dimecres, 29 d’agost de 2018

La ciutat de MILÀ i els seus tresors, primera part... (07)

  •  La història comença aquí
El divendres 15 de juny, el dedicarem íntegrament a la ciutat de Milà a conèixer una mica millor els seus tresors principals.

Comencem de bon matí amb la visita al famós teatre de l'òpera La Scala de Milà, un dels referents fonamentals del món de l'òpera amb més de 250 anys d'història

En primer lloc podem admirar la gran sala del teatre des d'una de les llotges del tercer pis...

 (aquesta imatge ens permet veure la fantàstica alçada 
dels sis pisos que posseeix aquesta sala)
 I a continuació admirem els espais del foyer o sala de conferències...
 
 (amb algunes fotos de les grans dames de l'òpera...)

Un cop acabades les explicacions de la guia passem seguidament
a visitar l'interessant museu de l'òpera.
 (Giuseppe Verdi)
 (Vincenzo Bellini)
(pàgina autògrafa de Rossini)
 (un cartell històric de gener de 1933, amb l'actuació de Pau Casals)
* *
Un cop acabada la visita a l'Òpera ens traslladem a peu fins a la La Piazza del Duomo, on hi ha una gran animació a causa de les festes locals i dels concerts que aquí se celebren aquests dies.
La quantitat de gent per accedir al Duomo, és enorme però per sort nosaltres teníem reservat dia i hora per entrar-hi, i després de passar el control estricte de seguretat, amb els braços en creu, el detector de metalls fregant-te tot el cos, les bosses obertes, etc. (com ha canviat tot aquest tema en pocs anys a causa de les amenaces terroristes..., va ser al juliol del 2011 que vam visitar també Milà, i l'entrada a la catedral era lliure, les portes eren obertes de bat a bat i la gent entrava i sortia amb tota llibertat..!!)
 per fi, doncs, podem entrar a l'interior per rebre les primeres explicacions sobre aquest impressionant temple/catedral.
 (detall dels magnífics capitells dalt de les columnes)
(la nau central)
La Catedral de Milá (en italià, Duomo di Milano) és una catedral gòtica. És la seu episcopal de l'Arxidiòcesi de Milà. És una de les esglésies de culte catòlic més grans del món (té 157 metres de llarg i pot albergar 40.000 persones al seu interior) i les finestres del cor tenen la reputació de ser les més grans que es coneixen.
(l'orgue amb les portes decorades)
 (fragments dels grans vitralls)
 Destaca amb molta personalitat l'obra d'art més famosa de la catedral, l'estàtua de Sant Bartomeu
L'estatua de San Bartomeu de Marco da Agrate (1562), la més renombrada obra d'art de la catedral, representa a l'Apòstol, que fou espellat viu, sense pell, la qual li penja de les espatlles i li cau per davant com si fos un mantell.
En la base es llegeix la inscripció: "NON ME PRAXITELES SED MARCO FINXIT AGRAT." (No em va fer Praxíteles, si no Marco da Agrate).

Al fons de l'absis hi ha també una reproducció de mida natural de l'enorme estàtua daurada de la Madonnina, que medeix 4,16 metres d'alt.
L'original està instal·lada en el punt més alt del temple, és una obra en coure daurat, de Carlo Pellicani, inaugurada el 1774. 

La Madonnina es una estatua que representa a l'Assumpció, i està situada en el capitell major de la Catedral.

Des del moment de la col·locació (1774) es va convertir en el símbol de la ciutat, al marge del seu significat religiós.

Frases como a l'ombra de la Madonnina designen per antonomasia a la ciutat de Milà... 

La gran devoció a aquesta imatge, la patrona i protectora de tots els milanesos, es demostra en el fet que, segons la tradició, cap edifici de la ciutat ha de ser més alt que la Madonnina.

Una llei feta oficial als anys trenta va impedir a alguns edificis de l'època superar els 
108,5 metros, per respecte a la imatge de la verge.

Posteriorment això ja no es va acabar respectant...

Acabada la visita a la Catedral sortim per una porta lateral i ens dirigim ja camí del restaurant on dinarem, però en arribar ens diuen que hi ha una confusió amb l'horari i que haurem d'esperar una hora llarga per poder-hi entrar...

Aprofitem aquest contratemps, però, per anar a conèixer un temple proper, Santa Maria presso San Satiro, que presenta particularitats interessants...

La seva construcció va començar a finals del s.XV per la voluntat del duc Gian Galeazzo Sforza i més tard continuada per Ludovico el Moro com a part d'un ambiciós programa de renovació de l'art en el ducat, que va voler cridar artistes de tota Itàlia a la cort milanesa.
 La imatge de la verge, que inicialment va ser pintada sobre una pared externa de l'actual Sacello, va ser molt venerada a la seva època a causa d'un fet singular, ja que va ser ferida amb un ganivet per un soldat, Massazio da Vigonzone, el 25 de març de 1245. A consequència del gest sacríleg, de la ferida causada al coll del nen Jesús va brollar un copiós riu de sang...[sic].
 L'edifici fou projectat segons el nou estil renaixentista importat al ducat per Donato Bramante. L'església, construïda englobant el més antic sacello de San Sátiro, va rebre aquest nom. És cèlebre per contenir l'anomenat "fals cor" de Bramante, considerat una obra mestre de la pintura en perspectiva renaixentista italiana.
Dins del petit Sacello, i damunt de l'altar, es troba aquest grup escultòric anomenat il Compianto del Cristo morto, de Agostino de Fondulis, del 1483.
Un preciós conjunt de figures en terracota policromada que expressen un notable verisme.

L'església també té una altra peça interessant, La Sacrestia bramantesca, de planta octogonal, que és un notable exemple d'arquitectura renaixentista.
 La seva forma interna és pròpia de la tradició milanesa, amb una alternança de nínxols semicirculars i rectangulars, i una loggia superior oberta. La balustrada de la loggia mostra escultures diverses i alguns rostres en terracota, obra també del mateix Agostino de Fondulis.
 Així, doncs, l'espera forçada a l'hora del dinar encara va servir per a fer una descoberta força interessant.
* * *
(Finalment vam dinar a la Pizzeria Dogana, al mateix centre de Milà, que estava plena de gom a gom, i allà vam trobar un grup de cantaires de Sardenya, la Confraternitá Santu Ainzu, de la localitat de Monti... amb els que vam poder confraternitzar i escoltar-los en una petita mostra dels seus cants.)

Però la continuació de tot això, amb la important visita del Cenacolo que farem a la tarda, ho veurem en la propera crònica.





1 comentari:

Lectora corrent ha dit...

Fa uns nou o deu anys vaig tenir la sort de poder assistir a una representació d'òpera a la Scala i... a la llotja principal! Vaig participar en un simposi i un dels organitzadors (un jutge molt conegut a Itàlia) en tenia entrades, però a ell no li anava bé d'anar-hi i me'n va oferir una. Vaig veure-hi "Don Carlo". Era l'època de Berlusconi i únicament pensava que esperava no estar asseguda en una cadira on ell s'hi hagués assegut alguna vegada.

LinkWithin

Blog Widget by LinkWithin