- La història comença aquí...
El primer objectiu serà anar a conèixer la curiosa i original capella barroca dels Penitents Negres.
Aquesta antiga capella es va construir durant el segle XVII per a servir d'oratori a la germandat dels Penitents Negres, el nom de la qual prové de l'hàbit de color negre amb el que es vestien per a les processons. La fundació de la seva germandat, en 1609, traduïa el renaixement del fervor que va seguir a les Guerres de Religió. La germandat contava amb 200 membres, entre laics i eclesiàstics, i la seva missió consistia en ajudar als malalts i enterrar als morts.
La capella adopta un disseny central amb forma de creu grega, amb una
volta circular limitada per tres absis, dels quals, el més profund,
serveix de cor. Fortament influenciada per la capella dels Penitents
Blaus de Toulouse, el projecte s'inspirà en les més antigues esglésies
d'Orient.
En l'absis del cor es troba un retaule barroc de fusta policromada del
segle XVIII. Està enterament esculpit, pintat i recobert de pa d'or. En
quatre grans panells, es troben representades escenes de la Passió.
El sostre, de fusta, forma una mena de volta celestial en una impressionant i complexa estructura enteixinada,
coberta totalment de pintures, on es poden trobar les figures de
l'emperador Constantí, la seva mare Santa Elena, entre altres
personatges, i símbols diversos.
(detall central)
Després de la Revolució francesa els edificis del monestir van acollir l'hospici, i més tard l'hospital de Villefranche.
Aquesta antiga cartoixa va ser objecte de classificació amb el títol de monument històric en 1840.
El 1450, Vézian (ou Vésian) Valette va voler anar a Roma a buscar les indulgències amb l'ocasió de celebrar-se l'any jubilar, festejat pel papa Nicolas V.
Abans de marxar, aquest ric marxant va fer el seu testament, el 17 de juny de 1450. I va decidir de deixar gairebé tota la seva fortuna als cartoixans, amb la condició que ells construïssin un monestir de la seva ordre a Villefranche, i que celebressin una missa cada dia mentre existís el monestir. Ell, però, va morir el mateix any, en el curs del seu pelegrinatge a Roma.
La seva esposa, Catherine Garnier, va respectar les seves voluntats i va fer construir el monestir. Ella ha estat considerada igualment com a fundadora de la Cartoixa.
Les obres d'aquesta cartoixa
gòtica van iniciar-se en 1452 per finalitzar-les en 1528..
La visita s'inicia per la capella conventual, on els monjos es
trobaven, en silenci, per als nombrosos oficis. Presidida per un ampli
pòrtic consta d'una única nau de tres trams i un presbiteri amb absis
poligonal. La porta de fusta, original, està esculpida i representa a
dos cartoixans amb les armes dels fundadors.
Una galeria de fusta del segle XVIII separa l'espai dels llecs del dels monjos. Els monjos s'asseien en un cadirat de finals de segle XV, on destaca la originalitat de les misericòrdies.
A través d'un vestíbul s'accedeix al claustre menor, l'únic
claustre autèntic en el sentit monàstic del terme (galeria a la qual
s'obrien les estances de la vida comunitària). Amb la seva volta de
creueria, és una obra mestra d'estil flamíger, amb les seves claus de
volta molt treballades.
Des del fons esquerra d'una de les ales d'aquest claustre s'endevina al fons l'altre gran claustre extraordinari per les seves dimensions.
En el refectori, una àmplia sala rectangular de tres trams amb
volta de creueria, els monjos es reunien pel dinar dels diumenges i dies
festius. Adossat al mur es troba el púlpit de pedra pel lector, amb la
seva balustrada d'estil flamíger.
La imatge de sant Jeroni presideix la sala-refectori
Mostra d'una de les claus de volta tot al llarg del claustre, totes diferents, en funció de l'ofici de cada un dels monjos ermitans...
Espectacular la grandària d'aquest claustre d'una arquitectura molt austera
i rigorosa.
* *
Acabada la visita a la cartoixa, anem a caminar una estona pel centre medieval de la població per arribar-nos fins a la Col·legiata de Notre-Dame, situada en la plaça
central, centre neuràlgic de la vida religiosa i pública.
La seva situació geogràfica, en
l'encreuament de vies de comunicació existents des de l'Antiguitat, van
fer de Villefranche de Rouergue un important centre comercial des de l'Edat Mitjana,
fet que contribuí també que fos una etapa del Camí de Sant Jaume.
El Pont des Consuls, va permetre comunicar de forma directa un costat de la població amb l'altre i a més en continuïtat directe amb la rue de la République, anteriorment anomenada rue Droite (carrièra Drecha), que portava fins a la place de Notre-Dame.
Aquest carrer tenia una amplada excepcional (uns 6 metres) que permetia als carruatges i a les mules de portar els seus preciosos carregaments des dels magatzems fins a la plaça del mercat.
Tot pujant cap a la plaça per l'ample carrer de la République, podem veure a banda i banda alguns dels estrets carrers medievals, fins que hi arribem.
Situada en el centre de la ciutat, la plaça de Notre-Dame està envoltada de cases amb porxades. En un dels seus costats s'aixeca l'alta i imponent figura de l'antiga col·legiata. La façana imponent domina damunt tota la plaça.
A continuació ens disposem a entrar dins la col·legiata. Fou completada a la fi del segle XV, d'estil gòtic meridional i amb un espectacular porxo campanar que creua per damunt de la via pública
(l'altar major)
(el bonic treball de fusteria del cor)
(i una petita mostra de la varietat de les misericòrdies)
(l'orgue al cor superior)
(la imatge de Notre-Dame, treballada en plata)
* *
* *
La construcció de la col·legiata de Notre-Dame, que s'inicià el
1260 per l'absis, es va perllongar durant tres segles a partir de
diverses fortunes. Amb els seus imponents contraforts d'angle decorats
amb pinacles, el campanar porxat té aspecte de fortalesa. De 59m
d'altura, representa la rivalitat entre Villefranche de Rouergue i
Rodez: les dues ciutats volien demostrar la seva superioritat mitjançant
l'altura de la torre de la catedral. Pel que es pot deduir dels grans
fonaments de la torre de Villefranche, aquesta tenia grans ambicions,
però les guerres i la penúria van impedir la construcció desitjada i, en
1585, es va cobrir el campanar amb el teulat actual.
* *
En acabar la visita ens encaminem cap al restaurant tot caminant per alguns dels carrers medievals en els que podem admirar algunes de les cases dels rics
comerciants, amb les seves portes i torres que simbolitzaven la posició
social dels seus habitants en el segle XV.
A prop d'aquesta altra zona de la població, amb el monument als caiguts de la 1ª guerra mundial, es troba el restaurant "l'Auberge de la Poste".
(L'àvia de la família, molt amable i atenta, en acomiadar-nos em va dir que a més tenien 23 chambres (tout confort) - Cuisine traditionelle).
Si mai us perdeu per la contrada us el recomanaria 12200 Villefranche-de-Rouergue. Tél.05.65.45.13.91.
Sortint del restaurant ens dirigim a l'autocar que ens espera davant de l'ajuntament, i podem veure una decoració ben original en una porta
Diem adéu a Villefranche i ens encotxem per endormiscar-nos una mica mentre ens dirigim al darrer punt d'interès del dia.
Anem a conèixer l'encantadora bastida reial de Sauvatèrra de Rouergue, que ha mantingut la seva arquitectura original del segle XIV, amb una plaça envoltada d'arcades i boniques cases de fusta d'estil renaixentista on avui s'hi han establert mercaders i artesans que li donen vida, i tot això presidit per una altre Col·legiata, la de sant Cristòfol.
Veiem unes quantes imatges...
(la plaça central i els porxos)
(al fons la col·legiata)
L'altar major i un púlpit tallat en fusta molt treballat.
(el sant Patró, sant Cristòfol)
(les darreres cases medievals en fusta i pedra)
Acabada la visita retornem a Rodez.
Demà toca fer el camí de retorn cap a Barcelona
A l'hora de sopar, i com a comiat de la ciutat, vam tenir l'agradable sorpresa que l'hotel ens va voler obsequiar portant-nos a un autèntic trobador occità que ens va amenitzar el darrer àpat.
Gaudiu de la música tradicional occitana...
(el Lero, Leiro...)
Ens va cantar alguna cançoneta més, però les limitacions dels MB del programa no em permet penjar-les aquí... llàstima !!
Demà toca fer el camí de retorn cap a Barcelona
A l'hora de sopar, i com a comiat de la ciutat, vam tenir l'agradable sorpresa que l'hotel ens va voler obsequiar portant-nos a un autèntic trobador occità que ens va amenitzar el darrer àpat.
Gaudiu de la música tradicional occitana...
Ens va cantar alguna cançoneta més, però les limitacions dels MB del programa no em permet penjar-les aquí... llàstima !!
* * *
Aquí acaba la crònica d'aquesta darrera escapada per terres Occitanes.
Com sempre, guardarem un bon record de tot allò que hem après i que hem conegut.
Tornem a casa més enriquits culturalment, una mica més savis. Un altre racó de França que val la pena de conèixer.
Com en altres ocasions, el viatge ha sortit rodó, i hem compartit experiències amb amics ja coneguts i també hem fet noves amistats que sempre enriqueixen el nombre de gent interessant.
Tot plegat, una experiència més al sarró, i ja esperant quan arribarà la propera i a on ens portarà...
És, en definitiva, l'aventura i el goig de viatjar..!!
- Aquí acaba definitivament aquesta crònica sobre Occitània
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada