dimarts, 28 de juny del 2011

A la descoberta d'ASSÍS i el Giotto per terres franciscanes de l'Úmbria

Segurament hi deu haver pocs sants que hagin proporcionat tant de material als artistes pels retrats...

 De tots ells, potser el més conegut per tota la família franciscana, per l'autenticitat i la força expressiva que té, sigui aquesta representació de "il Poverello" d'Assisi, que va pintar Cimabue cap al 1280, a la pared de la basílica inferior del Sacro Convento - Basílica de Sant Francesc a Assís, a l'Úmbria.


Feia anys que volíem anar a ASSÍS, i aquest any ens va sortir la possibilitat de fer-ho amb un grup d'amics de la comunitat dels Caputxins de Sarrià, més alguns altres de la comunitat d'Arenys de Mar. El pare Mateu d'Arenys era el cap espiritual i el Miquel de Sarrià, el responsable-director del grup.

Vam agafar el vaixell de Grimaldi i marxàrem cap a Itàlia...

 
Hem recorregut amunt i avall la majoria de llocs que tenen un significat i un record franciscà per haver estat claus i importants en la vida i l'obra de Sant Francesc.

Això ha comportat passejar-se per les terres de l'Úmbria, una magnífica regió italiana propera i força semblant a la Toscana.

Visitar aquestes terres italianes vol dir sempre quedar empapats d'art i de bells paisatges. Recórrer els llocs on sant Francesc va néixer, viure, i morir ha comportat visitar tots aquests llocs:

ASSÍS per descomptat,  i en primer lloc...

panoràmica d'Assís des de la part baixa
la Rocca Maggiore
temple de Minerva (s.I a.C.)
Perugia,

Le Carceri, 
 
la Porciúncula (Sta. Maria dels àngels), 
 
 
 

Rivotorto, 

Sant Damià,
 

La Verna,
 
  
la vall de Rieti,

 
Greccio, 
el santuari de Greccio, arrapat a la roca
 

Spoleto,


interior amb magnífiques pintures de Pinturicchio i Lipi
 

i finalment Orvieto, amb la seva espectacular catedral.
 
 

En aquests anys del 1200 i endavant, a Itàlia floreixia el renaixement italià amb molta força que va donar noms tant il·lustres com Cimabue (que fou el mentor de Giotto, i que revolucionà la pintura italiana. Se'l considera l'últim gran pintor de la tradició bizantina), Giotto,(1267-1337) és l'artista considerat com l'antecessor del Renaixement, el qual va començar a dotar de tridimensionalitat les seves figures. Va treballar de forma magnífica les ombres, els plecs de les robes i les expressions facials, a més els seus quadres transmeten les emocions que manifesten els seus personatges.

 
 
  
Després de Giotto vingueren els representants del Primer Renaixement o Quatroccento en la pintura, que foren Masaccio, Fra Angelico, Paolo Uccello, i Filippo Lippi.

de Filippo Lipi vam poder contemplar aquesta Anunciació,
i aquest magnífic naixement a l'absis del presbiteri de la catedral de Spoleto
A aquests genis de la pintura els seguiríen una nova generació de pintors els quals portarien el Renaixement cap a la seva plenitud. Aquesta generació conformada por Sandro Botticelli, Domenico Ghirlandaio, Andrea Mantegna i Piero della Francesca seria la que treballaria amb l'estil més pur del Quatroccento.

Descobriment i prova de la Vera Creu, del cicle d'històries de la Santa Creu.

Mentre durava la màxima expressió d'aquest estil i d'aquests pintors, ja havien nascut els que serien els predecessores d'aquest movimient i crearien la segona part del Renaixement: el Cinqueccento. Els 4 máxims exponents d'aquesta etapa foren Leonardo Da Vinci, Miquel Àngel, Rafael y Tiziano, cronològicament.

L'estil i els temes entre aquests pintors ja foren diferents ja que van sorgir en èpoques distintes.




el rapte d'Europa de Tiziano
No és la meva intenció aquí fer un estudi aprofondit de la pintura italiana d'aquests temps, només he fet aquest apunt per emmarcar l'època i els artistes que voltant per itàlia et pots anar trobant a cada pas. Tots aquests grans artistes que hem mencionat amb el seu mestratge, van omplir de magnífiques e impressionant pintures i obres d'art, temples, palaus i catedrals per tota la geografia italiana.

Ja que el nostre viatge tenia l'epicentre a ASSISI, ens vam interessar principalment per tota la fantàstica obra de Giotto que vam poder contemplar a l'interior del Sacro Convento - Basílica de Sant Francesc, una autèntica meravella, on es descriu un cicle de vint-i-vuit frescos inspirats en la història i llegenda de la biografia del sant escrita per Sant Bonaventura.

També vam poder veure obres de Cimabue i d'altres pintors que sortiren d'aquella escola com Lorenzetti, Cavallini, Turriti, tots ells grans artistes, per acabar de decorar de manera impressionant tant l'església superior com la inferior.

Una altra de les joies d'aquest viatge ha estat poder contemplar l'original, l'autèntic Crist de Sant Damià, que és una creu d'estil bizantí d'autor desconegut, creada cap a l'any 1190 per a l'esglesiola dedicada a Sant Damià, encarregat segurament per un gremi de comerciants d'Assis.

El procés de conversió de Sant Francesc d'Assís fou llarg, i en aquesta la seva segona gran trobada amb el Crist, del que ens ha quedat constància, té lloc davant d'aquesta Creu de Sant Damià, quan Crist li respon a la seva pregunta i inquietud amb aquestes paraules: "Francesc, ves i repara la meva església que amenaça ruïna".

L'oració davant el crucifix de Sant Damià, a parer d'alguns biògrafs, és la resposta que Francesc dóna a aquestes paraules...



 Pregària de Sant Francesc:

"Déu altíssim i gloriós, il·lumineu les tenebres del meu cor i doneu-me una fe recta, 
una esperança certa i una caritat perfecta.
Doneu-me també, Senyor, el seny i el coneixement necessaris perquè acompleixi el vostre sant i ver manament"



El viatge ens ha permès conèixer en profunditat la vida i l'obra de Sant Francesc d'Assís, de gran veneració a tota la contrada, i el fet d'anar acompanyats per un pare caputxí realment entusiasta i fervorós de l'esperit franciscà ens ho ha fet viure amb més intensitat. Han estat uns dies rics i plens d'art i d'espiritualitat.

* * *

A continuació un tastet més d'art i un xic d'espiritualitat...

ASSISI és una ciutat medieval encantadora, i aquí podeu veure alguns dels seus edificis i racons més emblemàtics


la Porta Nova

Basílica de Santa Chiara







Piazza del Comune
Catedral de San Rufino i Santa Chiara, des de dalt de Rocca Maggiore
Basílica de San Francesco
Chiesa di Santo Stefano
 Però, a més, l'estada a Assisi ens va permetre viure una de les tradicions religioses més arrelades a la ciutat, la festa del Vot de Santa Clara, que és una jornada de gratitud per les dues vegades que la invocació de la santa va servir per alliberar la ciutat de l'assalt dels enemics.

S'organitza una gran procesó on tot el poble desfila amb les diverses confraries, les autoritats, el bisbe i capellans, els clarins o trompeters del Comune, i els religiosos i religioses, des de l'església de San Rufino, a la part alta de la ciutat, fins a la Basílica de Santa Clara (Chiara d'Assisi)... (veieu aquest instant)



A l'interior de la Basílica se celebra una pregària i es canta l'himne a la santa, i després sortint de l'església continua la processó cap a Sant Damià, a la part baixa de la ciutat,
(veieu aquí la sortida)



on seguiran les lectures, els cants i les benediccions, acabant amb una exhortació del bisbe i una benedicció eucarística.

Val la pena veure la petita mostra d'aquesta festa i comprendre l'intensitat amb la que tot el poble hi participa.

* * *

La crònica segueix aquí...

dimecres, 15 de juny del 2011

L'impressionant Castell de PERACENSE, comarca del Jiloca-Calamocha, Teruel...(06)



Després de la interessant visita del matí a Rubielos de Mora, aquesta tarda la dedicarem a visitar també un lloc emblemàtic de la zona, el Castillo de Peracense.

En l'enllaç que us proporciono trobareu tota la informació detallada sobre aquest majestuós castell, però deixeu-me fer una breu explicació complementària.

l'accés principal...
 Aquest castell de Peracense és un dels més bells dels castells aragonesos. Aprofitant l'entorn natural únic, en la seva construcció es va utilitzar l'accidentada topografia per construir un enclau defensiu de primer ordre. 

Està situat sobre una prolongació rocosa de rodeno (arenisques vermelles) fortament escarpada, que pertany a la terminació de la Sierra Menera, juntament al cerro de San Ginés. La cota mitjana està a uns 1.365 mtrs. sobre el nivell del mar.


paisatge al voltant del castell i al fons el Cerro de San Ginés
Vista des de la torre més alta
el poble de Peracense al fons
A nivell històric cal destacar que ja fou ocupat des de finals de l'edat de bronze, i recuperat a l'època islàmica (segles X i XI). Però quan agafa més importància estratègica és a l'Edat Mitjana per la seva posició de frontera entre els regnes de Castella i d'Aragó, i dels senyorius d'Albarracin, Molina de Aragón, i Comunitat de Daroca.

cisterna interior
accés a la torre més alta de l'homenatge
Agustín, el director de la Residència d'Orihuela,
ens va acompanyar en la visita i des d'aquí dalt
ens va il·lustrar sobre la situació estratègica del castell
i de les característiques morfològiques peculiars del terreny
la foto del grup
i la porta de sortida del recinte superior
L'ampliació i reforma del castell es va realitzar a mitjans del s.XIV.

La seva darrera utilització va ser durant les guerres carlistes (1835-1840). I quan aquestes van acabar, el castell començà una fase d'abandonament del que ja no es va recuperar. Al 1987 el Govern d'Aragó va començar les obres de restauració amb el resultat magnífic que avui podem contemplar.

Vista exterior de l'inaccessible castell

Adjunto un plànol on es pot veure la distribució actual dels diversos elements i les estances...

Un cop acabada la visita al castell, Agustín el director-guia improvisat, ens acompanyà fins al poble veí de Rodenas per conèixer un interessant "aljibe" (aljub) tanc o pou, àrab del segle X.


una canalització a les roques porta l'aigua de pluja fins al pou
 

les fotos per il·lustrar aquest "aljub" les he manllevat d'un blog: "NogueraNaturalmente"
També en aquesta localitat vam poder admirar alguna de les seves casones senyorials medievals com aquesta


i les restes d'una església primitiva dels segle XII-XIII


* * *

Amb aquesta darrera visita conclou el nostre quart dia d'estada per terres turolenses.

Demà anirem a conèixer la famosa Laguna de Gallocanta, a cavall de les províncies de Terol i Saragossa, i en el camí de retorn també visitarem l'interessant Museu del safrà, ubicat a la població de Monreal del Campo

dimarts, 14 de juny del 2011

Premi d'Honor de les Lletres Catalanes




Sr. Albert Manent i Segimon

Avui hem tingut el privilegi de poder assistir al Palau de la Música Catalana, a l'acte d'homenatge i entrega del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes al Sr. Albert Manent i Segimon, qui fou el meu Director durant els vuit anys en que vam coincidir al Departament de Cultura.

Home de gran saviesa i d'una gran cultura, sempre va tenir amb nosaltres un tracte amical, gentil, seriós i molt cordial.

Durant els anys de la seva Direcció es va crear el Servei de Promoció Cultural i el Servei de Cultura Tradicional que foren els encarregats de celebrar el Primer Congrés de Cultura Tradicional i Popular, i més endavant, l'any 1983, es creà el Centre de Documentació i Recerca de la Cultura Tradicional i Popular (CDRCTP) del qual en vaig ser encarregat d'estructurar-lo, sistematitzar-lo i tirar-lo endavant com a secretari.

Foren uns anys de col·laboració intensa i molt directa amb un home que en tot moment va respectar i valorar la feina que fèiem i ens encoratjava a estimar-la i a estimar el país. Uns primers anys al servei de la Generalitat i de Catalunya, i sota el seu mandat, que recordaré tota la vida.

En un dels últims llibres que va publicar recentment: "Crònica política del Departament de Cultura (1980-1988)", edit. A Contravent, Barcelona, 2010, on ell fa un repàs de tots aquells anys, en l'Annex final va voler reproduir el parlament que ens va fer en el dia del seu comiat com a Director General a tots els col·laboradors que havíem treballat amb ell.  I ordenat i meticulós com era va voler citar a tots i cada un de nosaltres, dient alguna cosa amable i agradable de cadascú.

Pel que fa a mi particularment, la qual cosa li he agraït sempre, va dir: "... després es va incorporar en S.Sorrosal, home molt afinat de cortesia i tan pulcre, que primer es va esmerçar amb èxit a dur el capítol de les subvencions, molt nombrós, i ara s'ha engrescat en l'enriquiment de les bases de dades del Centre de Documentació de la Cultura Tradicional".

Sempre va ser amable amb tothom.

Moltíssimes felicitats Sr. Manent, 
i gràcies pel seu mestratge...!!!

* * *

LinkWithin

Blog Widget by LinkWithin