- La història comença aquí...
La circumstància de que el nostre hotel estava situat just al costat mateix del pont, ens va permetre de veure'l cada dia des de la nostra habitació o desde les dependències comunes de l'hotel, menjador i sala d'estar. Una visió certament privilegiada.
Fins i tot de nit...
El Ponte Vecchio és a Florència el que el Coliseu és a Roma, i és que la seva imatge és la més coneguda i representativa de la ciutat. El Ponte Vecchio és el símbol del romanticisme que inunda tota Florència.
Els orígens del "Pont Vell" es remunten a l'any 1345, la qual cosa el converteix en el pont de pedra més antic d'Europa. Va ser construït pels arquitectes Taddeo Gaddi i Neri Foravanti.
Desde la primera construcció, va ser concebut com un pont-mercat amb fileres de botigues als dos costats. En 1495 les botigues es van vendre a gent privada que, per tal d'engrandir-les, van canviar l'estructura original del pont afegint-hi habitacles que sobresurten per damunt del riu, i se sostenen amb uns puntals de fusta.
En el centre del pont hi ha un monument a Benvenuto Cellini, l'ofebre florentí més famós. I és aquí on molta gent se situa a la posta del sol per relaxar-se i jurar-se el seu amor amb el tema de moda de penjar candaus, la qual cosa obliga a les autoritats a anar-los treient de tant en tant.
Aquest indret té alguna cosa de romántic i de sentimental o emblemàtic, i sempre és un lloc molt concorregut. La qual cosa, a nosaltres que residíem a prop, ens va permetre de gaudir-ne amb una certa tranquil·litat quan d'horeta al matí o a darrera hora del vespre el vam creuar un parell de vegades.
El Ponte Vecchio va tenir un paper fonamental en la II Guerra Mundial: el van visitar Hitler i Mussolini en 1939. Durant la retirada alemanya del 1944, fou l'únic pont que no va ser destruït per les tropes. I això va permetre a molts florentins, disidents polítics i jueus, que poguessin escapar i salvar-se.
* *
Travessant, doncs, el famós pont ens vam dirigir cap a Sant Miniato al Monte...
Ja ens havien parlat de que la visió de la ciutat de Florència des de dalt de la Basílica de Sant Miniato al Monte, era una de les més boniques, i vam voler comprovar-ho com a darrera experiència de la nostra estada a la ciutat.
I en primer lloc vam voler visitar la Basílica i saber-ne alguna cosa de la seva història. Les notícies més antigues daten del 783: en un diploma de Carlemagne d'aquell any ja es designava com a "basílica" a un lloc de culte dedicat al sant.
El 27 d'abril del 1018, el bisbe florentí Alibrando, decideix aixecar en aquest lloc una gran basílica d'estil romànic per acollir dignament les relíquies de Sant Miniato, restes que el mateix bisbe havia trobat sota el que avui es coneix com la "porta santa", allà on amb molta seguretat hi havia el primer cementiri cristià de Florència.
(la "porta santa" és la de l'esquerra)
Com sol succeir sovint, aquí la veritat històrica i la llegenda es barregen.
La festa litúrgica del sant és el 25 d'octubre, però dia rere dia la seva fama és celebrada en el mosaic d'estil tardo-bizantí del gran àbsis de l'església. Realitzat en el segle XIII, representa a Sant Miniato (a la dreta) amb el títol de Rex Erminie, Rei d'Armènia, en simetria amb la Mare de Déu, mentre fa lliurament de la corona terrenal a l'únic i vertader Rey, el Crist Pantocrator
(en grec, el Totpoderós).
Van ser necessaris gairebé dos segles per acabar aquesta Basílica, amb una admirable façana de marbres blancs i verds (s.XI-XIII), típica de l'estil romànic toscà. Ens recorda molt a Santa Maria Novella o fins i tot a l'església de la Santa Croce.
La comunitat monàstica viu aquí dalt del turó des del 1018, amb algunes interrupcions, i segueix pregant i treballant sota la Regla de Sant Benet. Els monjos benedictins de Santa Maria di Monte Oliveto, regenten la Basílica Abacial de San Miniato al Monte. Totes les tardes la Comunitat monàstica celebra l'Eucaristia (a les 17:30h), i les Vespres (a les 18:30h) en cant gregorià.
Per a més informació: http://www.sanminiatoalmonte.it
* * *
Un cop informats de la història i de la importància del lloc emblemàtic on som, tot gaudint de la bonica vista que des d'aquí s'albira, ens decidim a baixar uns quants metres i uns quants graons per traslladar-nos al típic i famós mirador damunt la ciutat de Florència, l'anomenat el Piazzale Michelangelo, on totes les parelles i tots els turistes i visitants, pugen cap el capvespre per gaudir de la panoràmica esplèndida de la ciutat i de la bonica prespectiva del riu Arno i dels seus ponts, tot ben il·luminat amb el reflexe de la llum crepuscular damunt les aigües.
I embadalits per la visió que tenim als nostres peus, tot recordant i rememorant tota la bellesa que hem pogut contemplar aquests dies, no sense una certa recança, hem de dir un adéu ben sentit a la ciutat de Florència.
Ens enduem un magnífic record per sempre.
* * *
- Ara sí que aquesta crònica florentina acaba definitivament aquí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada