- La història comença aquí...
Deia, en el meu capítol anterior, que us parlaria de les tres sortides de natura que vam fer aquests dies, però, abans ho faré d'una petita matinal que vam fer el diumenge al matí.
I va constar d'una caminada "històrico-botànica" amb final al poble de Gistaín o Chistén (1422m.), que era el poble que ens faltava en el capítol anterior per completar el circuit de tots els pobles de la capçalera d'aquesta Bal de Chistau.
I va constar d'una caminada "històrico-botànica" amb final al poble de Gistaín o Chistén (1422m.), que era el poble que ens faltava en el capítol anterior per completar el circuit de tots els pobles de la capçalera d'aquesta Bal de Chistau.
A 1,5 km. de carretera en direcció a Gistaín, trobem una pista forestal que ens porta de seguida a creuar per damunt del "Puen Pecadó".
Caminem una bona estona pels camins de la vall, tot veient les diferents alternatives i rutes que ofereix aquest indret, totes elles d'alta muntanya i amb itineraris força exigents per la durada i pels desnivells...,
pujar al cim dels Posets 5 hores, Refugi d'Estós 4h 30'... etc.
Nosaltres preferim baixar fins al riu Zinqueta d'Añes-Cruzes,
i aprofitem per remullar-nos els peus en l'aigua gelada...
Tot plegat un indret excel·lent per fer muntanya i pics i les travesses que vulgueu.
El nom d'aquest pont té una llegenda particular que diu que aquí es castigaba als pecadors i condemnats llençant-los d'altabaix del pont d'una alçada de 50 metres. Treure el cap per damunt de la barana i veure el fons realment impressiona.
Parlar d'aquest pont ens porta també a parlar dels enormes til·lers
(las Telleras) que hi ha en aquest indret, uns 10 arbres centenaris de gairebé 25 metres d'alçada, que per la seva magnitud estan catalogats dins de la "Guia d'arbres monumentals i singulars d'Aragó".
Durant tot l'itinerari trobarem panells informatius del Parc Natural Posets-Maladeta, amb explicacions botàniques de les diferents espècies d'arbres i matolls que anirem trobant, i de les seves propietats, així com de l'ús que els habitants de la vall fan de les seves fulles, dels seus fruits, o de la seva fusta.
(he posat només un sol d'aquests panells, per l'estimació especial que tinc amb aquest arbust, l'escaramujo (Gavarró, en català) o roser silvestre, d'on prové amb tota probabilitat el meu cognom, Sorrosal (so_ta-el-roser).
Un itinerari, doncs, força enriquidor a nivell botànic, i força trenca-cames per les contínues pujades i baixades...
En arribar a l'altre punta de l'itinerari, la zona del Puen d'el Molin, ja trobem la pista que puja cap a les Bordes de Viadós, i tot retornant cap enrera, veiem les restes del que fou un antic asserrador de fustes, "La Sarra" de Chistén
Caminant ja per la pista en direcció al sud on hem deixat el cotxe, trobem una de les bordes més boniques de la vall on segur que el seu prat s'aprofita per fer campaments i/o colònies de nois.
Agafem el cotxe i ens enfilem ara fins al proper poble de Gistaín/Chistén (1422m),
el més alt de tota la vall.
el més alt de tota la vall.
Anem en primer lloc, com fem habitualment, a conèixer l'església,
que també, com és habitual, resta ben tancada...
i podem constatar la seva antiguitat (1773) en la pedra
damunt la llinda de la porta principal
(se hizo siendo pàrroco D.Francisco del Pueyo)
Després d'una volta pels carrers principals i de seure una estona a refrescar-nos vam tornar cap a l'hotel.
* *
Anem ara a parlar de la primera sortida de natura que vam fer amb un tot terreny per recórrer tota la Bal del Riu Zinqueta fins arribar a les Bordas de Viadós. Un lloc esplèndid d'alta muntanya, on s'obre l'horitzó 180 graus, i pots contemplar la natura en el seu esplendor i els cims importants que ens rodegen, els Posets/Lardana, al fons, el segon cim més alt del pirineu, amb els seus 3375 metres, la Punta del Bachimala, amb 3177m. i el pic d'Eriste, amb 3056m.
Desde aquest indret pots també accedir als Ports de Chistau o Collada d'Estós, que dona pas a la vall d'Estós i el seu refugi, o també pots pujar cap al Port de la Pez, que comunica amb França i la Vall de Louron, o a l'esquerra cap a la Collata Chistén o de Ordizieto que dóna accés al Ibon del mateix nom a 2326m.
(el Pic d'Eriste, al fons)
Vaig gravar una petita pel·lícula de l'entorn, que us l'ofereixo...
Evidentment també a prop d'aquí hi ha el propi Refugi de Viadós, i un pel més amunt el refugi lliure de Tabernés, i també, un xic més avall, hi ha un camping, al costat de l'ermita de la Virgen Blanca.
Evidentment també a prop d'aquí hi ha el propi Refugi de Viadós, i un pel més amunt el refugi lliure de Tabernés, i també, un xic més avall, hi ha un camping, al costat de l'ermita de la Virgen Blanca.
pujar al cim dels Posets 5 hores, Refugi d'Estós 4h 30'... etc.
La llàstima és que ara a l'agost, amb la massificació de les vacances, els vehicles ho invadeixen tot, fins a tal extrem que gairebé no acabem d'arribar al final de la pista perquè alguns cotxes eren molt mal aparcats als vorals. Penso que aviat s'haurà d'imposar la limitació d'accés a aquests indrets tan populars, però ecològicament tant fràgils.
Camí de retorn, encara ens arribem a veure un petit salt d'aigua que fa l'altre ramal del riu Zinqueta de la Pez, que baixa les aigües de l'Ibon al peu del Bachimala.
* * *
L'endemà anem a fer l'anomenada Ruta de les Ermites de Tella.
Hem de sortir pràcticament de la Bal de Chistau i en arribar a Salines agafem la carretera principal que baixa de Bielsa i de França, fins a Lafortunada i l'Hospital de Tella.
Aquí prenem un trencall a la dreta i ens anem enfilant per una estreta carretera amb moltes curves fins arribar al nucli de Tella (1342 m).
La ruta, d'una hora u hora i mitja aprox., s'inicia just al davant de l'església parroquial de San Martín (s.XVI) de Tella, i ens porta a conèixer les tres ermites principals.
La primera d'elles és la més petita i potser la més bonica,
per antiga i pre-romànica.
És la de San Juan y San Pablo, que domina la vall del Cinca, amb el massís del Mont Perdut al fons.
Camí de retorn, encara ens arribem a veure un petit salt d'aigua que fa l'altre ramal del riu Zinqueta de la Pez, que baixa les aigües de l'Ibon al peu del Bachimala.
* * *
L'endemà anem a fer l'anomenada Ruta de les Ermites de Tella.
Hem de sortir pràcticament de la Bal de Chistau i en arribar a Salines agafem la carretera principal que baixa de Bielsa i de França, fins a Lafortunada i l'Hospital de Tella.
Aquí prenem un trencall a la dreta i ens anem enfilant per una estreta carretera amb moltes curves fins arribar al nucli de Tella (1342 m).
La ruta, d'una hora u hora i mitja aprox., s'inicia just al davant de l'església parroquial de San Martín (s.XVI) de Tella, i ens porta a conèixer les tres ermites principals.
per antiga i pre-romànica.
És la de San Juan y San Pablo, que domina la vall del Cinca, amb el massís del Mont Perdut al fons.
(exterior i interior)
(i l'absis, amb l'emplaçament a sota el Puntón de las brujas,
o Peña de San Juan)
Sortint de veure aquesta meravella seguim l'itinerari de pujada fins arribar a l'Ermita de la Virgen de Fajanillas, del segle XIII al XVII.
El dia 1 de setembre se celebra aquí una romeria amb motiu de les festes majors de Tella i es canten cançons dedicades a la Verge de Fajanillas
(anem pujant fins a la darrera ermita...)
I arribem dalt del petit turó on hi ha ubicada la tercera de les ermites de la ruta, la de la Virgen de la Peña (s.XIII-XVI)
Des del segle XVIII fins a inicis del XX, existia un confraria molt prestigiosa entre els tellans. Actualment, la festa de Nuestra Señora de la Peña se celebra el dissabte següent al 12 d'octubre
Des del seu emplaçament el panorama és fantàstic, impressionant,
amb les Tres Sorores al fons
Mentre anem baixant, tot tancant el cercle de la ruta, anem deixant enrera en el silenci i la solitud les petites ermites
La de la Virgen de la Peña, dalt de la carena...
I la de la Virgen de Fajanilles, amb el seu bonic absis,
que domina el paisatge...
I al fons ja albirem altre cop Tella i la seva església.
És la fi d'aquesta bonica i interessant ruta.
* * *
Com que veig que això s'allarga un pel massa, decideixo deixar per al proper capítol, la sortida a la Vall de Pineta, i la sortida matinal del darrer dia al mirador de la Creu de Puyadase i l'ermita de San Fabian, que fou tota una aventura trobar-la...
Mentre anem baixant, tot tancant el cercle de la ruta, anem deixant enrera en el silenci i la solitud les petites ermites
que domina el paisatge...
És la fi d'aquesta bonica i interessant ruta.
* * *
Com que veig que això s'allarga un pel massa, decideixo deixar per al proper capítol, la sortida a la Vall de Pineta, i la sortida matinal del darrer dia al mirador de la Creu de Puyadase i l'ermita de San Fabian, que fou tota una aventura trobar-la...
- La crònica continua aquí...(03)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada