblemàtics de la ciutat l’Storico Gran Caffè Gambrinus. Gran qualitat i un local preciós ple d’història (consulteu l’enllaç).

A continuació visitem la gran Piazza del Plebiscito,
on hi ha l’espectacular església de San Francesco di Paola,

i just al davant la façana del Palazzo Reale.

Seguidament l’autocar ens trasllada a la Piazza del Gesù Nuovo, en el barri de Spaccanapoli, per començar les visites de la tarda. Primer l’església del Gesù Nuovo, amb pintures de Luca Giordano i José de Ribera, estucs i marbres meravellosos,

i després visitem l’església convent de Santa Chiara, d’estil gòtic, construït per Roberto de Anjou, i posteriorment restaurat, i que conserva la tomba de Felipe de Borbon.

I la joia de la corona és el magnífic claustre de maioliques del segle XIV, el Chiostro delle Clarisse, espectacularment decorat amb rajoles de gres i terracota en grocs i verds.

Probablement dels més bonics d’Itàlia, i un dels llocs més encantadors de Nàpols.

Acabem la jornada donant un petit passeig pels carrers del Centro storico, un barri ple d’esglésies, botigues, palaus, gent i vivendes, la disposició del qual s’ha mantingut sense canvis durant més de 2500 anys.

* * *

(La història continua aquí: (02)

NAPOLI, la Cità del Vesubio... (00)

Aquest juliol hem tornat a sortir de viatge amb els amics i coneguts d’altres estius. Com en anys anteriors, hem anat a resseguir les passes de Sant Pau, tot viatjant fins a Nàpols i rodalies.

Aquí, en la localitat de Pozzuoli, s’aturà el vaixell que portà a Pau presoner fins a Roma. Tal com podem llegir als Fets dels Apòstols. Ac 28:12-13: “Vam atracar a Siracusa i l’escala va durar tres dies. D’allí vam llevar àncores i anàrem fins a Règium. Un dia després es va girar migjorn, i el segon dia vam a rribar a Putèols”.

Com he fet en viatges anteriors, aniré desgranant a poc a poc les vivències e impressions que hem pogut viure durant aquests darrers 10 dies de viatge per terres napolitanes.

La primera, certament, és la d’una ciutat i uns milions de ciutadans que viuen despreocupadament als peus d’un gegant adormit. Un gegant, el Vesuvi, que qualsevol dia pot despertar violentament, com ja ho ha fet en ocasions anteriors, i provocar una autèntica catàstrofe. Malgrat això, els napolitans viuen tranquils i alegres a la seva falda acollidora, suau i fèrtil. Tota una paradoxa.

Durant els 10 dies que hem estat a Itàlia hem pogut conèixer força be la ciutat de Nàpols i els seus tresors artístics, el Duomo i altres esglésies, museus i palaus, hem viatjat fins a l'illa d'Ischia, i hem visitat Pozzuoli, el volcà de la Solfatara, la cartoixa de San Martino de la Certosa, Herculano, Pompeia, Sorrento, Paestum, Cumas, la meravella de la costa Amalfitana, la "Costa Divina", amb Positano i Amalfi, Caserta i el seu Palau, i finalment una ascensió fins al cràter superior del Vesuvi.

(La història continua aquí

Trobada emotiva després de 50 anys... (1958 - 2008)

Ahir vaig viure una experiència molt gratificant. Una trobada molt simpática, vivencial i en molts moments emocionant.

Una colla de membres dels Lluïsos de Gràcia ens vam trobar en un dinar fraternal, per iniciativa del Toni Carulla i d'en Guillem Martín, per tal de fer una commemoració i petit homenatge a l'Alexandre Rovira.

Alguns dels que sortim en aquesta foto de l'aplec del Matagalls, feta el 13 de juliol del 1958, ahir feia per tant just 50 anys, ens vam retrobar ahir després d'aquest immens i llarg període.
Ja podeu imaginar la impressió i la alegria de retrobar cares i amics a qui feia tant de temps havíem perdut.

El "Sr. Rovira" tal com li dèiem, fou l'impulsor de la Secció d'Excursionisme dels Lluïsos. Ell va iniciar i reagrupar a gent com el Toni Carulla, en Joaquim Gay i altres, i després aquests van ensinistrar a d'altres en l'excursionisme, fent sortides, cursets, marxes, etc., com a mi mateix i a tota la meva colla que ens vam arribar a anomenar la colla del "gat negre" perquè tots duiem un gat negre enganxat a la solapa de la motxilla.

El Sr. Rovira va ser l'ànima i l'embrió d'aquella colla de gent jove amants de la muntanya que ell va saber impulsar i aglutinar. Ell era un amant de la natura i ahir li vam retre aquest sentit homenatge i , com a testimoniatge del seu esperit muntanyenc i profundament religiós, transcric a continuació unes paraules seves parlant de l'Excursionisme, que ahir també vam llegir a la sobretaula i que ens van emocionar a tots: deia així...

L'Excursionisme: vosaltres heu vist els diumenges algun jove carregat amb la motxila, que moltes vegades semblen animals de càrrega?... Són excursionistes !... Com us imagineu que és l'excursionista? L'excursionista no és el "menja kilòmetres" que en un dia fa la travessa al Montseny; el veritable excursionista és amant de la naturalesa, contemplant l'immensa obra de Déu, la qual, en cada temporada i hora, té un encís: la Primavera en el brotar altre vegada a la vida de les plantes i els arbres; L'Estiu en contemplar la verdor i el daurat dels camps i les seves inombrables flors boscanes; la Tardor amb el seu canvi de color i la caiguda de la fulla dels arbres, i finalment, l'Hivern amb els seus arbres nus, signe aparent de la mort, però que, gràcies a Déu, a la primavera tornaran a reviure. Això és l'excursionista: un amant i enamorat de la nostra Terra, puig per a estimar-la és necessari conèixer-la; per això l'excursionista la ressegueix de punta a punta, de pam a pam.
Va ser una trobada entranyable que sortosament tindrà continuitat, ja que van sorgir algunes iniciatives interessants, com la de publicar, a part d'un dvd amb materials fotogràfics antics i moderns, una mena de publicació que recollirà molts dels textos de les col·laboracions que molts de nosaltres fèiem en el butlletí de la Secció d'excursionisme. L'edició d'aquests materials serà el motiu que ens aplegarà en una propera trobada que esperem no s'ajorni molt en el temps.

Com a testimoni de la trobada d'ahir, aquí sota veieu el grup que ahir ens vam aplegar a Castellterçol al restaurant Masia la Granota.

* * *

Ja tenim balances fiscals...

Aquests dies s’han publicat unes primers resultats de les balances fiscals encarregades pel conseller Castells.

El desequilibri creixent és tan greu que Madrid ni tan sols s’ha atrevit a donar les xifres de l’any 2006 perquè no poguéssim fer els càlculs més ajustats a la inquestionable realitat.

Ens quedem, per tant, en que el dèficit per Catalunya al 2005 arriba a la barbaritat de 16.375 milions d’€uros. (en pessetes... explota la calculadora..!!)

La diferència entre el que Catalunya aporta a l’Estat i allò que Espanya ens retorna, depassa els límits de la solidaritat. Realment la pitjor hipoteca del nostre país és Espanya.

Segurament que en Solbes ens vindrà amb el ploricó que en un any de crisi no pot estirar més el braç que la màniga, excuses de mal pagador i d’altres per amagar la veritable intenció de l’Estat espanyol, la de condemnar-nos a viure amb un finançament de gota a gota. I a sobre si ens queixem ens tornaran a titllar de “pidolaires”.

...i encara algú te la barra de dir que la inversió multimilonària a la T4 de Madrid-Barajas, una part s’ha d’imputar a les comunitats autònomes com a inversió pròpia.... pero quina cara dura...!!! que ens prenen per idiotes o què?.

I fins i tot hi ha el perill que algun partit català tingui la temptació de ser còmplice d’en Zapatero i vulgui ajudar-lo a aprovar uns pressupostos que escanyen la nostra economia fina a límits insostenibles...!!!

La publicació d’aquestes balances fiscals, a més d’ajudar a fabricar independentistes per via de la necessitat, demostra que Catalunya podria sobreviure per si sola sense el llast feixuc de l’Estat espanyol. (*)

* * *

(*) alguns paràgrafs d’aquest post, Xavier Bosch “dixit” a l’Avui d’avui

L'Antoni Bassas, un gran professional...

Jo també vull trencar una llança en favor de l'Antoni Bassas.

Un gran professional com n'hi ha pocs en el món dels mitjans de comunicació estatals i nacionals.



No m'extendré en lloances perquè aquests dies se n'ha parlat a bastament i perquè tots els que som fidels seguidors del seu programa "Els matins de Catalunya Ràdio", sabem com actua i com domina les situacions sovint complexes que se li presenten, amb autoritat, amb professionalitat, amb amor pel país, amb una gran dosi de nacionalisme. Per això s'ha guanyat a pols el lideratge d'audiències.

Ara, però, sembla que els que decideixen sobre l'emissora deuen estar farts de tant lideratge i prefereixen engegar-jo tot a rodar tot fent fora el millor "crack" de la comunicació que tenim al país. Enhorabona per la poca i curta visió que teniu senyors que remeneu les cireres...

M'adhereixo plenament a l'article que avui publica en Joan Solà al Suplement de cultura de l'AVUI, quan diu "les jerarquies del nostre poder declaren obertament... que Catalunya és Espanya..., i també, amb veu alta i sense embuts, que cal depurar TV3 i Catalunya Ràdio del que ells anomenen nacionalistes."

"Si això continua així, arribarà un dia que molts ciutadans deixarem d'escoltar TV3 i Catalunya Ràdio, i, potser pitjor, desitjarem que s'enfonsin: que no hi ha pitjor metzina que la que et proporciones tu mateix"

"Sigui com sigui, jo vull agrair a l'Antoni Bassas la seva trajectòria de professional independent i patriota, de persona que no es ven el país per una cadira a la ràdio."

I jo subscric totalment les seves paraules...!!

- Val la pena que llegiu tot l'article a l'AVUI