Sorpreses de la Genealogia familiar...

Durant una de les darreres passejades que hem fet pel pirineu aragonès, a la Bal de Chistau, vaig fer referència a un arbust, el gavarró (escaramujo en castellà), o roser silvestre, al que li tinc un carinyo especial ja que d'alguna manera sembla que el meu cognom, no massa corrent, per cert, pugui venir etimològicament d'aquesta planta que és molt comuna al pirineu, i a més, familiarment, la nissaga Sorrosal prové clarament del Pirineu Aragonès, del Valle de Tena.

Vegeu aquí un extracte de l'apunt que feia recentment (24/08) en el meu Bloc.

Durant tot l'itinerari trobarem panells informatius del Parc Natural Posets-Maladeta, amb explicacions botàniques de les diferents espècies d'arbres i matolls que anirem trobant, i de les seves propietats, així com de l'ús que els habitants de la vall fan de les seves fulles, dels seus fruits, o de la seva fusta. 

(he posat només un sol d'aquests panells, per l'estimació especial que tinc amb aquest arbust,l'escaramujo (Gavarró, en català) o roser silvestre, d'on prové amb tota probabilitat el meu cognom, Sorrosal (so_ta-el-roser).

* * *

Va ser una mica per casualitat, que l'altre dia, consultant coses per internet, vaig anar a trobar una web molt interessant www.armoria.info 

que parlava d'Heràldiques i de Genealogies  de la Corona d'Aragó.

Em vaig interessar molt, ja que la genealogia és la disciplina que estudia l'ascendència i la successió de les persones i dels llinatges, i determina els seus parentiu i aliances, mitjançant documentació fefaent.

Vaig veure que en l'apartat que en la web s'anomena "Libro de Armoria", hi ha un abecedari on pots consultar tots els cognoms que vulguis. Vaig buscar, doncs, el meu i això és el que vaig trobar...

Queda confirmat, llegint el text, que el cognom Sorrosal prové d'aquesta vall pirinenca desde el segle XV... Ja s'anomenava aquest llinatge al 1466 en la localitat de El Pueyo, després va mencionant altres pobles de la vall on apareix el cognom, a Panticosa, Sallent, Bubal, Escarrilla, etc. Concretament en aquest darrer municipi jo recordo haver vist i retratat una casa senyorial amb un escut sobre la porta que deia: "esta fué de los Sorrosales".

He tingut agradables sorpreses com la de saber que uns avantpassats ostentaven el títol de "Infanzones" que es consideraba una molt noble condició.

També constatar que un tal Miguel-Andrés Sorrosal, va exercir com a Escribano Real, entre els anys 1631 i 1654.

I també, que el 1774 exercia el càrrec de Justicia i Jutge Ordinari del Valle de Tena, Antonio de Sorrosal y Lop.

Encara més, en 1787, el Concejo de Escarrilla declarava que "la de los Sorrosal" era una de les nou famílies que en aquella localitat havien estat tingudes i respectades, desde temps immemorials, com a "verdaderos infanzones de sangre i naturaleza".

I la darrera constatació, una de les que més m'ha cridat l'atenció i m'ha fet il·lusió de descobrir, ha estat la d'un avantpassat de la nostra nissaga que havia estat monjo benedictí, especialment per la meva vinculació afectiva que tinc amb l'orde dels benedictins...

Així, doncs, descobreixo que a finals del segle XVII primers del XVIII, va obtenir certa notorietat el benedictí Fray Pedro de Sorrosal, notable orador que va obtenir la dignitat claustral en el Monasterio de San Juan de la Peña.

La meva família més directa, pare, avi i besavi, van néixer al poble de Tramacastilla de Tena, un altre dels nombrosos pobles d'aquesta bonica vall pirinenca, del que ja n'he parlat en alguna de les meves aportacions al Blog (vegeu)

On a més, a pocs kilòmetres d'allà es troba també el riu Sorrosal, que també forma la cascada del Sorrosal, on a més ara, també hi ha una famosa "Via ferrata". (vegeu aquí)

* * *

Ja veieu com de la manera més inesperada, hem passat de contemplar un senzill arbust del pirineu, l'escaramujo, a descobrir la nostra nissaga de fa segles enrera, i aquest fet ens ha proporcionat agradables sorpreses.

JBB - El Jardí Botànic de Barcelona, amb sorpresa...!!!

Aprofitant aquest matí assoleiat i gairebé estiuenc, hem decidit arribar-nos fins al Jardí Botànic de Barcelona, on hi vam ser ara fa uns 6 anys, i avui l'hem trobat molt més ufanós.

Tots els arbres i les plantes, amb plena florida primaveral, han crescut considerablement i fa que el passeig per tot el jardí, avui pràcticament solitari, hagi sigut fantàsticament agradable i relaxant.

I a més, com a complement, hem tingut una agradable sorpresa, ja que ara hi ha una exposició temporal anomenada "Salvador/iana", que ens ha cridat l'atenció per la coincidència amb el meu nom (Salvador), i que hem visitat amb tot detall.

Ara us en faig un petit resum del que contè i hem pogut contemplar i aprendre sobre aquesta família o nissaga d'apotecaris barcelonins...

La nissaga dels Salvador

  (Joan Salvador)

(i el seu fill Jaume Salvador)

El mas conegut com el Castell de la Bleda, a Vilafranca del Penedès...

Però aquí els materials del Gabinet van quedar abandonats amb molt mala conservació, fet que va fer que la Generalitat, el 25 de gener del 1938, publiqués un decret signat pel President Lluís Companys, i el Conseller de Cultura Carles Pi i Sunyer,  que deia...

(aquí trobareu informació del Museu Martorell)
* *

Salvadoriana és doncs, el Gabinet de curiositats de Barcelona.

Entrar al Gabinet Salvador és descobrir l'espai tal com era en els seus orígens, així com l'activitat que implicava conservar, classificar i enriquir col·leccions naturalistes en els segles XVII i XVIII.

Un Gabinet de curiositats era un espai privat, obert només a visites selectes, ple de mobles amb calaixos i prestatges on s'acumulaven objectes de tota mena, especialment d'origen natural, reunits allà per la seva raresa, curiositat o exotisme.

(detall del moble)

Podràs conèixer com els Salvadors van construir una xarxa internacional d'intercanvi de peces i informació científica que va situar Barcelona com a un dels referents del cultiu de les ciències naturals a Europa.

Aquests espais, que pretenien submergir el visitant en un microcosmos entès com una representació a escala del món natural, van jugar un paper fonamental en l'elaboració i transmissió del coneixement sobre la natura durant tres segles.

Descobriràs les peces més emblemàtiques d'un dels únics gabinets europeus que ha arribat fins a nosaltres amb la unitat amb que va ser creat i mantingut durant segles.

Encara es conserva la placa del carrer Dels Salvador, 

que forma part del nomenclator actual de carrers de Barcelona

És un carrer paral·lel a la Ronda de Sant Pau, i que uneix el carrer de la Cera amb el carrer de Sant Antoni Abat.

Actualment tots aquests materials s'exposen de manera didàctica en aquesta exposició temporal que trobareu a dalt de tot del Jardí Botànic de Barcelona (JBB), en l'edicifi modern de l'Institut Botànic, que és un centre de titularitat mixta entre l'Ajuntament de Barcelona i el CSIC. 

* *

Sortint de l'edifici, ens podem relaxar amb la panoràmica certament original de Barcelona als nostres peus...

I la passejada no s'acaba aquí sinó que, tot seguint l'itinerari llarg de la visita al Jardí Botànic, passem encara per l'exposició permanent de bonsais on podem gaudir d'uns exemplars realment extraordinaris, jo diria que de concurs...

Una petita mostra

Seguint l'itinerari cap a la sortida, passem per la zona de vegetació de les Illes  Canàries, 

 (d'aquesta planta que fa una tija llarga amb una flor espectacularment groga, en vam veure molta en el nostre viatge a Calabria, es diu així, i pel que es veu és originària de les Illes Canàries)

(el Jardí botànic totalment esplendorós)

I donem així per acabada la nostra sortida matinal, certament profitosa, ja que a més de gaudir de la natura, hem descobert i hem pogut esbrinar un retall de la nostra història, la dels Salvadors catalans, nissaga de boticaris i naturalistes al llarg de sis generacions

* * *

Són temps de pandèmia, són temps de confinaments, domiciliaris, municipals, comarcals...

 Estem vivint uns temps difícils, complicats, insòlits, tristos, avorrits... Ens hem fet grans, molt grans, i ja som considerats persones de risc de ple dret, i per tant esperant que d'un moment a l'altre ens cridin per a rebre la primera dosi de la vacuna contra el Covid. Estem molt limitats en quant a sortides de casa i en quant a relacions interpersonals. Només ens podem veure amb la bombolla familiar i encara amb precaucions, res de trobades amb amics i coneguts. Si alguna trobada arribem a fer és a través de les pantalles, amb Zoom o algun altre sistema Google meet, etc. Ho hem fet i ho fem amb familiars, amb grups d'amics, amb els companys de la coral, en una mena d'assajos molt voluntariosos encara que no gaire eficaços, ai las..!!

Aquests darrers anys ens havíem acostumat a fer algunes sortides amb un grup d'amics a través d'agències de viatges, a conèixer nous mons i noves ciutats i regions, d'aquí mateix o d'allà, de més a prop o de força més lluny, i també a planejar algunes escapades a la natura privadament, però ara tot això ha quedat escapçat, triturat, perdut, oblidat... 

La foscor i l'avorriment planen d'amunt l'ambient general... L'esperança de la recuperació de la normalitat és un objectiu fortament desitjat, però encara amb un horitzó incert i que es veu força llunyà.

Les xarxes socials ens aporten una certa distracció, a més de molta informació, i entre elles hi destaca una especialment, l'Instagram, en la que la majoria de la gent anem abocant imatges i petits comentaris de les nostres activitats, i a través d'aquestes imatges ens permet fer una mena de viatge virtual en el temps i en l'espai.

Aquests darrers dies, atès que jo sóc un amant de les muntanyes, de l'excursionisme, i de la bona fotografia, m'ha vingut al cap la idea de fer un viatge virtual cap al Pirineu, i més concretament cap al pirineu més central, el Pirineu aragonès... i per què, direu?... senzillament perquè és d'allà on prové la meva nissaga familiar, "els Sorrosal", allà van néixer els meus ancestres, besavis, avis i el meu pare. 

 (Tramacastilla de Tena, un capvespre de tardor)

Jo no, jo ja vaig néixer aquí, a Barcelona, a la capital, però vaig tenir la sort en una època molt jove de la meva vida, cap als 12-13 anys, de poder passar uns estius sencers al poble de Tramacastilla de Tena, on hi tenia els meus oncles, el tio Benito i la tia Patro (Patrocinio), i els 4 cosins germans. 

                            (la natura exhuberant dels voltants del poble)

Allà, per un noi de ciutat, trobar-me en la meva pre-adolescència amb aquell món, aleshores encara molt primitiu, molt autèntic, va ser una experiència única que conservo encara ben viva dins meu després de tants i tants anys. Vaig viure aquell ambient rural de ple pirineu, un ambient dur, exigent, de força dificultat a causa del clima i de la cura del bestiar i de les collites d'estiu, enmig d'un ambient d'alta muntanya i d'una climatologia extrema, sovint adversa i tempestuosa, però això sí, molt estimulant. Aires purs, puríssims, ambient familiar, i bon menjar, molt sa i ecològic

(Aquesta és la casa pairal "Casa Parda" del 1613, on s'originà la nissaga familiar)

La data ben visible a la llinda de la porta d'entrada, ens demostra clarament l'antiguitat de l'edifici que va ser recentment restaurat... (podeu llegir aquí mateix, un post que vaig fer al meu Blog l'any 2013, commemorant els 400 anys de l'existència de la casa)

 

* * *

Podreu comprendre fàcilment que l'entorn natural del poble impressionava, i em va marcar molt, fent-me apreciar i estimar cada dia més aquell indret.

Un carrer del poble...

La presència sempre imponent damunt del poble de la Serra de la Partacua, amb el cim de la Peña Telera (2764 mts.) presidint el panorama.

 

Tal fou la fascinació que em va produir aquesta muntanya, sempre present en el paisatge del poble, que anys després, amb motiu d'una escapada per aquests indrets del pirineu aragonés, amb uns companys excursionistes dels Lluïsos de Gràcia, era l'any 1963, vam decidir escalar la Peña. En vaig fer una crònica també al meu Blog que podreu llegir aquí mateix.

 

Aquí l'embalsamen de Búbal que omplí els fons de la Vall que jo havia vist encara amb els seus camps regats amb les aigües del curs del riu Gállego al fons.

 

La imatge de tota la vall cara sud, és esplèndida, com podeu apreciar per aquesta vista desde un indret proper a Panticosa...

I el fons de la vall al nord, el tanca aquesta altre panoràmica del pantà de Lanuza amb la famosa Peña Foratata, damunt mateix del poble de Sallent de Gàllego, el darrer de la Vall.

Aquí la vall s'enfila cap a les pistes del Formigal, i el port del Portalet (Portillon), que comunica amb França, i que està sempre presidit per la imponent imatge del pic Midi d'Ossau (2885 mts).

(aquí captat en una nit de lluna plena)

 

* * *

Viure envoltat de natura i podent gaudir de coses com aquestes, no em direu que no val molt la pena...!!

Els boscos del Betato, a l'entorn del poble

els cavalls descansant al peu de la serra

un fenòmen natural, el pont de Piedrafita

els ibons de Pondiellos i els pics de l'infern

 

 la marmota, freqüent per aquests indrets

plàcida naturalesa, i la flor anomenada popularment "quitameriendas", eren el preludi de la tardor que s'acosta...

 

* * *

Sense voler i gràcies a l'Instagram, hem pogut viatjar per aquestes grans muntanyes i aquests bells paisatges que ens han permès oxigenar-nos una mica i fer més suportable el nostre obligat confinament. 

 

Tornaré algun altre dia a inspirar-me i fer-vos gaudir d'altres paisatges i panorames oberts.