JAMBOREE again...

Per acabar amb la febrada jazzística que ens ha agafat recentment, ahir divendres al vespre vam assistir a la darrera sessió que havia programat la sala Jamboree per celebrar el 50è. aniversari de la seva inauguració aquell llunyà 9 de gener del 1960, amb un quintet liderat per Tete Montoliu i alguns dels millors músics de jazz del nostre país i altres artistes nord-americans.

Ahir, doncs, es va cloure aquest cicle de celebracions amb un magnífic trio liderat també per un altre pianista invident i excepcional, l'Ignasi Terraza, de qui ja vaig parlar a bastament en el meu post anterior (vegeu aquí).

Ahir el trio el formaven el mateix Terraza al piano, sempre espectacular i amb molt de virtuosisme, en Jules Bikoko al contrabaix, magnífic i sobri, i Esteve Pi, a la bateria, explossiva.

Poso aquí una petita mostra de l'actuació del trio, però en aquest cas és una mostra una mica psicodèlica com veureu, ja que la vaig grabar amb el mòbil i en vertical, i no he trobat la manera d'adreçar-la..., amb tot el que més importa és la música que no entén de verticalitats o horitzontalitats...!!



La vetllada va tenir una petita sorpresa ja que casualment hi havia al Jamboree un cantant irlandes que coneixia l'Ignasi Terraza i que el va invitar a unir-se a la festa i a interpretar un parell de cançons.

Es tractava de l'Austin O'Brian, qui amb una bona veu i amb molta simpatia ens va obsequiar amb aquesta versió del "night and day"



En definitiva una altra bona sessió de Jazz a la mítica cova del Jamboree...

Com deia en el meu post anterior... A la vejez viruelas... i JAZZ...!!!

* * *

3er. Aniversari d'aquest BLOG...

Mare de Déu, i com passa el temps...!!!

Sembla que era ahir mateix, i gairebé sense adonar-me'n ja han passat tres anys des d'aquell 25 de febrer de 2007, quan em vaig llençar a l'aventura d'obrir un Blog.

Poc em pensava jo aleshores tot el que aniria descobrint i aprenent a través d'aquesta eina tan original i tant universal.

Tres anys és una fita en la que molts blocaires es dediquen a fer estadístiques i números, com vaig fer jo mateix en el meu primer aniversari, però avui no em voldria fer pesat en això, però alguns càlculs i estadístiques si que em fa gràcia de fer... Si no m'he descomptat aquest deu ser el post 266 que faig al Sorrobloc. La progressió ha anat creixent, 70 posts al 2007, 75 al 2008, 106 al 2009, i de moment només 15 en el que portem d'aquest any. Això fa un promig de 89 posts cada any, és a dir un post cada 4 dies aprox.

Evidentment, al costat dels blocaires que cada dia fan un o més d'un post, és gairebé insignificant, però és la meva realitat i n'estic força satisfet.

Fa gràcia veure com els comptadors van sumant visites: el primer comptador que vaig instal·lar i el més antic, l'StatCounter, ja està registrant més de 32.ooo obertures del blog. Detecto que tinc uns 15/30 lectors fidels que cada dia consulten el meu blog, i constato també que n'hi ha alguns que llegint les meves detallades i llargues cròniques de viatges s'hi arriben a passar hores...

I també fa gràcia veure com algunes consultes venen de tot arreu i de llocs a vegades insospitats. Evidentment les del nostre país s'emporten la palma, però després segueixen els EE.UU. amb 260, França 65, Alemania 50, Itàlia 50, Europa 35, Regne Unit 35, Argentina 23, Portugal 23, Brasil 19, Polònia 15, Suecia, Canadà i Bèlgica 14, i etc. etc.

Però tot això és un tema menor al costat del que m'aporta aquest món dels blocs. Les noves relacions i les amistats que dia a dia vas construint i descobrint. Les informacions i tot allò que aprens i descobreixes a través de la lectura d'altres blogs. Aquesta per a mi és la millor experiència acumulada durant aquests tres anys, i la que t'anima a continuar treballant i explorant aquest món apassionant.

Gràcies altre cop a tots els amics als que us agrada llegir-me...!!!

* * *
Tercer Aniversari del blocaire “Sorrobloc” - 25 de febrer de 2010 -

“25 SENSE ESPRIU. 1913-1985”

Jo també em vull afegir a l'acció que el món blocaire ha promogut per homenatjar la persona i obra d’aquest gran escriptor en Salvador Espriu, i que serveixi per a recordar que fa 25 anys ens va deixar.

Nascut a Santa Coloma de Farners, l'any 1913, va ser un dels escriptors més significatius de la postguerra a Catalunya i sens dubte un dels poetas catalans més importants de tots els temps.



Com que jo estic immers en activitats del món coral pel fet de participar en dues corals de Barcelona, acabo de rebre la convocatòria d'aquest concert que la Societat Coral el Micalet de València, organitza en homentage a Salvador Espriu.


El cartell que han editat, amb el títol de "Assentiré de grat" correspon a la primera estrofa d'aquest poema d'Espriu:

Assentiré de grat, car només se'm donà

d'almoina la riquesa d'un instant
Si podien, però, durar
la llum parada, l'ordre clar
dels xiprers, de les vinyes, dels sembrats,
la nostra llengua, el lent esguard
damunt de cada cosa que he estimat !
Voltats de por, enmig del glaç
de burles i rialles d'albardans,
hem dit els mots que són la sang
d'aquest vell poble que volem salvar.
No queden solcs en l'aigua, cap senyal
de la barca, de l'home, del seu pas.
L'estrany drapaire omplia el sac
de retalls de records i se'n va,
sota la fosca pluja, torb enllà,
pels llargs camins que s'esborren a mar.

Cançó que possiblement serà cantada pel cantant basc Mikel Laboa, dins d'aquest espectacle ja que ell té una traducció al basc d'aquest poema en concret...

M'ha semblat, doncs, oportú, aportar aquesta primícia del concert que s'organitza a València en homenatge al poeta.

* * *

El JAZZ de les velles glòries catalanes...

Ahir vam tornar a sentir Jazz al Jamboree. Era una nit plujosa i desagradable, i en conseqüència vam estar com en família, per escoltar un concert que es va titular: "The Jamboree Gold Stars".

Dins de la interessant programació que la sala ha preparat aquests mesos de gener i febrer, per commemorar el seu 50è aniversari, ahir tocava l'actuació de les patums del jazz clàssic a Catalunya, dels pioners del gènere afroamericà a la nostra ciutat. Alguns d'ells d'edat força avançada ja havien actuat al Jamboree als inicis ara fa 50 anys.

Eren, ni més ni menys, que el barceloní Francesc Burrull, tota una institució del piano que als anys 60 ja protagonitzava sessions d'antologia... (sentiu-lo aquí)



Des de feia uns quants anys sembla que no s'havien tornat a ajuntar aquests veterans del Jazz, i ahir va ser una trobada entranyable que va agradar a tothom. En aquest fragment de vídeo podem sentir més que veure a Francesc Burrull al piano, J.M.Farràs a la trompeta, i Joan Albert al saxo.



Durant l'hora i mitja de recital es van anar alternant els típics solos d'instruments, i aquí he volgut recollir una petita mostra d'alguns d'ells.

Així, doncs, un altre virtuós va ser en J.M. Farràs, l'ànima i presentador del concert, i un bufador esplèndid que toca la trompeta amb una energia envejable



I també van actuar els terrassencs Joan Albert, saxo, i Adrià Font, bateria, impulsors del jazz egarenc i sidemans d'artistes nacionals i internacionals. Sentim aquí un fragment del saxo de Joan Albert...



Darrera d'ell i en plena acció hem pogut observar a Dimitri Skidanov, el contrabaixista titular del trio d'Ignasi Terraza.

I finalment completava la formació el jove Federico Mazzanti, fill del "Negro" Mazzanti de l'escuderia de "La Porteña", que precisament actuen aquest mateix vespre al Jamboree.




Els dos bufadors van descansar uns minuts i aleshores el mestre Francesc Burrull, amb més de 70 anys a les espatlles, acompanyat per la bateria i el contrabaix, ens van delectar amb una peça de jazz suau que fou una delícia...




Per acabar la vetllada, els quatre tòtems del Jazz català ens van obsequiar amb una interpretació recuperada dels arxius musicals jazzístics, que precisament portava per títol: Jamboree

Mai més ben triada la peça per aquesta banda "ad hoc", i que no podia faltar en ocasió de la celebració del cinquantenari d'aquest històric club de Jazz...

* * *

La 9ª Ateneuesfera de dissabte passat...

Vull deixar constància també en el meu blog de la trobada de dissabte passat a l'Ateneu on, responent a la convocatòria d'en Guillem Carbonell, ens vam aplegar uns 25 blocaires per intercanviar experiències i opinions sobre el món d'internet 2.0

Va ser una trobada molt agradable i interessant, no exempta de polèmiques i discrepàncies, però en el fons enriquidora per tothom.

Vam conèixer nous companys amb propostes molt llamineres i culinàries, i d'altres més reivindicatives.
I com que molts dels companys blocaires que hi van participar, ja se m'han avançat a fer les cròniques en els seus blocs --us felicito per la rapidesa--, i tothom ja ha anat fent els seus comentaris, com he fet també jo mateix, em limito a referenciar-les aquí mateix:

• Vida quotidiana: Ateneuesfera d'hivern
• Todoreh: Ateneuesfera 2.0
• Gazophylacium: L'Ateneuesfera: la penya de l'Ateneu

• El radar de Sarrià: Ateneneuesfera, novena edició
• Diari MEF: El boca-orella dels blocs
• Nunca nueve: Ateneuesfera Hivern 2010
• Raons que Rimen: La novena Ateneuesfera
• Criticart: 9a Ateneuesfera i 25 sense Espriu: El món blocaire és un bon món.
• El blog de Guillem Carbonell, ...

Penso que la lectura de totes aquests cròniques ja dóna una idea molt completa i calidoscòpica de com va anar la trobada de la 9ª Ateneuesfera.

Cal esperar ara la propera convocatòria de la 10ª. que desitgem pugui ser ben aviat...

Una salutació cordial a tots els blocaires que em pogueu llegir...

* * *

Interpretar música de W.A. MOZART

Fa dies que volia penjar la crònica del darrer concert en que vaig participar amb la Coral Espígol.

Fou el passat dia 23 de gener de 2010, amb motiu de començar a celebrar el 30è aniversari de la coral.

El concert va ser íntegrament dedicat a música de W.A. Mozart, i el vam fer conjuntament amb la Coral Allegro, tal com podeu veure en el cartell aquí a l'esquerra.

Sempre és un gran plaer estètic i gairebé espiritual, poder interpretar música de grans compositors com és en aquest cas la meravellosa música de Mozart.

No havia parlat del concert abans perquè esperava a poder tenir alguna imatge o gravació per il·lustrar-lo, i ara he rebut una primera gravació d'una de les peces del programa, l'Alma Dei creatoris (KV 277), que podeu veure i escoltar en aquest enllaç (20100123222225.mpg).

La dirigia en Quim Manyós, amb els solistes Natàlia Casasús, soprano, Marta Cordomí, contralt, Lluís Arguijo, tenor i Jordi Bolta, baix, i una orquestra específica per aquest concert. La qualitat de la imatge no és gaire bona però el so és força acceptable.

El programa complet del concert va ser aquest que veieu aquí sota...

* *
La Coral Allegro, com podreu apreciar en el cartell del concert, també celebrava el seu 20è aniversari. La coral neix a l'Institut Municipal d'Educació (IMEB) de l'Ajuntament de Barcelona, i està formada per quaranta-cinc cantaires que, en la seva majoria, són mestres o estan relacionats amb el món de l'educació.

Aquesta coral es va formar l'any 1989, en un procés molt espontani, com a resultat d'un dels cursos de formació musical que organitza regularment el Programa d'Educació Musical per al professorat de la ciutat de Barcelona. Des dels seus inicis i fins el curs 1998/99 l'ha dirigit el Josep Prats. En l'actualitat n'és la directora Montse Meneses.

* *
La Coral Espígol va ser fundada la tardor de 1979 pel seu director, Quim Manyós, en una entitat cívica juvenil del barri de Gràcia. Actualment té la seu al CAT (Centre Artesà Tradicionarius). Està formada per cinquanta cantaires.

El seu repertori, de més de quatre-centes obres, inclou composicions d'estils i èpoques molt diverses, des del Renaixement fins a la música contemporània, passant pel jazz i obres de grans compositors amb acompanyament orquestral com la Missa Nelson i la Missa de Sancti Nicolay de Haydn, les Vesperae solenne de confessore de Mozart, el Gloria de Vivaldi i els Anthems de la Coronació de Händel.

El curs passat va estrenar un altre espectacle amb repertori jazzístic que es va titular Jazz amb cor i va comptar amb la col·laboració d'Ignasi Terraza i el seu trio.

En aquests 30 anys, la coral ha realitzat nombrosos concerts, sobretot a Catalunya, però també ha portat a terme diversos concerts a l'estranger (Barjols i Orléans a França) i a l'Estat espanyol (Mallorca, Burgos, etc.).

* * *

A la vejez... viruelas...!!!

Fa uns dies, una companya de la coral en la que hi participo ens va informar de que al mític local del Jamboree, actuava l'Ignasi Terraza, amb motiu de l'homenatge que la sala feia al Tete Montoliu, dins del programa de concerts que la sala ha programat amb motiu del 50è. aniversari de la inauguració del mític lloc.

"Així fou, el 9 de gener de 1960, a les 18 h. un quintet liderat pel gran Tete Montoliu i format per alguns dels millors músics de jazz del nostre país i altres artistes nord-americans inaugurava el Jamboree".

L'Ignasi Terraza és un pianista extraordinari, invident des de fa molts anys, i amb un domini del teclat realment sorprenent, impressionant... Vegeu aquest video...

Com que la nostra coral va poder gaudir de l'acompanyament del "Ignasi Terraza trio", en un memorable concert que es va anomenar "Jazz amb cor" que realitzàrem el 20 de juny passat (vegeu aquí), i vam poder admirar la gran qualitat pianística de l'Ignasi Terraza, és per això que ens vam animar a agafar entrades al Jamboree per anar a escoltar-lo. Ell va actuar al piano acompanyat d' Horacio Fumero al contrabaix, i d'Esteve Pi a la bateria, la nit del 15 de gener d'enguany.

Per mi i per la meva dona, era la primera vegada a la nostra vida que anàvem al Jamboree, es va inaugurar la sala fa 50 anys, i nosaltres no havíem estat mai. Per això he titulat aquest post "A la vejez, viruelas"

Aquest fet ens va fer agafar una mena de cuquet pel Jazz que encara no havíem pogut gaudir mai en directe i en un ambient totalment apropiat com és el de la cova del Jamboree.

Tant és així que a la setmana següent hi vam tornar, aquest cop per escoltar al famós bufador Abdu Salim, un personatge afro-americà ben peculiar, qui fou fundador el 1982 de l'energètic "Freedom Jazz Quartet", en un concert que era un homenatge a John Coltrane, i qui ja havia protagonitzat anteriorment sessions antològiques a la cava de la plaça Reial.

I encara no s'acaba aquí la nostra "febre jazzística", perquè hi vam tornar a l'altre setmana, divendres passat, vaja. Aquest cop era un concert homenatge a un altre gran home del jazz, el teclista Lou Bennet. Aquest concert també memorable el va protagonitzar un històric del jazz francès, Philip Catherine, un guitarrista excepcional, antic company de viatge de Bennet a París -i al Jamboree dels 60- que encapçalava aquesta banda de tribut a aquell jazzmen que va regalar nits memorables a aficionats de diferents èpoques.

Us poso una breu filmació que vaig fer amb el telèfon mòbil, de no gaire qualitat, però és un petit tastet del virtuosisme d'aquest impressionant guitarrista francès. La veritat és que jo no havia vist mai tocar la guitarra elèctrica amb aquella passió i virtuosisme.

(Amb tot, si mireu l'enllaç que us he posat en el seu nom, el veureu i sentireu tocar de manera molt més clara i diàfana)

Mai és tard per experimentar noves sensacions i viure situacions inèdites, i així hem decidit seguir ara aquesta vena del jazz. Tant és així que ens hem apuntat a un Taller de jazz en el Centre cívic "Casa Sagnier" (vegeu aquí) i també (aquí).

