dimecres, 27 d’octubre del 2010

S'ha mort Joan Solà

  S'ha mort Joan Solà  (escolteu-lo aquí)

El lingüista, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes 2009, 

s'ha mort aquesta nit d'un càncer als setanta anys.

Que en pau descansi.

* * *

diumenge, 24 d’octubre del 2010

L'EMILIA-ROMAGNA a l'Italia (00)

Ara fa tot just 24 h. agafàvem l'avió a l'aeroport de Florència per tornar cap a casa.

Ahir 23/10, havíem de començar una setmana de visites a la Toscana, però per diverses circumstàncies imprevistes es va haver d'ajornar el nostre objectiu i encara sort perquè les previsions metereològiques apunten a una setmana de mal temps en aquella zona. De fet ahir ja vam sortir amb una mica de pluja des de Florència.

Però el destí ens va presentar una oportunitat nova d'anar a conèixer la regió de l'Emilia-Romagna a Itàlia, i ens hi vam apuntar.

Han estat 7 dies de trepitjar aquesta zona potser més desconeguda o ignorada del país per la competència de la popular Toscana i la ciutat de Florència, però no per això menys interessant. Les obres d'art i l'arquitectura religiosa són omnipresents i el recorregut que hem fet, tenint com a base Bolonya, ha estat d'allò més gratificant.

No hem arribat a caure en un èxtasis semblant al del Síndrome de Sthendal però li ha faltat ben poc... Contemplar obres bizantines del segle VIè, tan fantàstiques i tant ben conservades fa caure de c...



Amb la base a Bolonya, el primer dia ens vam dedicar a conèixer la ciutat acompanyats d'una pluja intensa i molesta. Els dies següents el temps ens va ser clement i vam poder gaudir de sol i força fresca.

Això ens va permetre fer totes les visites previstes continuant els dies següents amb els destins programats: Rimini i la República de San Marino, Reggio de l'Emília i Mòdena, Ferrara i el poblet de Dozza, Parma i el castell de Torrechiara (Langhirano), i finalment la joia de la corona Ravenna, amb els seus espectaculars mosaics bizantins, acabant amb un sopar de comiat al poble mariner de Cesenatico.

Ha estat una setmana intensa, però molt gratificant, hem recorregut gairebé tota la regió de l'Emília-Romanya gaudint del seu paisatge plàcid en la fèrtil planura del Po, i sobretot gaudint de les seves importants obres d'art.


Com faig sempre, a partir d'avui aniré desgranant amb detall les meravelles que hem pogut contemplar.
Haig de sedimentar una mica totes les impressions rebudes i seleccionar les moltes fotografies que entre la M. i jo hem captat de tantes obres d'art, ciutats i paisatges.


* * *

  • La crònica continua aquí (01)...

diumenge, 10 d’octubre del 2010

Tempesta descafeinada....

Ahir comentava que estàvem a l'espera d'una gran tempesta aquí a l'Empordà. Ho estaven anunciant per activa i per passiva, i la realitat ha estat que ha fet quatre trons a les cinc del matí i unes hores de pluja fina i normal durant bona part del dia.

Ara són les set de la tarda, el cel està trencat amb núvols i clarianes, hem pogut sortir a caminar una estona per la vora del Ter que baixa força ple, però sense cap esverament...

Pel Baix Llobregat i l'Anoia sí que sembla que ha plogut amb ganes. Però em pregunto... calia tantíssima prevenció? Potser sí, no ho sé... penso que a vegades espanten una mica massa a la gent. I només trobo justificació si el que es preten és exagerar la nota per evitar les imprudències de la gent forassenyada que si no és a base d'això es poden exposar a perills innecessaris.

Ara mateix acabo de veure un cotxe amb uns "camacus" circulant per una pista xopa i ben mullada a la vora del riu Ter, i si rellisca o l'aigua té una pujada sobtada, s'en van navegant en cotxe fins a l'Estartit... Potser sí, doncs, que tot plegat està justificat...!!!

