El darrer dia de la nostra estada a Extremadura, dilluns 21/01, el vam dedicar a visitar tres llocs importants de la zona nord de la província de Cáceres...
La boira molt densa i omnipresent ens acompanya tot el viatge mentre fem camí cap a Alcántara tot passant per Arroyo de la Luz i la seva ermita, Navas del Madroño, Brozas, Villa del Rey, i finalment Alcántara que es troba en l’extrem més occidental de la província de Cáceres, a la vora del riu Tajo, a prop de Portugal.
La primera visita, travessant el poble, la fem al Convent de San Benito.
Es tracta d’una antiga seu de l’Orden Militar de Alcántara. Fou edificat
en el segle XVI, barrejant els estils gòtic, renaixentista i plateresc. El claustre té dues plantes d’estil gòtic. En l’interior, que no vam poder visitar per obres, destaquen la Capella Major i la Capella de Bravo de Jerez. En l’actualitat aquest magnífic edifici és la seu de la Fundación San Benito de Alcántara, promoguda per Hidroelèctrica Espanyola, avui Iberdrola, conjuntament amb l’Orde Militar de Alcántara, la Diputació provincial de Cáceres, l’Ajuntament i la Càmara de comerç de la regió, i lloc de trobada de mútiples activitats d’estudi i investigació. El convent és una de les joies del renaixement extremeny de mitjans del segle XVI.
Aquesta meravella, però, la boira ens la amaga una mica massa i això és el que arribem a veure...
Foto d’en Roberto recitant un poema del Teatre clàssic espanyol.
(Arribats aquí aprofito per fer una disgressió en el meu relat per parlar d’en Roberto, el nostre guia durant tot el viatge. Era un noi gallec, de Tuy, molt simpàtic i molt erudit.
Parlava força bé algunes paraules en català, i tenia una veu molt maca, com d’actor o locutor. Aquí se’l veu en aquest anfiteatre magnífic quan ens va recitar un poema del Teatre clàssic espanyol. Tot el viatge ens va instruir amb erudició sobre tots els pobles, paisatges i monuments que vam visitar. Tenia un tracte molt familiar i simpàtic... Hola, família...!!, era la seva salutació preferida.
Des d’aquí li vull fer aquest petit homenatge i, si en algún moment arriba a llegir aquest Bloc, li vull donar les gràcies per la seva amabilitat i la seva professionalitat. Gràcies, Roberto...!!!)
* * *
Sortint d’Alcàntara ens dirigim a veure l’impressionant pont romà d’Alcàntara, construit pels romans cap a l’any 105-106, per l’arquitecte romà Caius Iulius Lacer, en la Via que comunicaba Norba –l’actual Cáceres-- amb Conimbriga – avui Condeixa-a-Velha- a Portugal, per tant no és un accés a cap ciutat., serveix per travessar el riu Tajo, que passa a gran profunditat, i per connectar amb Portugal que és a tan sols 10 km. d’aquí.
Posiblement ens trobem davant del pont romà més rellevant dels que queden al món. De fet, el seu nom, Alcantara (Al Qantarat), vol dir "el pont" en àrab, suficient per a comprendre l’importància d’aquesta obra.
Les seves dimensions sòn extraordinàries per l’època en que va ser construit: Està format per sis arcs que salvan una distància de 214 m. sobre el rio Tajo i s’aguanta en cinc pilars. Les seves proporcions són impresionants, de 48 m. de altura màxima en els seus dos arcs centrals, que augmenta si contem els 14 m. de l’Arc de triomf central, fins als 71 m. d’alçada.
La calçada té una amplada de 8 m., 6,70 metres per el trànsit i 1,30 metres més per les dues voreres.
El travessem a peu per comprovar la seva magnitud i la seva solidesa, també, i l’autocar ens recull a l’altra banda.
Encara avui en dia forma part integrant de la carretera que ens portaria fins a Portugal per una ruta interior. A uns 70 kms. Trobaríem Castelo Branco, i d’aquí cap a Coimbra o Santarem.
* * *
Per una ruta interior força pintoresca ens traslladem fins al proper objectiu del dia, la ciutat de Coria. Entrem per la porta de la muralla romana de la ciutat (Segles III-IV), amb afegits àrabs i medievals.
Es conserva en la seva pràctica totalitat. Compta amb quatre portes, dues romanes i altres dues posteriores, i de sobte ens trobem amb el magnífic castell que va ser construït entre 1472-1478, per l’arquitecte Juan de Carrera, per ordre dels Duques de Alba y Marqueses de Coria.
A continuació ens arribem fins a la catedral de Santa Maria de la Asunción, gòtica de transició, amb importants afegits platerescos (de Pedro de Ybarra) i barrocs (Torre-campanar dissenyada per Manuel de Lara Churriguera).
Destaca el magnífic treball del balcó exterior que servia per penjar i venerar un cop a l’any les estovalles del darrer sopar de Jesús, que es conserva i es venera com a relíquia molt important a dins la catedral.
Al seu interior hi ha un preciós retaule major amb talles d’Alejandro Carnicero així com els sepulcres episcopals, làmpades de plata, un orgue i escultures i pintures de molt valor artístic, i també un magnífic cor catedralici dels segles XV-XVI.
Sortint de la catedral anem a veure la “curiositat” de Coria, el pont sobre el riu inexistent..., riu que pel que sembla va desaparèixer a conseqüència del terrible terratrèmol de Lisboa al 1735.
Després voltem pel casc antic veient alguns edificis medievals i les muralles,
i tornem a l’autocar per traslladar-nos a dinar a prop de Plasencia, que visitarem a la tarda, tot seguint la conca del riu Alagon, afluent del Tajo.
* * *
Plasencia va ser refundada per Alfons VIII en 1186, qui en el lema del seu escut posà aquesta frase: “para que agrade (plazca) a Dios y a los hombres" (Ut placeat Deo et hominibus). Avui, més de vuit segles després, la ciutat conserva un conjunt monumental magnífic que mereix la pena conèixer. Aquest conjunt monumental obeeix a aquell passat històric en el que abundà el fet religiós al costat de l’ambient senyorial.
Fou el lloc on Alfons V de Portugal es va casar amb Juana la Beltraneja, i va ser també punt de partida de nombrosos conqueridors que van deixar a Amèrica la seva sang i cultura.
La ciutat formada sobre un espigó de la muntanya, en un meandre del riu Jerte, es la ciutat més gran de l’Extremadura del nord.
Allà conflueixen tres magnífiques i belles comarques: les valls d’Ambroz, del Jerte i de La Vera.
La ciutat es troba entre Cáceres i Salamanca: 85 kms. al nord de la primera i 130 kms. al sur de la segona.
La visita a la ciutat de Plasencia comença per la catedral. De fet hauríem de dir que són dos edificis units arquitectònicament, ja que la Catedral nova es va anar ampliant fins a solapar-se amb la Catedral vella, però diferenciats en el temps i en l’estil.
La Catedral Vieja és dels segles XII a XIV, románica y gótica, de tres naus.
Es comença a construir a finals del segle XII, però es classifica com a exemplar del segle XIV, amb reminiscències cistercenques i formes protogòtiques.
D’un especial interès és la Sala Capitular que ofereix la disposició d’una volta d’inspiració bizantina molt especial,
i que popularment s’anomena “la torre del melón” pel seu original acabat exterior, amb unes escames semblants a les de la catedral de Zamora, Salamanca i Toro, coronada per una mena de bola. També posseeix un petit claustre evocador.
La Catedral Nueva, començada en l’any 1498 i continuada tot al llarg del segle XVI, dins de l’estil renaixentista. Participen en la seva construcció de forma més o menys directa els principals arquitectes d’aquell segle: Enrique Egas, Juan de Álava, Covarrubias, Diego de Siloé i Rodrigo Gil de Hontañón.
El Retablo mayor va ser una talla feta per l’escultor-tallista Gregorio Fernández i la seva escola vallisoletana.
En l’exterior destaquen les seves dues façanes plateresques. Val la pena destacar en especial la Puerta de las Cadenas, de Juan de Álava, una portalada realitzada a base d’una sèrie de cossos amb arcs superposats, i un abundant programa ornamental, un excel·lent exemplar plateresc.
Dins del temple de la Catedral nova cal destacar el gran Retablo Mayor, de 23 metres
Resulta també objecte d’especial interès, dins del nou edifici catedralici, el Cor que segueix la línia de las “sillerías de coro españolas” del segle XV, on es mostren els sitials dels Reyes Católicos, i la Càtedra del Bisbe, que són obra del tallista Rodrigo Alemán.
Tot i que aquestes magnífiques obres d’art de la Catedral nova, no les poguérem visitar perquè la catedral està actualment i malauradament, en obres de restauració. Només vam poder visitar la Catedral vella.
Palacio de Justicia, Casa de los Carvajales Girón, Casa de las Argollas, entre altres.
A la plaça Major trobem l’airós edifici muncipal de l’Ajuntament, de traça renaixentista. Es una estructura –la de la plaça i la Casa Consistorial- que també recorda la de la plaça de Ciudad Rodrigo dels voltants del segle XVI.
Té una mena de torreta a on hi veiem un personatge “el abuelo Mayorga”, pintoresc i popular personatge que marca des de la seva talaia i al ritme de les campanades les novetats del dia a dia de la ciutat.
* * *
Sortint de Plasencia i de retorn a Mérida, el guia Roberto, ens va voler ensenyar un lloc pintoresc, el pantà Embalse de Alcántara, que s’alimenta de les aigües del Tajo i del riu Alagon i afluents, però tots tinguérem una impressió dolorosa quan vam comprovar que estava pràcticament buit, potser no arribava al 25% de la seva capacitat. Interiorment tots vam pensar que això de la sequera comença a ser alarmant a tots els nivells.
(En aquesta foto podreu apreciar el poble d'Alcántara, el pont romà i la presa, en una vista aèria)
La ruta ens fa passar pel costat del poble del Casar de Cáceres, lloc popular per l’elaboració de la famosa i anomenada “Torta del Casar”, amb D.O. , un formatge cremós boníssim i lleugerament amarg.
Aquí podríem recordar la dita de “Con pan i vino se anda el camino” i nosaltres afegiríem, i una bona Torta del Casar de Cáceres, i un bon pernil d’aglà de la sierra de Montánchez.
De Barcelona a Badajoz hi ha 1024 kms. Fins a Paris hi ha 1038 kms., a Ginebra 785 kms., a Gènova 858 kms., a Milà 981 kms., i a Florència 1101 kms. Jutgeu vosaltres mateixos.
* * *
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada