Dia 2 de novembre, el dia dedicat al record dels difunts

 M'ha semblat oportú dedicar avui un escrit en el meu Blog commemorant la memòria dels nostres familiars difunts, per això vull començar penjant un document important, el de la nostra Nissaga familiar.

D'aquest document cal destacar alguns punts interesants com aquests: 

1) de los asentados en El Pueyo, Miguel-Andrés Sorrosal, que ejerció como Escribano Real en los años entre 1631y1654. 

2) En Escarrilla, en los finales del s.XVII y primera mitad del XVIII alcanzó notoriedad el Benedictino Fray Pedro de Sorrosal, notable orador que obtuvo la dignidad claustral de Luesia en el Monasterio de san Juan de la Peña. 

3) Y en 1774 Antonio de Sorrosal y Lop ejercía el empleo de Justícia y Juez Ordinario del Valle de Tena. 

4) En 1787 el Concejo de Escarrilla declaraba que la de los Sorrosal era una de las nueve familias que en esta localidad habian sido tenidas y respetadas, de immemorial, como verdaderos infanzones de sangre y naturaleza.

* * *

Tant els pobles de El Pueyo, Sallent, Bubal, i Escarrilla, són tots pobles dins la vall Valle de Tena. 

Es dona la circumstància que un d'aquells infanzones es va traslladar a viure a un dels pobles més bonics i de més altura de la Vall, a Tramacastilla de Tena (a1500 mtrs.) Es tractava de Ramón Sorrosal Abós, qui aviat va tenir descendència amb en Manuel Sorrosal Arruebo (que serà el meu futur avi patern), i que ben aviat emparentà amb una noia del poble, Antonia Guillen Favós (que seria la meva avia paterna).

Aquesta parella van viure molts anys en aquell poble de l'alt Pirineu aragonès, amb una climatologia extrema, amb hiverns molt freds, amb molta neu, que obligaven a sortir poc de casa i refugiar-se per obtenir el màxim d'escalfor i de confort. 

Això va afavorir que dediquessin moltes hores a procrear... fins al punt que van engendrar 10 fills: Patrocinio, Ramon, Manuel, Pascual, Damaso, Quiteria, Teresa, Rafaela, Asterio i Salvador.

 

Precisament Salvador, que era el cinquè en l'ordre cronològic, seria el meu pare.

Ell es va casar amb Pilar Puyal, que fou la meva mare, i van tenir dos fills Albert, el meu germà gran, i jo mateix. El meu pare va morir terriblement jove, als 47 anys, i la mare als 85. El meu germà Albert també va morir als 81 anys. I en aquesta data del record, els recordem amb tot l'afecte i molta enyorança (al cel siguin).

 

* * *

Nota: curiosament, ara he descobert que fa exactament 10 anys, en un altre post parlant de la Genealogia familiar, ja vaig posar aquest mateix document sobre la Nissaga familiar (vegeu aquí), i també molt interessant (aquí) on em podreu veure amb 22 anys, convivint amb els meus oncles, la tia Patrocinio (germana del meu pare) i el tio Benito, amb els que vaig conviure diversos estius de la meva joventut, i em van quedar uns records inesborrables.

 

Però després d'aquest punt i a part, vull continuar parlant de la continuïtat del nostre cognom Sorrosal. 

 

Jo em vaig casar amb la meva dona Marta, i vam tenir una única filla, la qual al seu torn, també es va casar amb un membre de la família Vallès, i al seu moment van tenir dos fills, dos nens, els nostres néts, que porten el cognom Sorrosal en segona posició. 

Això vol dir que de moment, la permanència del nostre cognom comença a estar en perill..!!

 

Repassant el quadre familiar, actualment només hi ha una persona que pugui continuar perpetuant el cognom Sorrosal. Es tracta d'un fill del meu nebot Albert, fill del meu germà també Albert. El fill del nebot que es diu P.(per reservar la discreció)

és força jove i ja te parella. Per tant és l'última baula de la cadena que té la possibilitat de perllongar l'existència del cognom Sorrosal. Si no fos així... s'extingirà per sempre...!!

 

* * *

 

Fins aquí les reflexions que m'ha portat a fer el dia d'avui, 2 de novembre, dedicat a commemorar el record dels nostres familiars difunts. 

 

 

 

La ruta dels "homes valents" - Un itinerari trans-pirinenc històric..!!

Tal com vaig comentar en la meva darrera "crònica" (vegeu aquí), en conèixer la història que ens va explicar en Ricard, el nostre guia, sobre la ruta que feien aquells "homes valents" des les llunyanes valls del pirineu aragonès, del cantó de Panticosa, fins aquestes valls d'Occitània, fins a l'indret anomenat Pont d'Espagne, damunt de la localitat de Cauterets, i que antigament formava part d'una ruta de pastors i de passatges que va permetre el comerç i els intercanvis d'una banda a l'altre dels alts Pirineus, em va obrir la curiositat per esbrinar-ho.

Aquí la sorpresa fou molt gran quan el guia que ens acompanyà tots aquests dies, en Ricard Novell (natural de la Val d'Aran, i gran coneixedor d'aquesta zona d'Occitània), ens va comentar que els pastors i camperols procedents d'Espanya venien del cantó de Panticosa, al Valle de Tena...!!

Em va cridar molt l'atenció (atès els lligams personals i familiars que sempre he tingut amb aquelles terres que conec molt bé, on he viscut algunes temporades curtes d'estiu amb els parents), i que són on va néixer la nissaga de la meva família Sorrosal, pare, avis, oncles, cosins, etc.

Li vaig demanar que com era possible aquesta connexió que semblava tant poc natural des del llunyà Valle de Tena i aquesta regió de Cauterets. I em va aclarir que l'itinerari es feia a través de la Vall i port de Marcadau, que donava accés directe al Pont d'Espagne, damunt de Cauterets. 

La meva sorpresa i interès va ser tal, que vaig decidir comprar el mapa d'aquesta zona de Bigorre (Carte de randonnées, Escala 1:50.000), que és el que portava el nostre guia, per poder resseguir pam a pam aquest itinerari tant interessant i sorprenent..!!

 

* * *

Vaig comentar aleshores, en la meva crònic anterior, que algun dia faria una aportació monogràfica sobre el tema i resseguiríem pas a pas damunt del mapa els camins  per on passaven aquests "homes valents" per tal d'intercanviar bestiar i productes diversos, ja que és realment espectacular per tractar-se d'itineraris d'alta muntanya molt exigents, havent de superar colls o ports a més de 2.500 mts. d'alçada, com el del port du Marcadau (2541 m.)

* *

Avui ha arribat aquell dia, i començarem situant-nos a l'origen de la ruta, on comença aquesta història, el poble de Panticosa. Amb el mapa de la zona de Bigorre, (Escala 1:50.000), obert damunt la taula, podem veure com el poble de Panticosa se situa ben bé al bell mig del Valle de Tena, que comença exactament uns kilòmetres més avall, en un congost presidit per l'ermita de Sta. Elena, en la que se celebren algunes festes populars de la vall, i fins i tot alguns casaments. 

En aquest punt estret, la Vall s'obre del tot esplendorosament i a mesura que anem pujant cap al nord, cap a la frontera amb França, anirem trobant tots el pobles de la vall a banda i banda del riu Gállego, que en els seus extrems inferior i superior forma petits embassaments, el de Búbal (part inferior), i el de Lanuza (part superior). 

Comencem a remuntar les aigües del riu Gállego i el primer poble que trobem a les portes de la Vall i del pantà és el de Búbal. Un pel més amunt, a la dreta, i enfilat un centenar de metres en les vessants de la Peña Blanca (2.556m.), és Hoz de Jaca, (a 1.272m), una mica més amunt i a l'esquerra trobarem Piedrafita de Jaca, (a 1.242m) als peus de la imponent Peña Telera (2.764 m.) que vaig escalar quan era jove -(aquí un enllaç interessant).-sobre la Peña i el seu context-  Seguim pujant, i gairebé a ran d'aigua de l'embassament, a l'esquerra, hi trobem el petit poble de Saqués, (a 1.100m). A unos 500 metres més amunt, i ha un trencall de carretera a l'esquerra que s'enfila fins al poble de Tramacastilla de Tena (a 1.221m) [aquest és el poble d'on prové la meva família Sorrosal, i on jo he passat temporades de la meva joventut convivint amb els oncles i cosins, ajudant en les feines del camp]. Seguint la mateixa carretera i sortint del poble a un kilòmetre trobaríem el poble de Sandiniés (a 1.294m).

Aquí hem quedat una mica apartats del curs del riu Gállego, i hem de tornar a saltar a la dreta per situar-nos altre cop cap al final de l'embassament de Búbal, on hi ha el poble de El Pueyo de Jaca (a 1.091m). En un trencall de carretera, a la dreta, i en un parell de kilòmetres es troba Panticosa (a 1.184m), ben bé al mig de la vall, com hem dit abans.

Però la vall no s'acaba aquí i seguim pujant cap al nord. A uns 3 kms. d'El Pueyo, trobem el poble d'Escarrilla (a 1.189m). Un kilòmetre més amunt trobem la punta inferior de l'embassament de Lanuza, i just a tocar de les aigües, un pel més amunt a la dreta, el poble de Lanuza (a 1.283m), i al final de l'embassament a uns dos kilòmetres més, apareix el poble de Sallent de Gállego (a 1.305m), al peu de la imponent Peña Foratata (2.295m). Probablement el poble més important del Valle de Tena, i camí de sortida cap a França a través del port del Portalet als peus de la impressionant mole del pic le Midi d'Ossau (2.884m). I també des d'aquí és el punt de partida ideal per ascensions importants cap a la zona del llac i refugi del Respumoso i del pic del Balaitous (3.151m.), també assolit a la meva joventut.

* * *

Arribats aquí ja estem ben situats sobre el terreny que trepitgem, però ara hem de seguir l'aventura d'aquells homes valents de la zona de Panticosa que s'atrevien a travessar aquestes imponents muntanyes que els rodejaven de més de 3.000 metres, per poder arribar fins a la zona del Pirineu d'Occitània. (Amb l'ajuda també d'alguns dels mapes de muntanya que tinc de fa anys, [Panticosa-Formigal, Escala 1:25.000] podrem seguir aquest itinerari que segueix un dels famosos GR's que travessen els pirineus, concretament devien seguir una variant del actual GR-11) que és un Sender de Gran Recorregut que travessa en uns 800 kmtrs. tot el Pirineu, des del mar Cantàbric (Cabo de Higuer) al mar Mediterrani (Cap de Creus). 

La primera etapa: era enfilar-se per l'anomenada "garganta del Escalar" per arribar als Banys/Balneari de Panticosa, a 1.640m. amb un desnivell de més de 500 m. des del poble de Panticosa. Avui en dia hi ha una bona carretera asfaltada, però a la seva època devia ser un camí de muntanya ben costerut.

Segona etapa: darrera els edificis del Balneari arrenca el GR-11 que remunta el curs del riu "Caldarés de Baños" i ens porta fins la fantàstica zona dels "Ibones azules" que deixem a l'esquerra, tot passant pel costat del gran llac/embassamenrt de Bachimaña, estem a 2.200/2.300 mts. d'alçada. El marc que ens envolta és incomparable. A l'esquerra hi ha una bona gelera al voltant del conjunt dels pics de l'Infern, un conjunt de 4 pics que tots sobrepassen els 3.000 mts.

Tercera etapa: ara toca encarar un gran desnivell per superar el barranc de la Canal que ens portarà fins una cresta on hi ha el Port du Marcadau (o Puerto de Panticosa) a 2.541 mts. Un cop travessat el port que fa de frontera amb França, entrem al Departement des Hautes Pyrénées, i comença un descens vertiginós en ziga-zaga tot seguint la conca del riu Gave du port du Marcadau, fins arribar al Refugi Wallon o de Marcadau (a 1865 mts.)

La cuarta i última etapa: ens toca transitar des del refugi Wallon, per tot el recorregut del Gave du Marcadau, fins arribar al Pont de Cayan (1630 m.) i seguir encara avall fins el Plateau du Clot, tot passant pel peu del telesilla que puja fins el Lac de Gaube (1.725 mts.), i amb un parell de revolts més de baixada, ja hem arribat al famós Pont d'Espagne, on gaudim de la visió de les cascades del Pas de l'Ours. (veieu l'enllaç en crònica anterior, aquí...)

Aquí acabava l'aventura d'aquests esforçadíssims homes valents de muntanya per arribar des de Panticosa fins aquí, i després, evidentment, haurien de refer tot el camí de tornada. Una autèntica proesa que es feia habitualment ara fa uns cent anys.  

Realment espectacular..!!

* *

Espero que us hagi agradat l'aventura i l'excursió... Jo m'ho he passat molt bé reconstruint aquest itinerari i recordant alguns trams que jo mateix havia fet quan de jove trescava per aquestes muntanyes amb un grup d'amics excursionistes. 

Acabo aquesta crònica posant-vos una darrera foto de l'estimada Penya Telera (2.764 mts.) que jo mateix vaig escalar quan era jove. La vista és presa des del mateix poble de Tramacastilla de Tena.

* * *

 

Són temps de pandèmia, són temps de confinaments, domiciliaris, municipals, comarcals...

 Estem vivint uns temps difícils, complicats, insòlits, tristos, avorrits... Ens hem fet grans, molt grans, i ja som considerats persones de risc de ple dret, i per tant esperant que d'un moment a l'altre ens cridin per a rebre la primera dosi de la vacuna contra el Covid. Estem molt limitats en quant a sortides de casa i en quant a relacions interpersonals. Només ens podem veure amb la bombolla familiar i encara amb precaucions, res de trobades amb amics i coneguts. Si alguna trobada arribem a fer és a través de les pantalles, amb Zoom o algun altre sistema Google meet, etc. Ho hem fet i ho fem amb familiars, amb grups d'amics, amb els companys de la coral, en una mena d'assajos molt voluntariosos encara que no gaire eficaços, ai las..!!

Aquests darrers anys ens havíem acostumat a fer algunes sortides amb un grup d'amics a través d'agències de viatges, a conèixer nous mons i noves ciutats i regions, d'aquí mateix o d'allà, de més a prop o de força més lluny, i també a planejar algunes escapades a la natura privadament, però ara tot això ha quedat escapçat, triturat, perdut, oblidat... 

La foscor i l'avorriment planen d'amunt l'ambient general... L'esperança de la recuperació de la normalitat és un objectiu fortament desitjat, però encara amb un horitzó incert i que es veu força llunyà.

Les xarxes socials ens aporten una certa distracció, a més de molta informació, i entre elles hi destaca una especialment, l'Instagram, en la que la majoria de la gent anem abocant imatges i petits comentaris de les nostres activitats, i a través d'aquestes imatges ens permet fer una mena de viatge virtual en el temps i en l'espai.

Aquests darrers dies, atès que jo sóc un amant de les muntanyes, de l'excursionisme, i de la bona fotografia, m'ha vingut al cap la idea de fer un viatge virtual cap al Pirineu, i més concretament cap al pirineu més central, el Pirineu aragonès... i per què, direu?... senzillament perquè és d'allà on prové la meva nissaga familiar, "els Sorrosal", allà van néixer els meus ancestres, besavis, avis i el meu pare. 

 (Tramacastilla de Tena, un capvespre de tardor)

Jo no, jo ja vaig néixer aquí, a Barcelona, a la capital, però vaig tenir la sort en una època molt jove de la meva vida, cap als 12-13 anys, de poder passar uns estius sencers al poble de Tramacastilla de Tena, on hi tenia els meus oncles, el tio Benito i la tia Patro (Patrocinio), i els 4 cosins germans. 

                            (la natura exhuberant dels voltants del poble)

Allà, per un noi de ciutat, trobar-me en la meva pre-adolescència amb aquell món, aleshores encara molt primitiu, molt autèntic, va ser una experiència única que conservo encara ben viva dins meu després de tants i tants anys. Vaig viure aquell ambient rural de ple pirineu, un ambient dur, exigent, de força dificultat a causa del clima i de la cura del bestiar i de les collites d'estiu, enmig d'un ambient d'alta muntanya i d'una climatologia extrema, sovint adversa i tempestuosa, però això sí, molt estimulant. Aires purs, puríssims, ambient familiar, i bon menjar, molt sa i ecològic

(Aquesta és la casa pairal "Casa Parda" del 1613, on s'originà la nissaga familiar)

La data ben visible a la llinda de la porta d'entrada, ens demostra clarament l'antiguitat de l'edifici que va ser recentment restaurat... (podeu llegir aquí mateix, un post que vaig fer al meu Blog l'any 2013, commemorant els 400 anys de l'existència de la casa)

 

* * *

Podreu comprendre fàcilment que l'entorn natural del poble impressionava, i em va marcar molt, fent-me apreciar i estimar cada dia més aquell indret.

Un carrer del poble...

La presència sempre imponent damunt del poble de la Serra de la Partacua, amb el cim de la Peña Telera (2764 mts.) presidint el panorama.

 

Tal fou la fascinació que em va produir aquesta muntanya, sempre present en el paisatge del poble, que anys després, amb motiu d'una escapada per aquests indrets del pirineu aragonés, amb uns companys excursionistes dels Lluïsos de Gràcia, era l'any 1963, vam decidir escalar la Peña. En vaig fer una crònica també al meu Blog que podreu llegir aquí mateix.

 

Aquí l'embalsamen de Búbal que omplí els fons de la Vall que jo havia vist encara amb els seus camps regats amb les aigües del curs del riu Gállego al fons.

 

La imatge de tota la vall cara sud, és esplèndida, com podeu apreciar per aquesta vista desde un indret proper a Panticosa...

I el fons de la vall al nord, el tanca aquesta altre panoràmica del pantà de Lanuza amb la famosa Peña Foratata, damunt mateix del poble de Sallent de Gàllego, el darrer de la Vall.

Aquí la vall s'enfila cap a les pistes del Formigal, i el port del Portalet (Portillon), que comunica amb França, i que està sempre presidit per la imponent imatge del pic Midi d'Ossau (2885 mts).

(aquí captat en una nit de lluna plena)

 

* * *

Viure envoltat de natura i podent gaudir de coses com aquestes, no em direu que no val molt la pena...!!

Els boscos del Betato, a l'entorn del poble

els cavalls descansant al peu de la serra

un fenòmen natural, el pont de Piedrafita

els ibons de Pondiellos i els pics de l'infern

 

 la marmota, freqüent per aquests indrets

plàcida naturalesa, i la flor anomenada popularment "quitameriendas", eren el preludi de la tardor que s'acosta...

 

* * *

Sense voler i gràcies a l'Instagram, hem pogut viatjar per aquestes grans muntanyes i aquests bells paisatges que ens han permès oxigenar-nos una mica i fer més suportable el nostre obligat confinament. 

 

Tornaré algun altre dia a inspirar-me i fer-vos gaudir d'altres paisatges i panorames oberts.

80 anys de vida...

La data ha arribat lentament però implacablement... tal dia com avui,

26 de desembre, sant Esteve, 

de l'any 1940, a les 8h del matí, 

vaig néixer en una clínica del carrer Torrent de les Flors del barri de Gràcia.

Això vol dir, fent una senzilla operació matemàtica, que avui és el meu 80è aniversari. Avui he passat a formar part de l'honorable conjunt de les persones Octogenàries..!!

Són molts anys de vida, he tingut moltíssimes vivències i experiències de tot tipus, unes bones o molt bones, altres no tant, algunes de dolentes, però en definitiva res pel que m'hagi de penedir o de lamentar. 

Si dic que han passat volant seria un tòpic, però si que és veritat que quan arribes a aquesta fita et pares a reflexionar i et fa valorar de manera molt especial allò que has aconseguit al llarg de tota la vida i tot allò que has pogut conservar...

Tinc parella, tinc fills i tinc néts. Tinc també molts amics, grups d'amics de procedències diverses. He estudiat, molt, he treballat, molt, i des de ben jovenet, i ara, com dic en el meu "lema" del Blog, de twitter, o de facebook, sóc un home feliçment jubilat, i blocaire convençut... També he cantat molt, m'agrada, i canto encara en una gran coral, ajuda a viure i rejoveneix l'esperit.

També he trepitjat moltes muntanyes i cims, i els darrers anys, un cop els fills independitzats, hem viatjat amunt i avall per diferents països tant com hem pogut, juntament amb la meva esposa M., gràcies a la salut que ens ha respectat, i als estalvis.

No es tracta d'explicar res més, cal preservar la intimitat, però si que he volgut deixar aquest apunt del 80è aniversari en el meu Blog (que vaig inaugurar el 25 de febrer de 2007), per que considero marca una fita important en la vida de tota persona. Canviar de dècada sempre impressiona, però la que comença per 8 potser és de les més fortes...!! També ho creieu així?. 

Una forta abraçada a tots els meus lectors habituals o esporàdics, amb el desig que puguem superar aviat aquesta pandèmia que ens té a tots amoïnats i l'any 2021 sigui la data per començar a viure amb una certa normalitat. Tots ho esperem i ho desitgem vivament..!!

* * *

(la muntanya sempre somniada)

(el comiat de Florència)

(el poble de la nissaga Sorrosal, on va néixer el meu pare i l'avi).

(Pirineu aragonès: Tramacastilla de Tena, -al peu de Peña Telera- (serra de la Partacua) Valle de Tena - Osca)

 

40è dia de confinament, sant Jordi... sortim a respirar...!!

40è dia de confinament..!!
diada de Sant Jordi,

sortim a respirar aires purs...

La placidesa del llac i el fons de les altes muntanyes ens omplen els pulmons...

 poder caminar pels Alps o els Dolomites, sempre és una bona solució...

I aquests grans horitzons ens deixen mig estabornits... 

quina meravella..!!

I tot buscant imatges he anat a parar, gairebé sense voler, a aquesta imatge tant hivernal d'un paisatge per mi molt conegut i entranyable!!. 

Es tracta de la visió de la serralada de la Partacua i del cim del Peña Telera, imatge que es contempla des del poble dels meus ancestres, des de Tramacastilla de Tena, província d'Osca. D'allà prové la nissaga dels Sorrosal, i allà va néixer el meu pare, l'avi i el besavi, i en aquest magnífic indret vaig passar tres llargs estius de la meva joventut.

* *

Ara que està de moda penjar imatges antigues a la xarxa, sobretot a Instagram i a Facebook, i tothom posa imatges de quan eren joves, és per això que...

Aquesta imatge de la serra tota nevada m'ha fet reviure aquells anys en que vaig viure en aquelles terres fent vida de pagès, amb els meus oncles, la terra de la meva família, del meu pare, fent també allò que tant m'agrada, trescar per les muntanyes, rius i camps... i fou aprox. cap als anys 60, que vaig tornar per aquestes terres, concretament l'estiu del 1963, amb uns companys dels Lluïsos de Gràcia...

I avui puc recuperar aquesta magnífica panoràmica, feta aleshores, de la Serra de la Partacua i el seu punt culminant la Penya Telera (2764 m.)

... fou aleshores que vaig aconseguir escalar el cim de Peña Telera (2764 m.) amb un altre company, teníem 22 anyets...

(en la foto sóc jo mateix dalt del cim contemplant la magnífica panoràmica, amb el Pic Midi d'Ossau al fons, a la frontera amb França)

Tret de la revista Pirineos 3000, transcric aquest fragment:
... la seva estètica realment alpina i molt vertical la fa molt atractiva. Veieu aquí la descripció que en fa en Juanjo, un muntanyec que hi va pujar recentment a la Penya Telera, en la seva crònica penjada a internet... "Las panorámicas sobre el Valle de Tena son excepcionales y comentamos que solo con semejantes vistas vale la pena subir a esta montaña (es una de las panorámicas mas bellas de todos los Pirineos y su ascenso es aconsejado por numerosos medios montañeros)".

* * *

Ara una mica de geografia: La Serra de la Partacua (que s’allarga pel pic de Collarada i Punta Escarra, i pel coll d’Izas dóna pas a la vall de Canfranc) tanca el Valle de Tena pel sud-esquerra, i la serra de Tendeñera el tanca pel sud-dreta, sempre mirant el mapa en direcció nord.
El Valle de Tena per qui no el conegui, és el que venint de Sabiñánigo i passant per Biescas, s’obre amb amplitud cap al nord a través de l’estret pas de Santa Elena, i és el pas natural cap a Panticosa, el balneari de Panticosa, Sallent de Gàllego, i a França pel port del portalet, al peu de l'impressionant pic Le Midi d'Ossau, i també des de Sallent trobem a la dreta l’accés cap a la zona del refugi i llac de Respumoso i el pic del Balaitous (3144mts).

 

(Aquí una altra foto d'època, també anys 60's, amb la colla excursionista dels Lluïsos de Gràcia, 

dalt del cim del Balaitous, 3144 mts.)

També, a la vall del costat, a Linás de Broto, camí de la Vall d’Ordesa, trobaríeu el rio Sorrosal, i un salt d’aigua a sobre mateix de Broto, avui amb una popular "via ferrata", el salto Sorrosal.

* * *

En fí, un sens fi de sensacions que he guardat sempre ben vives en el meu record i que ara, vés a saber per quin mecanisme, m’han vingut així de sobte a la memòria, pel fet tant banal d’haver rebut imatges antigues que han remogut les meves neurones, i he volgut compartir aquestes vivències amb tots els qui em pugueu llegir.

Un món primigeni que, desgraciadament, s’ha anat perdent. Tinc encara molts parents, cosins, a Tramacastilla de Tena, però les darreres vegades que hi he pujat, allò ja no és aquell poble antic, tradicional, rural, ara els apartaments i les cases pareades ho estan envaint tot. 

Ara ja no hi ha els cavalls salvatges que baixaven al poble un cop cada quinze dies per donar-los sal, era un espectacle preciós, ni les vaques que pasturaven cada dia a la muntanya i baixaven al vespre per munyir-les, ara tot son turistes, restaurants, materials d’esquí, trens turístics, etc. etc.

No continuo perquè em posaria de mala lluna.

L’única cosa que es manté intacta, afortunadament, són les altes muntanyes, sempre un repte desafiant per aquells que ens agrada admirar-les i somiem encara en enfilar-nos als seus cims.

Acabo posant-vos una darrera foto de la meva estimada Penya Telera.

* * *

Quan acabi aquest maleït confinament, encara aspiro a poder trepitjar la Serra de la Partacua i la meva estimada Penya Telera..!!

Espereu-me... que vinc...!!

Però, de moment... 

* * *
Feliç diada de sant Jordi confinats..!!

Sorpreses de la Genealogia familiar...

Durant una de les darreres passejades que hem fet pel pirineu aragonès, a la Bal de Chistau, vaig fer referència a un arbust, el gavarró (escaramujo en castellà), o roser silvestre, al que li tinc un carinyo especial ja que d'alguna manera sembla que el meu cognom, no massa corrent, per cert, pugui venir etimològicament d'aquesta planta que és molt comuna al pirineu, i a més, familiarment, la nissaga Sorrosal prové clarament del Pirineu Aragonès, del Valle de Tena.

Vegeu aquí un extracte de l'apunt que feia recentment (24/08) en el meu Bloc.

Durant tot l'itinerari trobarem panells informatius del Parc Natural Posets-Maladeta, amb explicacions botàniques de les diferents espècies d'arbres i matolls que anirem trobant, i de les seves propietats, així com de l'ús que els habitants de la vall fan de les seves fulles, dels seus fruits, o de la seva fusta. 

(he posat només un sol d'aquests panells, per l'estimació especial que tinc amb aquest arbust,l'escaramujo (Gavarró, en català) o roser silvestre, d'on prové amb tota probabilitat el meu cognom, Sorrosal (so_ta-el-roser).

* * *

Va ser una mica per casualitat, que l'altre dia, consultant coses per internet, vaig anar a trobar una web molt interessant www.armoria.info 

que parlava d'Heràldiques i de Genealogies  de la Corona d'Aragó.

Em vaig interessar molt, ja que la genealogia és la disciplina que estudia l'ascendència i la successió de les persones i dels llinatges, i determina els seus parentiu i aliances, mitjançant documentació fefaent.

Vaig veure que en l'apartat que en la web s'anomena "Libro de Armoria", hi ha un abecedari on pots consultar tots els cognoms que vulguis. Vaig buscar, doncs, el meu i això és el que vaig trobar...

Queda confirmat, llegint el text, que el cognom Sorrosal prové d'aquesta vall pirinenca desde el segle XV... Ja s'anomenava aquest llinatge al 1466 en la localitat de El Pueyo, després va mencionant altres pobles de la vall on apareix el cognom, a Panticosa, Sallent, Bubal, Escarrilla, etc. Concretament en aquest darrer municipi jo recordo haver vist i retratat una casa senyorial amb un escut sobre la porta que deia: "esta fué de los Sorrosales".

He tingut agradables sorpreses com la de saber que uns avantpassats ostentaven el títol de "Infanzones" que es consideraba una molt noble condició.

També constatar que un tal Miguel-Andrés Sorrosal, va exercir com a Escribano Real, entre els anys 1631 i 1654.

I també, que el 1774 exercia el càrrec de Justicia i Jutge Ordinari del Valle de Tena, Antonio de Sorrosal y Lop.

Encara més, en 1787, el Concejo de Escarrilla declarava que "la de los Sorrosal" era una de les nou famílies que en aquella localitat havien estat tingudes i respectades, desde temps immemorials, com a "verdaderos infanzones de sangre i naturaleza".

I la darrera constatació, una de les que més m'ha cridat l'atenció i m'ha fet il·lusió de descobrir, ha estat la d'un avantpassat de la nostra nissaga que havia estat monjo benedictí, especialment per la meva vinculació afectiva que tinc amb l'orde dels benedictins...

Així, doncs, descobreixo que a finals del segle XVII primers del XVIII, va obtenir certa notorietat el benedictí Fray Pedro de Sorrosal, notable orador que va obtenir la dignitat claustral en el Monasterio de San Juan de la Peña.

La meva família més directa, pare, avi i besavi, van néixer al poble de Tramacastilla de Tena, un altre dels nombrosos pobles d'aquesta bonica vall pirinenca, del que ja n'he parlat en alguna de les meves aportacions al Blog (vegeu)

On a més, a pocs kilòmetres d'allà es troba també el riu Sorrosal, que també forma la cascada del Sorrosal, on a més ara, també hi ha una famosa "Via ferrata". (vegeu aquí)

* * *

Ja veieu com de la manera més inesperada, hem passat de contemplar un senzill arbust del pirineu, l'escaramujo, a descobrir la nostra nissaga de fa segles enrera, i aquest fet ens ha proporcionat agradables sorpreses.

Després de la tempesta pirinenca... (02)

• La crònica comença aquí...

En el capítol anterior de la meva crònica pirinenca, havíem acabat amb una tarda tempestuosa i amb una sortida efímera a la recerca de cargols. No en vam trobar, però sí que ens va permetre observar la natura amb els aspectes canviants després d'un bon ruixat.

L'endemà, dissabte 28 de juliol, va sortir un matí molt rúfol i ennuvolat i vam pensar que no podríem fer cap caminada amb seguretat del temps, per això vam decidir fer una petita ruta en cotxe per la vall visitant alguns pobles dels que encara no havíem trepitjat. 

Així, doncs, primer de tot ens vam acostar a Piedrafita de Jaca, just a la vora del embassament de Búbal.

Aquest any i concretament la primavera passada va ser tant plujosa que l'embassament està curull d'aigua, fins dalt de tot, i si no mireu com tenien d'anegat el camp de futbol en aquest poble...

 La Sierra de la Partacúa, al fons, seguia força ennuvolada i no presagiava res de bo, per això vam continuar la nostra ruta cap al poble següent, Hoz de Jaca, que està enlairat damunt d'un espadat de roca per damunt de l'embassament.

Disposa d'un mirador des del qual es domina bona part de la vall

al fons es veu Tramacastilla de Tena

Després de fer totes les fotos possibles amb els diferents matisos que la natura ens proporcionava, i després d'orientar a uns ciclistes despistats que no tenien massa idea de per on havien d'anar, baixem del poble de Hoz, i tot travessant l'embassament per damunt el mur de la presa, passem a l'altre costat per enfilar-nos cap a Piedrafita de Jaca.

Tot travessant per damunt la paret de la presa gaudim d'unes vistes insòlites...

Aquest home anònim, embadalit davant el paisatge, ens va proporcionar el motiu per a fer aquesta interessant panoràmica...

I de sobte, tot pujant cap a Piedrafita de Jaca, i en un curt interval de temps de no més de 15 minuts, s'obrí una gran clariana al cel i va sortir un sol esplèndid.
 
 Les muntanyes del fons són els contraforts de les Argualas que per l'altre costat, cara nord, donen al damunt del Balneari de Panticosa.

Mireu la brillantor d'aquest boix grèvol després de la pluja

De retorn a Tramacastilla, després d'haver fet la volta completa pels pobles que voregen l'embassament, i com que el temps clarejava,

vam voler pujar a Santa Marina, el petit turó que hi ha al damunt mateix del poble, on s'acaba d'inaugurar una plataforma mirador i una àrea de repòs, i des d'on es pot gaudir d'unes magnífiques panoràmiques sobre la vall.

 S'aprecia l'embassament ple a vessar arribant al peu mateix del poble de el Pueyo de Jaca,
i una mica més amunt es veu el poble de Panticosa.

La Penya Blanca super emboirada...

Com que el turó de Santa Marina està just a sobre i molt enganxat a les cases podem veure les teulades i la nostra residència, Casa Parda, la dels dos balconets...

Aquesta és la nostra casa pairal, Casa Parda, ara convertida en la seva part esquerra en turisme rural. Molt recomanable.

En acabar vam anar a dinar, aquest cop a casa Lavedan, que no ens va agradar gaire, i després, com que el temps seguia insegur, a fer una bona migdiada.
* *
Cap al tard sortírem a caminar una estona pel camí que uneix Tramacastilla amb Piedrafita, i poguérem veure l'espectacular indret del barranc del Gorgol, on una família intentava remullar-se una mica per fugir de la calor.

 I passem per dins del frondós bosc del Betato camí de retorn cap a Tramacastilla que es veu al fons...

De retorn al poble, seiem a la fresca del nostre oasi de relax preferit,
la terrassa de Casa Blasco.

* * *

• La crònica continua aquí... (03)