Amb tot, penso que l'ofici de meteoròleg és ben complicat, perquè dominar els núvols i els aiguats no està precisament al seu abast del tot per més tecnologia moderna que cada dia més tinguin al seu abast.

Afortunadament encara els homes no podem governar la natura al nostre gust i hem de fer una cura d'humilitat davant el seu lliure comportament.



Aquesta breu estada esporàdica a l'Empordà m'ha servit per fer aquestes simples i evidents reflexions...

* * *

dissabte, 9 d’octubre del 2010

Des de l'Empordà, tot esperant la tempesta...

Potser demà donarem la raó a els homes del temps, però de moment tens la sensació de que n'estan fent un gra massa amb tants advertiments i tant espantar el personal.

La borrasca que s'acosta pot deixar uns bons litres d'aigua, però de moment ja ens han posat la por al cos. Haurem de passar la nit d'avui en vetlla per si tenim inundacions al garatge?.




Potser no podrem dormir tranquils?. Si hi ha llamps i trons, segurament sí que costarà dormir, però les tempestes i la "natura desfermada" com a mi m'agrada dir, són fenòmens naturals que m'agrada admirar i contemplar si puc.

El meu passat excursionista i muntanyenc m'ha permès veure i experimentar en propia persona algunes tempestes ben solemnes i realment cal tenir respecte, però amb prudència i bon sentit comú, cal no deixar-se sorprendre.

Comprenc que avui en dia molta gent es llença a la muntanya sense el més mínim coneixement ni preparació, en plan "dominguero", i aleshores passa el que passa. També a les carreteres cal tenir precaució quan fa aquests aiguats i no puc entendre alguns conductors que corren esperitats malgrat la pluja. La inconsciència i la manca de prudència són el pa de cada dia...

Són les 20 hores aproximadament del dissabte, des del balcó d'on ara mateix sóc, a Torroella de Montgrí, el cel és ben negre de núvols amenaçadors, però fa força vent i humitat, i de moment no plou gens.

Si l'amenaça i les previsions es compleixen tal com ens diuen, i després de passar la nit del lloro, demà ho tornarem a comentar.

Us deixo un parell de vistes d'aquest matí un xic ennuvolat a l'Estartit...

 

dimarts, 5 d’octubre del 2010

Galícia - 08: LUGO i la muralla romana...


S'acaba la nostra estada per terres de Galícia i aquestes darreres hores les aprofitem per anar a conèixer la ciutat de Lugo.

No la coneixíem encara, y només arribar ens impressiona d'entrada la seva esplèndida muralla romana tan sencera i tan ben conservada..., per això va ser declarada Patrimoni de la Humanitat per la Unesco, l'any 2000.

Encara que sembli sorprenent hi va haver diverses temptatives oficials per enderrocar aquest monument històric, la darrera als anys trenta, quan es va considerar que impedia el creixement de la ciutat, però va ser paradoxalment salvada gràcies al dictamen dels militars que sostenien que encara podia tenir algun valor defensiu...

Entrem a l'interior de la ciutat antiga per passejar i conèixer els seus monuments principals.

Prenem un cafè en la gran plaça major de la ciutat, davant l'Ajuntament, 

 mentre veiem com viuen tranquils els jubilats de Lugo...
Empeltats d'aquesta tranquil·litat del "laisez faire", comencem la nostra visita pausada a la ciutat, i ens encaminem en primer lloc a la Catedral.

Accedim pel pòrtic romànic del segle XII, que llueix un magnífic Pantocrator


Ens sorpren en primer lloc l'espectacular altar major, una barreja de marbres i metalls, i un esclat d'àngels i serafins, obra de Antonio Sanjurjo.
Tot aquest esplendor és per acompanyar la enorme custòdia on es guarda una hòstia consagrada, permanentment dia i nit, ja que aquí encara es practica l'antiga devoció de l'adoració perpètua...