I a més tenim programat anar a un parell més de concerts dels que ofereix aquest més de febrer el Jamboree, un proper de Gold Stars, i un darrer en el que tornarà a actuar l'Ignasi Terraza amb el Donald Harrison Quartet, -el rei del nou swing- un mestre del jazz nord-americà que va nèixer a Nova Orleans el mateix any que obria les portes el Jamboree.

* * *
I és que realment... a la vejez... JAZZ...

TUNISIA - adéu a l'Àfrica i als companys tunisians...(07)

• La crònica del viatge comença aquí...

Aquest és el darrer matí de la nostra estada a terres africanes i hem d'esperar fins al vespre per agafar el vol que ens ha de tornar a Barcelona.

Aprofitarem el matí per conèixer una mica Hammamet poble, ja que la zona d'hotels queda una mica a la perifèria. Així doncs, agafem uns taxis que ens traslladen fins al poble situat a la vora del Mediterrani. Estem a l'Àfrica encara que no ho sembli, però compartim les mateixes costes, les mateixes aigües, i les mateixes gavines, en el fons som com mig germans...

Hammamet és un típic poble mediterrani d'estiueig. Donem un vol inicial per un parc exterior tot contemplant la placidesa del mar, abans de introduir-nos dins els carrerons de la seva medina, petita però entranyable.

Encara que, com totes les medines plenes de comerç, ja sabem el que ens espera a dins, ens introduïm.

Som un grup de catalans turistes, únics potencials compradors en aquelles hores del matí, i els dependents de les botigues se'ns tiren a sobre i ens ofereixen entrar i "solo mirar" tots els seus articles.

A poc a poc les nostres defenses es van debilitant i finalment alguns de nosaltres, després de practicar una mica el joc del regateig, acabem sucumbint a les temptacions... ai las...!!!, jo mateix vaig sortir amb tres foulards i un bolset per anar de viatge...

Fent abstracció del fet inevitable del joc que s'estableix entre venedors i possibles compradors,

la medina té racons molt agradables i pintorescos.

Acabada la visita sortim de la medina fins a la plaça principal de Hammamet on agafarem els taxis que ens retornaran a l'hotel.

Després de dinar, tanquem maletes i cap a l'aeroport... i fi del viatge...!!!

* * *

No voldria acabar aquesta llarga crònica de la nostra estada a Tunisia, sense parlar dels dos companys que van fer que el nostre viatge fos més que agradable.

(en Mohamed i en Nizar)

En primer lloc el guia, en Nizar. Considero que vam tenir molta sort amb aquest guia. Era un home jove amb bona formació acadèmica, lingüista, antropòleg, traductor i journaliste, i dominant molt bé el castellà.

Va ser un guia molt divertit, molt extrovertit, a estones seriós, atent, i amable, però amb força sentit de l’humor. De seguida va batejar el nostre grup com el "catalan team" i sempre va estar molt pendent del grup.

Les seves explicacions van ser sempre amenes, molt erudites i també crítiques, i en tot moment ens va ajudar a apreciar i aconsellar en allò que era important, i a discernir allò que no ho era. Molt crític amb els aspectes negatius del seu propi país, però també se li notava que se l’estimava.

Posava molta passió en tot allò que explicava i en ocasions s'exaltava de tal manera que gesticulava i s'emocionava. Ens feia riure i també ens donava instruccions de com aplicar el sentiment, l'ànima i l'esperit (el pathos) per pronunciar bé algunes paraules de l'àrab, com l'hac aspirada per dir Sahhhhara, o Atzaavaaara...

En definitiva, un bon guia en Nizar, molt recomanable.

Shukran Nizar...!!!

* *

L'altre company de viatge va ser el nostre xofer, en Mohamed. La llàstima és que no ens podíem comunicar gaire amb ell a causa de l'idioma.

Però en tot moment va estar atent i molt servicial amb tothom, carregant i descarregant maletes... i sobretot molt bon conductor, molt professional. Shukran Mohamed...!!!

* * *

Un bon company de viatge, en Rafel, mestre jubilat, va fer un brindis el darrer dia per celebrar la bona sintonia que va imperar en el grup durant tot el recorregut.




I com a bonic tancament i cloenda, el reprodueixo aquí:

"Amb cor alegre,

copes enlaire,

el pit enfora,

salut i força,

que el món és nostre".

Rafel F.

* * *

• Ara sí definitivament aquesta crònica s'acaba aquí mateix.
  

TUNISIA - de l'actualitat als origens... (06)

• La crònica del viatge comença aquí...

Avui acabarem la nostra visita a aquest petit país del magreb, Tunísia.

L'hem recorregut amunt i avall, per la costa, per les illes, pels llacs salats, els deserts i els oasis, i hem conegut la seva Ciutat Santa, Kairouan.

Ara toca conèixer una mica el nucli antic de la capital, Tunis, i les restes de la històrica Cartago, lloc principal de la nostra història i de la nostra religió.

La ciutat de Tunis és una de les més importants del Magreb. Ubicada a prop de les ruïnes de Cartago, ciutat mare de la que fou satèl.lit i que també fou arrasada després de la victòria dels romans.

Va tornar a ressorgir amb la conquesta dels àrabs, que la van fer la capital del país. Després de l'ocupació otomana, durant el protectorat francès, va créixer la ciutat moderna i van desaparèixer les muralles però sense afectar a la medina.

El 25 de juliol de 1957 es va proclamar a la ciutat de Tunis la República Tunisiana.

Comencem la visita a la ciutat per la seva part més moderna, on destaca l'imponent minaret símbol de la ciutat,

i veiem alguns dels edificis oficials fins arribar a

la porta d'entrada a la medina.

La Medina de Tunis fou declarada Patrimoni de la Humanitat el 1979, i dins el seu laberíntic interior hi ha més de 700 monuments: mesquites, mederses, portes amb arcs, banys, palaus, fonts, etc. És una medina amb una gran vivesa i color...

Després de deambular una bona estona per la medina, en sortir per una de les portes, el nostre guia ens fa adonar del petit mausoleu dedicat a un il·lustre compatriota nostre, l'escriptor mallorquí Anselm Turmeda (ciutat de Mallorca, 1355 - Tunis, 1423), que solia seure en aquest lloc per conversar i aconsellar als tunisians que l'escoltaven.

Anselm Turmeda, després Abd-Al·lah at-Tarjuman (el seu nom complet en àrab, أبو محمد عبد الله بن عبد الله الترجمان الميورقي, Abū Muḥammad ʿAbd Allāh b. ʿAbd Allāh al-Tarjumān al-Mayūrqī).

De primer es va fer frare franciscà i posteriorment, desenganyat de la societat occidental i del cristianisme, es va convertir a l'islam i va viure com a musulmà a Tunis (moltes obres seves són crítiques amb la societat cristiana de l'època). És dels pocs escriptors que ha escrit en català i en àrab, essent un clàssic en ambdues llengües. Els seus llibres tingueren gran difusió en els països de parla catalana.

Després de voltar per la medina i pel centre de la ciutat, anàrem a visitar el Museu del Bardo, considerat el més important del país, que conté la més extensa col·lecció de mosaics romans del món.

Accedim a través d'aquest bonic pati

(aquest paviment és un calendari solar amb els mesos de l'any i els signes del zodíac)

I també podem observar estucs amb uns arabescos preciosos,

 

 així com gran varietat de rajoles amb motius florals...

Aquest mosaic, potser el més important de tots, està perfectament conservat, ja que data del s.III a.C. com es pot llegir en el panell informatiu que l'acompanya
 

i curiosament no es tracta d'un paviment, sinó d'un mosaic per ser penjat a la paret, com un quadre o pintura... Representa a Virgili amb un volum de la Eneida, envoltat de dues muses.

La col·lecció de mosaics romans és inacabable, i posaré aquí alguns dels més espectaculars per donar una lleugera idea de la riquesa del museu...

I per acabar les filigranes del museu, contempleu aquestes dues, una de forja de ferro en una bonica reixa,

i l'altre una filigrana d'escriptura àrab en un exemplar de l'Alcorà.

Sortint del museu, anem a dinar..., a la tarda ens espera encara Cartago i Sidi bou Saïd.

* *

Parlar de Cartago es fa difícil per la gran història i rellevància que aquesta ciutat va tenir al llarg dels temps. L'enllaç que us poso dóna accés a una informació exhaustiva sobre la importància d'aquest enclavament i la seva història.

Veieu, com a exemple, el que debia ser la ciutat a l'època romana en aquesta representació

on també s'aprecien els ports púnics de la ciutat, que també vam visitar, i que tenen aquest aspecte en l'actualitat...

Cartago fou una important ciutat de l'antiguitat, fundada pels fenicis procedentes de Tiro en un enclavament de la costa del nord d'Àfrica, a prop de l'actual ciutat de Tunis.

El consens actual es afirmar que la ciutat fou fundada entre els anys 825 - 820 a.C. amb el nom de Qart Hadašt (en grafía hebrea קרת חדשת, i en púnica , "qrt ħdʃt"), és a dir, Ciutat Nova.

Abans d'arribar a les runes de la ciutat, ens aturem un moment al lloc on es conserva un cementiri, el Santuari Púnic o tofet.
(Tofet és un lloc proper a Jerusalem on, segons l'Antic Testament, els cananeus sacrificaben nens al déu Moloc, cremant-los vius).

Per extensión, els arqueòlegs apliquen aquest terme a les tombes d'incineració amb restes infantils carbonitzades, dipositades en urnes, que s'han trobat en abundància aquí a Cartago i en altres ciutats del Mediterrani occidental sota la seva influència cultural, tals com Motya (Sicilia), Tharros (Cerdeña), i a Hadrumeto/Susa (Túnez).

L'origen més probable d'aquestes restes és el sacrifici ritual (molk), com ofrena que els ciutadans feien als seus déus, especialmente en les èpoques de perill extrem per la ciutat. Van mencionar aquesta pràctica els historiadors clàssics Clitarco i Diodoro de Sicilia, però molts altres autors antics, coneguts per les seves referències crítiques als fenicis, i més tard als cartaginesos, com ara Heródot, Tucídides, Polibi o Titus Livio no van dir ni una sola paraula al respecte.

Alguns autors, contràriament, defensen la hipòtesi funerària, que sosté que es tracta de simples cementiris infantils, a on serien inhumades les restes dels abortaments i dels nens petits morts per causes naturals. Cal recordar aquí, que la mortalitat infantil en aquella època era molt elevada.

Arribem ara sí finalment a les runes, les Termes d'Antonin, o l'emplaçament arqueològic de Cartago

Poca cosa queda ja del que va ser aquesta gran ciutat, però potser l'element més emblemàtic són les runes d'aquestes grans termes.

(aquí veiem el plànol de la gran estructura que van arribar a tenir)

i uns quants exemples de les restes que encara podem veure avui en dia...

Abandonem les termes perquè la tarda ja comença a declinar i volem arribar a Sidi Bou Saïd amb llum encara suficient per poder gaudir d'aquesta bonica població situada dalt d'un turó que domina Cartago i el golf de Tunis.

Un petit paradís és aquest poble típic andalusí d'origen medieval, amb els seus carrers costeruts i intricats, amb cases blanques i portes, persianes i gelosies d'un blau intens.

Ha estat i és famós per ser un lloc tranquil i pintoresc molt apreciat per nombrosos artistes, especialment escriptors i pintors.

Anirem a conèixer el famós "cafè des Nattes" (anomenat així per les estores "nattes" que cobreixen el terra on seure descalç) on prendrem el típic té amb pinyons i tindrem ocasió de fumar el tabac del narguil o shisha, mentre assaborim el seu ambient bohemi i cosmopolita...

tot recordant i visualitzant com en aquestes estores s'han assegut gent tant coneguda com André Gide, Paul Klee, o Simone de Beauvoir, i que han fet d'aquest indret un dels llocs més famosos i coneguts de Tunisia.

Sortim del bar per enfilar-nos fins dalt del turó, tot passant per carrerons estrets plens de flors

Des de dalt del turó admirem la badia de Tunis amb els darrers llums del capvespre

La llum suau de la posta del sol dóna al lloc uns matisos de color inigualables...

Guardarem un bon record d'aquest bonic indret de la costa Tunesina...

* *

Aquí pràcticament s'acaba la nostra estada a Tunisia. Demà ens espera un dia de transició en el que visitarem Hammamet al matí per traslladar-nos a l'aeroport a la tarda.

• La història continua i acaba aquí... (07)