- La història comença aquí...
 |
| (1) -el Portal nou |
Una "Vall digna", en efecte, li degué semblar al rei Jaume II el Just (1267-1327) quan la va triar en 1298 perquè s'hi establira una comunitat de monjos cistercencs provinents de Santes Creus i es fundara el complex monàstic que, amb el transcurs dels segles, acabaria convertint-se en un dels més rellevants, il·lustres i poderosos del territori valencià.
El monestir, articulat com sol ser habitual en aquest tipus de conjunts arquitectònics a partir de diferents edificis destinats als diferents usos i comeses de la comunitat (església, sala capitular, refectori, locutori...[veure plànol més avall]), va conèixer al llarg de la seva dilatada història moments de fortuna junt amb uns altres de decaïment i letargia.
La decadència absoluta va sobrevindre a partir de 1835, quan els processos desamortitzadors van determinar la venda del monestir, amb l'exclaustració i el consegüent abandó dels monjos, i amb la progressiva alienació i dispersió dels seus béns patrimonials.
Llargues dècades de ruïna, incúria i espoli es van abatre sobre un entorn que, degradat i convertit en explotació agropecuària, veuria com la major part dels seus edificis serien derrocats i les seves restes usades com a material de construcció, quan no convertides en trofeus de col·leccionista, tal com va ocórrer amb el sobreclaustre gòtic del palau de l'abat.
(11) - el palau de l'Abat
Adquirit finalment per la Generalitat Valenciana en 1991, i posat sota la gestió directa de la Conselleria d'Educació i Cultura, el conjunt monàstic i el seu entorn han sigut objecte al llarg dels últims anys d'una intensa rehabilitació integral en la que la confluència i coordinació de diferents disciplines (arquitectura, arqueologia, història de l'art, museologia, restauració patrimonial...) continua operant a favor d'una major i més encertada consecució del Monestir de la Valldigna com el que és i aspira a continuar sent, un bé cultural obert per complet a la ciutadania valenciana.
I, en general, a qui vulga acostar-se a la localitat de Simat de la Valldigna, a conèixer una part important de la història, el llegat patrimonial de la comarca.
* *
Vam fer una completa visita
guiada per un monjo (fictici), que intentà situar-nos en el context històric del monestir i explicant-nos "in situ" com vivien els monjos seguint la Regla de Sant Benet, i com s'utilitzaven cada una de les dependències del conjunt monàstic.
Aquí sota el plànol del monestir ens servirà de referència d'algunes de les explicacions que anem fent de tot aquest monument.
(3) vista frontal amb la font dels Tritons en primer terme.
Estem davant d'un destacat exemple de l'intens espoli patrimonial a que va ser sotmesa la Valldigna amb la Desamortització.
Realitzada en el segle XVIII en marbre rosa i gris i decorada a partir de criatures marines de les quals pren el nom, la font fou adquirida en 1852 per l'Ajuntament de València que la va anar ubicant en diferents llocs, fins que en 2005 se'n va produir la definitiva devolució i restitució al monestir...
(3) - la vista frontal amb la font dels Tritons
Aquest edifici alt i espaiós era on els monjos es reunien per menjar i escoltar les lectures. Situat vora la galeria meridional del creuer, va ser manat construir per l'abat Joan d'Aragó (1460-1475). Presenta unes elegants voltes de creueria que van ser totalment reconstruïdes, i en l'actualitat s'utilitza com a sala d'exposicions temporals.
(9) - la sala capitular
L'empremta dels Borja no podia estar absent d'aquest monestir. Fins a quatre abats van portar tan il·lustre com contradictori cognom, si bé, d'entre tots ells sobreïx el membre més brillant de tot el llinatge, Roderic de Borja (1431-1503), qui abans d'arribar al papat com a Alexandre VIè, va regir la Valldigna entre 1475 i 1491.
D'aquesta sala sorprèn l'airosa volta de creueria estrellada que la cobreix i l'autoria de la qual s'atribueix a Pere Compte, el genial arquitecte de la Llotja de València. La decoració d'aquesta sala és particularment rica en motius simbòlics.
Precisament, amb Roderic com abat, es van començar les obres d'aquesta magnífica sala capitular, que ha estat reconstruïda fa pocs anys.
L'accés a aquesta estança, en que es reunia la comunitat en ocasions solemnes o per a debatre assumptes de rellevància per als monjos, s'efectua des del claustre (6) a través d'una gran porta flanquejada per dues finestres d'estil gòtic tardà.
A través de la porta d'entrada, i entremig dels xiprers del claustre, s'entreveu la bonica capella de la Mare de Déu de Gràcia (13).
Sortint de la sala capitular i des del lateral dret del claustre, per un estret corredor i salvant un desnivell, accedim a la part posterior de tot el conjunt
i arribem tot seguit al que foren les antigues dependències del Palau de l'abat
(11) - el Palau de l'Abat
A l'est del recinte de clausura s'alçava el palau en les estances del qual residien l'abat i els seus assistents o s'acomodaven il·lustres visitants del monestir, com fou el cas dels reis
Martí I l'Humà, Alfons V el Magnànim o el mateix Felip II.
L'empremta dels Borja no podia estar absent d'aquest monestir. Fins a quatre abats van portar tan il·lustre com contradictori cognom, si bé, d'entre tots ells sobreïx el membre més brillant de tot el llinatge, Roderic de Borja (1431-1503), qui abans d'arribar al papat com a Alexandre VIè, va regir la Valldigna entre 1475 i 1491.
D'aquesta sala sorprèn l'airosa volta de creueria estrellada que la cobreix i l'autoria de la qual s'atribueix a Pere Compte, el genial arquitecte de la Llotja de València. La decoració d'aquesta sala és particularment rica en motius simbòlics.
Precisament, amb Roderic com abat, es van començar les obres d'aquesta magnífica sala capitular, que ha estat reconstruïda fa pocs anys.
L'accés a aquesta estança, en que es reunia la comunitat en ocasions solemnes o per a debatre assumptes de rellevància per als monjos, s'efectua des del claustre (6) a través d'una gran porta flanquejada per dues finestres d'estil gòtic tardà.
Sortint de la sala capitular i des del lateral dret del claustre, per un estret corredor i salvant un desnivell, accedim a la part posterior de tot el conjunt
A l'est del recinte de clausura s'alçava el palau en les estances del qual residien l'abat i els seus assistents o s'acomodaven il·lustres visitants del monestir, com fou el cas dels reis
Martí I l'Humà, Alfons V el Magnànim o el mateix Felip II.
Manat construir per l'abat Arnau d'Aranyó en la segona meitat del segle XIV, l'edifici destaca per les restes arquitectòniques que ens han arribat, que, si bé són escasses, constitueixen una ostentació del nostre millor gòtic. Ens referim sobretot a l'elegant sobreclaustre, realitzat ja en el segle XV, i els esvelts arcs ogivals del qual, adornats amb l'escut de l'abat Aranyó i les armes d'Aragó, remeten a l'esplendor del nostre segle d'Or.
El claustre fou objecte de la incúria i la rapinya generalitzada a que va ser sotmès el monestir, desmuntat i ubicat pedra a pedra en una finca particular de Torrelodones (comunitat de Madrid), i allí va romandre fins el 2005, quan fou comprat per la Generalitat i restituït al lloc d'origen.
Des d'aquest emplaçament podem veure, en mig dels camps de tarongers, la bonica ermita que al seu temps fou utilitzada també com a mesquita, on podem observar la porta lateral amb estructura típicament arabitzant, i la porta davantera que s'utilitzava pel culte cristià.
I finalment la nostra visita al conjunt conclourà a l'interior de l'església de Santa Maria
(12) - l'església de Santa Maria
És l'edifici principal de tot monestir i aquest almenys no va ser demolit, encara que no conserva res del seu patrimoni moble, com podia haver estat el ric baldaquí que sostenien aquests àngels daurats pels quatre costats...
El temple que ara veiem, de sobri estil barroc a l'exterior, va substituir el que el terratrèmol del 1664 havia assolat, una construcció gòtica que al seu torn va reemplaçar la primitiva església que va caure també pels efectes d'un altre sisme, el de 1396.
En l'interior destaca l'amplia nau coberta per una volta de canó profusament decorada i tot l'interior presenta una densa i bigarrada decoració xorigueresca a base de motius vegetals
Les petxines mostren sengles escuts de la Valldigna, el Cister, així com les armes reials.
En cloure la visita, el monjo-guia que ens havia acompanyat, s'agenollà al mig de l'església en actitud de pregària i recolliment...
En l'interior destaca l'amplia nau coberta per una volta de canó profusament decorada i tot l'interior presenta una densa i bigarrada decoració xorigueresca a base de motius vegetals
(i després d'uns minuts de silenci ens va parlar del trauma i sofriment
que va patir la comunitat a conseqüència de l'expulsió causada per la desamortització)
que va patir la comunitat a conseqüència de l'expulsió causada per la desamortització)
* *
En l'exterior, presidint tot el perímetre del monestir i fins i tot la Valldigna, s'alça la torre campanar, les obres de la qual es van iniciar en 1652.
El tercer dels seus cossos adquireix la típica forma de templet amb que el barroc valencià sol coronar els campanars.
Sortim finalment de tot el recinte passant altre cop pel costat de la font dels Tritons i la capella de la Mare de Déu de Gràcia, per dirigir-nos seguidament fins a la ciutat de Gandia per dinar.
* * *
Allà ens espera un bon arròs i a la tarda la interessant descoberta del fantàstic Palau Ducal dels Borja. Però tot això ho veurem i ho comentarem en una pròxima crònica
- La crònica continua aquí...(03)
1 comentari:
Quina gràcia! Hem passat uns dies a Gandia i hem aprofitat per a fer diverses sortides. A Valldigna també. Tenim fotos clavadetes.
Publica un comentari a l'entrada