Lugo és la Ciutat del Sagrament. Es tracta d'un títol únic que comporta un privilegi especial per la catedral de la ciutat: en el seu interior s'exposa dia i nit l'hòstia consagrada.
Privilegi que ni tan sols Roma poseeix...!!

També cal destacar la capella de la patrona de la ciutat, la A Nosa Señora dos Ollos Grandes, curiosa advocació que Lugo comparteix amb Siena on també hi ha una Madonna degli occhi grandi, i que segons sembla obeeix a un curiós motiu mèdic, ja que els models de l'època, a causa de la manca de iode, patien una dilatació de l'iris, provocat per la malatia del goll (bocio).

També visitem la capella de San Froilan, el patró de la ciutat.

Una de les joies de la catedral és el seu Cor. Tallat en fusta de noguera, al s.XVII, és considera un dels més aconseguits de tota la península en el seu gènere.

veiem aquí un detall

Sortint de la catedral podem veure la seva torre Vella amb el rellotge, gòtica del s.XVI

I ens traslladem al davant per contemplar la seva façana principal d'estil neoclàssic


i just al davant de la catedral hi ha una de les deu portes de la muralla, la porta de Santiago, una de les més maques, també anomenada del Pexigo (finestró o porticó), ja que en temps de pesta o de guerra, amb una reixa la tancaven per controlar l'accés a la ciutat.

Al voltant de la Catedral hi ha diverses botigues d'artesania local i alguns típics souvenirs, i ens va cridar l'atenció unes rajoles amb frases ingenioses que ens van semblar definien molt bé el tarannà de la gent d'aquestes terres...



Jutgeu vosaltres mateixos...

... encara que aquesta frase, tota una filosofia de vida, sigui atribuïda a Voltaire.

A continuació ens vam enfilar a la muralla per fer un petit recorregut per sobre. Té una amplada magnífica i el passeig resulta molt agradable, al temps que et permet veure unes vistes molts maques de la ciutat interior i exterior.

Després de dinar en una de les tasques típiques del casc antic, acompanyant el peix amb un bon vi d'Albariño, vam prosseguir la nostra visita, tot passejant per la Rua Nova,

 i la Praza do Campo, que és el punt de trobada de les ruas dos viños on a certes hores es concentren el lucenses per parlar i prendre copes.


La Praza, doncs, manté la seva funció de foro de trobada com ja tenia a l'època romana
La font del centre, en determinades ocasions, com les festes locals i patronals, raja vi enlloc d'aigua, costum que a casa nostra també trobem a localitats com ara la vila de Prades (Baix Camp).

Acabarem la visita a la ciutat retornant a la praça Major on veiem un monument commemoratiu de la romanització de la ciutat,



i també unes modernes plaques amb versos d'alguns poetes gallegs, com Castelao, Rosalia de Castro, Manuel Maria, i altres...

Per acabar, i de camí al parking, passem per l'espectacular praza de Santo Domingo, on hi ha també un altre monument a la romanització, amb una columna coronada per una àguila imperial,


I seguint el carrer de San Marcos, passem finalment per davant l'edifici Palau de la Diputació Provincial, construït a mitjans del segle XIX.

Abans de marxar de Lugo, fem encara una última ullada a la magnífica i impressionant muralla romana



* * *
Finalitzada la visita a la ciutat, retornem a la nostra residència a O Carballiño...

Però encara ens van quedar unes hores a l'endemà per anar a conèixer una dels llocs més sorprenents d'aquestes terres, un dels Castros més grans que hi ha a Galícia.
El castro de A Cidade de San Cibrian de Lás, també anomenat LANSBRICA


Visita molt interessant que val molt la pena realitzar, però com que la Marta ja va fer fa uns dies un comentari en el seu Blog Todoreh, us remeto a ell (enllaç aquí) i així de pas coneixereu un nou i interessant blog.

* * *
Aquest magnífic cruceiro serveix de comiat i de record dels dies passats a terres de Galícia


  • La crònica d'aquest viatge acaba definitivament aquí.





dissabte, 2 d’octubre del 2010

Galícia - 07: Samos, monasterio de San Julián

 Avui anem a conèixer un dels monestirs importants de l'orde benedictí, encara amb una comunitat monàstica en actiu, el Monestir de Samos (San Julián de Samos), a la província de Lugo.

És, sens dubte, un dels més antics i importants dels molts cenobis de les terres de Galícia.

El nom oficial és de San Julián y Santa Basilisa de Samos, encara que se'l coneix simplement com a Monestir de San Julián.
Samos és el cap del municipi i a més lloc de pas del Camí de Santiago.

Té un origen medieval, concretament de l'època del Regne Visigod en el segle VII, i la fundació se li atribueix a San Martín Dumiense, i renovat per Sant Fructuós.

A finals del s.VIIIè fou abandonat pels monjos durant l'efímera dominació musulmana. Va ser ocupat per mozàrabs que venien fugint de l'Al-Andalus en temps del rei Fruela I. Precisament el seu fill Alfons II, el Cast, va passar la seva infància aquí juntament amb la seva germana Jimena, després de l'assassinat del seu pare. Aquí podem veure l'estàtua d'ell que hi ha a l'església del monestir.
Quan els mozàrabs es van retirar cap al sud, el cenobi va tornar a ser ocupat per a la vida monacal. 
 
Durant el s.X, Samos va sofrir la momentània expulsió dels monjos per part del bisbe de Lugo don Ero, però va resurgir poc després i es converteix en un monestir benedictí que va recuperar el seu esplendor al s.XII sota la reforma cluniacense.

Després de la desamortització de Mendizábal del 1835, va tornar a ser ocupat per monjos a finals del segle XIX i es va convertir en la seu de l'orde del Benedictins.

Acompanyats per el pare hostatger, vam fer el recorregut per l'interior del monestir, la qual cosa ens va permetre veure algunes de les dependències que són de grans proporcions, com els claustre gran o del Pare Feijoo, 
 que diuen és un dels més grans d'Espanya, amb crugies d'uns 60 metres de longitud.

Va ser construit al s.XVII, entre 1685 i 1689 en estil herreriano.
L'estàtua del Pare Feijoo que hi ha al centre del claustre és obra de Francisco Asorey.

Hi ha un segon claustre més petit, anomenat el Claustre de les Nereidas, la construcció del qual data del segle XVI (1539-1582), però com és normal en l'arquitectura galega, el seu arcaisme el converteix en un monument tardogòtic. L'arquitecte fou Pedro Rodríguez, natural de Montforte.

El nom li ve donat per la font que hi ha al centre, del segle XVIII, on quatre éssers mitològics, les Nereides, sostenen la copa superior de la font.

Després de visitar algunes dependències monàstiques com el claustre superior, l'hostatgeria i la sagristia,
 
amb algun mobiliari força original,

 vam passar a l'interior de l'església de grans proporcions que, malgrat va ser construïda entre 1734 i 1748, barroca per l'època, però per les seves formes austeres i clasicistes, sembla més aviat neoclàssica. Te la planta de creu llatina i tres naus.

 
 
La façana barroca és obra del s.XVIII, i va quedar baixeta al quedar inacabada per que no es van arribar a construir les torres laterals.
L'escala d'accés recorda la de l'Obradoiro de la Catedral de Santiago

L'escultura, sortint de Samos, ens recorda que aquest lloc és sumament transitat per la gent que fa la ruta peregrina del Camí de Santiago.

I realment vam poder veure molts caminants amb la motxila a l'esquena circulant per aquestes terres...
   
 * *
Us deixo aquest enllaç a la magnífica web del monestir (aquí) en la qual podreu trobar informació més detallada de la que jo mateix us acabo de proporcionar.

* * *

  •  La crónica continua aquí (08)...

LinkWithin

Blog Widget by LinkWithin